Catalunya serà intervinguda al novembre.. o no?

Aquests dies hem vist com ens inunden previsions, auguris, profecies, visions de futur sobre com aniran les coses vinculades a l'economia, la darrera es la referida per Edward Hugh. Aquest economista, dedicat durant molts anys a la traducció, hi ha posat data: al novembre. I els mitjans de comunicació, fins i tot els seriosos, se n'han fet ressò.

Un dels esports més practicats és el fer previsions, que acostumen a no ser verificades a la fi del termini posat per al seu compliment. Però la pedra s'ha llançat i alguna cosa queda.

Un element que explica la reacció davant les previsions és que les emeten tècnics, experts, economistes o qualsevol altre que tingui una qualificació que sembla que avala qualsevol cosa que sigui dita per aquests professionals. Però, sovint s'oblida que l'economia és una ciència social, no una ciència empírica. És a dir, allò que diuen els economistes té a veure amb la seva ideologia. No són receptes neutres, tenen ideologia al darrere, una ideologia que té a veure amb els seus interessos, la seva situació de classe etc.

Poso exemples per què ningú digui que parlo per boca de peix. Com ha periodista econòmic he assistit a oportunes rodes de premsa on es presenten resultats d'estudis pretesament seriosos que afirmen que en un període curt d'anys no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. Aquests estudis acostumen a ser fets per fundacions, entitats, a la fi lobbys, que malden per menjar-se un troç del pastís que suposaria la privatització de les pensions.

Estudis interessats

Una patronal catalana va muntar un simposium fa uns anys en que defensava que Catalunya no podria funcionar en el seu àmbit industrial per manca de mà d'obra. Ho van fer reforçats per estudis tècnics encarregats expressament. Ara reclamen l'abaratiment de l'acomiadament, també amb estudis d'economistes..

Recordo un economista, d'aquests amb títols molt esbombats, que durant els anys de la bombolla de la construcció es va fer la barba d'or amb col·laboracions a ràdios i televisions, en què negava que el totxo pogués fer fallida. Durant la caiguda a plom del sector augurava una ràpida recuperació i ara pontifica sobre la inviabilitat d'aquest àmbit econòmic. Però no ha fet autocrítica de les seves cagades!

En un llibre d'auto-ajuda que vaig llegir fa temps el seu autor assegurava que darrere de tot expert hi ha un venedor. I això s'ha de tenir en compte.

Ja sabeu, potser Catalunya serà intervinguda. Ho ha dit el senyor Hugh. La fi del món s'acosta, segons els llibres dels maies. Passarà, o no passarà, el cert és que aquests auguris han beneficiat als que els han fet públics.

Va ser un economista insigne: J.K. Galbraith, assessor de Kennedy, qui va dir allò que “els economistes es divideixen en dues categories, els que no saben i els que no saben que no saben...”. Per cert, diuen que l'economia millorarà a durant el primer trimestre de 2013...

Un gran centre cultural ja duu el nom de Teresa Pàmies... a Barcelona

Reconec que em fa mandra. No voldria fer del meu bloc una reivindicació permanent del mal tracte que realitza el consistori de Balaguer amb la Teresa Pàmies. El cert és que des de la distància observo com l'ajuntament es contradiu una i una altra vegada amb un objectiu clar: no fer res per honorar aquesta balaguerina premi d'honor de les lletres catalanes, però al mateix temps no té valor per reconèixer-ho.

El motiu de l'esmentada resistència, em sembla endevinar-lo, però sempre si es donés una explicació entenedora s'evitarien les especulacions. Repeteixo, em sembla que el motiu no és altre que una espècie de revenja pel que va significar abans i durant la guerra civil la Teresa Pàmies. Un perjudici anticomunista, vaja. En aquest sentit, em podria estendre en el que va significar l'amnistia de l'any 1977, però no ho faré. Només cal pensar que persones que van denunciar injustament després de la guerra els seus veïns a Balaguer no han estat molestades ni ningú els hi ha passat comptes. I de noms en sabem uns quants d'aquests. Cal recordar que una denuncia significava molt sovint detenció, maltracte al cuartelillo i presó o coses pitjors. Torno a dir, a aquests franquistes els vam amnistiar.

Acabo ràpid. Fa uns mesos es va dir que, en vida, la Teresa Pàmies no va voler que a Balaguer se li atorguessin honors. Això ho va escriure un dirigent polític de l'anterior ajuntament. No sé el motiu que va tenir per evitar-ho. El cert és que en altres llocs, com Barcelona, sí que se li ha retut l'homenatge com es mereixia. El nou centre cívic de l'Eixample es diu Centre Cultural Teresa Pàmies, és, per si el voleu visitar, al carrer Urgell. La decisió va donar quan la Pàmies estava malalta, durant el darrer mandat socialista a Barcelona. El cert és que el nou alcalde, Xavier Trías, ha mantingut el nom sense cap problema. I em sembla que Trías i el Josep Maria Roigé, són del mateix partit, però em sembla que el primer té un tarannà més obert i intel·ligent que el segon.

Em temo que en seguirem parlant.

Enfangats en el periodisme descriptiu

La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i que no des del seu lloc de treball. Saben que segons que intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral del Corte Inglés o, en els seus inicis l'affaire Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.

Les terceres vies a Balaguer: Barrera, ERC i Solé Barberà, PSUC (1)

Entre els lectors d'aquest bloc hi ha molta gent jove de Balaguer, em consta. Coses com la construcció de la democràcia local no els hi han estat explicades. Obro doncs un apartat en el que conto, des de la meva visió personal, alguns dels episodis viscuts a la dècada dels 70.

A finals de 1975 sota el paraigua de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona es posa en marxa un cicle de conferències titulat: “les terceres vies a Europa”. Sota aquest nom es pretén que els principals partits polítics expliquin les seves propostes públicament.

En molt poc temps aquella experiència es trasllada a Balaguer, considerada con una localitat amb gran activisme polític. NO es va fer de manera homogènia, amb un nom comú. Però els principals grups amb presència a la ciutat van organitzar presentacions, molt cops minoritàries, però clarament obertes a tothom i amb una clara vocació de crear nous espais de llibertat. En aquest capítol us parlaré de dues: la que va fer Heribert Barrera, més tard lider de ERC i la de Josep Solé Barberà, del PSUC.

