La meva vaga

“Els treballadors no fan vaga perquè no vulguin treballar si no perquè ho volen fer en millors condicions”. La frase és de Francesc Layret i la faig meva perquè no he trobat una altra síntesi més encertada que expliqui els motius d'aquest tipus d'acció.

Aquest dijous, 29 de març, potser milions de persones a l'Estat espanyol no treballaran. La majoria per mostrar la seva posició contrària al neoesclavisme que els engominats i encorbatats, educats en escoles d'elit, gairebé totes vinculades a l'església catòlica, intenten no sols aplicar si no que, a més s'accepti com una cosa normal.

Hi haurà també milions de persones que no treballaran, perquè han estat fets fora dels seus llocs de treball. En alguns casos per motius economicistes, en altres per deslocalitzacions i en molts casos per mostrar simplement qui mana.

Un argument contra la vaga es dir que no serveix per a res. La història ho desmenteix. Fins i tot si a curt termini no tomba les mesures contra les que es convoca, inicia una mobilització que a mig o llarg termini causa canvis. Que els hi preguntin als socialistes. A partir de la vaga general no van aixecar el cap! S'ha demostrat també que el món només avança quan els oprimits es defensen. Si féssim cas dels que criden a no fer res encara duríem un anell al nas com a mostra de submissió!

No entro en la lletra petita. Els sindicats són el que són. Els partits polítics tampoc aixequen entusiasmes..En tot cas aquesta batalla no la podem delegar: es nostra.

Acabo amb dos tocs personals. Aquest 29 de març recordaré als treballadors d'Inpacsa, la fàbrica on treballava el meu pare. Quan ell va morir, després de més de dos anys de llarga malaltia, es van adonar que a casa no ens en sortiríem perquè es tardava més d'un any a a cobrar de viudetat i d'orfenesa. Érem tres germans, jo el més gran amb catorze anys. Deia que es van adonar de la situació i els gairebé 400 operaris d'aquella fàbrica, ara tancada, van obrir un compte i van donar el valor dues hores de la seva feina a la nostra família. Ens van ajudar i molt!

Recordo també un sindicalista lleidatà represaliat pel franquisme. El van posar en una llista negra i no li donaven feina, de tal manera que va haver de recollir cartrons per Lleida. El que no se sap és que ni a ell ni a la seva família els seus companys van permetre que els hi faltés res.

Per tot això i moltes altres raons, amb la meva modèstia jo el 29 faré vaga i intentaré explicar-ho a la gent que estimo. Aquest bloc, per tant, no s'actualitzarà. És poc, però de mica en mica...

Els diners segrestats pel fons de pensions de la Generalitat als seus empleats, el nou "corralito"

Les entitats d'estalvis han perpetrat els últims anys diverses malifetes. Una és la coneguda popularment com el corralet. Consisteix en haver venut productes de nul·la liquiditat a persones sense prou formació per poder entendre què compraven. Aquests productes són entre altres les participacions preferents.

Tot i els intents d'algunes entitats de tirar terra a l'assumpte és probable que els jutges hagin de veure-se-les amb aquest espinós assumpte. Llavors veurem si s'atreveixen amb els capitostos de les entitats d'estalvis que han realitzat aquestes pràctiques moralment absolutament criticables, ja veurem si penalment hi haurà alguna repercussió o acabarà tot amb indults desvergonyits.

Però no vull parlar d'això si no d'una altra pràctica de la que ningú piula. Vull parlar d'un altra pràctica que manté congelats desenes de milions sense que els seus teòrics propietaris puguin ni decidir en què s'inverteixen aquests diners.

No sé si se'n recordaran que fa uns anys la Generalitat va decidir que una part dels salaris dels seus treballadors els ingressaria, amb acord o sense d'aquests, en un fons de pensions. Va comunicar que cada any ingressaria una xifra, petita, no creguin, a cada empleat en el dit fons de pensions. Els empleats, funcionaris o laborals, podrien retirar aquestes xifres al jubilar-se. Mentrestant una entitat gestionaria aquests diners i els faria créixer, de forma que els empleats de la Generalitat veurien complementats els seus retirs.

Es va fer un concurs i es va adjudicar a La Caixa a través d'una filial d'assegurances. Durant dos o tres anys la Generalitat va ingressar la seva aportació (no creguin, per un empleat amb uns deu anys d'antiguitat suposaven entre 200 i 300 euros cada any).

Però vet aquí que l'any passat en plena crisi, la Generalitat va dir que no hi farà cap més ingrés (no tenen un euro després de regalar uns 400 milions als més rics amb la supressió de l'Impost de Successions).

La situació ara està així. Els més de 200.000 treballadors de la Generalitat tenen entre 600 i 1000 euros dipositats en un fons de pensions que els últims anys no ha fet més que anotar pèrdues. Si fem el càlcul multiplicant els 200.000 empleats públics per uns 800 euros de mitjana el resultat són uns 160 milions que la Caixa té fins que cadascun d'aquests empleats es jubili o sigui acomiadat, que tot pot ser.

Segons experts consultats, la única cosa prevista en el conveni firmat entre la Generalitat i els sindicats és convocar una comissió paritària que podria decidir si es canvien els productes en què inverteix aquest gegantí i inoperant fons de pensions. Però, no està previst, per exemple, que un empleats pogués reclamar els diners que té en aquest producte i els sumés a un fons particular que ja hagués subscrit i sobre el que pot decidir en què i quan inverteix. D'això res, la Caixa té ben guardats al seu corralet aquests altres milions. Un altre motiu per indignar-se!

Balaguer li deu un homentage a la Teresa Pàmies, almenys un carrer

Unes hores després de conèixer-se la mort de la Teresa Pàmies m'apresso a escriure aquesta entrada en el meu bloc. Sempre he estat partidari d'unir les accions a les manifestacions de bona voluntat. Vull dir que Balaguer, la ciutat on vaig nàixer li deu un homenatge a la Pàmies. I la meva proposta és que aquest homenatge sigui almenys donar el seu nom a un carrer de la ciutat.

Sé que en l'anterior legislatura municipal hi va haver una proposta de reconeixement de Balaguer a la Teresa Pàmies i que no va tirar endavant. Desconec els detalls, però em vaig criar al carrer del Torrent i sé el pa que s'hi dóna a la meva ciutat. Però anem al gra.

La Teresa Pàmies es mereix un carrer a Balaguer, perquè a la sortida del franquisme va ser una de les persones que més va contribuir a situar la població en el mapa de Catalunya. Els seus llibres sempre van tenir com a escenari de fons la capital de la Noguera. Sense Balaguer, Testament a Praga, ni Quan érem capitans, ni Crònica de la vetlla no es poden entendre.

