Els catalans ens hem d'implicar en favor de la gent de la Franja

L'invent del PP d'una nova llengua: l'aragonès oriental, per desnaturalitzar la presència del català en aquelles comarques obre el debat sobre l'actitud que en aquest sentit ha de adoptar Catalunya: intervenir o mirar cap a un altre costat.

Ja dic que la meva opinió és intervenir. No fer-ho ja se sap que suposa, només cal veure la desfeta del País Valencià i el que pot passar a les Illes Balears i Pitiüses.

Ser actius no vol dir ser maldestres. I la gent de la Franja en són uns mestres. Quan va caldre ells ens van ajudar i ningú se'n va assabentar. Bé, gairebé ningú.

Quan a Catalunya s'estava redibuixant el mapa de les comarques, la Ribagorça actual es temia quedar en un cul de sac. Separada dels Pallars per serralades, i evidentment diferent de la Vall d'Aran, podia quedar en terra de ningú. A més, era un conjunt de municipis que tot plegat no arribava a mitjan dels anys 80 als 5.000 habitants. Tots els números per quedar marginada.

Els ribagorçans sabien que n'havien de muntar una de grossa per què a Barcelona els hi fessin cas. Van convocar una manifestació a Pont de Suert per reclamar el reconeixement de la identitat comarcal.

Llavors jo treballava a la premsa de Lleida i l'anunci va suscitar atenció. Més si es té en compte que al Pont de Suert una part important de la població era d'origen immigrat impulsat per les obres hidroelèctriques que havien sovintejat els anys del franquisme.

Curiosament al iniciar-se la manifestació, els observadors vam veure-hi una gentada, amb benevolència es va publicar una assistència de més de 3.000 persones. Més tard burxant una mica els ribagorçans ens van aclarir un misteri, prop del 50% de la gent l'havien aportada els municipis de la comarca sota administració aragonesa. Res els hi anava formalment a ells, però la gent de Bonança, Tolba, Pont de Montanyana o Benavarri, i molts altres llocs es van mobilitzar sense fer soroll en favor dels seus companys a l'altra banda de la frontera administrativa.

Es va guanyar

Es va guanyar l'aposta. Ara la Ribagorça existeix com a comarca administrativa catalana. Des de sempre, sense dir res, els xiquets dels pobles de la banda aragonesa van a les escoles de Pont de Suert on es formen en català, sense cap problema. I les col·laboracions no s'han frenat en cap àmbit. De fet, la majoria dels habitants de la Franja naixen a Lleida: a l'Hospital Arnau de Vilanova.

Si ara no ens impliquem en l'aposta genocida que el PP ha posat sobre la taula, els efectes no s'aturaran amb la gent de la Franja. Com se sap, o ens salvem tots o ens enfonsem tots, que va dir Fuster.

Per què les empreses periodístiques tenen tant interès en què firmem la informació?

Tomeu Ferrer
Firmar o no firmar els articles com a protesta laboral? Un suggeriment que pot causar polèmica entre els periodistes. Permeteu-me que defugi l'aspecte central de la proposta: esbrinar si per als interessos dels professionals la mesura és adient o simplement perjudica la credibilitat dels informadors i els mitjans.

Parlaré del paper que s'ha generat al voltant del binomi informació-opinió. D'entrada diré que és cert que hi ha moments en què els periodistes firmen, firmem, fins i tot els peus de foto. També és cert que les empreses insisteixen tot el que poden a forçar que les informacions vagin firmades. Perquè?

Les direccions periodístiques de les empreses intenten que la major part de les informacions tinguin un periodista que se'n faci responsable. I més si aquests periodistes tenen un nom consolidat. Per quin motiu? Hi ha claus diferents, però una és certament perversa. Les empreses periodístiques han aconseguit canviar la seva estructura clàssica, que era oferir una informació no condicionada i mostrar la línia ideològica de la publicació en l'opinió. Això ha canviat. Els diaris tendeixen ara a filtrar subtilment la ideologia que defensa l'empresa en les informacions, mentre que obre l'àmbit de l'opinió a firmes de tot el ventall democràtic. Un canvi copernicà: l'enfocament ideològic dels grups econòmics que hi ha darrere dels mitjans, les seves intencions subliminars s'han aixoplugat en les pàgines d'informació pretesament pura i les opinions serveixen com hem dit, de coartada per justificar amb un fals pluralisme la seva posició ideològica global.