De Barrera recordo que potser la xerrada la va organitzar l'Ateneu. No crec que hi anéssim més d'un centenar de persones. A mi m'acompanyava un noi, jove com jo, acostat al que seria el PSC. Barrera tenia una dialèctica fluida. Vist amb els meus ulls de llavors la seva trajectòria era com a mínim erràtica. A la conferència no quedava clar si presentava Esquerra Republicana de Catalunya o un altre agrupament polític, Reagrupament Socialista i Democràtic. Tot el temps va jugar amb aquests dos conceptes. Més tard en vaig treure l'entrellat.

La proposta de Barrera era moderada en aquell temps. Advocava per una federació dins d'Espanya partint del fet que Catalunya és una nació, i les seves posicions socials es podrien definir com a socialdemòcrates, tot i que ell va evitar el concepte socialista , com a “socialitzant” va definir la seva proposta. El trencament amb el franquisme es produiria a partir de les primeres i properes eleccions locals a les que creia que s'hi havia de participar. L'Assemblea de Catalunya no era sant de la seva devoció i , sense citar cap partit concret es mostrava molt crític amb els comunistes als quals titllava de poc democràtics i, per això plantejava que en la democràcia hi haguessin diverses organitzacions sindicals.

Vist amb els meus ulls d'aquell temps Barrera era un heterodox notable. Però, a mi no m'irritava tant com al meu acompanyant socialista, que es queixava fins i tot de què mentre desgranava les seves propostes el patrici nacionalista semblava -deia- mantenir un mig somriure. El cert és que L'Heribert tenia un defecte al llavi que li feia forçar el gest.

Solé Barberà

El PSUC es va presentar a Balaguer, sorpresivament per mi, de la mà de Josep Solé Barberà. En aquest cas se'm va convidar expressament a un sopar (pagant-se cadascú la festa), crec recordar que al bar Cantábrico, al carrer Urgell. Vaig preguntar perquè van dur a la capital de la Noguera l'advocat de Reus. El Gregori Gallego em va confessar que per no ferir susceptibilitats s'havien rebutjat altres possibilitats com el balaguerí Pere Ardiaca, un pes pesant del partit en aquell moment.

La conferència de Solé em va cridar l'atenció perquè el polític trencava la idea que jo tenia sobre el PSUC. Es va presentar com a nacionalista català, partidari de l'oficialitat de la nostra llegua, ex membre del Bloc Obrer i Camperol i partidari d'un socialisme com el de Berlinguer a Itàlia. Verb florit i apassionat. Recordo que es va esplaiar en la seva posició de defensa d'Unió de Pagesos, “com un escolanet”, deia. Propostes moderades per al meu gust i un concepte que a mi em va quedar “el govern espanyol no podrà reprimir el PSUC sense fer-ho amb la classe obrera”. Vaig sortir de la reunió admirat de que aquell partit mític tingués gent que a mi em semblava de segona fila, tant preparada. Tot i el meu escepticisme vaig pensar que aquella organització no seria efímera. La vaig encertar.

Albiol celebra celebra el primer any de mandat a Badalona enfrontant-se amb els joves per #Caltxiringu

El capitost del PP, Xavier García Albiol, l'ha tornat a fer grossa coincidint amb les festes de Maig. S'ha posat de cul la joventut més activa de Badalona. L'afer de la privatització de les barres del concert a turó del Caritg, conegudes com Caltxiringu i que autogestionaven les entitats, és de manual. De manual del que no s'ha de fer!

Un any després d'arribar al poder es confirmen algunes hipòtesis sobre com seria el mandat d'aquest polític conservador. O hauríem de dir ultraconservador?

La seva gestió la podem resumir amb poques paraules: autoritarisme, dependència, improvisació i tancament.

L'autoritarisme és el contrari d'exercir l'autoritat, que ve del llatí auctoritas que és la facultat que té una persona o institució en virtut de la seva expertesa o o prestigi. El que l'alcalde de Badalona exerceix és simplement la coerció basada en la presència amb motiu o sense de les forces policials al seu comandament. L'element més vistós en aquest sentit és la política contra els immigrants, amb prohibicions constants i actuacions desmesurades destinades a espantar els nouvinguts i a mostrar múscul repressor en els barris més afectats per la concentració d'estrangers.

Alhora, Albiol ha mostrat la seva dependència respecte de CiU, agrupació a la qual cedeix el paper de moderador de les seves iniciatives desmesurades. Les reduccions de les retallades en els mitjans públics de comunicació o no aplicar la seva agenda oculta contra el català.

Improvisació és un dels fils conductors de les dues premisses anteriors. La promesa de llibres de franc passa a ser la de reciclar llibres, però sense comptar amb qui ha de realitzar aquesta activitat, les associacions de mares i pares d'alumnes. Tot i així ha hagut de destinar 3 milions d'euros de la depauperada hisenda local a intentar complir la seva proposta electoral.

La desaparició dels bancs (d'asseure's), i l'estroncament de les fonts públiques es poden inscriure també en aquest paràgraf, però dirigides contra els més pobres.

Un polític sagaç i retirat va caracteritzar l'actitud dels últims franquistes en el dilema democràcia o búnquer. Bé, Albiol segueix sense resoldre el trencaclosques i en aquest primer any de mandat s'ha parapetat al seu fortí i cada cop que ha pogut obrir finestres les ha tancat amb porticons i tot. La darrera actuació en aquest sentit és la de l'enfrontament amb els grups juvenils. La seva dèria contra l'activisme dels joves no li ha permès entendre que sense aquest tremp la ciutat perd part del seu nervi vital sense alternativa possible, a no ser que es vulguin reviscolar els Coros y Danzas.

Càrrecs de confiança heretats

A tot això la Albiol ha mantingut la mateixa política clientelar que va criticar quan ell era l'opositor més cridaire. Fins i tot m'expliquen que ha heretat alguns càrrecs de confiança que abans ho havien estat del govern encapçalat pel PSC.

L'oposició encara es debat entre passar de la crítica només formal o l'enfrontament directe allà on cal i de la forma més decidida. I aquesta absència del carrer és més destacada com més representació té cada força al consistori.

Davant d'aquest panorama el debat és que fer. Fins ara els grups majoritaris s'han acontentat amb ressaltar les errades de l'equip d'Albiol. Potser el més correcte, a més de dur la crítica al carrer seria plantejar alternatives. I tot sense oblidar l'encertada dita de Napoleó: “quan l'enemic s'equivoca, no el distreguis”.

El meu record de Beethoven, ara que ha mort

De sobte, una trucada em du a l'any 1976, o potser uns mesos abans. Per mi el titular és: ha aparegut Beethoven. I el subtítol: va morir el 9 de març a Israel, on es va establir en fugir de Catalunya.

Per a mi, Josep Lluís Pérez era Beethoven. Els dos formàvem part del FNC, ell, segur amb molta més qualificació. El nom no sé si li vam posar nosaltres o si li deien els seus companys de Barcelona. El cert és que el Beethoven venia sovint a veure'ns als militants de les comarques del pla de Lleida, llavors en dèiem de la regió vuitena. Les visites eren la forma de coordinar-nos. Uns cops venia el barbes, uns altres el colilles. Eren els capdavanters. Junt amb ells hi acostumava a desplaçar-se un altre militant qualificat, i amb el barbes venia el Beethoven. Li dèiem així per la seva pinta: cabells arrissats, ulleres rodones i metàl·liques i aire d'intel·lectual del 1968. Tot plegat va contra les normes de la clandestinitat. En aquest sentit ens deien que els noms de guerra no havien de tenir res a veure amb les característiques de les persones, i per contra els noms eren gairebé un retrat robot.

El Beethoven feia, com deia, tàndem amb el barbes. Aquest era el nom de batalla que li havíem donat al cap de la facció jove del front: Joan Ramon Colomines-Companys. El barbes era el líder i al Beethoven el vèiem com a segon de colla.

Hi vaig tenir alguns contactes amb el Beethoven. El més llarg va ser fruit d'una visita a Barcelona. Vaig dormir a casa seva, situada a prop de l'edifici històric de la Borsa, a un tercer pis, em sembla. El vaig acompanyar en la seva tasca diària, repartir comunicats de FNC a la premsa. Els escrivia a casa i després, els vam lliurar a mà a les redaccions, a persones determinades. Després vaig acompanyar-lo a un dels primers mítings del PSAN al Maresme. Hi vam anar per veure com s'ho feien els nostres competidors.

També el recordo d'una reunió d'urgència de militants de Lleida en la que, en un clima d'excitació, vam decidir que plegàvem de Front. Hi vam redactar un comunicat crític amb una ponència d'un col·lectiu denominat Claris que, en la nostra opinió obria el camí cap a una liquidació del partit en la seva versió socialista-independentista.

Més tard vaig veure la parella barbes Beethoven en una curiosa reunió en la que se'ns proposà, als escindits, entrar com a tendència al PSC. Ningú s'hi va apuntar i finalment el barbes va entrar-hi i al cap de poc hi va sortir per fer cap a CiU.

Després Beethoven va desaparèixer. A alguns ens va semblar que havia seguit al barbes, o que se n'havia anat a casa, cosa que passava abastament després d'una escissió. Però, un dia vam descobrir que havia estat detingut i acusat de formar part de l'Epoca, aquell exèrcit secret que es va intentar posar en marxa a finals del franquisme. La foto del Beethoven publicada als diaris deixava clar que havia estat objecte d'un hàbil interrogatori per part de la policia. Al cap d'uns mesos el van alliberar i més tard el van tornar a buscar, però ja no el van trobar. La resta es coneix, sembla que va marxar a Israel i es va integrar en aquell estat, dins d'una quibuts progressista. Ha mort amb 57 anys després d'una llarga malaltia.

Com deien els romans als seus herois: "que la terra et sigui lleu"

El #novullpagar no és la marxa de la sal

He seguit el moviment que s'agrupa sota el lema #novullpagar. Va començar per objectar als peatges i els motius, per errades de CiU, s'han ampliat poderosament. Una protesta pacífica contra una injustícia palmària com és el pagament periòdic als burot que proliferen a Catalunya semblava convertir-se en l'inici d'una revolta ciutadana que ,com un allau, ens podria dur a trencar amb l'estat espanyol, però em temo que encara estem lluny de l'inici de l'onada alliberadora.

Les xarxes socials tenen efectes positius. No es depen dels mitjans informatius tradicionals per obrir canals propis de complicitat. Internet, com abans el paper, ho suporta tot, i dóna una imatge enganyosa de la veritable profunditat del moviment. La pantalla es pot omplir de crides a l'acció, però tot s'ha de transformar després en iniciatives reals. I si no s'avança el desànim fa recular el col·lectiu, de vegades a fites pitjors de les anteriors a la protesta.

Mirant Internet vaig veure una piulada que posava un link a una sèrie de reportatges sobre la lluita no violenta duta a terme per Ghandi, que va dur a la independència de l'Índia. La seva protesta començava contra la fiscalitat vinculada al consum de la sal. La resposta fou cridar al boicot a la taxa i anunciar que travessaria el país i arribaria a la platja on trencaria la legalitat al plegar la sal directament de l'aigua marina.

Ghandi va afegir a la seva acció l'exigència que els governadors i poders locals trenquessin la seva dependència de l'imperi britànic. La resposta van ser detencions, agressions i empresonaments. Fins a 17.000 persones van acabar tancades. Finalment, el govern britànic va haver de cedir.

Tot i la bona intenció del qui posava l'exemple de Ghandi, la situació aquí no s'acosta ni de lluny a la que van afrontar els indis. Crec que es tracta d'una bafarada que surt de la vàlvula de seguretat de l'olla a pressió que és Catalunya. Algú afluixarà el cargol i tot tornarà a ser com abans. Tornarem a les queixes del proverbial català emprenyat.

Perquè darrera del #novullpagar em temo que no hi ha el tremp suficient ni gruix humà i polític com per dur el procés de trencament pacífic fins al final. M'ho temo perquè actuacions com la de dir que no es pagaran les multes van acompanyades de la quasi seguretat que si es rep el paper de la sanció hi ha molts números que tot acabi en no res. Imagineu si el preu fossin els cops o les detencions que, en una lluita ghandiana se suposen com ha possibles i que, no cal dubtar, l'estat aplicaria.