Però, la Pàmies era, va ser sempre, una persona compromesa ideològicament. Va ser militant i dirigent del PSUC. Ho va ser en uns moments en què ser de Balaguer no era obstacle per assumir responsabilitats polítiques de primer ordre. No sé si ara això seria possible.

També cal dir que de retorn del seu exili, respecte a Balaguer l'actuació pública de la Teresa Pàmies va ser sempre discreta. Fins i tot les seves visites a la ciutat eren breus. No recordo que des de la seva posició pública influís directament o indirecta en la batalla política de la seva ciutat de naixença, però altres sobre això poden tenir més informació que jo.

Crec que Balaguer li deu un carrer a Teresa Pàmies perquè ningú que no estès encegat per perjudicis ideològics no ho entendria. Només cal recordar que a Balaguer hi ha carrers dels quals pocs ciutadans en podríem donar raó. Un exemple: Cardenal Ben-lloc, un bisbe d'Urgell que va arribar a la tiara cardenalícia, però de qui no recordo actuacions concretes en favor de Balaguer, té un carrer i no seré jo qui discuteixi aquesta distinció.

A més, Balaguer ja té carrers dedicats a persones de rellevància política democràtica que tampoc han estat discutides. Tenim carrers dedicats a Maria Aurèlia Capmany o a Frederica Montseny, que, amb tots els respectes, tenen menys a veure amb Balaguer que Teresa Pàmies.

Espero que la meva proposta tingui curta volada, que l'Ajuntament o els grups polítics que hi són presents prenguin protagonisme i en poc temps hi hagi un carrer dedicat a la millor cronista de la ciutat de la segona meitat del segle vint. Però si això no passés, hi haurà altres majories que tindran més visió política i tard o d'hora hi haurà un carrer Teresa Pàmies a Balaguer. Perquè el seu nom perdurarà potser més que el d'alguns paers.

No obstant, és possible que les fòbies ideològiques persisteixin. Llavors la vergonya ens cauria a sobre a tots nosaltres els balaguerins, perquè, tenint una oportunitat de primer ordre per honorar la memòria no sols de la Pàmies si no d'una generació que va gosar somiar amb un món diferent, més just, no ho va fer. En aquest cas Balaguer serà coneguda a més de per altres coses, per la poc edificant característica de no honorar la que sí que va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el premi Josep Plà, o tants i tants guardons literaris i cívics. Podem triar. Fem-ho.

El taló d'Aquil·les de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), aconseguir la majoria social

La setmana passada es van donar dues mobilitzacions polítiques a Catalunya: la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i una manifestació massiva contra les retallades laborals. He estat molt ocupat, però no he pogut llegir gaires coses que vinculin una i altra accions.

Reunir 7.000 persones en una trobada multitudinària no és fàcil. Tampoc és senzill treure al carrer milers de persones en un diumenge solejat, en un ambient de depressió psicològica general.

L'ANC pretén a curt termini liderar el procés independentista a Catalunya. Ho vol fer mobilitzant la societat civil de forma que empenyin als partits polítics i a l'administració a unir-se al procés emancipador. Ho fa a partir d'un mínim programa, o programa de mínims que silencia qualsevol punt polèmic. De fet, el que vol fer aquest nou organisme, que es reclama fill de l'Assemblea de Catalunya, és aconseguir una majoria social favorable a la creació d'un estat propi.

Al mateix temps, la Marina Subirats acaba de publicar un llibre titulat: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI, limitat a la província. En ell indica que el 60% de la població d'aquesta demarcació forma part de la classe treballadora. El 39% formaria part de la classe mitjana i només un 1% . Per tant, queda clar que hi ha una majoria social a Barcelona, també extrapolable a la resta del país, que té uns interessos a priori favorables a mantenir l'Estat de Benestar.

Vet aquí dues realitats que sembla difícil que es donin en el mateix país sense reflexions que en busquin una relació. Dit en altres paraules, com es pot plantejar un procés independentista sense tenir en compte a la majoria del país?

Contra les retallades i a favor d'elles

 A la reunió al Palau Sant Jordi hi convivien grups directament contraris a la reforma laboral aprovada pel Partido Popular, com la CUP, amb sectors polítics que han aplaudit la nova norma legal, que ningú amaga que és una eina per amorrar al terra als treballadors, parlo de UDC i CDC. D'altra banda, no crec impossible pensar que ne la manifestació de l'11 de març no hi hagués partidaris de la independència nacional.

Es pot dir que barrejo problemes diferents. Que un cop assolida la llibertat nacional es podrà debatre en llibertat com organitzem el repartiment de la renda nacional, tot això ha estat abastament debatut i a mi em cansa repetir els arguments, però tornem-hi.

Els que defensen que no s'ha d'entrar ara a debatre com serà un país futur, el que ens diuen, potser sense adonar-se'n és que un país independent seria com ara (jo crec que socialment molt injust), tot i que amb estat propi, perquè no qüestionar el que tenim ara significa heretar aquesta estructura, amb Samarachs, Molins i Millets, i les 300 famílies que “són a tot arreu”.

Per contra, un veritable projecte emancipador ha de partir de la realitat social existent per interessar-la en un projecte de llibertat. Això vol dir que un moviment social que vulgui ser guanyador ha de tenir en compte l'estructura majoritària del país, si no està abocat al fracàs o a la mera gesticulació.

Recordo que l'Asemblea de Catalunya, organisme en què s'inspira l'actual ANC, a més de advocar per l'autodeterminació, incloïa en el seu segon punt un apartat del que ara no es parla: accés del poble al poder econòmic, a més de advocar per les llibertats bàsiques i la coordinació amb la resta de l'Estat.

Els independentistes catalans tenen, tenim, molts exemples de creacions d'entitats que finalment queden en projectes fallits. Sobirania i Progrés podria ser un cas paradigmàtic. Ara, el sidral està en el seu moment més àlgid, però si no es va amb compte la depressió anímica ens pot agafar de ple el 2014.

La transició a Balaguer: la creació de l'Assemblea democràtica local

El meu germà Andreu em diu sovint que escrigui les coses en què he estat involucrat, bé sigui a nivell familiar o col·lectivament. Potser pensa que si no queden escrites, les petites històries es poden perdre. Per això m'he animat a parlar de la meva experiència a l'inici de la transició a Balaguer.

La capital de la Noguera era, a mitjan dels anys 70 una població amb un nivell de politització notable. Hi havia presència de molts partits i una activitat que feia que el Governador Civil de Lleida ens tingués en compte de manera important.

