El meu germà Andreu em
diu sovint que escrigui les coses en què he estat involucrat, bé
sigui a nivell familiar o col·lectivament. Potser pensa que si no
queden escrites, les petites històries es poden perdre. Per això
m'he animat a parlar de la meva experiència a l'inici de la
transició a Balaguer.
La capital de la Noguera
era, a mitjan dels anys 70 una població amb un nivell de
politització notable. Hi havia presència de molts partits i una
activitat que feia que el Governador Civil de Lleida ens tingués en
compte de manera important.
A la ciutat hi havia un
nucli notable del PSUC. El representava el Gregori Gallego, que en
pau descansi, que més tard va ser alcalde per aquell partit i
després en llistes independents. També hi havia gent jove
relacionada amb el que més tard seria el PSC. ERC, existia a partir
de diverses persones que s'hi sentien a prop. El que més tard seria
CDC comptava amb persones que apostaven per un catalanisme que no
trenqués amb l'economia de mercat. A més hi havia nuclis
independentistes, lligats a Front Nacional de Catalunya i finalment
joves comunistes simpatitzants de l'experiència maoista. Tot això
en poc més de 10.000 habitants.
L'Assemblea de Catalunya
era sens dubte l'organisme opositor al franquisme amb més presència.
A Balaguer es va fundar l'Assemblea de les Terres de Lleida,
concretament a Santa Maria. En aquella situació, als inicis de 1975
algú, segurament el PSUC, va pensar que calia crear una entitat
unitària a la ciutat.
Tot i existir molts
partits a Balaguer era paradigmàtica la divisió entre l'oposició.
Em disculpareu si parlo de memòria, però tot sembla tenir l'origen
en un enfrontament entre els que esdevindrien el PSC i el PSUC. Si no
m'erro, el problema concret va ser una dura disputa per controlar el
que era llavors l'Ateneu de Balaguer. En sé poc d'allò i hi ha
altres persones que en podrien parlar amb més coneixement de causa.
El fet és que gairebé no es parlaven entre els dos principals
partits de l'esquerra. La resta eren entitats més incipients que
s'arrengleraven en un o altre bàndol en funció de les simpaties
personals.
Sigui con sigui algú
va tenir la idea de convocar una reunió cimera per crear una
assemblea local. A mi, com a representant del Front em van convocar a
una trobada a la rectoria, que estava a la plaça del Mercadal. Em va
sobtar perquè l'Església havia tingut a nivell local un paper més
aviat passiu i facilitador que proactiu. Només algunes accions com
la col·laboració en les setmanes de la
joventut
trencaven aquesta tendència.
Reunió
a la rectoria
Amb 17
anys vaig assistir a aquella llarga reunió que a mi em va semblar
una experiència remarcable. Com era d'esperar el Gregori Gallego va
dur la veu cantant en la trobada. Segons recordo es tractava de
preparar la transició a la democràcia a nivell local evitant
qualsevol actuació que pogués trencar amb la voluntat pacífica i
ordenada que havia de tenir el canvi. En una primera ronda ens vam
presentar. En alguns casos els representants dels partits ho feien a
cara descoberta. Gregori es va definir com a membre el PSU de
Catalunya; el representant de socialista, no recordo exactament qui
era, però podria ser el Jaume Casals i ho va fer en nom de la gent
que estava intentant crear aquell partit. L'Auberni, ja finat, del
que seria CDC, es va presentar com a seguidor de Jordi Pujol. El
Jordi Jou, que en pau descansi, era el representant d'ERC, em va
sobtar perquè va definir el seu grup com a representants a Catalunya
del que a Alemanya era Willy Brand (socialdemòcrates), nosaltres ens
varem definir com a independentistes d'esquerres (tot i que de dreta no
n'hi havia...)
Després
es va plantejar un torn obert en què gairebé tots es van manifestar
per la necessitat de la coordinació. Aquí va brillar el
representant del PSUC que va plantejar tot un programa que després
seria la base de la seva campanya municipal i que va dur al Gregori a
l'alcaldia.
El
rector assistia a la reunió en un posat ostentosament neutral però
que comprometia alhora l'Església amb la futura democràcia. Per
cert, la Guàrdia Civil es va assabentar de la trobada, però Mossen
Mas no es va arrugar quan li van preguntar. Poc més. Es va decidir que
ens continuaríem reunint i així ho varem fer almenys un cop, al
domicili particular un membre d'ERC que, perdoneu la meva memòria,
havia estat directiu de Safyc i que havia tornat, deien, a Balaguer,
carregat de duros. S'havia trencat el gel!
El que
sí que va quedar institucionalitat va ser una mena de trobades on hi
anàvem els representants dels partits més vinculats amb
l'Assemblea. D'aquestes reunions recordo el Felip Castells, del PSUC, amb el seu impenitent optimisme..
Els
esdeveniments van anar molt ràpid aquell any. Les mobilitzacions es
convocaven a nivell general i eren seguides localment amb més o
menys fe pels militants segons les seves percepcions. La marxa de la
Llibertat ens va donar oportunitat de treballar plegats més enllà
de sigles, hi ho vam fer. Més tard Franco va morir i tot es va
disparar. No hi va haver trencament ni va fer falta que garantíssim
l'ordre. El 1979 es van convocar eleccions municipals i per sorpresa
de molts el Gregori Gallego va ser alcalde. A alguns no ens va
sorprendre tant.
3 comentaris:
Podries anar explicant altres coses de la història local que has viscut, no?
Jo també deleixo per saber-les. Som-hi Tomeu, Tolo, o quin fos el nom de guerra.
Cap problema, el que passa és que tampoc vull convertir La Reguereta en un lloc on s'expliquen batalletes
Publica un comentari a l'entrada