La setmana passada es van
donar dues mobilitzacions polítiques a Catalunya: la creació de
l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i una manifestació massiva
contra les retallades laborals. He estat molt ocupat, però no he
pogut llegir gaires coses que vinculin una i altra accions.
Reunir 7.000 persones en
una trobada multitudinària no és fàcil. Tampoc és senzill treure
al carrer milers de persones en un diumenge solejat, en un ambient de
depressió psicològica general.
L'ANC pretén a curt
termini liderar el procés independentista a Catalunya. Ho vol fer
mobilitzant la societat civil de forma que empenyin als partits
polítics i a l'administració a unir-se al procés emancipador. Ho
fa a partir d'un mínim programa, o programa de mínims que silencia
qualsevol punt polèmic. De fet, el que vol fer aquest nou organisme,
que es reclama fill de l'Assemblea de Catalunya, és aconseguir una
majoria social favorable a la creació d'un estat propi.
Al mateix temps, la
Marina Subirats acaba de publicar un llibre titulat: Barcelona:
de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del
segle XXI, limitat a la província. En
ell indica que el 60% de la població d'aquesta demarcació forma
part de la classe treballadora. El 39% formaria part de la classe
mitjana i només un 1% . Per tant, queda clar que hi ha una majoria
social a Barcelona, també extrapolable a la resta del país, que té
uns interessos a priori favorables
a mantenir l'Estat de Benestar.
Vet
aquí dues realitats que sembla difícil que es donin en el mateix
país sense reflexions que en busquin una relació. Dit en altres
paraules, com es pot plantejar un procés independentista sense tenir
en compte a la majoria del país?
Contra les retallades i a favor d'elles
A
la reunió al Palau Sant Jordi hi convivien grups directament
contraris a la reforma laboral aprovada pel Partido Popular, com la
CUP, amb sectors polítics que han aplaudit la nova norma legal, que
ningú amaga que és una eina per amorrar al terra als treballadors,
parlo de UDC i CDC. D'altra banda, no crec impossible pensar que ne
la manifestació de l'11 de març no hi hagués partidaris de la
independència nacional.
Es
pot dir que barrejo problemes diferents. Que un cop assolida la
llibertat nacional es podrà debatre en llibertat com organitzem el
repartiment de la renda nacional, tot això ha estat abastament
debatut i a mi em cansa repetir els arguments, però tornem-hi.
Els
que defensen que no s'ha d'entrar ara a debatre com serà un país
futur, el que ens diuen, potser sense adonar-se'n és que un país
independent seria com ara (jo crec que socialment molt injust), tot i
que amb estat propi, perquè no qüestionar el que tenim ara
significa heretar aquesta estructura, amb Samarachs, Molins i Millets, i les
300 famílies que “són a tot arreu”.
Per
contra, un veritable projecte emancipador ha de partir de la realitat
social existent per interessar-la en un projecte de llibertat. Això
vol dir que un moviment social que vulgui ser guanyador ha de tenir
en compte l'estructura majoritària del país, si no està abocat al
fracàs o a la mera gesticulació.
Recordo
que l'Asemblea
de Catalunya, organisme en què s'inspira l'actual ANC, a més de
advocar per l'autodeterminació, incloïa en el seu segon punt un
apartat del que ara no es parla: accés del poble al poder econòmic,
a més de advocar per les llibertats bàsiques i la coordinació amb
la resta de l'Estat.
Els
independentistes catalans tenen, tenim, molts exemples de creacions
d'entitats que finalment queden en projectes fallits. Sobirania i
Progrés podria ser un cas paradigmàtic. Ara, el sidral està en el
seu moment més àlgid, però si no es va amb compte la depressió
anímica ens pot agafar de ple el 2014.
1 comentari:
Penso que toques un assumpte que pocs s'atreveixen a plantejar perquè sembla que qui critiqui a L'ANC Pot ser titllat de traidor, o pitjor, de comunista
Publica un comentari a l'entrada