A la ciutat hi havia un nucli notable del PSUC. El representava el Gregori Gallego, que en pau descansi, que més tard va ser alcalde per aquell partit i després en llistes independents. També hi havia gent jove relacionada amb el que més tard seria el PSC. ERC, existia a partir de diverses persones que s'hi sentien a prop. El que més tard seria CDC comptava amb persones que apostaven per un catalanisme que no trenqués amb l'economia de mercat. A més hi havia nuclis independentistes, lligats a Front Nacional de Catalunya i finalment joves comunistes simpatitzants de l'experiència maoista. Tot això en poc més de 10.000 habitants.

L'Assemblea de Catalunya era sens dubte l'organisme opositor al franquisme amb més presència. A Balaguer es va fundar l'Assemblea de les Terres de Lleida, concretament a Santa Maria. En aquella situació, als inicis de 1975 algú, segurament el PSUC, va pensar que calia crear una entitat unitària a la ciutat.

Tot i existir molts partits a Balaguer era paradigmàtica la divisió entre l'oposició. Em disculpareu si parlo de memòria, però tot sembla tenir l'origen en un enfrontament entre els que esdevindrien el PSC i el PSUC. Si no m'erro, el problema concret va ser una dura disputa per controlar el que era llavors l'Ateneu de Balaguer. En sé poc d'allò i hi ha altres persones que en podrien parlar amb més coneixement de causa. El fet és que gairebé no es parlaven entre els dos principals partits de l'esquerra. La resta eren entitats més incipients que s'arrengleraven en un o altre bàndol en funció de les simpaties personals.

Sigui con sigui algú va tenir la idea de convocar una reunió cimera per crear una assemblea local. A mi, com a representant del Front em van convocar a una trobada a la rectoria, que estava a la plaça del Mercadal. Em va sobtar perquè l'Església havia tingut a nivell local un paper més aviat passiu i facilitador que proactiu. Només algunes accions com la col·laboració en les setmanes de la joventut trencaven aquesta tendència.

Reunió a la rectoria

Amb 17 anys vaig assistir a aquella llarga reunió que a mi em va semblar una experiència remarcable. Com era d'esperar el Gregori Gallego va dur la veu cantant en la trobada. Segons recordo es tractava de preparar la transició a la democràcia a nivell local evitant qualsevol actuació que pogués trencar amb la voluntat pacífica i ordenada que havia de tenir el canvi. En una primera ronda ens vam presentar. En alguns casos els representants dels partits ho feien a cara descoberta. Gregori es va definir com a membre el PSU de Catalunya; el representant de socialista, no recordo exactament qui era, però podria ser el Jaume Casals i ho va fer en nom de la gent que estava intentant crear aquell partit. L'Auberni, ja finat, del que seria CDC, es va presentar com a seguidor de Jordi Pujol. El Jordi Jou, que en pau descansi, era el representant d'ERC, em va sobtar perquè va definir el seu grup com a representants a Catalunya del que a Alemanya era Willy Brand (socialdemòcrates), nosaltres ens varem definir com a independentistes d'esquerres (tot i que de dreta no n'hi havia...)

Després es va plantejar un torn obert en què gairebé tots es van manifestar per la necessitat de la coordinació. Aquí va brillar el representant del PSUC que va plantejar tot un programa que després seria la base de la seva campanya municipal i que va dur al Gregori a l'alcaldia.

El rector assistia a la reunió en un posat ostentosament neutral però que comprometia alhora l'Església amb la futura democràcia. Per cert, la Guàrdia Civil es va assabentar de la trobada, però Mossen Mas no es va arrugar quan li van preguntar. Poc més. Es va decidir que ens continuaríem reunint i així ho varem fer almenys un cop, al domicili particular un membre d'ERC que, perdoneu la meva memòria, havia estat directiu de Safyc i que havia tornat, deien, a Balaguer, carregat de duros. S'havia trencat el gel!

El que sí que va quedar institucionalitat va ser una mena de trobades on hi anàvem els representants dels partits més vinculats amb l'Assemblea. D'aquestes reunions recordo el Felip Castells, del PSUC, amb el seu impenitent optimisme..

Els esdeveniments van anar molt ràpid aquell any. Les mobilitzacions es convocaven a nivell general i eren seguides localment amb més o menys fe pels militants segons les seves percepcions. La marxa de la Llibertat ens va donar oportunitat de treballar plegats més enllà de sigles, hi ho vam fer. Més tard Franco va morir i tot es va disparar. No hi va haver trencament ni va fer falta que garantíssim l'ordre. El 1979 es van convocar eleccions municipals i per sorpresa de molts el Gregori Gallego va ser alcalde. A alguns no ens va sorprendre tant.

Els herois de Can Ruti

Per aquelles coses de la vida he hagut de visitar Can Ruti. No era per mi, era per un familiar. Us he de dir que hi vaig arribar procedent de l'Hospital de Badalona. En aquest centre es fa un triatge dels malalts d'urgències i atès que és prou nou la sensació és encara d'una situació correcta pel que fa a l'atenció a l'usuari.

Ja no crida l'atenció veure que les parets dels centres de sanitat públics estiguin plenes de cartells on els professionals del ram es queixen, critiquen i plantegen alternatives a la seva penosa situació. En alguns casos les afirmacions que es poden llegir esgarrifen!.

Però a Can Ruti, també conegut com a Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, la situació es més dura, especialment a urgències. Arribar-hi et fa pensar que, per exemple, Badalona hagi estat bombardejada i els ferits s'acumulin als passadissos del centre. Llits i camilles de malalts diversos hi conviuen en un ordre que només els experts poden entendre.

En tota aquesta situació prenen protagonisme els professionals de la sanitat. He vist coses difícils d'explicar pel que fa a abnegació i treball, segurament no reconegut per les altes instàncies. Un doctor atenent telefònicament dos pacients i alhora examinant en directe a un tercer, seria un exemple en aquest sentit. Auxiliars ajudant amb el que poden a l'hora de fer arribar menjar a malalts , per exemple diabètics, entre els passadissos del centre... I així, es podria fer una llarga llista de serveis no reconeguts.

Els interessos del conseller

Tenim una bona sanitat, jo crec. No potser tan bona com es presumia fa uns anys, però molt millor del que molts ens pensem. Ara es retallen despeses en sanitat d'una forma desassenyada. La sospita fàcil al respecte la dóna la personalitat del conseller del ram, procedent de la patronal privada. En aquest sentit cal recordar que els polítics quan pleguen tornen a l'àmbit privat, cosa que molts cops explica algunes decisions que prenen mentre són al poder.

