L'anterior entrada del bloc sobre
l'Escola Pública a Balaguer insinuava un segon capítol. Desconec si
altres persones de la meva edat, ja entrats els 50, hi van tenir
experiències semblants i les ha reflectit, però a risc de
repetir-me aboco aquí alguns dels meus records.
Tinc algunes imatges nítides de la
meva primera època de formació: els canons. A les portes de
l'escola, una per a nens i un altra per a nenes, n'hi havia un
parell de canons. A mi em semblaven grans, impressionants. Realment
no n'eren tant. Segurament dataven de la guerra del francès o de més
enllà. Un hi tenia un projectil que l'embussava. Els nens i les
nenes hi jugàvem amb naturalitat, fins que una nena va caure de la
banda més alta del canó i es va trencar un braç. Poc temps després
els canons els van treure i suposo que l'Ajuntament els va dur a un
magatzem. El darrer record que en tinc d'aquestes velles armes les
situava al firal, apuntant cap al barranc dels rucs.
També recordo amb claredat la llet en
pols. A l'escola ens feien veure almenys un got de llet que deien que
l'havien regalada els americans.
Per això, havíem de dur a l'escola un vas de plàstic i a mig matí
fer cua per rebre l'aliment. Ho havíem de fer tots, aquells que
potser ho necessitaven i els que no. Tant era el rigor d'aquesta
norma que van aparèixer alguns petits negocis de nens que cobraven
un cromo o alguna altra a cosa a canvi de veure's la ració de llet
d'altres i n'hi havia que directament llançaven l'aliment per la
finestra que donava al pati. La llet en pols tenia un gust diferent
de la llet de vaca que a casa es comprava directament a pagesos del
carrer Torrent, però a mi em va arribar a agradar.
Abans
de les classes es cantaven himnes, el de la Falange, segur, i en
algunes ocasions es feien parades davant de l'escola. Només molts
anys després vaig trobar estranya aquella pràctica, igual com tenir
retrats de Franco i José Antonio presidint les aules. Allà s'hi
sentia l'olor de guix i l'escalfor dels radiadors de ferro colat de
la calefacció.
Les
quatre regles
La
vida a les classes i les aules era rutinària i crec que efectiva.
L'objectiu que hi havia llavors: que nens i nenes sortissin de
l'escola amb les quatre regles
apreses i uns certs coneixements de les àrees humanístiques es
complia. Un cop feta l'educació primària es passava a l'Institut
Laboral del carrer Urgell.
El
pati era el nostre paradís. On nens i nenes triscàvem sense parar i
sense gairebé normes. El futbol n'era el rei. Amb pilotes de cuiro i
també de goma. És d'admirar que en una superfície tant petita es
poguessin fer simultàniament fins a quatre partits!
Em
queda parlar dels mestres. N'hi dèiem així. Però en diré poc.
Molts d'ells han mort i altres potser no es podrien defensar. Feien
el que era normal en aquell moment: ensenyar amb la possibilitat, si
calia, d'aplicar càstigs físics. N'hi havia que ho feien com a
darrer recurs i altres, m'ho semblava a mi, pegaven amb certa
fruïció. Sobre la formació ara em crida l'atenció com de normal
era exposar una certa grandiositat patriòtica molt normal en aquell
temps en que semblava que el franquisme duraria mil anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada