La meva vella estelada i la que durà la meva filla

Deixeu-me posar sentimental. Ara, quan veure estelades és del tot normal, recordo la meva primera bandera independentista. Al Front la bandera del partit era curiosa: cap de les dues que omplen els carrers. Ni fons blau ni fons groc. L'estel era blau sobre un fons blanc. Però no ens perdem., al principi les estelades les pintàvem a les parets i com hi havia pressa tot era monocromàtic. Després, el nucli de Balaguer va sortir de Front coincidint amb que Franco moria. I es van convocar les primeres manifestacions, per l'amnistia, contra la repressió al pagesos, per l'Estatut, i vam decidir anar-hi amb les nostres estelades.

Havíem adoptat l'estel vermell coincidint amb el nostre anhel esquerrà. Per tant, ens vam posar a confeccionar les banderes, a casa, igual com les pancartes. La mare, sense saber ben bé que feia, em va cosir un triangle blanc de roba aprofitada d'un llençol sobre una bandera catalana. Més tard hi vam apegar un estel vermell retallat d'aironfix, un per cada banda de la senyera. Com que no teníem pals vam aprofitar els que aguantaven les tendes de campanya, que eren desmuntables, per enlairar el nostre símbol independentista.

Més tard, seria l'any 1978 la colla de Balaguer, record segur que el company Joan Molins hi era, vam preparar una senyera que volíem gegant per dur primer al Fossar de les Moreres i després a la manifestació de la tarda. Aquella gran estelada es va confeccionar unint dues estanqueres que algú va requisar dels llocs que amb motiu o sense la penjaven tothora. En aquest cas el triangle blanc ja era d'Aironfix, igual com l'estel. Aquella enorme estelada va aguantar una càrrega de la policia a cavall que va desallotjar el Fossar, i com ens havia costat molt de fer, per evitar perdre-la durant la fugida, la vam amagar darrere d'una tàpia junt amb una gran pancarta demanant la llibertat dels independentistes represaliats. Dues hores després de la càrrega policial se'ns podia veure amb el nostre posat rural saltant la tàpia per recuperar bandera i pancarta. I ho vam aconseguir,.No era una tasca fàcil, de tant gran com era, per dur-la ben dreta feien falta quatre persones.

La Marta durà la nova

Tot això ho recordo mentre avui la meva filla d'onze anys em demanava que a la manifestació li deixés dur l'estelada que cada any pengem al balcó: “la duré a l'esquena” em deia. He mirat aquesta altra bandera, de teixit bo, feta industrialment, lleugera.

Banderes com la que fa uns anys tinc a casa es poden trobar fins i tot als basars xinesos. Senyal que hi veuen negoci! He pensat que la CUP de Balaguer dissabte al matí va esgotar en una hora les estelades que oferia. Nosaltres també en repartíem de banderes, però eren catalanes sense més. En teníem prou amb que la gent fes aquell pas. Eren altres temps!

Avui m'agradaria haver conservat aquella vella bandera, potser arnada, estèticament mal feta, amb un curiós triangle blanc i un estel fet a mà. No només per dur-la a la manifestació d'aquest any, si no per penjar-la a casa, modestament quan, no calgui reclamar cap dels seus objectius, formar part d'un país lliure, on la gent no sigui explotada per ningú.