He volgut parlar de Can Ruti com a metàfora de l'esforç titànic que els treballadors i treballadores de la sanitat pública estan fent per tots nosaltres. Ho faig perquè en quedi constància. No sigui que al cap dels anys aquest capítol quedi oblidat com, per exemple pot passar en la conquesta de la democràcia, que es va fer gràcies a molts herois anònims dels quals no ha arribar ni el nom ni el què han fet per tots nosaltres.

"Tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen..." Joc també sóc ....

                                  Foto el Punt/avui

La frase és popular i la va aprofitar l'enyorada Montserrat Roig per titular una de les seves narracions. He pensat en aquesta frase feta en conèixer que el que el govern del PP a Badalona ha proposat per mantenir els mitjans de comunicació públics fer-hi una retallada que suposaria passar dels 66 operaris actuals a 26. A la pràctica suposaria deixar en quadre la ràdio, la televisió i la revista públiques.

No obstant, la mesura té una segona part. El govern municipal en minoria, que encapçala el senyor García Albiol, planteja a canvi de mantenir en marxa els mitjans públics, que els treballadors que quedin assumeixin una sèrie de tasques que els representants dels treballadors consideren que són impossibles de complir, sense rebaixar dràsticament la qualitat del producte: Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen...

El que planteja el govern del PP és un xantatge. I no hi ha gairebé ningú que ho digui amb aquestes paraules. Els opinadors mediàtics es fan, però, un fart de denunciar que els empleats de TMB poden fer vaga per reclamar que l'empresa compleixi amb el conveni...

Brindis al sol

CiU, de la mà de l'inefable Falcó, planteja incrementar la dotació econòmica i personal dels mitjans locals de Badalona fins a 46 empleats. Es tracta d'un brindis al sol per quedar bé. Perquè una solució com aquesta defensada pels regidor de la coalició de Mas i Duran i Lleida no té cap virtualitat si no fa front comú amb els altres dos partits de tradició democràtica a la ciutat: PSC i ICV-EUA. Es tracta doncs, d'intentar quedar bé sense fer res pràctic.

Però tornat als treballadors, la nova situació fruit de la crisi aboca a una part de les plantilles a l'atur i a la resta a una explotació sense pal·liatius. Aquestes alternatives fan que les hores extres no pagades es converteixin en pràctica habitual en moltes companyies que abans han acomiadat la meitat del seu personal sense que realment la feina hagi afluixat. Tot plegat té un efecte negatiu a curt però ens desperta del somni de pensar que hi havia algun desig de concertació social per part dels poderosos. Ho va dir clarament la senyora Tatcher al Parlament britànic: “crec en la lluita de classes, i la pensem guanyar nosaltres”.

Premsa en Lluita, perquè no?

En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: “premsa en lluita”. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el sindicat de periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada “Diari de la Pau”. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalban hi van participar activament.

Pensava en la reedició de premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de la Mañana de Lleida havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant

Fariseisme entorn de la vaga de TMB i el Mobile World Congress

L'anunci de vaga fet pels treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha endegat una reacció farisaica de grandària descomunal. Tots els tertulians que pasturen als mitjans públics i privats catalans s'han afanyat a carregar-se els vaguistes perquè fan coincidir la seva protesta amb l'anunciada celebració a Barcelona del Mobile World Congress (WMC) .

La crítica als treballadors es fonamenta en les conseqüències nefastes que per a l'economia catalana pot tenir la protesta obrera quan Barcelona s'ompli de representants de les multinacionals de telecomunicacions més importants del món. Curiosament, les desqualificacions no s'han centrat tant en els efectes que la vaga pot tenir en la vida de la ciutadania local, curiós, si més no. Si hi ha vaga aquests seran els més perjudicats, no els senyorassos del congrés.

A mi em sembla que els directius de les grans empreses de telecomunicacions són uns usuaris més aviat anecdòtics de metro i autobús. El taxi és el mitjà més utilitzat per desplaçar-se per una ciutat que no coneixen. Per tant, potser la plantada pot suposar una incomoditat per una minoria dels visitants, però no és significatiu per al conjunt dels alts directius. O potser algú va veure viatjant pel metro a un alt directiu de Google en l'edició anterior?

Les crítiques dels corre-ve-y-dile del poder obliden, obliden? Que en l'origen de la protesta dels treballadors hi ha una congelació salarial i un incompliment palmari per part de les autoritats dels acords laborals firmats en el seu dia. D'això no en diuen ni una paraula. I ja se sap que no hi ha acció sense conseqüències...

Un altra cosa que diuen els que s'autoatorguen ser portaveus de la opinió pública és criticar que la vaga es fa en dates assenyalades. Què potser voldrien que les protestes es fessin el 15 d'agost entre les 4 i les sis de la tarda??, s'ha de tenir barra...

La pena és que alguns dels que s'apugen al tamboret per alçar la veu contra els treballadors són o havien estat intel·lectuals més o menys orgànics del socialisme nostrat. Si no es pensa en aquestes coses no s'entén com la joventut fuig dels missatges socialistes com els gats de l'aigua calenta.

La Mañana: quan els periodistes prefereixen l'atur a seguir com ara

La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta a la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur.

Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!

Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.

Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.

Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.

Però tornem a la Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de la Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.

El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.

Tota una llàstima en un diari que va nàixer de la mà d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.

http:www.lareguereta.blogspot.com

En solidaritat amb els treballadors de La Mañana

M'arriba a través de twitter la informació que els treballadors de La Mañana, diari de Ponent, es declaren en vaga, bàsicament perquè no cobren. Envio una piulada de solidaritat (què fàcil) i tant aviat com puc escric l'entrada al meu bloc.

Vaig treballar uns set anys a la Mañana. Era de l'equip que va reprendre l'edició després de la seva privatització. Allà sota el tàndem del Ramon Correal i el Ramon Badia i la Magda Ballester vaig aprendre a ser periodista. Després he treballat per altres mitjans, potser amb més tirada i més renom que la Mañana, però l'esperit de l'ofici el vaig aprendre al Polígon Industrial de Lleida envoltat d'amics, passant calor a l'estiu i patint per gairebé tot, sense tenir tampoc la seguretat que a finals de mes cobraríem. Però era un altre moment i tot semblava possible.

Vull homenatjar a tots els companys amb els que vaig compartir taula aquells anys. Als coneguts i als desconeguts. Als meus caps, que van tenir paciència quan era un novell amb més ambició que coneixement, a tots els que em van suportar en els meus rampells insuportables..

