No hi ha cosa més encomanadissa que la supèrbia. M’explico: fa un temps, per motius professionals i personals vaig intentar posar-me en contacte amb dos dirigents d’un partit català d’esquerres. Vaig pensar que la tècnica era una bona solució. Així que vaig enviar dos correus electrònics i a esperar que tinguessin la bona educació de contestar!!. Res, fins ara. Ara ja no interessa...
Dos mesos més tard a través d’un amic volíem fer també un contacte amb un altre polític al que, per motius professionals segurament li podia interessar allò que li volíem dir. Cal aclarir que aquest polític era casualment un dels que no va contestar els primers correus. Bé, em consta que el meu amic ha fet fins a quatre gestions, ell, que té bona mà en el partit que fa el cas, i no ha aconseguit ni una resposta....I van dues.
Se m’acut pensar que si això passa amb persones que com jo som professionalment periodistes, el tracte que han de tenir aquests polítics amb els votants és fàcilment descriptible.
I és que no hi ha res més encomanadís que la supèrbia!
dimecres, de març 02, 2005
dimarts, de febrer 22, 2005
Linux, el valor afegit, i en català
Pot semblar irrellevant però no ho és. He començat a trastejar amb el sistema operatiu Linux. M’estalvio els detalls tècnics, jo no en sóc. El que vull és destacar una altra cosa: darrere d’aquest canvi hi ha persones!
Contra el que és normal a Windows, a Linux les persones existeixen. No depens de que un programa estigui perfilat fins a l’últim detall i no tingui errades, com passa amb el monstre multinacional. En el sistema operatiu de codi obert, si hi ha problemes hi ha la gent per ajudar-te!
En el procés de migrar d’un tipus de sistema operatiu a l’altre surten dificultats. Per resoldre-les hi ha centenars de comunitats virtuals creades pels usuaris que s’autoajuden entre ells. Davant de cada problema hi ha algú que ha passat pel mateix tràngol i que et suggereix una solució. A mi m’ha passat quedar-me bloquejat a les 12 del vespre i tenir algú, que no conec, que amb paciència em feia sortir del forat.
El resultat no és potser una informàtica més vistosa, però et reconcilia amb les persones i aquest fet és un valor afegit superior al que ens pugui aportar la més depurada de les tècniques!!.
A més, des del principi tot està traduït al català. Sense demanar-ho sisplau a cap capitost de Califòrnia!!! Les traduccions, com tot, les fan voluntaris. Tot sense que et costi un euro!!!
Contra el que és normal a Windows, a Linux les persones existeixen. No depens de que un programa estigui perfilat fins a l’últim detall i no tingui errades, com passa amb el monstre multinacional. En el sistema operatiu de codi obert, si hi ha problemes hi ha la gent per ajudar-te!
En el procés de migrar d’un tipus de sistema operatiu a l’altre surten dificultats. Per resoldre-les hi ha centenars de comunitats virtuals creades pels usuaris que s’autoajuden entre ells. Davant de cada problema hi ha algú que ha passat pel mateix tràngol i que et suggereix una solució. A mi m’ha passat quedar-me bloquejat a les 12 del vespre i tenir algú, que no conec, que amb paciència em feia sortir del forat.
El resultat no és potser una informàtica més vistosa, però et reconcilia amb les persones i aquest fet és un valor afegit superior al que ens pugui aportar la més depurada de les tècniques!!.
A més, des del principi tot està traduït al català. Sense demanar-ho sisplau a cap capitost de Califòrnia!!! Les traduccions, com tot, les fan voluntaris. Tot sense que et costi un euro!!!
divendres, de febrer 11, 2005
Marín i l'esvoranc del periodisme
L’esvoranc del Carmel també és professional. Enric Marín, un brillant professor universitari autor d’assaigs sobre periodisme d’alt nivell teòric ha topat amb la realitat de la professió. Acostumat que està a parlar amb els alts càrrecs del periodisme, o els membres de la direcció del Col·legi de periodistes no ha entès que davant d’un fet com el del Carmel els periodistes, el de debò, pateixen pressions a nivells difícilment suportables.
