Les terceres vies a Balaguer: Barrera, ERC i Solé Barberà, PSUC (1)

Entre els lectors d'aquest bloc hi ha molta gent jove de Balaguer, em consta. Coses com la construcció de la democràcia local no els hi han estat explicades. Obro doncs un apartat en el que conto, des de la meva visió personal, alguns dels episodis viscuts a la dècada dels 70.

A finals de 1975 sota el paraigua de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona es posa en marxa un cicle de conferències titulat: “les terceres vies a Europa”. Sota aquest nom es pretén que els principals partits polítics expliquin les seves propostes públicament.

En molt poc temps aquella experiència es trasllada a Balaguer, considerada con una localitat amb gran activisme polític. NO es va fer de manera homogènia, amb un nom comú. Però els principals grups amb presència a la ciutat van organitzar presentacions, molt cops minoritàries, però clarament obertes a tothom i amb una clara vocació de crear nous espais de llibertat. En aquest capítol us parlaré de dues: la que va fer Heribert Barrera, més tard lider de ERC i la de Josep Solé Barberà, del PSUC.

De Barrera recordo que potser la xerrada la va organitzar l'Ateneu. No crec que hi anéssim més d'un centenar de persones. A mi m'acompanyava un noi, jove com jo, acostat al que seria el PSC. Barrera tenia una dialèctica fluida. Vist amb els meus ulls de llavors la seva trajectòria era com a mínim erràtica. A la conferència no quedava clar si presentava Esquerra Republicana de Catalunya o un altre agrupament polític, Reagrupament Socialista i Democràtic. Tot el temps va jugar amb aquests dos conceptes. Més tard en vaig treure l'entrellat.

La proposta de Barrera era moderada en aquell temps. Advocava per una federació dins d'Espanya partint del fet que Catalunya és una nació, i les seves posicions socials es podrien definir com a socialdemòcrates, tot i que ell va evitar el concepte socialista , com a “socialitzant” va definir la seva proposta. El trencament amb el franquisme es produiria a partir de les primeres i properes eleccions locals a les que creia que s'hi havia de participar. L'Assemblea de Catalunya no era sant de la seva devoció i , sense citar cap partit concret es mostrava molt crític amb els comunistes als quals titllava de poc democràtics i, per això plantejava que en la democràcia hi haguessin diverses organitzacions sindicals.

Vist amb els meus ulls d'aquell temps Barrera era un heterodox notable. Però, a mi no m'irritava tant com al meu acompanyant socialista, que es queixava fins i tot de què mentre desgranava les seves propostes el patrici nacionalista semblava -deia- mantenir un mig somriure. El cert és que L'Heribert tenia un defecte al llavi que li feia forçar el gest.

Solé Barberà

El PSUC es va presentar a Balaguer, sorpresivament per mi, de la mà de Josep Solé Barberà. En aquest cas se'm va convidar expressament a un sopar (pagant-se cadascú la festa), crec recordar que al bar Cantábrico, al carrer Urgell. Vaig preguntar perquè van dur a la capital de la Noguera l'advocat de Reus. El Gregori Gallego em va confessar que per no ferir susceptibilitats s'havien rebutjat altres possibilitats com el balaguerí Pere Ardiaca, un pes pesant del partit en aquell moment.

La conferència de Solé em va cridar l'atenció perquè el polític trencava la idea que jo tenia sobre el PSUC. Es va presentar com a nacionalista català, partidari de l'oficialitat de la nostra llegua, ex membre del Bloc Obrer i Camperol i partidari d'un socialisme com el de Berlinguer a Itàlia. Verb florit i apassionat. Recordo que es va esplaiar en la seva posició de defensa d'Unió de Pagesos, “com un escolanet”, deia. Propostes moderades per al meu gust i un concepte que a mi em va quedar “el govern espanyol no podrà reprimir el PSUC sense fer-ho amb la classe obrera”. Vaig sortir de la reunió admirat de que aquell partit mític tingués gent que a mi em semblava de segona fila, tant preparada. Tot i el meu escepticisme vaig pensar que aquella organització no seria efímera. La vaig encertar.