El periodisme local, és el més difícil. Cada dia t'enfrontes a pit descobert a la pàgina en blanc. Quant vaig anar a Barcelona, la primera sorpresa va ser les facilitats amb les que aquí treballàvem: teníem agències, notes de premsa, diversos fotògrafs i de vegades n'hi havia prou amb fer una informació al dia. A Lleida de vegades havies de fer-ne quatre de planes al dia...I sempre lluitant amb una competència que com deia el Badia, està formada pels millors “al nostre ofici no n'hi ha cap de dolent....” deia.

El periodisme local és el més arriscat. L'endemà d'una informació compromesa segur que et trobaves al bar amb el protagonista de la teva noticia disposat a dir-te el nom del porc. O podies rebre a la redacció la visita d'una parella de policies preguntant per detalls d'aquell article on s'havia despenjat una bandera espanyola.. o rebre la protesta del cap local d'un sindicat agrari perquè creia que havies estat parcial en un reportatge.. Tot a tocar.

Escric tot això a cop calent esperant que un cop més el vell diari de Lleida aixequi el cap i que no ho faci sacrificant els seus treballadors. Podia haver fet també una crònica de les anècdotes on hi ha moltes jugades brutes fetes pels administradors, però no val la pena, m'hauria quedat curt.

Ignoro el que ha passat al diari en els últims anys, ho vaig deixar a finals de la dècada dels 80 i gairebé totes les informacions que m'arribaven parlaven de degeneració del clima intern. Quedi aquí el meu homenatge i la meva solidaritat als treballadors, que des de la seva represa hi han posat el coll i han remat sense dur el timó. Quan s'adonaran els que manen que treballar en equip és millor que equivocar-se sols.

Salutacions i solidaritat

Ara que neva, penseu en la crisi dels serveis públics

Els partidaris del liberalisme salvatge es queden sense arguments davant de coses tant normals com una nevada. A més d'observar la neu, apareixen necessitats contundents. Es gasten més recursos a mantenir les carreteres netes i això no ho fa la iniciativa privada. L'Administració pública demostra en circumstàncies especials la seva efectivitat. Metges, infermers, mestres i policies vetllen perquè ningú quedi sense atendre en aquesta siberiada.

Potser per això, es pot veure que als països del nord, més freds, l'Estat de Benestar funciona, mentre que al sud, amb millors temperatures, l'absència de serveis es pot suplir més fàcilment. Potser per això en aquestes latituds es concentra la pobresa, almenys a Europa.

L'explicació anterior donaria joc a les converses de cafè, si és que la gent encara va als cafès a fer tertúlia. Per contra, jo crec que que la clau rau en la forma de ser dels nostres dirigents. Més aviat es tracta de veure si l'adscripció dels nòrdics a una filosofia protestant, que vincula la salvació de l'ànima a la rectitud amb que s'ha viscut, té a veure amb la seriositat amb que administren, tant en l'esfera pública com privada. Al seu torn, aquí, al sud d'Europa la cultura és majoritàriament catòlica, que permet dur una vida desordenada si en l'hora final hi ha penediment. Aquesta forma de pensar explicaria actuacions com les dels nostres empresaris, que deixen en tercer pla la seva responsabilitat social, darrere de la cobdícia i la insolidaritat. Això explicaria part del resultat de l'atur a l'Estat espanyol comparat amb les xifres dels països situats nord-enllà. I clar, el que fan els dirigents impregna les societats a les que estan vinculats.

Iñaki Urgangarín, Francisco Camps, Fèlix Millet o Mauriño, formen part dels fars que en un moment o altre han il·luminat la nostra societat.

En seguirem parlant

Joan Larreu, un balaguerí desconegut, heroi de la independència argentina

El meu germà Andreu hem va regalar fa molts anys un diccionari de personatges històrics. Això hem va servir per realitzar pesca discrecional entre les pàgines d'aquell llibre. Un dia vaig trobar un cas curiós que us explico: Joan Larreu, un balaguerí que es va convertir en un dels pares de la independència argentina.

Diversos llibres consultats indiquen que Larreu va néixer a Balaguer l'any 1781 i altres fonts consultades afirmen que va néixer a Mataró un any després. Sense tenir més dades jo apostaria perquè les dues informacions podrien ser certes, néixer a Balaguer i créixer a Mataró fins emigrar a Argentina, però els historiadors ens trauran de dubtes.

Larreu, o Larrea com recullen els llibres d'història argentins, respon a la descripció feta de Vicent Blasco Ibáñez, “un home procedent de llunyanes terres que va escollir entre ser súbdit de Fernando VII o ser ciutadà d'una república nascuda de profunds sentiments lliberals”.

Contra la tortura i els títols nobiliaris

A l'Argentina, Larreu, aviat es va convertir en un líder independentista. Va contribuir decisivament a la derogació del Virrey Sobremonte. És un dels pocs no nascuts a l'Argentina que firma l'acta d'independència d'aquell país i durant la redacció de la constitució defensa, entre altres coses, l'eliminació de l'esclavatge, la prohibició de la tortura i l'extinció dels títols nobiliaris.

Joan Larreu, de Balaguer o Mataró, era un comerciant de vins molt poderós i va finançar la revolta contra els espanyols, cosa que en arribar la república a Argentina li va servir per ser nomenat ministre del Tresor. Estem parlant de l'any 1810. Des d'aquell càrrec va impulsar la creació de la flota argentina.

Va caure en desgràcia i es va exiliar l'any 1815 i tots els seus béns confiscats. Es va refer i va tornar al seu nou país el 1830. Es va tornar a arruïnar i va tornar al país i més tard nomenat Consol General d'Argentina a França. Després de diversos revessos econòmics i personals Larreu es va suïcidar l'any 1847.

Dues reflexions com a conseqüència. Una, constatar que els burgesos eren en el segle 19 l'element revolucionari més clar, fins al punt que un ric comerciant con Larreu era capaç de jugar-s'ho tot per tirar endavant les seves idees (quina diferència amb el vol gallinaci que veiem actualment) i la segona la implicació sense complexos que un nouvingut al país té en els moments decisius.

Estaria bé que qui tingui el temps estudii sobre el personatge que us he presentat, aquest presumpte Balaguerí. I que els que de boqueta aposten pel país, pel nostre, prenguessin nota del lideratge que els veritables patriotes van assumir en altres circumstàncies i en altres països.

L'actuació de la CUP a Reus, un element d'esperança

En aquests moments en què les notícies acostumen a ser negatives, un busca desesperadament una finestra que doni llum. A la política catalana buscar aspectes positius pot semblar una tasca impossible, però algun n'hi ha.

