Quan a Balaguer dir convergència significava: socialisme (i 3)

Fa un temps vaig iniciar una sèrie on explicava les meves impressions sobre les presentacions dels partits polítics a Balaguer, a la fi del franquisme. Qui l'hagi seguit haurà notat a falta una força política: els socialistes. D'ells en parlo en aquesta entrada.

Com a primer punt he de dir que jo no recordo haver assistit a un acte concret de presentació dels socialistes a la nostra ciutat. La explicació és que els seguidors del partit estaven immersos en un procés de clarificació de forma que haurien deixat els actes públics per a més endavant.

Els socialistes a Balaguer formaven part del procés denominat convergència socialista, destinat a crear el PSC Congrés. Això volia dir que volien confluir en un sol partit socialista després d'ajuntar col·lectius diversos de tot Catalunya de procedències diferents. Hi havia, però, un fil conductor, els impulsors de tot plegat estaven relacionats amb l'antic Moviment Socialista de Catalunya (els músics), que tenien com a precedent el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que a Balaguer havia estat un grup molt fort abans de la guerra.

Els socialistes balaguerins eren joves, d'una generació anterior a la meva. El seu punt de trobada era l'associació d'Amics de les Nacions Unides, tot i que anteriorment havien impulsat l'Ateneu. La ideologia d'aquest grup entre els que hi havia el Jaume Casals;  l'exalcalde, Miquel Aguilà o el Josep Pui, entre altres, era una barreja a parts iguals de catalanisme i socialisme. Tant , que si en aquell moment s'hagués preguntat a Balaguer qui eren els nacionalistes, segurament la majoria els hauria assenyalat a ells. En el camp social s'apuntaven a una tendència situada a l'esquerra de la majoria dels partits socialistes europeus. Parlant amb ells es notava una tírria molt gran als socialdemòcrates i una proposta clarament federal o fins i tot confederal, respecte a la qüestió nacional.

Bé, aquest partit s'estava construint quan els joves independentistes acabàvem de plegar del Front, perquè l'històric partit havia iniciat una via que el duria a situar-se al voltant de CiU. Estàvem, doncs, orfes d'organització i ells suposaven una proposta oberta. Personalment vaig parlar amb el Jaume Casals i veia que ens podíem entendre. Com que la meva dèria era treure al nostre grup de la simple posició ideològica, la meva dèria era iniciar un treball en l'àmbit sindical i la organització que ens semblava més propera a les nostres idees autogestionaries era la USO, i aquest sindicat era també pel que apostaven des de Convergència Socialista. Així es podria iniciar un treball conjunt. Però quan li vaig comentar al meu interlocutor socialista la resposta va ser : “ho sento, s'ha decidit que ens passarem tots a UGT”. I aquí es va trencar tot l'acostament.

El PSC congrés es va fusionar poc després amb els odiats socialdemòcrates del Reagrupament i amb el molt criticat PSOE a Catalunya. Va obtenir un èxit electoral esclatant a nivell provincial, però no tant a Balaguer. Ells van justificar l'acord per unificar la societat catalana, en la seva opinió dividida entre immigrants i catalans d'origen. Després van venir molts anys d'èxits electorals per a ells. Tanmateix, aquell partit català i socialista es va situar en l'òrbita del PSOE i va assumir profundament les propostes de la socialdemocràcia. I fins aquí.