Jordi Arquer: precursor del comunisme català, fill de Bellcaire, i els comités de cortijo

No sé si us ha passat mai, tenir mitificat un personatge i de sobte poder-hi parlar. Això em va ocórrer amb Jordi Arquer, un dirigent polític català de primera fila desconegut per molta gent.

A mi em va parlar per primer cop d'Arquer un company de Bellcaire d'Urgell, el Vicent Font. Es referia al record que hi havia del pare de Jordi Arquer, que havia estat mestre a la població propera a Balaguer. Allà va fer, segons em va dir, una important tasca de catalanització. El Vicent em va explicar que el fill d'aquell mestre havia estat un dirigent clau del comunisme català. I allò va picar el meu interès.

Jordi Arquer

Jordi Arquer era, doncs, fill de Bellcaire d'Urgell. A Barcelona va fundar el 1928 el primer partit comunista autòcton, el Partit Comunista Català, (PCC) creat per un grup d'estudiants. Arquer va esdevenir mà dreta, o esquerra de Nin i Maurín, segon de bord de les columnes de POUM al front d'Aragó, home de la resistència i els grups d'evasió entre el nord i el sud dels Pirineus. El bellcairenc va ser sempre exponent de l'ala més catalanista de les organitzacions en què va militar.

No recordo bé en quin acte el vaig veure al Jordi Arquer, sé que era al barri de Gràcia a Barcelona, en una d'aquelles trobades en què gent de distintes procedències polítiques intentàvem aclarir-nos ideològicament. Seria l'any 1977 i ell ja tenia 71 anys. Anava acompanyat d'un noi de poc més de 25 anys i va fer un breu parlament protocol·lari en nom d'un partit que pretenia impulsar: el Bloc Obrer i Camperol dels Països Catalans. Va restar una bona estona a la sala fins que vam fer un recés. Allà, encuriosit el vaig abordar.

El Jordi Arquer no era gaire alt, de cap quadrat i vestit amb el llacet negre o corbatí que duien molts exiliats. Em va impressionar perquè parlava amb molt aplom i li vaig notar ganes de reprendre, si l'havia deixat mai, la lluita. Em vaig presentar com a balaguerí. Va accedir amb paciència a la conversa que li proposava aquell xitxarel·lo que era jo.

Jo estava interessat en els orígens del PCC. Sobretot perquè trobava estrany que aquell grup de joves es decidís per crear un partit fora de la influència del comunisme oficial. Em va explicar que efectivament aquell grup va intentar vincular-se amb els comunistes ortodoxos, però -va remarcar- “no va poder ser”. Quan li vaig insistir per la raó, em va posar un exemple indiscutible: “Després de les primeres reunions a Barcelona ens van voler provar”- va dir- “ens van fer arribar uns paquets amb fulls volants perquè els repartíssim a les zones d'on érem nosaltres. Vam acceptar i quan ja érem a Lleida vam mirar els papers que havíem d'escampar. Instaven als pagesos a crear comités de cortijo. Això ens va decidir a crear el partit” em va manifestar.

Independentista sense saber-ho

Arquer no acabava d'entendre això de les organitzacions independentistes, encara que en parlar amb ell quedava clar que era només una forma diferent d'anomenar la mateixa cosa. Advocava per un sindicalisme des de la base. El partit per a ell era una reedició del BOC, potser amb pocs militants, però -afegia- de la qualitat més alta, “com els del POUM” i l'àmbit nacional dels Països Catalans. Va continuar, gairebé en solitari el seu intent i la convocatòria al primer aplec independentista del Fossar de les Moreres duia les sigles del partit de l'Arquer.

Vam xerrar gairebé tres quarts fins que ell va marxar. Abans es va quedar amb la meva adreça i poc després vaig rebre un llibre gruixut on els militants del POUM van reproduir les actes del vergonyant procés judicial en què els acusaven de ser agents feixistes. És un document brutal on es veu el coratge dels homes i les dones que no sols van gosar lluitar per socialisme i l'alliberament nacional si no que es van atrevir a fer-ho enfrontant-se a l'estalinisme. Poc després em vaig assabentar que l'any 1981 Arquer es moria a Perpinyà.