Està bé que saltin guspires, però crec que cal pensar en una lluita de gran abast no sols en la desobediència si no també en el temps. Ghandi va tardar 16 anys a veure la independència del seu país després de la seva victòria propiciada per la marxa de la sal.

La Còpulo, aldarulls, vandalisme, i la vaga d'Eisestein

Les últimes detencions de resultes de les manifestacions que es van desenvolupar durant la vaga general m'han fet retornar a una reflexió ajornada.

Dos dies després de la vaga general, el programa de Catalunya Ràdio del cap de setmana, que comanda la Sílvia Còpulo, em va sorprendre amb un apartat de darrera hora: un especial sobre el vandalisme. A mi, que no vaig estar present a les manifestacions, em va cridar l'atenció l'enunciat, per extremadament agressiu.

Recordo que va ser un monòleg fet des de la lògica governamental (catalana i espanyola). Es van dur a l'antena de la ràdio pública, un cap dels Mossos d'Esquadra (una part activa del conflicte), un psicòleg presumptivament especialista en el fenomen del vandalisme i un catedràtic de dret constitucional que havia manifestat el seu suport a la vaga general.

Tot el debat partia de la base que uns brètols havien estat els que van ocasionar els enfrontaments durant les manifestacions multitudinàries del dia de la vaga general. No es va entrar en altres extrems, com si la policia va actuar de forma adient o, per exemple, si els dos fenomens es van retroalimentar.

La participació del responsable policial va ser, efectivament, favorable a l'acció dels Mossos. L'expert en psicologia va seguir la línia de considerar que la violència havia estat provocada unilateralment per un sector dels manifestants i les intervencions de la conductora del programa van abundar en el mateix missatge. Només algunes aportacions del catedràtic puntualitzaven en forma de garantisme legal les entusiastes aportacions en clau d'ordre dels altres tres opinadors.

En les intervencions telefòniques, curiosament va destacar per la seva llargada la d'un oient que, casualment, era un mosso d'esquadra, que va reblar el clau contra els vàndals.

Hi van haver trucades d'oients que es queixaven d'actuacions desmesurades de la policia, absolutament marcades per les seves experiències personals.

Fins aquí la descripció. Les mancances, en la meva opinió, són de calaix. Per exemple, no hi va ser pressent cap advocat dels detinguts (que després han manifestat que passaven pel lloc i que tenen perfils molt diferents als des vàndals denunciats genèricament al programa).

Des d'una perspectiva periodística es podria preguntar si algú va analitzar una cosa tan evident com mirar a qui perjudiquen els aldarulls i qui es podia aprofitar de fets tant criticables com cremar una cafeteria. El qui prodest, a qui beneficia. Jo ho contesto des de la meva modèstia: els aldarulls perjudicaven als convocants de la vaga i anaven molt bé als qui n'eren contraris (CiU, PP i la CEOE entre altres). Però, el programa només es centrava en els vàndals, com si aquests haguessin sorgit de sota una col.

S'ha de dir que en el procés previ a la vaga general, als programes de Catalunya Ràdio, els convocants no hi van tenir veu, tret del dia de la mateixa aturada en què en el programa del matí, comandat per Manuel Fuentes, van poder parlar. Una mica més i els conviden al dia després de la protesta!

La Vaga i Gorina

La cosa al programa de la Còpulo, segurament es va comentar a can Catalunya Ràdio, els periodistes de la qual van fer l'aturada. Així, l'endemà, diumenge, el crític de cinema, Àlex Gorina, s'ho va fer venir bé i va parlar al mateix programa de la Còpulo del centenari del director Sergei Eisestein . Gorina va esmentar de passada el Cuirassat Potiokim, però al·ludint a la confusió sobre els aldarulls, es va referir a la no tan coneguda pel·lícula del director: La Vaga i especialment a les manipulacions que en el film protagonitza la policia tsarista per tal de desprestigiar la protesta obrera, cosa que no va ser resposta per la conductora del programa.

Només una nota per contextualitzar. Potser per explicar la posició de la Còpulo i també d'en Fuentes a Catalunya Radio, s'hauria de saber que cap dels dos és treballador de la ràdio pública de Catalunya. Són empresaris. Propietaris de sengles productores contractades per l'ens públic català, que, a la fi té uns gestors al capdavant nomenats pel poder polític majoritari a Catalunya. Aquests dos aspectes podrien ajudar a entendre les seves opinions, expressades directament, de viva veu, o perpetrant programes com l'esmentat sobre els vàndals.

La Pàmies, la Plaza General Lallave i la ceràmica de Talavera

La queixa davant la falta de diligència de l'Ajuntament en retre-li un homenatge a la Teresa Pàmies m'ha fet recordar altres moments en què, a iniciativa de la gent,es van fer reclamacions al consistori i la resposta que en va donar el polític de torn.

Era l'any 1974 i les entitats de Balaguer en un insòlit moviment unitari havien pactat un document en què s'exigien canvis modestos a l'Ajuntament, tot i que llavors semblaven agosarats. Els canvis feien referència a la cultura catalana. S'ha de recordar que en aquell temps el català era gairebé absent a efectes oficials a Balaguer.

El document el van firmar pràcticament totes les entitats de Balaguer, inclosa la Parròquia. Darrere hi havia els partits, però aquests eren il·legals i no podien operar obertament.

En el paper es plantejaven coses tan poc perilloses com retolar els carrers en català. També que es donés el nom d'algun prohom de la cultura catalana a un carrer o avinguda. Que l'ajuntament s'adherís al Congrés de Cultura Catalana...

Vam tramitar el document per via administrativa. El vam dur al registre i, sorpresivament des de l'Ajuntament se'ns va respondre. El llavors regidor de cultura, del qual no diré el nom perquè ha mort, ens va convocar. Hem de dir que l'ajuntament no era fruit dels vots de la gent. L'Alcalde el nomenava el governador civil, cap provincial del movimiento i la resta del consistori era nomenat també per mecanismes no democràtics.

A la reunió hi vaig participar perquè, coses de la vida, era el primer signant de la petició. El regidor ens va rebre amb una amabilitat inesperada. S'havia llegit el paper i bàsicament n'estava d'acord, ens va dir. Algunes coses es podien fer més ràpidament i altres les plantejaria als seus companys va assegurar. Es va centrar en l'apartat en què demanàvem que els carrers es retolessin en català. Va estar-hi d'acord. Tant, que ens va explicar que l'Ajuntament s'havia avançat a aquest desig. Així, es va fer la confidència indicant s'havia encarregat a uns artesans de Talavera (suposo que de la Reina, província de Toledo), que realitzessin els nous rètols en la tradicional ceràmica d'aquella població. Vam sortir de la trobada una mica confosos, no ens havien dit no a res, però no n'havíem tret res en concret.

Tirar pel dret

A la fi, els joves agrupats informalment en una espècie de coordinadora, ens vam cansar d'esperar, perquè passaven els mesos i tot seguia igual. A Balaguer hi havia carrers denominats Avenida del Generalísimo, o plaza General Lallave, tots en la llengua de Cervantes. Per tant, es va decidir tirar pel dret i sense amagar-nos, a plena llum del dia, vam fer una corrua en la que amb unes matrius preparades, es pintava sobre els cartells antics, fets en llauna, i a sobre es posava el nom en català o directament es canviava. Així, el passeig de l'Estació es va dir per uns dies, Avinguda dels Països Catalans..

Mentre fèiem aquestes coses es van convocar eleccions municipals, les primeres en democràcia i els noms dels carrers i la seva catalanització es van canviar per mandat popular. Tanmateix, jo vaig seguir preocupat per les plaques en català que l'antic regidor de cultura ens va dir amb solemnitat que s'estaven fent a Talavera. Mai van arribar aquelles plaques. Si ens haguéssim refiat del que ens va dir el regidor encara tindríem a Balaguer la Plaza General Lallave.

Com a conclusió, i sense voler comparar els ajuntaments actuals amb els que no eren democràtics, remarco que hi ha una tendència a “deixar al calaix” aquells assumptes que no els hi són grats. I, també, que els ciutadans hauríem de marcar de prop els nostres administradors. I així evitar que la democràcia esdevingui una mena de despotisme, que avui difícilment el nomenaríem il·lustrat.

Un mes després de la seva mort Balaguer no ha honorat Teresa Pàmies

Els periodistes molt sovint no veiem una noticia ni quan la tenim a un pam del nas. Un mes esperant rebre informacions sobre l'acte d'homenatge balaguerí a la Teresa Pàmies la noticia sembla ser que el més calent és a l'aigüera. I, si no se'm desmenteix, la noticia és que Balaguer, i el seu ajuntament com a representant màxim dels seus ciutadans no han fet res.

Sempre amb la prudència que ha de donar la distància, la noticia es que la ciutat, tant orgullosa del seu passat, no és capaç de retre un homenatge com cal a una dona que en els últims anys s'ha convertit en la divulgadora més important de Balaguer. I no es dóna una explicació entenedora.

Rebuscant per Internet, fa una setmana vaig trobar una informació a Segre, que no citava fonts. En ella es deia que l'Ajuntament balaguerí iniciaria una consulta amb els ciutadans per veure com s'havia d'honorar la Teresa Pàmies. Malgrat tot, vaig interpretar que qui havia filtrat la informació era el mateix consistori. Però, un mes després de la mort de l'escriptora hi ha una espessa capa de silenci al voltant de la Teresa Pàmies.

Amb totes les cauteles que cal, deixeu-me que us faci present la meva temença. Tinc por que l'ancestral anticomunisme que hi ha a Balaguer, i també a tot Catalunya, faci fer el ridícul a la nostra ciutat. Ja es va utilitzar aquest argument , l'anticomunisme, per evitar que se li donés el nom de Teresa Pàmies a una nova escola. Sense conèixer personalment a la novel·lista, penso que li hauria agradat que el seu nom i el deu seu pare quedessin vinculats a una escola pública. M'imagino que hauria fet un somriure!

No costa un euro

En aquests moments en què tot es paralitza per falta de diners, podem dir que no sols no costaria un euro honorar a la nostra conciutadana si no que potser ajudaria a donar a conèixer turísticament l'escenari de les seves novel·les.

L'alcadía té la responsabilitat de prendre la iniciativa. També la tenen els grups polítics. Els hereus del PSUC aquí hi tenen un paper. Els socialistes podrien oblidar antigues picabaralles. Els de CDC podrien deixar en el calaix les seves fòbies ideològiques. A ERC també se li pot reclamar que siguin fidels als seus principis, i al PP,... bé, no n'espero res, però podrien donar una sorpresa. Queden els partits sense representació al consistori. A ells l'impuls fins i tot els pot ajudar. I als ciutadans recordar-los-hi allò de qui perd els origens....

La meva vaga

“Els treballadors no fan vaga perquè no vulguin treballar si no perquè ho volen fer en millors condicions”. La frase és de Francesc Layret i la faig meva perquè no he trobat una altra síntesi més encertada que expliqui els motius d'aquest tipus d'acció.

Aquest dijous, 29 de març, potser milions de persones a l'Estat espanyol no treballaran. La majoria per mostrar la seva posició contrària al neoesclavisme que els engominats i encorbatats, educats en escoles d'elit, gairebé totes vinculades a l'església catòlica, intenten no sols aplicar si no que, a més s'accepti com una cosa normal.

Hi haurà també milions de persones que no treballaran, perquè han estat fets fora dels seus llocs de treball. En alguns casos per motius economicistes, en altres per deslocalitzacions i en molts casos per mostrar simplement qui mana.

Un argument contra la vaga es dir que no serveix per a res. La història ho desmenteix. Fins i tot si a curt termini no tomba les mesures contra les que es convoca, inicia una mobilització que a mig o llarg termini causa canvis. Que els hi preguntin als socialistes. A partir de la vaga general no van aixecar el cap! S'ha demostrat també que el món només avança quan els oprimits es defensen. Si féssim cas dels que criden a no fer res encara duríem un anell al nas com a mostra de submissió!

No entro en la lletra petita. Els sindicats són el que són. Els partits polítics tampoc aixequen entusiasmes..En tot cas aquesta batalla no la podem delegar: es nostra.

Acabo amb dos tocs personals. Aquest 29 de març recordaré als treballadors d'Inpacsa, la fàbrica on treballava el meu pare. Quan ell va morir, després de més de dos anys de llarga malaltia, es van adonar que a casa no ens en sortiríem perquè es tardava més d'un any a a cobrar de viudetat i d'orfenesa. Érem tres germans, jo el més gran amb catorze anys. Deia que es van adonar de la situació i els gairebé 400 operaris d'aquella fàbrica, ara tancada, van obrir un compte i van donar el valor dues hores de la seva feina a la nostra família. Ens van ajudar i molt!

Recordo també un sindicalista lleidatà represaliat pel franquisme. El van posar en una llista negra i no li donaven feina, de tal manera que va haver de recollir cartrons per Lleida. El que no se sap és que ni a ell ni a la seva família els seus companys van permetre que els hi faltés res.

Per tot això i moltes altres raons, amb la meva modèstia jo el 29 faré vaga i intentaré explicar-ho a la gent que estimo. Aquest bloc, per tant, no s'actualitzarà. És poc, però de mica en mica...

Els diners segrestats pel fons de pensions de la Generalitat als seus empleats, el nou "corralito"

Les entitats d'estalvis han perpetrat els últims anys diverses malifetes. Una és la coneguda popularment com el corralet. Consisteix en haver venut productes de nul·la liquiditat a persones sense prou formació per poder entendre què compraven. Aquests productes són entre altres les participacions preferents.

Tot i els intents d'algunes entitats de tirar terra a l'assumpte és probable que els jutges hagin de veure-se-les amb aquest espinós assumpte. Llavors veurem si s'atreveixen amb els capitostos de les entitats d'estalvis que han realitzat aquestes pràctiques moralment absolutament criticables, ja veurem si penalment hi haurà alguna repercussió o acabarà tot amb indults desvergonyits.

Però no vull parlar d'això si no d'una altra pràctica de la que ningú piula. Vull parlar d'un altra pràctica que manté congelats desenes de milions sense que els seus teòrics propietaris puguin ni decidir en què s'inverteixen aquests diners.

No sé si se'n recordaran que fa uns anys la Generalitat va decidir que una part dels salaris dels seus treballadors els ingressaria, amb acord o sense d'aquests, en un fons de pensions. Va comunicar que cada any ingressaria una xifra, petita, no creguin, a cada empleat en el dit fons de pensions. Els empleats, funcionaris o laborals, podrien retirar aquestes xifres al jubilar-se. Mentrestant una entitat gestionaria aquests diners i els faria créixer, de forma que els empleats de la Generalitat veurien complementats els seus retirs.

Es va fer un concurs i es va adjudicar a La Caixa a través d'una filial d'assegurances. Durant dos o tres anys la Generalitat va ingressar la seva aportació (no creguin, per un empleat amb uns deu anys d'antiguitat suposaven entre 200 i 300 euros cada any).

Però vet aquí que l'any passat en plena crisi, la Generalitat va dir que no hi farà cap més ingrés (no tenen un euro després de regalar uns 400 milions als més rics amb la supressió de l'Impost de Successions).

La situació ara està així. Els més de 200.000 treballadors de la Generalitat tenen entre 600 i 1000 euros dipositats en un fons de pensions que els últims anys no ha fet més que anotar pèrdues. Si fem el càlcul multiplicant els 200.000 empleats públics per uns 800 euros de mitjana el resultat són uns 160 milions que la Caixa té fins que cadascun d'aquests empleats es jubili o sigui acomiadat, que tot pot ser.

Segons experts consultats, la única cosa prevista en el conveni firmat entre la Generalitat i els sindicats és convocar una comissió paritària que podria decidir si es canvien els productes en què inverteix aquest gegantí i inoperant fons de pensions. Però, no està previst, per exemple, que un empleats pogués reclamar els diners que té en aquest producte i els sumés a un fons particular que ja hagués subscrit i sobre el que pot decidir en què i quan inverteix. D'això res, la Caixa té ben guardats al seu corralet aquests altres milions. Un altre motiu per indignar-se!

Balaguer li deu un homentage a la Teresa Pàmies, almenys un carrer

Unes hores després de conèixer-se la mort de la Teresa Pàmies m'apresso a escriure aquesta entrada en el meu bloc. Sempre he estat partidari d'unir les accions a les manifestacions de bona voluntat. Vull dir que Balaguer, la ciutat on vaig nàixer li deu un homenatge a la Pàmies. I la meva proposta és que aquest homenatge sigui almenys donar el seu nom a un carrer de la ciutat.

Sé que en l'anterior legislatura municipal hi va haver una proposta de reconeixement de Balaguer a la Teresa Pàmies i que no va tirar endavant. Desconec els detalls, però em vaig criar al carrer del Torrent i sé el pa que s'hi dóna a la meva ciutat. Però anem al gra.

La Teresa Pàmies es mereix un carrer a Balaguer, perquè a la sortida del franquisme va ser una de les persones que més va contribuir a situar la població en el mapa de Catalunya. Els seus llibres sempre van tenir com a escenari de fons la capital de la Noguera. Sense Balaguer, Testament a Praga, ni Quan érem capitans, ni Crònica de la vetlla no es poden entendre.

Però, la Pàmies era, va ser sempre, una persona compromesa ideològicament. Va ser militant i dirigent del PSUC. Ho va ser en uns moments en què ser de Balaguer no era obstacle per assumir responsabilitats polítiques de primer ordre. No sé si ara això seria possible.

També cal dir que de retorn del seu exili, respecte a Balaguer l'actuació pública de la Teresa Pàmies va ser sempre discreta. Fins i tot les seves visites a la ciutat eren breus. No recordo que des de la seva posició pública influís directament o indirecta en la batalla política de la seva ciutat de naixença, però altres sobre això poden tenir més informació que jo.

Crec que Balaguer li deu un carrer a Teresa Pàmies perquè ningú que no estès encegat per perjudicis ideològics no ho entendria. Només cal recordar que a Balaguer hi ha carrers dels quals pocs ciutadans en podríem donar raó. Un exemple: Cardenal Ben-lloc, un bisbe d'Urgell que va arribar a la tiara cardenalícia, però de qui no recordo actuacions concretes en favor de Balaguer, té un carrer i no seré jo qui discuteixi aquesta distinció.

A més, Balaguer ja té carrers dedicats a persones de rellevància política democràtica que tampoc han estat discutides. Tenim carrers dedicats a Maria Aurèlia Capmany o a Frederica Montseny, que, amb tots els respectes, tenen menys a veure amb Balaguer que Teresa Pàmies.

Espero que la meva proposta tingui curta volada, que l'Ajuntament o els grups polítics que hi són presents prenguin protagonisme i en poc temps hi hagi un carrer dedicat a la millor cronista de la ciutat de la segona meitat del segle vint. Però si això no passés, hi haurà altres majories que tindran més visió política i tard o d'hora hi haurà un carrer Teresa Pàmies a Balaguer. Perquè el seu nom perdurarà potser més que el d'alguns paers.

No obstant, és possible que les fòbies ideològiques persisteixin. Llavors la vergonya ens cauria a sobre a tots nosaltres els balaguerins, perquè, tenint una oportunitat de primer ordre per honorar la memòria no sols de la Pàmies si no d'una generació que va gosar somiar amb un món diferent, més just, no ho va fer. En aquest cas Balaguer serà coneguda a més de per altres coses, per la poc edificant característica de no honorar la que sí que va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el premi Josep Plà, o tants i tants guardons literaris i cívics. Podem triar. Fem-ho.

El taló d'Aquil·les de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), aconseguir la majoria social

La setmana passada es van donar dues mobilitzacions polítiques a Catalunya: la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i una manifestació massiva contra les retallades laborals. He estat molt ocupat, però no he pogut llegir gaires coses que vinculin una i altra accions.

Reunir 7.000 persones en una trobada multitudinària no és fàcil. Tampoc és senzill treure al carrer milers de persones en un diumenge solejat, en un ambient de depressió psicològica general.

L'ANC pretén a curt termini liderar el procés independentista a Catalunya. Ho vol fer mobilitzant la societat civil de forma que empenyin als partits polítics i a l'administració a unir-se al procés emancipador. Ho fa a partir d'un mínim programa, o programa de mínims que silencia qualsevol punt polèmic. De fet, el que vol fer aquest nou organisme, que es reclama fill de l'Assemblea de Catalunya, és aconseguir una majoria social favorable a la creació d'un estat propi.

Al mateix temps, la Marina Subirats acaba de publicar un llibre titulat: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI, limitat a la província. En ell indica que el 60% de la població d'aquesta demarcació forma part de la classe treballadora. El 39% formaria part de la classe mitjana i només un 1% . Per tant, queda clar que hi ha una majoria social a Barcelona, també extrapolable a la resta del país, que té uns interessos a priori favorables a mantenir l'Estat de Benestar.

Vet aquí dues realitats que sembla difícil que es donin en el mateix país sense reflexions que en busquin una relació. Dit en altres paraules, com es pot plantejar un procés independentista sense tenir en compte a la majoria del país?

Contra les retallades i a favor d'elles

 A la reunió al Palau Sant Jordi hi convivien grups directament contraris a la reforma laboral aprovada pel Partido Popular, com la CUP, amb sectors polítics que han aplaudit la nova norma legal, que ningú amaga que és una eina per amorrar al terra als treballadors, parlo de UDC i CDC. D'altra banda, no crec impossible pensar que ne la manifestació de l'11 de març no hi hagués partidaris de la independència nacional.

Es pot dir que barrejo problemes diferents. Que un cop assolida la llibertat nacional es podrà debatre en llibertat com organitzem el repartiment de la renda nacional, tot això ha estat abastament debatut i a mi em cansa repetir els arguments, però tornem-hi.

Els que defensen que no s'ha d'entrar ara a debatre com serà un país futur, el que ens diuen, potser sense adonar-se'n és que un país independent seria com ara (jo crec que socialment molt injust), tot i que amb estat propi, perquè no qüestionar el que tenim ara significa heretar aquesta estructura, amb Samarachs, Molins i Millets, i les 300 famílies que “són a tot arreu”.

Per contra, un veritable projecte emancipador ha de partir de la realitat social existent per interessar-la en un projecte de llibertat. Això vol dir que un moviment social que vulgui ser guanyador ha de tenir en compte l'estructura majoritària del país, si no està abocat al fracàs o a la mera gesticulació.

Recordo que l'Asemblea de Catalunya, organisme en què s'inspira l'actual ANC, a més de advocar per l'autodeterminació, incloïa en el seu segon punt un apartat del que ara no es parla: accés del poble al poder econòmic, a més de advocar per les llibertats bàsiques i la coordinació amb la resta de l'Estat.

Els independentistes catalans tenen, tenim, molts exemples de creacions d'entitats que finalment queden en projectes fallits. Sobirania i Progrés podria ser un cas paradigmàtic. Ara, el sidral està en el seu moment més àlgid, però si no es va amb compte la depressió anímica ens pot agafar de ple el 2014.

La transició a Balaguer: la creació de l'Assemblea democràtica local

El meu germà Andreu em diu sovint que escrigui les coses en què he estat involucrat, bé sigui a nivell familiar o col·lectivament. Potser pensa que si no queden escrites, les petites històries es poden perdre. Per això m'he animat a parlar de la meva experiència a l'inici de la transició a Balaguer.

La capital de la Noguera era, a mitjan dels anys 70 una població amb un nivell de politització notable. Hi havia presència de molts partits i una activitat que feia que el Governador Civil de Lleida ens tingués en compte de manera important.

A la ciutat hi havia un nucli notable del PSUC. El representava el Gregori Gallego, que en pau descansi, que més tard va ser alcalde per aquell partit i després en llistes independents. També hi havia gent jove relacionada amb el que més tard seria el PSC. ERC, existia a partir de diverses persones que s'hi sentien a prop. El que més tard seria CDC comptava amb persones que apostaven per un catalanisme que no trenqués amb l'economia de mercat. A més hi havia nuclis independentistes, lligats a Front Nacional de Catalunya i finalment joves comunistes simpatitzants de l'experiència maoista. Tot això en poc més de 10.000 habitants.

L'Assemblea de Catalunya era sens dubte l'organisme opositor al franquisme amb més presència. A Balaguer es va fundar l'Assemblea de les Terres de Lleida, concretament a Santa Maria. En aquella situació, als inicis de 1975 algú, segurament el PSUC, va pensar que calia crear una entitat unitària a la ciutat.

Tot i existir molts partits a Balaguer era paradigmàtica la divisió entre l'oposició. Em disculpareu si parlo de memòria, però tot sembla tenir l'origen en un enfrontament entre els que esdevindrien el PSC i el PSUC. Si no m'erro, el problema concret va ser una dura disputa per controlar el que era llavors l'Ateneu de Balaguer. En sé poc d'allò i hi ha altres persones que en podrien parlar amb més coneixement de causa. El fet és que gairebé no es parlaven entre els dos principals partits de l'esquerra. La resta eren entitats més incipients que s'arrengleraven en un o altre bàndol en funció de les simpaties personals.

Sigui con sigui algú va tenir la idea de convocar una reunió cimera per crear una assemblea local. A mi, com a representant del Front em van convocar a una trobada a la rectoria, que estava a la plaça del Mercadal. Em va sobtar perquè l'Església havia tingut a nivell local un paper més aviat passiu i facilitador que proactiu. Només algunes accions com la col·laboració en les setmanes de la joventut trencaven aquesta tendència.

Reunió a la rectoria

Amb 17 anys vaig assistir a aquella llarga reunió que a mi em va semblar una experiència remarcable. Com era d'esperar el Gregori Gallego va dur la veu cantant en la trobada. Segons recordo es tractava de preparar la transició a la democràcia a nivell local evitant qualsevol actuació que pogués trencar amb la voluntat pacífica i ordenada que havia de tenir el canvi. En una primera ronda ens vam presentar. En alguns casos els representants dels partits ho feien a cara descoberta. Gregori es va definir com a membre el PSU de Catalunya; el representant de socialista, no recordo exactament qui era, però podria ser el Jaume Casals i ho va fer en nom de la gent que estava intentant crear aquell partit. L'Auberni, ja finat, del que seria CDC, es va presentar com a seguidor de Jordi Pujol. El Jordi Jou, que en pau descansi, era el representant d'ERC, em va sobtar perquè va definir el seu grup com a representants a Catalunya del que a Alemanya era Willy Brand (socialdemòcrates), nosaltres ens varem definir com a independentistes d'esquerres (tot i que de dreta no n'hi havia...)

Després es va plantejar un torn obert en què gairebé tots es van manifestar per la necessitat de la coordinació. Aquí va brillar el representant del PSUC que va plantejar tot un programa que després seria la base de la seva campanya municipal i que va dur al Gregori a l'alcaldia.

El rector assistia a la reunió en un posat ostentosament neutral però que comprometia alhora l'Església amb la futura democràcia. Per cert, la Guàrdia Civil es va assabentar de la trobada, però Mossen Mas no es va arrugar quan li van preguntar. Poc més. Es va decidir que ens continuaríem reunint i així ho varem fer almenys un cop, al domicili particular un membre d'ERC que, perdoneu la meva memòria, havia estat directiu de Safyc i que havia tornat, deien, a Balaguer, carregat de duros. S'havia trencat el gel!

El que sí que va quedar institucionalitat va ser una mena de trobades on hi anàvem els representants dels partits més vinculats amb l'Assemblea. D'aquestes reunions recordo el Felip Castells, del PSUC, amb el seu impenitent optimisme..

Els esdeveniments van anar molt ràpid aquell any. Les mobilitzacions es convocaven a nivell general i eren seguides localment amb més o menys fe pels militants segons les seves percepcions. La marxa de la Llibertat ens va donar oportunitat de treballar plegats més enllà de sigles, hi ho vam fer. Més tard Franco va morir i tot es va disparar. No hi va haver trencament ni va fer falta que garantíssim l'ordre. El 1979 es van convocar eleccions municipals i per sorpresa de molts el Gregori Gallego va ser alcalde. A alguns no ens va sorprendre tant.

Els herois de Can Ruti

Per aquelles coses de la vida he hagut de visitar Can Ruti. No era per mi, era per un familiar. Us he de dir que hi vaig arribar procedent de l'Hospital de Badalona. En aquest centre es fa un triatge dels malalts d'urgències i atès que és prou nou la sensació és encara d'una situació correcta pel que fa a l'atenció a l'usuari.

Ja no crida l'atenció veure que les parets dels centres de sanitat públics estiguin plenes de cartells on els professionals del ram es queixen, critiquen i plantegen alternatives a la seva penosa situació. En alguns casos les afirmacions que es poden llegir esgarrifen!.

Però a Can Ruti, també conegut com a Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, la situació es més dura, especialment a urgències. Arribar-hi et fa pensar que, per exemple, Badalona hagi estat bombardejada i els ferits s'acumulin als passadissos del centre. Llits i camilles de malalts diversos hi conviuen en un ordre que només els experts poden entendre.

En tota aquesta situació prenen protagonisme els professionals de la sanitat. He vist coses difícils d'explicar pel que fa a abnegació i treball, segurament no reconegut per les altes instàncies. Un doctor atenent telefònicament dos pacients i alhora examinant en directe a un tercer, seria un exemple en aquest sentit. Auxiliars ajudant amb el que poden a l'hora de fer arribar menjar a malalts , per exemple diabètics, entre els passadissos del centre... I així, es podria fer una llarga llista de serveis no reconeguts.

Els interessos del conseller

Tenim una bona sanitat, jo crec. No potser tan bona com es presumia fa uns anys, però molt millor del que molts ens pensem. Ara es retallen despeses en sanitat d'una forma desassenyada. La sospita fàcil al respecte la dóna la personalitat del conseller del ram, procedent de la patronal privada. En aquest sentit cal recordar que els polítics quan pleguen tornen a l'àmbit privat, cosa que molts cops explica algunes decisions que prenen mentre són al poder.

He volgut parlar de Can Ruti com a metàfora de l'esforç titànic que els treballadors i treballadores de la sanitat pública estan fent per tots nosaltres. Ho faig perquè en quedi constància. No sigui que al cap dels anys aquest capítol quedi oblidat com, per exemple pot passar en la conquesta de la democràcia, que es va fer gràcies a molts herois anònims dels quals no ha arribar ni el nom ni el què han fet per tots nosaltres.