La premsa i la premsa-escombraria

Recentment hem vist com la bona gent s’escandalitzava per la proliferació de la tele escombraria. Fins i tot el nostre Col·legi de Periodistes va fer un comunicat molt assenyat contra aquest nou gènere...
Tots els alarmem quan hi ha programes de difusió massiva que omplen de pudor a podrit les nostres llars, però prestem poca atenció a una subtil ferum que de manera imperceptible ens amara.
Hi ha publicacions que en diríem de primera divisió: diaris, revistes, ràdios i televisions que viuen bé o no tant bé, de les vendes i/o de la publicitat. Hi ha també un nombre important de publicacions que es troben al mercat i que en els seus continguts incorporen molta escombraria.
Notícies on la informació i la opinió no estan destriades. Publicitat que s’amaga en format d’informació. Reportatges que es compren. Franjes de publicitat vinculades a “informar” d’alguna cosa...
Les publicacions de què parlo tenen “clients” molt seriosos, del sector públic i privat. I quan les llegeixes no pots esbrinar què és un publi-reportage o informació feta de bona fe.
El col·legi també podria vigilar aquesta proliferació de coses que es venen com a publicacions serioses i no ho són. Penso que es podrien crear unes etiquetes de qualitat. Igual com hi ha Fuet de Vic, hi podria haver una etiqueta al costat de la capçalera que digués que allò és un diari convencional o, posem per cas una publicació que surt cada dia i que inclou una olla barrejada difícil de definir.

Pactes amb el poder. Els directors si, els periodistes no!

Hem faig ressò d'un argument llegit en la premsa. Un editor d'una revista progressista destacava la incongruència que pot suposar a partir d'ara que directors de les empreses periodístiques exigeixin veracitat, contrast i, si cal dosis de risc, als seus periodistes quan aquests directors van acceptar sense excepcions les consignes que veien de la Moncloa sobre els atemptats de l'11 de març.
Uns i altres van acceptar sense excepcions publicar les mentides que dictava el poder: "Creanme, Irak tiene armas de destrucción masiva" deia l'Aznar unes setmanes abans, i els directors s'ho prenien en privat a broma. Però quan l'assumpte van ser atemptats terroristes amb desenes de morts, les consignes van ser acceptades.
Em plantejo fins a quin punt quan es parla de terrorisme el que es publica té a veure amb les investigacions o simplement s'atenen les peticions, els discos dedicats, que venen des de dalt. M'ho pregunto.

Puig Antic subvencionat per Fecsa-Endesa

Digueu-me tiquismiquis, però a mi l'anunci d'un DVD amb la Memòria de la Transició que tracta de l'execució de Salvador Puig Antic que compta amb el patrocini del monopoli electric espanyol em fa mal als ulls.
Per si algú no ho sap, Puig Antic formava part d'un grup politico-militar que es declarava absolutament anticapitalista. El seu nivell de radicalitat era tan gran que abominaven dels sindicats, en aquell moment clandestins. Imagineu el que pensaven dels partits polítics clàssics.
Ara tot s'hi val. L'home executat pel franquisme emmig d'una petitíssima campanya popular per salvar-lo, serveix per prestigiar una companyia que té a la seva filial catalana el president de la sucursal d'aquí de la CEOE.
Hauria fet falta una mica més de sensibilitat. Caldria veure si el capítol sobre l'Església el deixen subvencionar per alguna marca de condons!!!
Salut.

Una mica d'organització....

Hi ha un acudit que parla d'un grup d'amics i amigues que es conjuren per fer una orgia. Estalvio explicar els detalls, però acaba amb un crit d'un dels damnificats: "organització, una mica d'organització....", ja saben.
A l'administració de Catalunya també en fa falta d'organització. Només posaré un exemple. Existeixen almenys dues grans xarxes de biblioteques públiques: la de la Generalitat i la de la Diputació de Barcelona. Fins ara una explicació absolutament irraonable era que en les institucions hi governaven forces polítiques diferents. Ara no.
Si algú vol treure un llibre d'una biblioteca pública de la demarcació de Barcelona haurà de fixar-se en quin cartell hi ha a la porta i preparar un dels dos carnets que haurà de dur. Però, si vol fer una consulta al conjunt de les dues xarxes per buscar un llibre s'adonarà que les dues xarxes informàtiques "no tenen connexió", qui en resulta perjudicat és el ciutadà.
Ja se sap... organització.

Perquè la premsa no investiga?

Sovint se sent al carrer la pregunta que serveix de titular. Els que treballem o hem treballat en aquest món donem respostes parcials. Però, penso que hi ha raons que no expliquem i que no es conten.
L'explicació més òbvia és que investigar resulta car i les empreses estan més atentes als resultats que a servir els espectadors.
Hi ha altres raons que es podrien adduir. Per exemple, que els resultats de les investigacions acostumen a donar maltsdecap als editors en forma de trucades, pressions i boicots. Per contra, és difícil valorar els guanys que aporta el publicar les informacions fruit de la recerca. Generalment les grans empreses creuen que tenen un públic captiu que difícilment perdran sinó fan cap barrabassada!!
Finalment, podria ser que les investigacions ocasionin problemes econòmics a les empreses perquè pugin afectar directament o indirecta els anunciants o grups de pressió que hi ha per sobre d'aquests.
Per tots aquests motius, generalment les empreses es limiten a publicar comunicats, reportatges neutres i informacions poc compromeses...
I anar vivint

Som un país periodisticament normal?

La pregunta és retòrica. La resposta és obvia: no. I no em refereixo a l'àmbit català, sinó al conjunt de l'Estat espanyol.
Espanya deu ser l'únic dels grans Estats de l'Europa desenvolupada no hi ha cap diari d'esquerres. A França, Itàlia, Alemanya i Gran Bretanya n'hi ha. En el nostre àmbit hi ha diaris amb un lleuger tint progressista o que prenen posicions com a màxim de centre progressista, però aquí acaba tot-
Els nostres empresaris de premsa semblen haver decidit posar la seva ideologia per davant del que seria cobrir un buit de mercat. I el que no són empresaris de premsa: associacions sindicals, grups altermundialistes, associacions cíviques, semblen conformar-se a ser atesos educadament quan piquen a la porta de les empreses periodístiques diguem-ne liberal progressistes.
Quant hi ha un moment de tensió social, per exemple durant una vaga general es nota clamorosament el buit.
Però, alguna cosa hi tindrà a veure el fet que la professió periodística, parlo de Catalunya que és el que conec més, tingui un percentatge altament majoritari de treballadors en situacions laborals vergonyoses. I sota aquestes condicions és molt difícil plantejar-se altra cosa que la supervivència. I així ens va als periodistes i a la bona gent del país.
En seguirem parlant.
Salut

La represa, els bons desitjos

Avui he revisat el blog i he vist que algú m'havia deixat una resposta. Això m'ha animat a continuar. Ara ja no sols amb articles que havia publicat a Emprèn sinó amb altres escrits que intentaré que siguin una mica diferents de les reflexions personals o de les meres ressenyes informatives. Com sempre agrairé qualsevol indicació.
Ha, estic disposat a mantenir el diàleg amb els meus/meues interlocutors.
Gràcies per tot