Els partidaris del
liberalisme salvatge es queden sense arguments davant de coses tant
normals com una nevada. A més d'observar la neu, apareixen
necessitats contundents. Es gasten més recursos a mantenir les
carreteres netes i això no ho fa la iniciativa privada.
L'Administració pública demostra en circumstàncies especials la
seva efectivitat. Metges, infermers, mestres i policies vetllen
perquè ningú quedi sense atendre en aquesta siberiada.
Potser per això, es pot
veure que als països del nord, més freds, l'Estat de Benestar
funciona, mentre que al sud, amb millors temperatures, l'absència de
serveis es pot suplir més fàcilment. Potser per això en aquestes
latituds es concentra la pobresa, almenys a Europa.
L'explicació anterior
donaria joc a les converses de cafè, si és que la gent encara va
als cafès a fer tertúlia. Per contra, jo crec que que la clau rau
en la forma de ser dels nostres dirigents. Més aviat es tracta de
veure si l'adscripció dels nòrdics a una filosofia protestant, que
vincula la salvació de l'ànima a la rectitud amb que s'ha viscut,
té a veure amb la seriositat amb que administren, tant en l'esfera
pública com privada. Al seu torn, aquí, al sud d'Europa la cultura
és majoritàriament catòlica, que permet dur una vida desordenada
si en l'hora final hi ha penediment. Aquesta forma de pensar
explicaria actuacions com les dels nostres empresaris, que deixen en
tercer pla la seva responsabilitat social, darrere de la cobdícia i
la insolidaritat. Això explicaria part del resultat de l'atur a
l'Estat espanyol comparat amb les xifres dels països situats
nord-enllà. I clar, el que fan els dirigents impregna les societats
a les que estan vinculats.
Iñaki Urgangarín,
Francisco Camps, Fèlix Millet o Mauriño, formen part dels fars que
en un moment o altre han il·luminat la nostra societat.
En seguirem parlant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada