dissabte, de maig 05, 2012

El #novullpagar no és la marxa de la sal


He seguit el moviment que s'agrupa sota el lema #novullpagar. Va començar per objectar als peatges i els motius, per errades de CiU, s'han ampliat poderosament. Una protesta pacífica contra una injustícia palmària com és el pagament periòdic als burot que proliferen a Catalunya semblava convertir-se en l'inici d'una revolta ciutadana que ,com un allau, ens podria dur a trencar amb l'estat espanyol, però em temo que encara estem lluny de l'inici de l'onada alliberadora.

Les xarxes socials tenen efectes positius. No es depen dels mitjans informatius tradicionals per obrir canals propis de complicitat. Internet, com abans el paper, ho suporta tot, i dóna una imatge enganyosa de la veritable profunditat del moviment. La pantalla es pot omplir de crides a l'acció, però tot s'ha de transformar després en iniciatives reals. I si no s'avança el desànim fa recular el col·lectiu, de vegades a fites pitjors de les anteriors a la protesta.

Mirant Internet vaig veure una piulada que posava un link a una sèrie de reportatges sobre la lluita no violenta duta a terme per Ghandi, que va dur a la independència de l'Índia. La seva protesta començava contra la fiscalitat vinculada al consum de la sal. La resposta fou cridar al boicot a la taxa i anunciar que travessaria el país i arribaria a la platja on trencaria la legalitat al plegar la sal directament de l'aigua marina.

Ghandi va afegir a la seva acció l'exigència que els governadors i poders locals trenquessin la seva dependència de l'imperi britànic. La resposta van ser detencions, agressions i empresonaments. Fins a 17.000 persones van acabar tancades. Finalment, el govern britànic va haver de cedir.

Tot i la bona intenció del qui posava l'exemple de Ghandi, la situació aquí no s'acosta ni de lluny a la que van afrontar els indis. Crec que es tracta d'una bafarada que surt de la vàlvula de seguretat de l'olla a pressió que és Catalunya. Algú afluixarà el cargol i tot tornarà a ser com abans. Tornarem a les queixes del proverbial català emprenyat.

Perquè darrera del #novullpagar em temo que no hi ha el tremp suficient ni gruix humà i polític com per dur el procés de trencament pacífic fins al final. M'ho temo perquè actuacions com la de dir que no es pagaran les multes van acompanyades de la quasi seguretat que si es rep el paper de la sanció hi ha molts números que tot acabi en no res. Imagineu si el preu fossin els cops o les detencions que, en una lluita ghandiana se suposen com ha possibles i que, no cal dubtar, l'estat aplicaria.

Està bé que saltin guspires, però crec que cal pensar en una lluita de gran abast no sols en la desobediència si no també en el temps. Ghandi va tardar 16 anys a veure la independència del seu país després de la seva victòria propiciada per la marxa de la sal.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bàsicament perquè el consum de sal i cotó afectava a una capa bastant més àmplia de la població que no pas el pagar peatges.
També val a dir que era un país colonitzat d'una manera bèl·lica, en canvi aquí ja fa anys d'aquelles guerres i des dels 50 la colonització ha estat bastant semblant a la marxa verda, per tant és normal que els colons que van venir i part de la seva descendència encara tinguin "morriña" i es sentin més espanyols que catalans.

Però bé, com a movimient social contra una injustícia focalitzada en un territori en concret, no està pas malament.
Jo em sento orgullòs de fer #NoVullPagar perquè #JaHemPagat prou!