Els mitjans de comunicació ens donen habitualment moltes raons per pensar que la joventut va a mal borràs.
A qualsevol lloc on paro l’orella sento dir coses crítiques dels joves. En confiança diré que molts cops em veig temptat d’afegir-me a aquesta valoració.Però, jo que supero els 40, intento aplicar una espècie de màxima que en duu a relativitzar les impressions crítiques en relació amb aquest segment de la població.
Em recordo quan era jo el jove i m’imagino les coses que els meus pares i els meus oncles devien dir de mi i de la meva actitud. També penso que els meus professors haurien comentat més d’un cop que el nivell de formació dels nouvinguts havia caigut en picat. Tot ho recordo i penso que les persones de la meva generació vam reaccionar també d’una manera molt semblant a com ho deuen fer els joves actuals: ignorant les crítiques i, si cal, accentuant encara més la nostra rebel·lia.
Davant del fenomen de la joventut hi ha actituds diametralment oposades. Així, hi ha qui en té una esperança digna de tota lloança i considera, com es feia en la meva època, que la joventut formava part de l’energia renovadora de la societat. Una segona lectura és considerar els joves com una colla de perduts sense cap interès per la col·lectivitat. Aquesta idea coincideix amb la que progressivament, generació rere generació els veu en un procés imparable de desgana i enfonsament.Entre les dues tendències hi deu haver una posició intermèdia: els joves no són avanguarda de res però formen part de totes les avançades.
Els joves no són els culpables de cap situació negativa però hi participen com el que més. Fet i fet, els joves són com sempre han estat: rebels i crítics i també capaços d’apuntar-se a les tendències més regressives.Existeix una tendència a demanar que l’escola i els mestres ho solucionin gairebé tot. Penso que amb els joves hi ha una cosa semblant. Tots volem carregar sobre ells allò que nosaltres voldríem fer i mai no ens hem atrevit a fet.