En el context descrit, crec que les informacions han de tenir firma perquè les empreses tenen interès a treure's les puces de la seva tendència ideològica dominant: “són ells, - els periodistes- no la direcció” els que són de dretes o d'esquerres, podria declarar un director de publicació en cas de ser interrogat al respecte.

Per contra, l'opinió s'utilitza com una forma de despistar a l'usuari i fer-li creuer que el mitjà de comunicació és realment obert. Recordo que l'edició catalana de la Razón es va adornar amb firmes procedents del gabinet de Presidència de la Generalitat en l'última etapa de CiU abans del Tripartit. No obstant, els editorials i l'opinió realment estructural seguia sent la tradicional en el mitjà propietat de Planeta.

No sé si m'he dispersat però abans de la crisi galopant que ens afecta, les firmes eren importants per justificar la línia ideològica dels mitjans i si en una protesta laboral es deixa pelada la informació el resultat és despullar una mica al rei, vull dir a la direcció ideològica del mitjà i, per tant, és un mecanisme més de pressió per intentar solucionar el problema social que genera la protesta laboral.

Quan un funcionari gelós va voler fer fora de la Diputació General d'Aragó a Iglesias, “por catalán”

La recent decisió del govern autonòmic aragonès, sintetitzada amb la negació de l'existència del català en aquella comunitat m'ha fet recordar una anècdota periodística.

Els meus inicis en l'ofici els vaig fer a La Mañana, un diari local lleidatà. Com era normal un dels mercats potencials era la Franja de Ponent. Informàvem del que passava a Fraga i a la resta de poblacions de l'àrea, fins a Montsó. En una d'aquestes informacions vaig conèixer l'alcalde socialista de Fraga, Francesc Beltrán. Una persona d'origen cristià i que ara hauria patit molt per la negació de la catalanitat de la llengua que parlava.

El Francesc Beltrán m'estava atenent per una informació econòmica i en un apartat em va contar una anècdota que ell va viure. Després de les primeres eleccions municipals, molts dels ajuntaments de la Franja van ser ocupats per joves socialistes amb trajectòries semblants i en molts cops formaven part de colles d'amics. El mateix Beltrán era un dels més grans en edat, però hi havia, per exemple, el passat president aragonès, Mercel·lí Iglesias, alcalde llavors de Bonansa, població veïna del Pont de Suert, i també Josep Bada, primer conseller de cultura de la Diputació General d'Aragó.

Precisament el govern preautonómic aragonès una de les primeres coses que va fer en crear-se va ser una recepció a tots els alcaldes d'aquella autonomia.

¿Qué hacen aquí estos catalanes?

La reunió es va fer a Saragossa. Al lloc on es va celebrar la trobada es van trobar els amics que acabaven de ser escollits alcaldes. La majoria dels que pertanyien a pobles de la Franja eren amics i en trobar-se ho van fer parlant en català, com era el més natural entre ells. Beltrán explicava que a la sala on estaven un subaltern va escoltar parlar català i va veure un grup de gent llavors jove que animadament comentava detalls de l'encontre. El funcionari imbuït potser per un nacionalisme espanyol inherent a un càrrec administratiu regional, es va enfadar molt i va anar a denunciar que “unos catalanes” s'havien colat a la trobada. Hi va haver sort, perquè algú va reconèixer els nous alcaldes de la Franja entre els que el bidell volia fer fora de l'acte. Tot va acabar aquí, però el fet va arribar a l'oïda de Beltrán i els seus amics, que se'n van fer creus de l'ambient amb que començava la democràcia i l'autonomia a l'Aragó.

Per cert, Bada, era l'últim president del consell de les llengües d'Aragó. Ha criticat durament a la consellera del PP que ha intentat carregar-se el català, i també l'aragonès, a la seva autonomia.

Us copio una entrevista a Bada publicada a l'Heraldo de Aragón.

“--¿En qué papel queda el aragonés y el catalán? ¿Les ve futuro?

--El aragonés se convierte en un cadáver donado para la ciencia, para los filólogos, y en una reliquia popular que vale menos que los bienes de la Franja para el director general de Patrimonio. La otra lengua sobrevivirá mal que les pese.

--¿Cómo valora que desaparezca el término catalán para los hablantes del Aragón oriental y a partir de ahora sea "aragonés meridional y septentrional"?

--Como una estupidez, ¿por qué no llamar al castellano aragonés occidental?”

Quan a Balaguer dir convergència significava: socialisme (i 3)

Fa un temps vaig iniciar una sèrie on explicava les meves impressions sobre les presentacions dels partits polítics a Balaguer, a la fi del franquisme. Qui l'hagi seguit haurà notat a falta una força política: els socialistes. D'ells en parlo en aquesta entrada.

Com a primer punt he de dir que jo no recordo haver assistit a un acte concret de presentació dels socialistes a la nostra ciutat. La explicació és que els seguidors del partit estaven immersos en un procés de clarificació de forma que haurien deixat els actes públics per a més endavant.

Els socialistes a Balaguer formaven part del procés denominat convergència socialista, destinat a crear el PSC Congrés. Això volia dir que volien confluir en un sol partit socialista després d'ajuntar col·lectius diversos de tot Catalunya de procedències diferents. Hi havia, però, un fil conductor, els impulsors de tot plegat estaven relacionats amb l'antic Moviment Socialista de Catalunya (els músics), que tenien com a precedent el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que a Balaguer havia estat un grup molt fort abans de la guerra.

Els socialistes balaguerins eren joves, d'una generació anterior a la meva. El seu punt de trobada era l'associació d'Amics de les Nacions Unides, tot i que anteriorment havien impulsat l'Ateneu. La ideologia d'aquest grup entre els que hi havia el Jaume Casals;  l'exalcalde, Miquel Aguilà o el Josep Pui, entre altres, era una barreja a parts iguals de catalanisme i socialisme. Tant , que si en aquell moment s'hagués preguntat a Balaguer qui eren els nacionalistes, segurament la majoria els hauria assenyalat a ells. En el camp social s'apuntaven a una tendència situada a l'esquerra de la majoria dels partits socialistes europeus. Parlant amb ells es notava una tírria molt gran als socialdemòcrates i una proposta clarament federal o fins i tot confederal, respecte a la qüestió nacional.

Bé, aquest partit s'estava construint quan els joves independentistes acabàvem de plegar del Front, perquè l'històric partit havia iniciat una via que el duria a situar-se al voltant de CiU. Estàvem, doncs, orfes d'organització i ells suposaven una proposta oberta. Personalment vaig parlar amb el Jaume Casals i veia que ens podíem entendre. Com que la meva dèria era treure al nostre grup de la simple posició ideològica, la meva dèria era iniciar un treball en l'àmbit sindical i la organització que ens semblava més propera a les nostres idees autogestionaries era la USO, i aquest sindicat era també pel que apostaven des de Convergència Socialista. Així es podria iniciar un treball conjunt. Però quan li vaig comentar al meu interlocutor socialista la resposta va ser : “ho sento, s'ha decidit que ens passarem tots a UGT”. I aquí es va trencar tot l'acostament.

El PSC congrés es va fusionar poc després amb els odiats socialdemòcrates del Reagrupament i amb el molt criticat PSOE a Catalunya. Va obtenir un èxit electoral esclatant a nivell provincial, però no tant a Balaguer. Ells van justificar l'acord per unificar la societat catalana, en la seva opinió dividida entre immigrants i catalans d'origen. Després van venir molts anys d'èxits electorals per a ells. Tanmateix, aquell partit català i socialista es va situar en l'òrbita del PSOE i va assumir profundament les propostes de la socialdemocràcia. I fins aquí.

La demagògia d'Albiol no s'ha de carregar el llibre verd a les escoles de Badalona

Diuen que s'atrapa abans a un mentider que a un coix. I no hi ha res més tossut que els fets. Em refereixo al joc dels embolics practicat per l'ajuntament que presideix el conservador espanyol, Xavier Garcia Albiol.

Recordem que el polític del PP va fer una campanya electoral municipal sobre un eix prioritari, la persecució dels estrangers pobres. Va acompanyar aquest programa amb propostes molt grates per a les famílies amb dificultats econòmiques, com va ser la promesa formal de que el consistori pagaria tots els llibres als escolars de Badalona.

I vet aquí, que la complicitat de CiU va fer possible que el PP d'Albiol, tot i ser la minoria majoritària aconseguís l'alcaldia. Al assolir el poder va venir el moment de la veritat. Els llibres promesos costaven una picossada i a les arques de l'Ajuntament hi havia sobretot telaranys. Davant la situació, van començar les giragonses: Albiol va dir que el primer curs els llibres no serien de franc per a les nenes i nens badalonins, però l'any vinent sí que ho serien.

La falta de compliment va fer que els socialistes del PSC viessin una primera via a partir de la qual construir la crítica. 