Per entendre aquesta situació s’ha d’haver viscut a les redaccions. La competència fa que des del director cap a vall es pressioni sense mesura i al final de la piràmide hi ha el redactor/a i el fotògraf que es passa el dia al lloc del succés. Si quan aquests arriben a l’indret es troben amb traves i problemes (per més que teòricament puguin ser admissibles) exploten i es rebel·len. No es pot oblidar que per definició un periodista és un ser que sospita...
I la situació no se soluciona simplement amb un pacte al vèrtex, entre la cúpula del Col·legi de periodistes, formada per professionals que o s’han retirat o ocupen llocs dirigents als seus mitjans (l’anterior presidenta estava prejubilada, i l’actual era un alt càrrec de la Diputació). Es clar, doncs que sinó es coneix la realitat dels reporters, difícilment un es pot posar al seu lloc.
Hi ha un esvoranc!
Per entendre aquesta situació s’ha d’haver viscut a les redaccions. La competència fa que des del director cap a vall es pressioni sense mesura i al final de la piràmide hi ha el redactor/a i el fotògraf que es passa el dia al lloc del succés. Si quan aquests arriben a l’indret es troben amb traves i problemes (per més que teòricament puguin ser admissibles) exploten i es rebel·len. No es pot oblidar que per definició un periodista és un ser que sospita...
I la situació no se soluciona simplement amb un pacte al vèrtex, entre la cúpula del Col·legi de periodistes, formada per professionals que o s’han retirat o ocupen llocs dirigents als seus mitjans (l’anterior presidenta estava prejubilada, i l’actual era un alt càrrec de la Diputació). Es clar, doncs que sinó es coneix la realitat dels reporters, difícilment un es pot posar al seu lloc.
Hi ha un esvoranc!
dijous, de gener 27, 2005
La premsa i la premsa-escombraria
Recentment hem vist com la bona gent s’escandalitzava per la proliferació de la tele escombraria. Fins i tot el nostre Col·legi de Periodistes va fer un comunicat molt assenyat contra aquest nou gènere...
Tots els alarmem quan hi ha programes de difusió massiva que omplen de pudor a podrit les nostres llars, però prestem poca atenció a una subtil ferum que de manera imperceptible ens amara.
Hi ha publicacions que en diríem de primera divisió: diaris, revistes, ràdios i televisions que viuen bé o no tant bé, de les vendes i/o de la publicitat. Hi ha també un nombre important de publicacions que es troben al mercat i que en els seus continguts incorporen molta escombraria.
Notícies on la informació i la opinió no estan destriades. Publicitat que s’amaga en format d’informació. Reportatges que es compren. Franjes de publicitat vinculades a “informar” d’alguna cosa...
Les publicacions de què parlo tenen “clients” molt seriosos, del sector públic i privat. I quan les llegeixes no pots esbrinar què és un publi-reportage o informació feta de bona fe.
El col·legi també podria vigilar aquesta proliferació de coses que es venen com a publicacions serioses i no ho són. Penso que es podrien crear unes etiquetes de qualitat. Igual com hi ha Fuet de Vic, hi podria haver una etiqueta al costat de la capçalera que digués que allò és un diari convencional o, posem per cas una publicació que surt cada dia i que inclou una olla barrejada difícil de definir.
Tots els alarmem quan hi ha programes de difusió massiva que omplen de pudor a podrit les nostres llars, però prestem poca atenció a una subtil ferum que de manera imperceptible ens amara.
Hi ha publicacions que en diríem de primera divisió: diaris, revistes, ràdios i televisions que viuen bé o no tant bé, de les vendes i/o de la publicitat. Hi ha també un nombre important de publicacions que es troben al mercat i que en els seus continguts incorporen molta escombraria.
