La operació Garzón i les retallades socials ara i aquí

Aquests dies s'estrena la pel·lícula, feta gràcies a les aportacions solidaries, que recorda la temporada d'esglai que es va viure l'any 1992 quan el llavors jutge estrella, Baltasar Garzón va protagonitzar una durissima repressió dirigida a independentistes catalans. Han passat vint anys des de llavors i el magistrat ha caigut del pedestal, potser empès pels que llavors l'aplaudien. Alguns dels gairebé 50 independentistes represaliats rebran un homenatge, que segurament no haurien mai volgut i tot plegat ens remet a un concepte ben viu: la història!

Perquè a Catalunya Garzón serà sempre recordat per fer, com a mínim, els ulls grossos davant les denuncies de tortures que es van fer en l'operació que ell va liderar. No sols aquí, el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per no investigar aquelles queixes, que en alguns casos tenien la forma de fotografies de detinguts plens de blaus després dels hàbils interrogatoris a que van ser sotmesos.

Hi haurà qui es queixarà que el jutge sigui recordat per aquesta actuació en lloc de les que va realitzar en altres àmbits, com intentar obrir un procés al franquisme. Però la història es tossuda i et recorda amb llums i ombres.

Recordar les retallades

Igualment la història recordarà el que l'actual govern de la Generalitat està fent en matèries socials. Les retallades, les detencions contra els que legítimament protesten, les abraçades vergonyants amb els que han actuat sempre en contra dels interessos dels desafavorits quedaran com a contrapunt als resultats no se sap si brillants de la gestió de CiU. Per això crec que estaria bé que algú faci de notari. Que cada retallada de la sanitat o l'educació quedi documentada. Que cada centre sociosanitari que s'hagi de tancar per donar diners als bancs tingui nom i cognom. Que cada responsable d'un dany al teixit del país quedi retratat. Així ningú podrà negar al cap d'uns anys el que es va fer i qui ho va perpetrar.

Altrament, dues dècades més endavant, quan s'hagin cicatritzat les ferides de les retallades, algú, igual com passa amb Franco, intentarà negar els fets. Dir que la reforma laboral no era tal com està escrita, que no hi van votar a favor, que fins i tot no van empitjorar el que havia redactat el PP i es vantaran a més d'haver salvat el país. Tinguem memòria, perquè qui la perd, perd la identitat.

El pacte fiscal que impulsa CiU és increïble

El titular ho diu tot. No em crec que CiU sigui capaç de tirar endavant el procés que hauria de dur a un concert econòmic per al Principat o en el seu cas, el partit majoritari s'atreveixi a tirar endavant una acció de desobediència civil del poble català contra el poder públic espanyol.

Perquè sobre el paper i en resum les coses serien aquestes. Si Madrid no s'avé a acceptar la demanda d'un pacte fiscal, que amb la boca petita els del nacionalisme conservador també anomenen concert econòmic,, “entraríem en un terreny desconegut”, segons va dir el president de la Generalitat, Artur Mas.

Afirmo que la batalla pel pacte fiscal realment no es produirà, perquè ras i curt suposaria que el partit majoritari a Catalunya i el govern que gestiona fos capaç de posar-se al capdavant i impulsar la desobediència cívica i enfrontar-se amb l'Estat espanyol. I això suposaria que Artur Mas estigués disposat a acceptar les represàlies que la seva actitud comportaria. Ras i curt, que entomés la possibilitat d'anar a la presó. Perquè, a Madrid per mantenir la situació actual sí que estan disposats a empresonar a qui calgui, com es va veure amb l'encausament del Lendakari Ibarretxe quan va plantejar la proposta d'estat lliure associat per a Euskadi. No veig cap dirigent de CiU emulant Gandi, clar que el dirigent indi era veritablement independentista i Artur Mas el més agosarat que ha fet és anar a la universitat pública en lloc de a la privada on el seu pare volia enviar-lo.

Reforma laboral

Per desgràcia això del pacte fiscal és una espècie de pastanaga que ens posen al davant als catalans per què no ens fixem en el pal que sense cap misericòrdia esgrimeix Artur Mas contra els seus conciutadans. I en conseqüència, no podem oblidar que si per una d'aquelles coses des de CiU es volgués finalment afrontar una acció de força, difícilment tindrien ara el suport dels catalans afectats per les brutals retallades perpetrades pel govern del nacionalisme conservador d'aquí. En aquest sentit, l'agreujament de la dura reforma laboral perpetrat per CiU al Congrés a Madrid amb connivència amb el PP no fa guanyar als convergents adeptes dins de Catalunya.