A Reus, l'actuació decidida i desacomplexada de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) denunciant judicialment el putiferi en què s'havia convertit la política local. La connivència entre CiU i PSC i la resta de forces polítiques al voltant dels conflictes d'interessos fruit del lliurament de les polítiques públiques locals a un conglomerat d'empreses privades de nom equívoc: Innova. El seu gestor màxim, Josep Prat, va ordir la trama durant el govern socialista, que va durar 32 anys i, sense despentinar-se va mantenir càrrec i sou amb els convergents, prorrogant una barreja d'empreses privades gestionant serveis públics i vampiritzant la vida econòmica local, de forma que regidors de diversos partits compraven serveis municipals a les seves pròpies empreses des de els seus càrrecs. La denuncia de la CUP a la fiscalia ha fet que Josep Prat hagués de fer-se enrere d'alguns dels seus càrrecs privats perquè eren manifestament incomptables amb el premi atorgat pels convergents, en forma de direcció general de l'Institut Català de la Salut, entitat directament vinculada amb el conseller del ram, Boi Ruíz, que també té una una discutible compatibilitat de funcions amb la gestió de la sanitat privada realitzada fins que va ser cridat al “govern dels millors”.

No m'estendré més en explicar aquest cas, la premsa generalista ja ho va fent. El que vull ressaltar és que un grup com la CUP hagi trencat les cartes i hagi obert un forat en el fortí de la sociovergència, o el conversocialisme. Em permetreu que reconegui que jo tenia a la CUP con un grup polític més enfocat a fer plantejaments genèrics que a posar el dit a la nafra. Però m'equivocava, hi ho celebro. No és que em molestin els principis ideològics dels cupaires, m'hi sento identificat en molts d'ells, però ja estava una mica desesperat de veure com no es feien compatibles posicions agosarades globalment amb actuacions concretes a peu de terra. I certament, no és incompatible defensar el minso Estat de Benestar que tenim amb reclamar un canvi social en tota regla, fins i tot no és contradictori, crec jo, defensar la minsa autonomia que tenim amb reclamar amb força la normalitat que han de tenir totes les nacions: ser independents, cosa que és bona per gairebé tots els ciutadans del món, però sembla que no es pot defensar si es viu sota el jou d'un altre Estat.

I la forma utilitzada també em sembla correcta: la justícia espanyola. No perquè em sembli un paradigma del que ha de ser un estament independent, si no perquè crec que d'una vegada per totes hem d'usar les eines que tenim a les mans, posant-nos nosaltres en qüestió si cal, i posant també en qüestió aquests organismes, que al cap i a la fi s'alimenten dels nostres impostos.

I ja posat a demanar coses, no sols voldria que la gent de la CUP seguís el camí que han encetat, si no que demanaria que segueixin avançant a poc a poc per construir una iniciativa que no sigui només local. Tenint en compte, però, que una forma de carregar-se moviments con el que representen és cremar-los durant les campanyes electorals, especialment en el vessant econòmic.

I encara es pregunten perquè creix la desconfiança dels ciutadans?

En aquesta crisi que ens afecta a tots hi ha aspectes crus com els desnonaments i les retallades de serveis socials. Són sagnants i cal enfrontar-s'hi. Però, el que a nivell comunitari és per mi més greu és el trencament de la confiança entre els administrats i els administradors i la falta d'una alternativa en el mateix món polític institucional.

La falta de sintonia entre administradors i administrats ha estat històricament motiu dels daltabaixos més importants de la història a Europa. Què si no va ser l'enfonsament de la progressista República de Weimar a Alemanya i l'adveniment per votació popular del nazisme?

Tots els que fins fa uns mesos predicaven la necessitat de no allargar més la mà que la màniga van lloar sense fre l'economia del totxo. Internet és un bon exemple en aquest sentit. Ara, diuen exactament el contrari sense despentinar-se.

Els mateixos directius de caixes d'estalvis que instigaven als seus empleats a fer hipoteques sense aturador ara neguen qualsevol crèdit, no a la construcció si no a l'economia productiva, sense desdir-se ni un pèl. És més, mantenen les cadires i els sous milionaris.

Els bancaris i les administracions que van vendre les fusions de caixes com una sortida per fer-les més fortes, ara constaten que les unions de dues entitats amb problemes no donen mai con a resultat fer-ne una sanejada, com predicaven.

Si veiem com les caixes van vendre a persones sense formació participacions preferents que ara no poden cobrar i les mitjans informatius silencien aquest escàndol, què cal pensar?

Fukushima

A nivell internacional, després de repetir que l'accident de la central nuclear japonesa de Fukushima no havia afectat a la seguretat dels treballadors ni als habitants de la zona, ara reconeixen amb la boca petita que hi ha contaminació i morts.

I no anem tant lluny. El actual president de la Generalitat, Artur Mas, que s'omple la boca amb l'ortodòxia econòmica, quadrar els comptes i al que no li tremola la mà a decapitar serveis essencials per a la comunitat, va ser, quan era conseller d'economia al govern Pujol, arquitecte de la creació d'empreses públiques de les que el paradigma seria Gisa. L'objectiu d'aquesta enginyeria financera no era altre que amagar el dèficit del que ara abjura con un convers.

Els que governaven fins fa uns mesos també havien promès defensar els sectors menys afavorits i, quan van sentir tronar els mercats, es van arronsar i van aplicar mesures impopulars. Al mateix temps van mantenir la política poruga amb els poderosos. El paradigma en aquest sentit podria ser la darrera decisió de Zapatero: indultar al banquer Alfredo Sáenz, condemnat per un delicte d'acusació falsa.

Els socialistes que ara piulen, no han tocat la fiscalitat de les Sicav, que afavoreixen a les grans fortunes i no han dubtat a fer eterns els contractes temporals, segons la darrera reforma laboral.

I CiU, que ha promès que no pactarà amb el PP i està abraçada a aquest partit conservador i espanyolista, però esmerça tots els esforços possibles a intentar dissimular aquest matrimoni de conveniència. Els militants i simpatitzants de Convergència i Unió troben bé la dependència del PSOE i fa poc temps criticaven com a traïdors a Catalunya els que havien fet un socialista president de la Generalitat.

Tot plegat explica aquesta desconfiança generalitzada que es respira a la societat. Si el malestar no s'encamina cap a alternatives que puguin confluir socialment i políticament, es girarà cap al populisme més perillós.

Què passa amb els mitjans de comunicació públics de Badalona?

Els mitjans públics d'informació de Badalona es troben en mig d'una guerra, que gairebé no té res d'informativa i molt de política.