Notícies on la informació i la opinió no estan destriades. Publicitat que s’amaga en format d’informació. Reportatges que es compren. Franjes de publicitat vinculades a “informar” d’alguna cosa...
Les publicacions de què parlo tenen “clients” molt seriosos, del sector públic i privat. I quan les llegeixes no pots esbrinar què és un publi-reportage o informació feta de bona fe.
El col·legi també podria vigilar aquesta proliferació de coses que es venen com a publicacions serioses i no ho són. Penso que es podrien crear unes etiquetes de qualitat. Igual com hi ha Fuet de Vic, hi podria haver una etiqueta al costat de la capçalera que digués que allò és un diari convencional o, posem per cas una publicació que surt cada dia i que inclou una olla barrejada difícil de definir.
dimecres, de gener 26, 2005
Pactes amb el poder. Els directors si, els periodistes no!
Hem faig ressò d'un argument llegit en la premsa. Un editor d'una revista progressista destacava la incongruència que pot suposar a partir d'ara que directors de les empreses periodístiques exigeixin veracitat, contrast i, si cal dosis de risc, als seus periodistes quan aquests directors van acceptar sense excepcions les consignes que veien de la Moncloa sobre els atemptats de l'11 de març.
Uns i altres van acceptar sense excepcions publicar les mentides que dictava el poder: "Creanme, Irak tiene armas de destrucción masiva" deia l'Aznar unes setmanes abans, i els directors s'ho prenien en privat a broma. Però quan l'assumpte van ser atemptats terroristes amb desenes de morts, les consignes van ser acceptades.
Em plantejo fins a quin punt quan es parla de terrorisme el que es publica té a veure amb les investigacions o simplement s'atenen les peticions, els discos dedicats, que venen des de dalt. M'ho pregunto.
Uns i altres van acceptar sense excepcions publicar les mentides que dictava el poder: "Creanme, Irak tiene armas de destrucción masiva" deia l'Aznar unes setmanes abans, i els directors s'ho prenien en privat a broma. Però quan l'assumpte van ser atemptats terroristes amb desenes de morts, les consignes van ser acceptades.
Em plantejo fins a quin punt quan es parla de terrorisme el que es publica té a veure amb les investigacions o simplement s'atenen les peticions, els discos dedicats, que venen des de dalt. M'ho pregunto.
dijous, de gener 20, 2005
Puig Antic subvencionat per Fecsa-Endesa
Digueu-me tiquismiquis, però a mi l'anunci d'un DVD amb la Memòria de la Transició que tracta de l'execució de Salvador Puig Antic que compta amb el patrocini del monopoli electric espanyol em fa mal als ulls.
Per si algú no ho sap, Puig Antic formava part d'un grup politico-militar que es declarava absolutament anticapitalista. El seu nivell de radicalitat era tan gran que abominaven dels sindicats, en aquell moment clandestins. Imagineu el que pensaven dels partits polítics clàssics.
Ara tot s'hi val. L'home executat pel franquisme emmig d'una petitíssima campanya popular per salvar-lo, serveix per prestigiar una companyia que té a la seva filial catalana el president de la sucursal d'aquí de la CEOE.
Hauria fet falta una mica més de sensibilitat. Caldria veure si el capítol sobre l'Església el deixen subvencionar per alguna marca de condons!!!
Salut.
Per si algú no ho sap, Puig Antic formava part d'un grup politico-militar que es declarava absolutament anticapitalista. El seu nivell de radicalitat era tan gran que abominaven dels sindicats, en aquell moment clandestins. Imagineu el que pensaven dels partits polítics clàssics.
Ara tot s'hi val. L'home executat pel franquisme emmig d'una petitíssima campanya popular per salvar-lo, serveix per prestigiar una companyia que té a la seva filial catalana el president de la sucursal d'aquí de la CEOE.
Hauria fet falta una mica més de sensibilitat. Caldria veure si el capítol sobre l'Església el deixen subvencionar per alguna marca de condons!!!
