La recent decisió del govern autonòmic
aragonès, sintetitzada amb la negació de l'existència del català
en aquella comunitat m'ha fet recordar una anècdota periodística.
Els meus inicis en l'ofici els vaig fer
a La Mañana, un diari local lleidatà. Com era normal un dels
mercats potencials era la Franja de Ponent. Informàvem del que
passava a Fraga i a la resta de poblacions de l'àrea, fins a Montsó.
En una d'aquestes informacions vaig conèixer l'alcalde socialista de
Fraga, Francesc Beltrán. Una persona d'origen cristià i que ara
hauria patit molt per la negació de la catalanitat de la llengua que
parlava.
El Francesc Beltrán m'estava atenent
per una informació econòmica i en un apartat em va contar una
anècdota que ell va viure. Després de les primeres eleccions
municipals, molts dels ajuntaments de la Franja van ser ocupats per
joves socialistes amb trajectòries semblants i en molts cops
formaven part de colles d'amics. El mateix Beltrán era un dels més
grans en edat, però hi havia, per exemple, el passat president
aragonès, Mercel·lí Iglesias, alcalde llavors de Bonansa, població
veïna del Pont de Suert, i també Josep Bada, primer conseller de
cultura de la Diputació General d'Aragó.
Precisament el govern preautonómic
aragonès una de les primeres coses que va fer en crear-se va ser una
recepció a tots els alcaldes d'aquella autonomia.
¿Qué hacen aquí estos catalanes?
La reunió es va fer a Saragossa. Al
lloc on es va celebrar la trobada es van trobar els amics que
acabaven de ser escollits alcaldes. La majoria dels que pertanyien a
pobles de la Franja eren amics i en trobar-se ho van fer parlant en
català, com era el més natural entre ells. Beltrán explicava que a
la sala on estaven un subaltern va escoltar parlar català i va veure
un grup de gent llavors jove que animadament comentava detalls de
l'encontre. El funcionari imbuït potser per un nacionalisme espanyol
inherent a un càrrec administratiu regional, es va enfadar molt i va
anar a denunciar que “unos catalanes” s'havien colat a la
trobada. Hi va haver sort, perquè algú va reconèixer els nous
alcaldes de la Franja entre els que el bidell volia fer fora de
l'acte. Tot va acabar aquí, però el fet va arribar a l'oïda de
Beltrán i els seus amics, que se'n van fer creus de l'ambient amb
que començava la democràcia i l'autonomia a l'Aragó.
Per cert, Bada, era l'últim president
del consell de les llengües d'Aragó. Ha criticat durament a la
consellera del PP que ha intentat carregar-se el català, i també
l'aragonès, a la seva autonomia.
Us copio una entrevista a Bada
publicada a l'Heraldo de Aragón.
--El aragonés se convierte en un cadáver donado
para la ciencia, para los filólogos, y en una reliquia popular que
vale menos que los bienes de la Franja para el director general de
Patrimonio. La otra lengua sobrevivirá mal que les pese.
--¿Cómo valora que desaparezca el
término catalán para los hablantes del Aragón oriental y a partir
de ahora sea "aragonés meridional y septentrional"?
--Como una estupidez, ¿por qué no llamar al
castellano aragonés occidental?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada