La vaga indefinida de la
plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat
lamentable que afecta a la professió periodística. Ras i curt, els
treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè
l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat
de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció
de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així
aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur.
Curiosa aquesta situació
en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir
la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de
Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec
de mitjans per operar. Fins i tot els hi havien tallat la calefacció.
A Lleida!
Més enllà del grau
d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà,
vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar
durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent
mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari
en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el govern
socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es
consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap
indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.
Això que explico no
afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a
l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i
no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.
Sense ser tant radicals,
hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que
ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com
realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores
extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.
Però tornem a la Mañana.
Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau
sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es
recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura
sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la
seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el
tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es
quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a
rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord
judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de la
Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense
conseqüències.
El més trist és que
aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que
hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament
negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com
ara.
Tota
una llàstima
en un
diari que
va nàixer
de la
mà d'Emilio
Romero fruit
de l'ocupació
de Lleida
durant la
Guerra Civil.
El periodista
falangista rebia
al seu
despatx amb
camisa blava
i amb
pistola i
corretjam. Va
ser un
mitjà
aperturista
durant
la
transició,
amb
Emilio
Rey
i
Josep
Antoni
Rosell
Pujol.
I
amb
la
privatització
el
seu
primer
equip
periodístic
el
va
somniar
en
un
procés
que
havia
d'acabar
convertint-lo
en
un
mitjà
plenament
democràtic
i
en
català.
3 comentaris:
Trobo a faltar que no parlis dels pacaros que han gestionat el diari els últims anys. N'hi ha per fer una novel·la
Dikens
Caldria afegir aquells que prefereixen treballar gratis a anar-se, ja que temen no trobar un altre treball de periodista. Estan en el seu dret, però és trist pensar que tan malament està el sector. El millor per La Mañana serien uns nous amos i un renovat esperit de treball.
Jo vigilaria que aquests amos, que no propietaris, estiguin cotitzant a la seguretat social, perquè si no no es podrà ni cobrar l'atur
Ullviu
Publica un comentari a l'entrada