Salut.
dimecres, de gener 19, 2005
Una mica d'organització....
Hi ha un acudit que parla d'un grup d'amics i amigues que es conjuren per fer una orgia. Estalvio explicar els detalls, però acaba amb un crit d'un dels damnificats: "organització, una mica d'organització....", ja saben.
A l'administració de Catalunya també en fa falta d'organització. Només posaré un exemple. Existeixen almenys dues grans xarxes de biblioteques públiques: la de la Generalitat i la de la Diputació de Barcelona. Fins ara una explicació absolutament irraonable era que en les institucions hi governaven forces polítiques diferents. Ara no.
Si algú vol treure un llibre d'una biblioteca pública de la demarcació de Barcelona haurà de fixar-se en quin cartell hi ha a la porta i preparar un dels dos carnets que haurà de dur. Però, si vol fer una consulta al conjunt de les dues xarxes per buscar un llibre s'adonarà que les dues xarxes informàtiques "no tenen connexió", qui en resulta perjudicat és el ciutadà.
Ja se sap... organització.
A l'administració de Catalunya també en fa falta d'organització. Només posaré un exemple. Existeixen almenys dues grans xarxes de biblioteques públiques: la de la Generalitat i la de la Diputació de Barcelona. Fins ara una explicació absolutament irraonable era que en les institucions hi governaven forces polítiques diferents. Ara no.
Si algú vol treure un llibre d'una biblioteca pública de la demarcació de Barcelona haurà de fixar-se en quin cartell hi ha a la porta i preparar un dels dos carnets que haurà de dur. Però, si vol fer una consulta al conjunt de les dues xarxes per buscar un llibre s'adonarà que les dues xarxes informàtiques "no tenen connexió", qui en resulta perjudicat és el ciutadà.
Ja se sap... organització.
dilluns, de gener 17, 2005
Perquè la premsa no investiga?
Sovint se sent al carrer la pregunta que serveix de titular. Els que treballem o hem treballat en aquest món donem respostes parcials. Però, penso que hi ha raons que no expliquem i que no es conten.
L'explicació més òbvia és que investigar resulta car i les empreses estan més atentes als resultats que a servir els espectadors.
Hi ha altres raons que es podrien adduir. Per exemple, que els resultats de les investigacions acostumen a donar maltsdecap als editors en forma de trucades, pressions i boicots. Per contra, és difícil valorar els guanys que aporta el publicar les informacions fruit de la recerca. Generalment les grans empreses creuen que tenen un públic captiu que difícilment perdran sinó fan cap barrabassada!!
Finalment, podria ser que les investigacions ocasionin problemes econòmics a les empreses perquè pugin afectar directament o indirecta els anunciants o grups de pressió que hi ha per sobre d'aquests.
Per tots aquests motius, generalment les empreses es limiten a publicar comunicats, reportatges neutres i informacions poc compromeses...
I anar vivint
L'explicació més òbvia és que investigar resulta car i les empreses estan més atentes als resultats que a servir els espectadors.
Hi ha altres raons que es podrien adduir. Per exemple, que els resultats de les investigacions acostumen a donar maltsdecap als editors en forma de trucades, pressions i boicots. Per contra, és difícil valorar els guanys que aporta el publicar les informacions fruit de la recerca. Generalment les grans empreses creuen que tenen un públic captiu que difícilment perdran sinó fan cap barrabassada!!
Finalment, podria ser que les investigacions ocasionin problemes econòmics a les empreses perquè pugin afectar directament o indirecta els anunciants o grups de pressió que hi ha per sobre d'aquests.
Per tots aquests motius, generalment les empreses es limiten a publicar comunicats, reportatges neutres i informacions poc compromeses...
I anar vivint
dimecres, de gener 12, 2005
Som un país periodisticament normal?
La pregunta és retòrica. La resposta és obvia: no. I no em refereixo a l'àmbit català, sinó al conjunt de l'Estat espanyol.
Espanya deu ser l'únic dels grans Estats de l'Europa desenvolupada no hi ha cap diari d'esquerres. A França, Itàlia, Alemanya i Gran Bretanya n'hi ha. En el nostre àmbit hi ha diaris amb un lleuger tint progressista o que prenen posicions com a màxim de centre progressista, però aquí acaba tot-
Els nostres empresaris de premsa semblen haver decidit posar la seva ideologia per davant del que seria cobrir un buit de mercat. I el que no són empresaris de premsa: associacions sindicals, grups altermundialistes, associacions cíviques, semblen conformar-se a ser atesos educadament quan piquen a la porta de les empreses periodístiques diguem-ne liberal progressistes.
Quant hi ha un moment de tensió social, per exemple durant una vaga general es nota clamorosament el buit.
Però, alguna cosa hi tindrà a veure el fet que la professió periodística, parlo de Catalunya que és el que conec més, tingui un percentatge altament majoritari de treballadors en situacions laborals vergonyoses. I sota aquestes condicions és molt difícil plantejar-se altra cosa que la supervivència. I així ens va als periodistes i a la bona gent del país.
En seguirem parlant.
Salut
Espanya deu ser l'únic dels grans Estats de l'Europa desenvolupada no hi ha cap diari d'esquerres. A França, Itàlia, Alemanya i Gran Bretanya n'hi ha. En el nostre àmbit hi ha diaris amb un lleuger tint progressista o que prenen posicions com a màxim de centre progressista, però aquí acaba tot-
Els nostres empresaris de premsa semblen haver decidit posar la seva ideologia per davant del que seria cobrir un buit de mercat. I el que no són empresaris de premsa: associacions sindicals, grups altermundialistes, associacions cíviques, semblen conformar-se a ser atesos educadament quan piquen a la porta de les empreses periodístiques diguem-ne liberal progressistes.
Quant hi ha un moment de tensió social, per exemple durant una vaga general es nota clamorosament el buit.
Però, alguna cosa hi tindrà a veure el fet que la professió periodística, parlo de Catalunya que és el que conec més, tingui un percentatge altament majoritari de treballadors en situacions laborals vergonyoses. I sota aquestes condicions és molt difícil plantejar-se altra cosa que la supervivència. I així ens va als periodistes i a la bona gent del país.
En seguirem parlant.
Salut
dilluns, de gener 10, 2005
La represa, els bons desitjos
Avui he revisat el blog i he vist que algú m'havia deixat una resposta. Això m'ha animat a continuar. Ara ja no sols amb articles que havia publicat a Emprèn sinó amb altres escrits que intentaré que siguin una mica diferents de les reflexions personals o de les meres ressenyes informatives. Com sempre agrairé qualsevol indicació.
Ha, estic disposat a mantenir el diàleg amb els meus/meues interlocutors.
Gràcies per tot
Ha, estic disposat a mantenir el diàleg amb els meus/meues interlocutors.
Gràcies per tot
dilluns, d’octubre 04, 2004
Ser jove no és cap ganga!
Els mitjans de comunicació ens donen habitualment moltes raons per pensar que la joventut va a mal borràs.
A qualsevol lloc on paro l’orella sento dir coses crítiques dels joves. En confiança diré que molts cops em veig temptat d’afegir-me a aquesta valoració.Però, jo que supero els 40, intento aplicar una espècie de màxima que en duu a relativitzar les impressions crítiques en relació amb aquest segment de la població.
Em recordo quan era jo el jove i m’imagino les coses que els meus pares i els meus oncles devien dir de mi i de la meva actitud. També penso que els meus professors haurien comentat més d’un cop que el nivell de formació dels nouvinguts havia caigut en picat. Tot ho recordo i penso que les persones de la meva generació vam reaccionar també d’una manera molt semblant a com ho deuen fer els joves actuals: ignorant les crítiques i, si cal, accentuant encara més la nostra rebel·lia.