Fem un repàs del que passa. Al poc que el PP aconseguís l'alcaldia, sent la minoria majoritària però amb el vistiplau de CiU, es va obrir una pugna en què per una banda, els nou arribats intenten demostrar que manen i, amb diferent grau d'hostilitat, l'oposició vol fer palès que Albiol i companyia són una mena de rellogats.

En una ciutat tant poc estructurada con Badalona, la ràdio i la tv locals i la revista Betulo, són elements claus per conformar una certa opinió pública. En una altra situació econòmica, els ajuntaments anteriors van apostar amb força per aquests mitjans i els van dimensionar amb força. No sóc especialista en el tema però imagino que una part de la càrrega de personal té a veure amb la vinculació de les emissores de ràdio i televisió en les cadenes creades especialment a la resta de Catalunya. Però aquest element, el cost econòmic, és clau en el procés polític seguit.

Com l'Hospitalet de Llobregat es va avançar tancant la TV local, el grup d'Albiol va córrer a afirmar que “nosaltres no ho farem així”. No obstant, va anunciar una retallada de gairebé el 50% del pressupost dels mitjans públics de Badalona. Però l'equip dels conservadors espanyolistes va posar una condició: canviar de soca arrel la comissió que controla els mitjans de comunicació locals. En síntesi, reclama que la seva minoria tingui absolutament el control polític de la ràdio i la televisió locals. La resta de grups han respost afirmant que les matemàtiques són el que són i que en conjunt tenen majoria. La clau es que la comissió de control dels mitjans públics ha de ser escollida per una majoria qualificada de dos terços, que no té el PP

Finalment l'alcaldia va decidir que fos el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) qui decidís en el debat, més si es té en compte que un element afegit a la controvèrsia era que els candidats a controlar els mitjans públics de Badalona eren personatges directament polítics sense cap experiència en el món de la premsa.

El CAC respon

La resposta del CAC ha estat reclamar que els nous membres de la comissió de control dels mitjans públics locals no siguin persones que ostentin càrrec públic electe o que estiguin nomenat directament pel consistori. Ras i curt, el consell reclamava gent no marcada per gestionar la premsa local de Badalona. L'últim element d'aquesta comèdia és l'amenaça de García Albiol de denunciar judicialment al CAC, al que recordem va recórrer ell mateix.

Per activa o per passiva la jugada implica que el PP vol controlar els mitjans, encara que al mateix temps els estranguli econòmicament i l'oposició ha decidit plantar cara a la maniobra del PP, sense tenir en compte aspectes com el dret d'informació a la ciutadania o la situació dels treballadores i treballadores dels mitjans badalonins.

Hi ha en joc no només els llocs de treball de la ràdio, la televisió i la revista local, si no el prestigi guanyat durant molts anys per aquests mitjans. Però a més ens juguem part de la cohesió social d'un municipi tan problemàtic com Badalona i els drets dels seus ciutadans a rebre una informació independent i propera.

Per això els ciutadans han decidit tirar pel dret i tenen en marxa una campanya en la que es reclama la defensa dels mitjans locals i públics de Badalona: http://goo.gl/UpNfU

Una apassionant conversa amb el balaguerí Josep Carner-Ribalta

Fa molts anys, jo diria que uns quinze, vaig tenir el goig de participar en una conversa amb un personatge dels que se'n troben pocs: Josep Carner-Ribalta. Va ser a Balaguer, a Cal Pauet, un cafè ara absorbit pel veí, Cal Pepito.

Un grup de joves havia aconseguit que el Josep Carner-Ribalta, llavors amb més de 90 anys, ens dediqués una estona i, nosaltres ens hi vam abocar. Entre altres hi era el meu germà Andreu; un company que era arxiver municipal i de qui ara no recordo el nom i uns nois que jo vinculava a l'entorn de CiU.

Carner-Ribalta era una persona amb una història apassionant: jove catalanista i nacionalista avant la lettre, més tard aferrissat partidari de Francesc Macià, el que després seria President de la Generalitat, i durant molts anys els seu secretari personal. Jo en sabia algunes coses perquè havia llegit el seu llibre autobiogràfic: “De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló”, en la trobada en vaig aprendre moltes més.

He recordat la conversa després de llegir un article on Carner-Ribalta és protagonista. L'article és del diari El País de dijous: http://goo.gl/o1XY4 En ell, s'explica el somni que va intentar posar en marxa aquest balaguerí, crear una industria cinematogràfica a Catalunya en els anys 30.

Deixeu-me que aporti el que la meva memòria recorda d'aquella reunió. En Carner feia just un metre seixanta. Magre i actiu, molt més del que es podia pensar en una persona de més de 90 anys. Duia una mangala i una gorra, perquè feia fred. La seva dèria era, en aquell moment, esbrinar si a la Catalunya d'aquell moment era possible trobar un cabdill que assumís el rol que en el seu moment va adoptar el seu admirat Macià. En aquest sentit, tot i venir de Califòrnia, estava al dia de la major part dels processos d'emancipació nacional del món, des d'Europa a Àsia.

Jo vaig assistir a aquella trobada amb curiositat. Sabia qui era Carner: el secretari de Macià, el que va acompanyar al després president català per tot Sud Amèrica buscant diners per una hipotètica república catalana. El qui va anar a Moscou a demanar diners o armes per al seu projectat exèrcit d'alliberament. El qui va ser jutjat amb Macià a París després de l'intent d'insurrecció a Prats de Molló, o qui va enviar el primer manifest en favor de la independència de Catalunya a les nacions Unides en els anys 40 del segle passat. Per primer cop estava al davant d'un protagonista de la nostra història que n'havia viscut episodis claus en primera persona.

La situació en aquella trobada era paradoxal. Cadascú del grup jove intentava interrogar a Carner des d'un punt de vista diferent. A mi m'interessava escoltar les seves impressions de personatges que ell havia conegut com Andreu Nin, el seu interlocutor a Moscou o les seves trobades amb estrelles de Hollywood com a guionista o con a adaptador al castellà estàndard dels guions originals en anglès. Ell, però, maldava per veure si a Balaguer hi havia prou tremp per seguir amb la seva lluita irredempta. Era, doncs un diàleg difícil, més quan el nostre interlocutor era conscient que la seva vida estava arribant a la desembocadura.

Entre unes coses i altres, Carner explicava anècdotes de la seva vida americana. Com va acabar sent sheriff a Carmel, Califòrnia, després de nacionalitzar-se nord-americà o com tot i tenir la seva vida perfectament assentada a la riba del Pacífic, ell havia fet un gran esforç econòmic per enviar al seu fill als Escolapis de Balaguer, perquè no perdés els orígens.