I per acabar-ho d'adobar, entre els que podrien ser partidaris de donar un pas endavant més enllà de la autonomia decapitada que ara tenim se situen els sectors que poden donar en algun moment suport al govern de CiU, ara el critiquen amb duresa per la seva posició contrària al #novullpagar i favorable a la submissió a Abertis i el complex encapçalat per la Caixa.

Si no s'és capaç d'aixecar les barreres d'un peatge veig impossible que CiU tingui pebrots per arribar a Ítaca.

Albiol celebra celebra el primer any de mandat a Badalona enfrontant-se amb els joves per #Caltxiringu

El capitost del PP, Xavier García Albiol, l'ha tornat a fer grossa coincidint amb les festes de Maig. S'ha posat de cul la joventut més activa de Badalona. L'afer de la privatització de les barres del concert a turó del Caritg, conegudes com Caltxiringu i que autogestionaven les entitats, és de manual. De manual del que no s'ha de fer!

Un any després d'arribar al poder es confirmen algunes hipòtesis sobre com seria el mandat d'aquest polític conservador. O hauríem de dir ultraconservador?

La seva gestió la podem resumir amb poques paraules: autoritarisme, dependència, improvisació i tancament.

L'autoritarisme és el contrari d'exercir l'autoritat, que ve del llatí auctoritas que és la facultat que té una persona o institució en virtut de la seva expertesa o o prestigi. El que l'alcalde de Badalona exerceix és simplement la coerció basada en la presència amb motiu o sense de les forces policials al seu comandament. L'element més vistós en aquest sentit és la política contra els immigrants, amb prohibicions constants i actuacions desmesurades destinades a espantar els nouvinguts i a mostrar múscul repressor en els barris més afectats per la concentració d'estrangers.

Alhora, Albiol ha mostrat la seva dependència respecte de CiU, agrupació a la qual cedeix el paper de moderador de les seves iniciatives desmesurades. Les reduccions de les retallades en els mitjans públics de comunicació o no aplicar la seva agenda oculta contra el català.

Improvisació és un dels fils conductors de les dues premisses anteriors. La promesa de llibres de franc passa a ser la de reciclar llibres, però sense comptar amb qui ha de realitzar aquesta activitat, les associacions de mares i pares d'alumnes. Tot i així ha hagut de destinar 3 milions d'euros de la depauperada hisenda local a intentar complir la seva proposta electoral.

La desaparició dels bancs (d'asseure's), i l'estroncament de les fonts públiques es poden inscriure també en aquest paràgraf, però dirigides contra els més pobres.

Un polític sagaç i retirat va caracteritzar l'actitud dels últims franquistes en el dilema democràcia o búnquer. Bé, Albiol segueix sense resoldre el trencaclosques i en aquest primer any de mandat s'ha parapetat al seu fortí i cada cop que ha pogut obrir finestres les ha tancat amb porticons i tot. La darrera actuació en aquest sentit és la de l'enfrontament amb els grups juvenils. La seva dèria contra l'activisme dels joves no li ha permès entendre que sense aquest tremp la ciutat perd part del seu nervi vital sense alternativa possible, a no ser que es vulguin reviscolar els Coros y Danzas.

Càrrecs de confiança heretats

A tot això la Albiol ha mantingut la mateixa política clientelar que va criticar quan ell era l'opositor més cridaire. Fins i tot m'expliquen que ha heretat alguns càrrecs de confiança que abans ho havien estat del govern encapçalat pel PSC.

L'oposició encara es debat entre passar de la crítica només formal o l'enfrontament directe allà on cal i de la forma més decidida. I aquesta absència del carrer és més destacada com més representació té cada força al consistori.

Davant d'aquest panorama el debat és que fer. Fins ara els grups majoritaris s'han acontentat amb ressaltar les errades de l'equip d'Albiol. Potser el més correcte, a més de dur la crítica al carrer seria plantejar alternatives. I tot sense oblidar l'encertada dita de Napoleó: “quan l'enemic s'equivoca, no el distreguis”.

L'actuació de la CUP a Reus, un element d'esperança

En aquests moments en què les notícies acostumen a ser negatives, un busca desesperadament una finestra que doni llum. A la política catalana buscar aspectes positius pot semblar una tasca impossible, però algun n'hi ha.

A Reus, l'actuació decidida i desacomplexada de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) denunciant judicialment el putiferi en què s'havia convertit la política local. La connivència entre CiU i PSC i la resta de forces polítiques al voltant dels conflictes d'interessos fruit del lliurament de les polítiques públiques locals a un conglomerat d'empreses privades de nom equívoc: Innova. El seu gestor màxim, Josep Prat, va ordir la trama durant el govern socialista, que va durar 32 anys i, sense despentinar-se va mantenir càrrec i sou amb els convergents, prorrogant una barreja d'empreses privades gestionant serveis públics i vampiritzant la vida econòmica local, de forma que regidors de diversos partits compraven serveis municipals a les seves pròpies empreses des de els seus càrrecs. La denuncia de la CUP a la fiscalia ha fet que Josep Prat hagués de fer-se enrere d'alguns dels seus càrrecs privats perquè eren manifestament incomptables amb el premi atorgat pels convergents, en forma de direcció general de l'Institut Català de la Salut, entitat directament vinculada amb el conseller del ram, Boi Ruíz, que també té una una discutible compatibilitat de funcions amb la gestió de la sanitat privada realitzada fins que va ser cridat al “govern dels millors”.

No m'estendré més en explicar aquest cas, la premsa generalista ja ho va fent. El que vull ressaltar és que un grup com la CUP hagi trencat les cartes i hagi obert un forat en el fortí de la sociovergència, o el conversocialisme. Em permetreu que reconegui que jo tenia a la CUP con un grup polític més enfocat a fer plantejaments genèrics que a posar el dit a la nafra. Però m'equivocava, hi ho celebro. No és que em molestin els principis ideològics dels cupaires, m'hi sento identificat en molts d'ells, però ja estava una mica desesperat de veure com no es feien compatibles posicions agosarades globalment amb actuacions concretes a peu de terra. I certament, no és incompatible defensar el minso Estat de Benestar que tenim amb reclamar un canvi social en tota regla, fins i tot no és contradictori, crec jo, defensar la minsa autonomia que tenim amb reclamar amb força la normalitat que han de tenir totes les nacions: ser independents, cosa que és bona per gairebé tots els ciutadans del món, però sembla que no es pot defensar si es viu sota el jou d'un altre Estat.

I la forma utilitzada també em sembla correcta: la justícia espanyola. No perquè em sembli un paradigma del que ha de ser un estament independent, si no perquè crec que d'una vegada per totes hem d'usar les eines que tenim a les mans, posant-nos nosaltres en qüestió si cal, i posant també en qüestió aquests organismes, que al cap i a la fi s'alimenten dels nostres impostos.

I ja posat a demanar coses, no sols voldria que la gent de la CUP seguís el camí que han encetat, si no que demanaria que segueixin avançant a poc a poc per construir una iniciativa que no sigui només local. Tenint en compte, però, que una forma de carregar-se moviments con el que representen és cremar-los durant les campanyes electorals, especialment en el vessant econòmic.

I encara es pregunten perquè creix la desconfiança dels ciutadans?

En aquesta crisi que ens afecta a tots hi ha aspectes crus com els desnonaments i les retallades de serveis socials. Són sagnants i cal enfrontar-s'hi. Però, el que a nivell comunitari és per mi més greu és el trencament de la confiança entre els administrats i els administradors i la falta d'una alternativa en el mateix món polític institucional.

La falta de sintonia entre administradors i administrats ha estat històricament motiu dels daltabaixos més importants de la història a Europa. Què si no va ser l'enfonsament de la progressista República de Weimar a Alemanya i l'adveniment per votació popular del nazisme?

Tots els que fins fa uns mesos predicaven la necessitat de no allargar més la mà que la màniga van lloar sense fre l'economia del totxo. Internet és un bon exemple en aquest sentit. Ara, diuen exactament el contrari sense despentinar-se.

Els mateixos directius de caixes d'estalvis que instigaven als seus empleats a fer hipoteques sense aturador ara neguen qualsevol crèdit, no a la construcció si no a l'economia productiva, sense desdir-se ni un pèl. És més, mantenen les cadires i els sous milionaris.

Els bancaris i les administracions que van vendre les fusions de caixes com una sortida per fer-les més fortes, ara constaten que les unions de dues entitats amb problemes no donen mai con a resultat fer-ne una sanejada, com predicaven.

Si veiem com les caixes van vendre a persones sense formació participacions preferents que ara no poden cobrar i les mitjans informatius silencien aquest escàndol, què cal pensar?