Davant del fenomen de la joventut hi ha actituds diametralment oposades. Així, hi ha qui en té una esperança digna de tota lloança i considera, com es feia en la meva època, que la joventut formava part de l’energia renovadora de la societat. Una segona lectura és considerar els joves com una colla de perduts sense cap interès per la col·lectivitat. Aquesta idea coincideix amb la que progressivament, generació rere generació els veu en un procés imparable de desgana i enfonsament.Entre les dues tendències hi deu haver una posició intermèdia: els joves no són avanguarda de res però formen part de totes les avançades.
Els joves no són els culpables de cap situació negativa però hi participen com el que més. Fet i fet, els joves són com sempre han estat: rebels i crítics i també capaços d’apuntar-se a les tendències més regressives.Existeix una tendència a demanar que l’escola i els mestres ho solucionin gairebé tot. Penso que amb els joves hi ha una cosa semblant. Tots volem carregar sobre ells allò que nosaltres voldríem fer i mai no ens hem atrevit a fet.
A qualsevol lloc on paro l’orella sento dir coses crítiques dels joves. En confiança diré que molts cops em veig temptat d’afegir-me a aquesta valoració.Però, jo que supero els 40, intento aplicar una espècie de màxima que en duu a relativitzar les impressions crítiques en relació amb aquest segment de la població.
Em recordo quan era jo el jove i m’imagino les coses que els meus pares i els meus oncles devien dir de mi i de la meva actitud. També penso que els meus professors haurien comentat més d’un cop que el nivell de formació dels nouvinguts havia caigut en picat. Tot ho recordo i penso que les persones de la meva generació vam reaccionar també d’una manera molt semblant a com ho deuen fer els joves actuals: ignorant les crítiques i, si cal, accentuant encara més la nostra rebel·lia.
Davant del fenomen de la joventut hi ha actituds diametralment oposades. Així, hi ha qui en té una esperança digna de tota lloança i considera, com es feia en la meva època, que la joventut formava part de l’energia renovadora de la societat. Una segona lectura és considerar els joves com una colla de perduts sense cap interès per la col·lectivitat. Aquesta idea coincideix amb la que progressivament, generació rere generació els veu en un procés imparable de desgana i enfonsament.Entre les dues tendències hi deu haver una posició intermèdia: els joves no són avanguarda de res però formen part de totes les avançades.
Els joves no són els culpables de cap situació negativa però hi participen com el que més. Fet i fet, els joves són com sempre han estat: rebels i crítics i també capaços d’apuntar-se a les tendències més regressives.Existeix una tendència a demanar que l’escola i els mestres ho solucionin gairebé tot. Penso que amb els joves hi ha una cosa semblant. Tots volem carregar sobre ells allò que nosaltres voldríem fer i mai no ens hem atrevit a fet.
dimarts, de setembre 28, 2004
De toros, ases i gats
Publicat a Emprèn 01/10/2004
http://www.dossierdigital.com
La història del toro versus l'ase o el gat, com a símbols han fet córrer molta tinta durant aquest estiu. Més enllà de l'anècdota, darrere hi deu haver alguna cosa seriosa.Anem als orígens! Al principi hi hagué el toro!, que es diria parafrasejant la Bíblia. Algú va magnificar el símbol, de forma afortunada o no. El toro és el logotip d'una marca comercial de licors.
Fa anys les carreteres espanyoles i catalanes podien veure la seva silueta de forma permanent als turons. El primer govern socialista va fer desparèixer les tanques publicitàries de les dites carreteres nacionals. Llavors, el ministre d'Obres Públiques, Josep Borrell, va decidir que el brau era un monument i que calia respectar la seva presència a les vies de comunicació .Més tard va canviar el govern i le naciolisme espanyol es va desfermar en la segona legislatura. Recordo un contingent de soldats espanyols que marxaven a l'Afganistan encapçalats per una bandera amb la silueta del toro. Em va semblar tant absurt com si un grup de nord-americants desfilessin amb una bandera amb una marca de wisky...
