Fa un temps vaig iniciar una sèrie on
explicava les meves impressions sobre les presentacions dels partits
polítics a Balaguer, a la fi del franquisme. Qui l'hagi seguit haurà
notat a falta una força política: els socialistes. D'ells en parlo
en aquesta entrada.
Com a primer punt he de dir que jo no
recordo haver assistit a un acte concret de presentació dels
socialistes a la nostra ciutat. La explicació és que els seguidors
del partit estaven immersos en un procés de clarificació de forma
que haurien deixat els actes públics per a més endavant.
Els socialistes a Balaguer formaven
part del procés denominat convergència socialista, destinat a crear
el PSC Congrés. Això volia dir que volien confluir en un sol partit
socialista després d'ajuntar col·lectius diversos de tot Catalunya
de procedències diferents. Hi havia, però, un fil conductor, els
impulsors de tot plegat estaven relacionats amb l'antic Moviment
Socialista de Catalunya (els músics), que
tenien com a precedent el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM),
que a Balaguer havia estat un grup molt fort abans de la guerra.
Els socialistes
balaguerins eren joves, d'una generació anterior a la meva. El seu
punt de trobada era l'associació d'Amics de les Nacions Unides, tot
i que anteriorment havien impulsat l'Ateneu. La ideologia d'aquest
grup entre els que hi havia el Jaume Casals; l'exalcalde, Miquel
Aguilà o el Josep Pui, entre altres, era una barreja a parts iguals
de catalanisme i socialisme. Tant , que si en aquell moment s'hagués
preguntat a Balaguer qui eren els nacionalistes, segurament la
majoria els hauria assenyalat a ells. En el camp social s'apuntaven a
una tendència situada a l'esquerra de la majoria dels partits
socialistes europeus. Parlant amb ells es notava una tírria molt
gran als socialdemòcrates i una proposta clarament federal o fins i
tot confederal, respecte a la qüestió nacional.
Bé, aquest partit
s'estava construint quan els joves independentistes acabàvem de
plegar del Front, perquè l'històric partit havia iniciat una via
que el duria a situar-se al voltant de CiU. Estàvem, doncs, orfes
d'organització i ells suposaven una proposta oberta. Personalment
vaig parlar amb el Jaume Casals i veia que ens podíem entendre. Com
que la meva dèria era treure al nostre grup de la simple posició
ideològica, la meva dèria era iniciar un treball en l'àmbit
sindical i la organització que ens semblava més propera a les
nostres idees autogestionaries era la USO, i aquest sindicat era
també pel que apostaven des de Convergència Socialista. Així es
podria iniciar un treball conjunt. Però quan li vaig comentar al meu
interlocutor socialista la resposta va ser : “ho sento, s'ha
decidit que ens passarem tots a UGT”. I aquí es va trencar tot
l'acostament.
El PSC congrés es
va fusionar poc després amb els odiats socialdemòcrates del
Reagrupament i amb el molt criticat PSOE a Catalunya. Va obtenir un
èxit electoral esclatant a nivell provincial, però no tant a
Balaguer. Ells van justificar l'acord per unificar la societat
catalana, en la seva opinió dividida entre immigrants i catalans
d'origen. Després van venir molts anys d'èxits electorals per a
ells. Tanmateix, aquell partit català i socialista es va situar en
l'òrbita del PSOE i va assumir profundament les propostes de la
socialdemocràcia. I fins aquí.
2 comentaris:
Interessant el teu apunt, però crec que ets molt benèvol amb aquesta gent, vist com han funcionat després de tenir tants anys el poder
La resposta és que aquí tracto d'expicar com eren els partits a l'inici de la democràcia. Com hagin evolucionat és una altra cosa
Publica un comentari a l'entrada