La meva vaga

“Els treballadors no fan vaga perquè no vulguin treballar si no perquè ho volen fer en millors condicions”. La frase és de Francesc Layret i la faig meva perquè no he trobat una altra síntesi més encertada que expliqui els motius d'aquest tipus d'acció.

Aquest dijous, 29 de març, potser milions de persones a l'Estat espanyol no treballaran. La majoria per mostrar la seva posició contrària al neoesclavisme que els engominats i encorbatats, educats en escoles d'elit, gairebé totes vinculades a l'església catòlica, intenten no sols aplicar si no que, a més s'accepti com una cosa normal.

Hi haurà també milions de persones que no treballaran, perquè han estat fets fora dels seus llocs de treball. En alguns casos per motius economicistes, en altres per deslocalitzacions i en molts casos per mostrar simplement qui mana.

Un argument contra la vaga es dir que no serveix per a res. La història ho desmenteix. Fins i tot si a curt termini no tomba les mesures contra les que es convoca, inicia una mobilització que a mig o llarg termini causa canvis. Que els hi preguntin als socialistes. A partir de la vaga general no van aixecar el cap! S'ha demostrat també que el món només avança quan els oprimits es defensen. Si féssim cas dels que criden a no fer res encara duríem un anell al nas com a mostra de submissió!

No entro en la lletra petita. Els sindicats són el que són. Els partits polítics tampoc aixequen entusiasmes..En tot cas aquesta batalla no la podem delegar: es nostra.

Acabo amb dos tocs personals. Aquest 29 de març recordaré als treballadors d'Inpacsa, la fàbrica on treballava el meu pare. Quan ell va morir, després de més de dos anys de llarga malaltia, es van adonar que a casa no ens en sortiríem perquè es tardava més d'un any a a cobrar de viudetat i d'orfenesa. Érem tres germans, jo el més gran amb catorze anys. Deia que es van adonar de la situació i els gairebé 400 operaris d'aquella fàbrica, ara tancada, van obrir un compte i van donar el valor dues hores de la seva feina a la nostra família. Ens van ajudar i molt!

Recordo també un sindicalista lleidatà represaliat pel franquisme. El van posar en una llista negra i no li donaven feina, de tal manera que va haver de recollir cartrons per Lleida. El que no se sap és que ni a ell ni a la seva família els seus companys van permetre que els hi faltés res.

Per tot això i moltes altres raons, amb la meva modèstia jo el 29 faré vaga i intentaré explicar-ho a la gent que estimo. Aquest bloc, per tant, no s'actualitzarà. És poc, però de mica en mica...