La insistència en el símbol taurí va fer néixer anticossos. L'ase i el gat ho són. Aquests anticosos en procedir de la societat civil han adoptat una imatge poc gloriosa. Apta per ser criticada i fins i tot ridiculitzada! Sigui com sigui han fet un cert forat. Fins al punt que la mateixa mercadotècnia del toro se n'ha beneficiat per reacció. Ara tornem a veure cotxes a Catalunya que han buscat refermar la seva creença col·locant de nou el toro de la marca de begudes: el principi d'acció i reacció!
Les guerres menys cruentes són les de símbols, tot i que deixen veure que darrere hi ha coses més profundes. Tanmateix, tots voldríem que l'enfrontament més fort en termes identitaris quedés reduït a un animal o altre. De fet, per això hi ha colors diferents.
Ara que hem reduït l'afrenta de les xapes a una disputa zoològica sembla, però, que el canvi d'actitud del govern central permetrà que la E deixi de ser l'únic símbol a les matrícules i ja podrem ser com els italians o els alemanys: una mica més normals.
http://www.dossierdigital.com
La història del toro versus l'ase o el gat, com a símbols han fet córrer molta tinta durant aquest estiu. Més enllà de l'anècdota, darrere hi deu haver alguna cosa seriosa.Anem als orígens! Al principi hi hagué el toro!, que es diria parafrasejant la Bíblia. Algú va magnificar el símbol, de forma afortunada o no. El toro és el logotip d'una marca comercial de licors.
Fa anys les carreteres espanyoles i catalanes podien veure la seva silueta de forma permanent als turons. El primer govern socialista va fer desparèixer les tanques publicitàries de les dites carreteres nacionals. Llavors, el ministre d'Obres Públiques, Josep Borrell, va decidir que el brau era un monument i que calia respectar la seva presència a les vies de comunicació .Més tard va canviar el govern i le naciolisme espanyol es va desfermar en la segona legislatura. Recordo un contingent de soldats espanyols que marxaven a l'Afganistan encapçalats per una bandera amb la silueta del toro. Em va semblar tant absurt com si un grup de nord-americants desfilessin amb una bandera amb una marca de wisky...
La insistència en el símbol taurí va fer néixer anticossos. L'ase i el gat ho són. Aquests anticosos en procedir de la societat civil han adoptat una imatge poc gloriosa. Apta per ser criticada i fins i tot ridiculitzada! Sigui com sigui han fet un cert forat. Fins al punt que la mateixa mercadotècnia del toro se n'ha beneficiat per reacció. Ara tornem a veure cotxes a Catalunya que han buscat refermar la seva creença col·locant de nou el toro de la marca de begudes: el principi d'acció i reacció!
Les guerres menys cruentes són les de símbols, tot i que deixen veure que darrere hi ha coses més profundes. Tanmateix, tots voldríem que l'enfrontament més fort en termes identitaris quedés reduït a un animal o altre. De fet, per això hi ha colors diferents.
Ara que hem reduït l'afrenta de les xapes a una disputa zoològica sembla, però, que el canvi d'actitud del govern central permetrà que la E deixi de ser l'únic símbol a les matrícules i ja podrem ser com els italians o els alemanys: una mica més normals.
dissabte, de setembre 18, 2004
divendres, de setembre 17, 2004
És la formació, estúpid!
He de reconèixer que alguns cops, quan sento algunes declaracions, m’enervo. Fa un temps, a conseqüència d’una onada de deslocalitzacions, vaig escoltar un dirigent empresarials dir que amb els salaris que s’havien de pagar al nostre país, el teixit industrial acabaria desmantellant-se.
Després d’escoltar-lo vaig pensar que potser es tractava d’una boutade, vull dir una espècie d’estripada que algunes persones pronuncien per fer que es parli d’una cosa. Més tard se’m va acudir que, si la manifestació estava feta seriosament, n’hi havia per preocupar-se. Els empresaris que pensessin com el nostre interlocutor, només podrien exercir des de Catalunya cap al sud, prenent la divisió com a mesura de valorar els costos salarials. Altrament, els empresaris esmentats mai podrien exercir a Alemanya o a Suècia, països que es deuen comptar com dels que tenen els costos de mà d’obra més alts del món. Em resisteixo a creure que els nostres emprenedors siguin professionalment menys competents que els dels dos països esmentats!
Quina és la diferència? A més de detalls que no esmento, hi ha una gran diferència. Alemanya i Suècia poden vendre els productes a uns preus per sobre dels de la competència perquè el mercat accepta pagar el plus d’encariment. I per què pagar més per una cosa que es pot trobar més barata? Perquè es presumeix que té més qualitat! I, tornem a preguntar: per què els consumidors pensen que un producte té més qualitat? Doncs perquè el producte aporta un disseny o un control de qualitat o uns elements diferencials que així ho donen a entendre. I això, tornem a preguntar, per què? Doncs, una altra vegada, perquè hi ha un nivell de formació que ho fa possible. Fa possible que hi hagi també una altra productivitat i un nivell de qualitat molt alt.
Clinton ja li ho va dir a Bush pare en una campanya electoral: «És l’economia!»
Efectivament, el factor diferencial és la formació. Només amb això serem competitius al nivell que calgui. Perquè sempre hi haurà qui voldrà apostar per la qualitat.
Publicat a Emprèn 17/09/2004
Després d’escoltar-lo vaig pensar que potser es tractava d’una boutade, vull dir una espècie d’estripada que algunes persones pronuncien per fer que es parli d’una cosa. Més tard se’m va acudir que, si la manifestació estava feta seriosament, n’hi havia per preocupar-se. Els empresaris que pensessin com el nostre interlocutor, només podrien exercir des de Catalunya cap al sud, prenent la divisió com a mesura de valorar els costos salarials. Altrament, els empresaris esmentats mai podrien exercir a Alemanya o a Suècia, països que es deuen comptar com dels que tenen els costos de mà d’obra més alts del món. Em resisteixo a creure que els nostres emprenedors siguin professionalment menys competents que els dels dos països esmentats!
Quina és la diferència? A més de detalls que no esmento, hi ha una gran diferència. Alemanya i Suècia poden vendre els productes a uns preus per sobre dels de la competència perquè el mercat accepta pagar el plus d’encariment. I per què pagar més per una cosa que es pot trobar més barata? Perquè es presumeix que té més qualitat! I, tornem a preguntar: per què els consumidors pensen que un producte té més qualitat? Doncs perquè el producte aporta un disseny o un control de qualitat o uns elements diferencials que així ho donen a entendre. I això, tornem a preguntar, per què? Doncs, una altra vegada, perquè hi ha un nivell de formació que ho fa possible. Fa possible que hi hagi també una altra productivitat i un nivell de qualitat molt alt.
Clinton ja li ho va dir a Bush pare en una campanya electoral: «És l’economia!»
Efectivament, el factor diferencial és la formació. Només amb això serem competitius al nivell que calgui. Perquè sempre hi haurà qui voldrà apostar per la qualitat.
Publicat a Emprèn 17/09/2004
dijous, de setembre 16, 2004
Perquè la reguereta?
La reguereta era un safareig públic de Balaguer, a la Noguera. Allà hi anaven les dones a explicar els que els passava. Jo també ho penso fer en aquest blog.
Hi podreu trobar articles que publico en alguns mitjans, com Emprèn o Dossier Econòmic. Però penso afegir-hi moltes altres comunicacions. Així que ja ho sabeu, si voleu podem encetar un diàleg profitós.
Per avui ja n'hi ha prou.
Hi podreu trobar articles que publico en alguns mitjans, com Emprèn o Dossier Econòmic. Però penso afegir-hi moltes altres comunicacions. Així que ja ho sabeu, si voleu podem encetar un diàleg profitós.
Per avui ja n'hi ha prou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)