Al final de la conversa vaig tenir la sensació que havia parlat amb un protagonista de la història i la pena de no haver dut una gravadora per immortalitzar aquella ocasió.

Informació contaminada i opinió de quota

Una de les coses que hi ha al darrera de la crisi que pateix la premsa escrita és la seva orientació ideològica. No és que es perdin lectors per la tendència de cada mitjà, si no que conscientment s'ha creat un batibull que fa difícil que els consumidors s'identifiquin amb cada mitjà.

La tradició clàssica indica que la informació és el més neutra possible i l'opinió és allà on es marca la ideologia del diari o revista. Això s'ha embolicat de tal manera que per tal d'intentar infiltrar les idees a les que els promotors del mitjà s'han adherit, es canvien les tornes i la càrrega d'idees està perfectament incrustada en la informació mentre que les opinions mostren un ventall ampli. Així, s'han pogut veure coses curioses com diaris especialment espanyolistes que en el seu quadernet català publiquen articles d'opinió conspicus independentistes catalans. Bé, de persones que formaven part del gabinet de premsa de presidència de la Generalitat.

De fet l'aroma general de l'opinió dels diaris acaba responent a la tendència fixada pels seus impulsors, però sempre aquesta línia s'intenta dissimular amb la inclusió dels denominats opinadors de quota és a dir, articulistes que serveixen per maquillar el tuf general del diari o revista que vol cobrir l'expedient ideològic.

No obstant, les direccions dels mitjans arriben a fer un tomb de rosca més i frisen per fitxar articulistes d'opinió que formalment tinguin el carnet d'un partit adversari però que a la pràctica segueixen la línia “adient”. Així, fa temps hi havia un militant del PSC que era convenientment aplaudit des de mitjans propers a CiU perquè les tesis que defensava eren perfectament acceptables pels nacionalistes moderats. Igualment, si les tornes canvien podriem veure dissidents de CiU fer la gara gara als socialistes.

Els periodistes i opinadors de quota no sols actuen en terreny enemic si no que com més estripades siguin les seves opinions més serveixen per justificar la seva presència en aquell mitjà, ja que la seva actuació és una simple coartada.

http://reguereta.blogspot.com

Marxes independentistes que no fan por

La setmana passada un grup de ciutadans del Maresme van fer una marxa automobilística per reclamar un estat propi per Catalunya. En veure les imatges festives del fet vaig recordar altres viatges.

Era 1974 i, adolescent i agosarat, formava part d'un grup independentista a les comarques de Ponent. Amb altres companys intentàvem tombar el règim franquista i que l'alternativa fos una república socialista catalana. Ja em perdonareu però aquesta era la fraseologia que es feia anar llavors. Bé, ens coordinàvem en unes reunions situades a prop de les Borges Blanques. A mi em recollia un amic que tenia cotxe i que vivia en un poble a prop de Balaguer. Ens trobàvem ben d'hora ben d'hora els matins de diumenge i havíem de travessar la plana d'Urgell fins arribar a la capital de les Garrigues.

El company que duia el cotxe seguia per a mi una estranya conducta: just abans de passar pel casc urbà d'un poble, sortia de la carretera i rodejava la població seguint camins agraris. Així envoltàvem Linyola, Mollerussa i altres poblacions. Un dia li vaig preguntar per aquest inusual costum. En to seriós em va contestar: “mira -va dir- si els nostres objectius polítics tiren endavant el govern espanyol reaccionarà i una de les possibilitats és que posi en marxa controls a les carreteres”. “Serà, una mostra que de veritat ens acostem a allò que busquem”.

Els anys van passar i el meu company ha seguit sent un independentista convençut i quan li ha tocat formar part de l'Administració n'ha sortit tant net com hi ha entrat. Sigui dit això en desgreuge dels militants que jo vaig conèixer fa trenta anys.

Bé, tot això em va venir al cap l'altre dia en veure les imatges festives de la mobilització dels ciutadans del Maresme. Crec que ni ells ni l'estat espanyol s'han plantejat ni de lluny que els alegres manifestants puguin topar-se amb controls de la Guàrdia Civil.

Els bancs més forts, la societat més feble

Una de les coses que el govern conservador del PP planeja és incitar a la fusió d'entitats bancàries. Teòricament aquesta acció tendeix a evitar que cap banc o caixa hagi de tancar i afectar així als usuaris. Però realment el que es fa es apuntalar acríticament els bancs, que a hores d'ara no compleixen la seva funció, que és fer arribar el crèdit a particulars i empreses.

El resultat de la política de fusions serà, a més d'enviar a l'atur a milers de treballadors del ram, fer que els bancs que restin siguin més grossos i per tant més potents. Això farà les administracions públiques més dependents de les decisions dels consells d'administració de les entitats monetàries. Els estats seran cada cop més impotents respecte als bancs, que seran en tot cas massa grossos com per deixar-los caure.

Diuen que la història quan passa per primer cop és una tragèdia i quan es repeteix agafa la forma de les farses. Què va passar durant la gran crisi de 1929 als Estats Units? Respecte a la banca el govern que presidia Roseevelt va prendre en aquells moments decisions van ser estratègiques, una d'elles precisament va obligar a que els grans conglomerats bancaris es trossegessin de forma que per una banda hi haguessin entitats que es dediquessin a banca d'inversió (especuladores) i de l'altra els bancs que operen amb els estalvis dels clients. Aquí se segueix la línia contrària, bancs i caixes seran cada cop més grossos i difícils de controlar.

La conclusió potser que els dirigents polítics no saben història o que, com tots estan vinculats al sector de la banca, l'operació té sentit i es tracta d'afermar al màxim el poder del sector financer respecte als escollits pels vots dels ciutadans.

Incompatibilitats catalanes

Precisament a Catalunya ara es dóna una situació curiosa. Atès que la llei d'incompatibilitats prohibeix que els polítics hagin de passar un temps abans de fitxar per una entitat privada que tingui relació amb la seva gestió pública anterior, s'ha decidit fer-ho a l'inrevés: els gestors privats passen a l'administració pública sense deixar de fet la seva relació amb el sector on hi tenen els interessos. Feta la llei, feta la trampa! Oi, senyor Boris Ruiz i Prat?. Les actituds que a Itàlia ens semblen absolutament impresentables, amb Berlusconi com a paradigma, mentre que l'entorn del senyor Mas presumeix de seriositat quan està plagat de personatges que en qualsevol govern europeu serien incompatibles per tenir conflictes d'interessos. Algú ho havia de dir!