Badalona: Més que un crim, un error

 

La falta d'acord en la presentació de la moció de censura al govern que presideix Xavier Garcia Albiol a Badalona ha deixat perplexos molts ciutadans progressistes. Les explicacions que s'han donat després encara han deixat més mal gust de boca.

Allunyat com estic del dia a dia la política local m'excuso d'opinar del detall de la negociació, de la que només en sé una part i segurament de forma imprecisa. Parlaré del que amb l'experiència viscuda em sembla que hauria de regir tota transacció si es busca arribar a bon port.

Sempre es negocia amb gent que té posicions diferents, perquè els convençuts ja són al propi partit. És una obvietat, però en un tracte tothom ha de saber que es deixarà pèls a la gatera. El resultat dels acords si és equilibrat, no satisfarà cap posició partidària concreta i sí que donarà resposta a una demanda coincident amb l'opinió pública majoritària.

Debats impossibles

El fet de seure a una taula vol dir que s'han de deixar a fora del debat aspectes que farien impossible l'acord. En tenim experiències: mai s'hauria creat l'Assemblea de Catalunya si s'hagués centrat el debat en la responsabilitat dels partits polítics durant la Guerra Civil a Catalunya. Els autonomistes acusaven el PSUC d'haver obert la porta a la intervenció del govern central a la Generalitat. El PSUC potser pensava que altres forces polítiques van distreure amb debats estèrils l'esforç de guerra... podria seguir. Per sort no es van refer aquests debats, altrament, potser el franquisme hauria durat molts més anys.

A Badalona el que s'havia de superar era la situació actual. Un govern que perjudica les classes populars cada dia i que de retruc crea mala imatge de la ciutat en conjunt. El debat havia de comptar amb els elements exteriors. Les anades i vingudes en les aliances CiU respecte al contenciós sobiranista tenen repercussió pràctica a la ciutat. El més difícil era posar-se d'acord el programa de mínims amb que governaria el nou equip i amb qui composaria el govern: l'alcalde i l'equip de gestió.

Correlació de forces

La correlació de forces indica que el primer grup de l'oposició és el PSC, el segon CiU i el tercer ICV-EUA. El normal seria que les persones que haurien d'administrar la ciutat durant aquest període de transició els haurien d'escollir els seus partits. Els altres potser podien opinar i mostrar si cal públicament la discrepància, en tot cas segurament després de produir-se el relleu.

Hi ha debats secundaris, per exemple, la imputació del cap de CiU. Però aquesta discussió distreu de l'element central de l'acord, un pacte de salvament de ciutat. En tot cas, la discrepància es podria haver formulat a posteriori. Així se salvaven dos esculls. El primer es facilitava l'acord i el segon s'evitava donar alguna mena d'excusa a CiU per desfer el camí iniciat.

Un cop trencades les negociacions els retrets eren descomptables. CiU retorna la pilota a ICV que n'havia estat el grup més crític quan els d'Artur Mas van facilitar amb la seva abstenció el nomenament de Garcia Albiol. Els socialistes carreguen contra el qui podia robar-los-hi vots en un futur i fins i tot EUA, de retorn de les seves dèries esquerranistes, critica també els seus socis.

Tot plegat, com diria Talleyrand, el diletant primer ministre de Napoleó, després de saber que un escamot del cors havia matat un príncep que havia lluitat contra el nou règim, “és més que un crim, un error”. Però rectificar és de savis.