En tot això de
la crisi, nosaltres, els periodistes també hi tenim una part de
culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a
exemple el cas Bankia.
Fa més dos anys
en el món periodístic relacionat amb l'economia era un secret a
veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les
inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució
oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb
altres que també eren suspectes de tenir forats causats per
l'immobiliari.
Però, mira per
on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb
altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el
conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversores
privats que el podrien recapitalitzar.
Tot plegat, ja
llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números
clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca
espanyola!
Aterrem, doncs!
A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els
periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius
de les empreses miraven cap als comptes de resultats.
Els periodistes
vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a
paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert
respecte.
Tot es va
aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa.
Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van
rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la
tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les
redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.
Mirar cap a un altre costat
Insisteixo, els
periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants,
“hi havia tema”, però també que si es plantejava això,
segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a
l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van
decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de
cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra
banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el
nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en
l'aixecada de camisa de Bankia.
He posat el cas
de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas
de la publicitat de Nueva Rumasa.
Una salvetat
final. El periodisme, com el sindicalisme s'han sobrevalorat. Vull
dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què
podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem
que, com a màxim la resistència, que es pot aplicar pot consistir a
“salvar els mobles”. Però, de tant treure pit, ara som incapaços
de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de
vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de ganyar-nos un
sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada