En la meva dèria per evitar que
l'oblit se'ns mengi us parlaré de la ràdio. És per mi un aspecte
important perquè en té la culpa de que jo hagi dedicat tota la meva
vida laboral al periodisme. A final de la dècada dels 70 si
qualsevol escoltava la ràdio des de Balaguer podia pensar
perfectament que vivia a Castella la Manxa. Al dial només es podien
escoltar emissores en castellà. Però si tenies sort durant mitja
horeta podies sentir algun programa en català: de sardanes i amb
accent
forçat barceloní .
Feu ara la prova i veureu com tot ha
canviat, sense arribar, però a una situació de normalitat. Tot té
el seu origen i ara em dol que en l'eufòria s'oblidi que hi va haver
que s'ho van jugar tot per canviar les coses.
Després de les primeres eleccions
municipals a molts pobles de 2000 o 3000 habitants del pla d'Urgell,
les Garrigues, la Segarra i també de la Noguera hi havia ajuntaments
amb majoria de persones de pensament progressista i profundament
catalanistes. Ells van veure la necessitat de tirar endavant una
ràdio nova que parlés en la llengua del país i que tingués com a
centre de la seva atenció les nostres comarques. No van esperar a
que la Generalitat ho fes, ni que cap mecenes hi posés diners. Es
van llançar a la piscina!
Cinc mil pessetes per soci
El projecte de Ràdio Ponent és
absolutament romàntic. Un grup de persones decideix crear el nou
mitjà, que sigui català, comarcal i progressista. Així, es crea
una cooperativa com a forma d'empresa. Els socis inicials són de
vegades els alcaldes dels pobles i gent propera, també els oients.
En aquell moment se'ls demana una aportació de 5000 pessetes, 30
euros actuals, com a capital inicial. Es van recaptar , em sembla
recordar, 1,5 milions de pessetes, 9000 euros. I es va tirar
endavant.
Els ajuntaments van prendre decisions
en ple en suport del nou mitjà en català i, en la mesura de les
seves possibilitats, van ajudar fent publicitat institucional i de
festes majors a la ràdio.
Es va decidir tirar endavant abans de
tenir els permisos, que depenien de Madrid. Es va comprar l'emissora
i els discos i es va fer la instal·lació a Miralcamp a una torre
del dipòsit de l'aigua, de quatre plantes. El fuster local,
col·laborador en el projecte, va arranjar l'interior de dues
plantes, amb aïllants fets amb caixes d'ous; un altre col·laborador,
electricista, va fer la instal·lació i amb pocs mobles es va
engegar.
Jo vaig incorporar-me al projecte ben
just iniciat. Em van encarregar de dur-hi la informació, però tos
fèiem de tot: posar música, fer el control de so, gravar publicitat
, atendre al telèfon. L'equip fix era curt, dues o tres persones.
Deixeu-me que tingui un record aquí per a la Salomé Carulla,
que malgrat les seves dificultats físiques aguantava l'emissió des
del control i era l'ànima de l'equip. Es cobrien 18 hores diàries,
sense connexions exteriors ni jocs de mans. El secret eren els
col·laboradors. Gent d'oficis diversos que en acabar es preparaven
programes i els tiraven endavant, amb creativitat, aprenent sobre la
marxa, amb entusiasme.
Durant anys la ràdio va tenir un
estatus al·legal. Tot i el suport popular es corria el risc que un
governador civil de Lleida la clausurés. Això va passar arran d'una
campanya conjunta amb Acció Cultural del País Valencià convocant
una manifestació a Castelló. El governador va muntar en còlera i
va tancar la ràdio. La reacció política i popular va ser forta. La
seu del delegat del govern espanyol tenia cua d'alcaldes per
queixar-se de la mesura.
Finalment es va aconseguir el permís.
El conseller de cultura de llavors, Max Canher, hi va tenir un paper
clau. Érem legals, però perifèrics. La ràdio no estava a Lleida
ni en cap cadena, ni acabava de tenir el suport de cap força
política. Paral·lelament es desplegava Catalunya Ràdio i la
resposta de la publicitat, de les grans marques, no era tan positiva
com es preveia. És van passar moments molt durs, especialment per la
manca de suport publicitari. Però es va aguantar.
Anar a treballar fent autoestop
La dificultat a viure del treball va
fer que en rebre una oferta “convencional” canviés de feina.
Però sempre vaig tenir el rau rau del que hauria pogut passar si el
projecte hagués tirat endavant tal com somiàvem. Ara la ràdio em
sembla que formalment existeix, forma part del grup Segre i està
ubicada a Mollerussa, però em diuen que no és igual.
Acabo amb una anècdota que us mostrarà
l'heroisme amb què es treballava. M'afecta a mi
mateix. Durant un temps
havia d'obrir les emissions a les 9 del matí. Vivia a Balaguer i no
tenia cotxe. Per tant, cada dia anava amb el tren de les 7 del matí
de Balaguer a Lleida. Després agafava un segon tren de Lleida a
Mollerussa i els últims quilòmetres els feia amb autoestop i sempre
m'agafaven! Per tornar era més fàcil. Autoestop fins a Mollerussa i
d'allà a Balaguer aprofitava un cotxe d'estudiants. I així cada
dia.