Fukushima

A nivell internacional, després de repetir que l'accident de la central nuclear japonesa de Fukushima no havia afectat a la seguretat dels treballadors ni als habitants de la zona, ara reconeixen amb la boca petita que hi ha contaminació i morts.

I no anem tant lluny. El actual president de la Generalitat, Artur Mas, que s'omple la boca amb l'ortodòxia econòmica, quadrar els comptes i al que no li tremola la mà a decapitar serveis essencials per a la comunitat, va ser, quan era conseller d'economia al govern Pujol, arquitecte de la creació d'empreses públiques de les que el paradigma seria Gisa. L'objectiu d'aquesta enginyeria financera no era altre que amagar el dèficit del que ara abjura con un convers.

Els que governaven fins fa uns mesos també havien promès defensar els sectors menys afavorits i, quan van sentir tronar els mercats, es van arronsar i van aplicar mesures impopulars. Al mateix temps van mantenir la política poruga amb els poderosos. El paradigma en aquest sentit podria ser la darrera decisió de Zapatero: indultar al banquer Alfredo Sáenz, condemnat per un delicte d'acusació falsa.

Els socialistes que ara piulen, no han tocat la fiscalitat de les Sicav, que afavoreixen a les grans fortunes i no han dubtat a fer eterns els contractes temporals, segons la darrera reforma laboral.

I CiU, que ha promès que no pactarà amb el PP i està abraçada a aquest partit conservador i espanyolista, però esmerça tots els esforços possibles a intentar dissimular aquest matrimoni de conveniència. Els militants i simpatitzants de Convergència i Unió troben bé la dependència del PSOE i fa poc temps criticaven com a traïdors a Catalunya els que havien fet un socialista president de la Generalitat.

Tot plegat explica aquesta desconfiança generalitzada que es respira a la societat. Si el malestar no s'encamina cap a alternatives que puguin confluir socialment i políticament, es girarà cap al populisme més perillós.

Paul Newman i la política sobre el futur de Catalunya

En una impagable entrevista que li feien a l’actor Paul Newman, responia a una pregunta sobre la raó profunda de què el seu matrimoni fos dels més duradors de Hollywood.

“Miri- deia- la raó és que en el matrimoni sempre he manat jo”. I ho explicava: “si s’ha de canviar de casa, ho decideix la meva dona. Si s’ha de demanar un préstec, ho fa la meva dona. Si s’ha de decidir en quina universitat es matricula el nostre fill, ho fa la meva dona. Si hem de fer una inversió familiar, la darrera paraula la té la meva dona...” I afegia: Però, si els Estats Units han de declarar la guerra a la Unió Soviètica, aquesta és una decisió meva; igual com si cal optar o no per colonitzar Mart o la Lluna..Les decisions importants, a casa, sempre les he pres jo”, indicava, amb un fi sentit de l’humor.

En alguns àmbits polítics se segueix la mateixa lògica que ha fet que el matrimoni Newman sigui prou sòlid. Els membres del partit poden decidir si es fa una consulta popular o referèndum l’any 2014. També poden decidir si exigiran una llei de referèndum en aquesta o en un altra legislatura o si l’autonomia que es vol com a pas previ suposarà canviar 3 o 10 articles de la Constitució espanyola..

Al mateix temps, a l’interior dels partits (i més concretament en un que es troba en debat gairebé permanent) no hi ha temps per pensar en les coses que normalment decidiria l’esposa de Newman: com es lliguen les grans proclames amb el treball dins de la societat civil. Com es dibuixa una política per als barris, per a les entitats culturals, per al sector sanitari..i com es fa que en aquests àmbits hi treballin amb normalitat els membres d’aquesta organització política, evitant que la seva principal tasca sigui “ser militants i prou”.

El problema no seria greu si el partit aquest que no anomeno es proposés només canvis de detall en la realitat social. En aquests casos tenint una majoria parlamentària o amb una política d’aliances adient n’hi ha prou. Però, si el que vol es crear un nou estat i transformar la realitat social, només amb l’acció institucional i les campanyes electorals “a l’americana”, desenganyem-nos, mai s’hi arribarà. Caldria prèviament un canvi profund en el cos social que, per a mi, i no se m’acut altre camí, seria fruit de la consecució de l’hegemonia en la societat civil. I això només s'obté treballant-hi des de dins. Si no tenim clar això, ens podem seguir dedicant a decidir si declarem la guerra a Rússia o a pensar que, per assolir la independència de Catalunya, pot ser interessant cercar una aliança amb Portugal, o a analitzar el cas de Montenegro..