En començar el segon curs els assessors d'Albiol es van empescar una sortida. La gratuïtat dels llibres es podia tapar a partir de l'extensió a totes les escoles de la ciutat del programa llibre verd, consistent a la pràctica del reciclatge dels llibres que compren els pares agrupats a les Ampa. Aquests llibres passen d'un curs a un altre i se substitueixen quan es deterioren o quan pedagògicament així es decideix. La compra en grup fa que els preus que s'aconsegueixen siguin prou bons i l'estalvi per a les famílies important. Cal dir que en alguns moments altres ajuntaments havien fet aportacions econòmiques a les escoles capdavanteres en aquesta pràctica.

Jocs de mans

La promesa incomplerta d'Albiol i els seus es podia solucionar si les escoles acceptaven l'extensió del programa llibre verd aquest cop des de la direcció municipal. Rebuscant pels calaixos el consistori havia trobat 3 milions d'euros que s'haurien tret d'altres partides vinculades amb l'educació per destinar-ho a fer veure que finalment els llibres serien de franc per als nens badalonins. Però, les escoles i les associacions de mares i pares han decidit que no accepten la invasió que des de l'alcaldia es pretenia fer del programa llibre verd, perquè a hores d'ara no se sap quins fons es dedicarien realment des de la Casa de la Vila, cosa que posava en perill una pràctica que s'havia construït amb èxit des de fa molts anys. Per tant, 27 escoles públiques de Badalona han comunicat que seguiran amb la seva pràctica autogestionaria sense esperar a veure què pensa fer el consistori.

La improvisació municipal ha tornat a moure's i ara s'han tret de la màniga un denominat bonus-llibre, que tot i que no s'ha aclarit en què consistiria se suposa que suposaria lliurar uns talons a cada família perquè amb ells es poguessin comprar productes escolars, però no s'ha aclarit la quantitat amb la que es vol tapar la fallida promesa electoral ni com es realitzaria aquest repartiment ni en quines condicions. Tot plegat sembla més una cortina de fum per fer veure que es fa alguna cosa, sense que hi hagi encara res de concret al darrere.

Les escoles han decidit tirar pel dret i l'any vinent seguiran amb el llibre verd sense fer cas dels cants de sirena d'Albiol i els seus. De moment.

La operació Garzón i les retallades socials ara i aquí

Aquests dies s'estrena la pel·lícula, feta gràcies a les aportacions solidaries, que recorda la temporada d'esglai que es va viure l'any 1992 quan el llavors jutge estrella, Baltasar Garzón va protagonitzar una durissima repressió dirigida a independentistes catalans. Han passat vint anys des de llavors i el magistrat ha caigut del pedestal, potser empès pels que llavors l'aplaudien. Alguns dels gairebé 50 independentistes represaliats rebran un homenatge, que segurament no haurien mai volgut i tot plegat ens remet a un concepte ben viu: la història!

Perquè a Catalunya Garzón serà sempre recordat per fer, com a mínim, els ulls grossos davant les denuncies de tortures que es van fer en l'operació que ell va liderar. No sols aquí, el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per no investigar aquelles queixes, que en alguns casos tenien la forma de fotografies de detinguts plens de blaus després dels hàbils interrogatoris a que van ser sotmesos.

Hi haurà qui es queixarà que el jutge sigui recordat per aquesta actuació en lloc de les que va realitzar en altres àmbits, com intentar obrir un procés al franquisme. Però la història es tossuda i et recorda amb llums i ombres.

Recordar les retallades

Igualment la història recordarà el que l'actual govern de la Generalitat està fent en matèries socials. Les retallades, les detencions contra els que legítimament protesten, les abraçades vergonyants amb els que han actuat sempre en contra dels interessos dels desafavorits quedaran com a contrapunt als resultats no se sap si brillants de la gestió de CiU. Per això crec que estaria bé que algú faci de notari. Que cada retallada de la sanitat o l'educació quedi documentada. Que cada centre sociosanitari que s'hagi de tancar per donar diners als bancs tingui nom i cognom. Que cada responsable d'un dany al teixit del país quedi retratat. Així ningú podrà negar al cap d'uns anys el que es va fer i qui ho va perpetrar.

Altrament, dues dècades més endavant, quan s'hagin cicatritzat les ferides de les retallades, algú, igual com passa amb Franco, intentarà negar els fets. Dir que la reforma laboral no era tal com està escrita, que no hi van votar a favor, que fins i tot no van empitjorar el que havia redactat el PP i es vantaran a més d'haver salvat el país. Tinguem memòria, perquè qui la perd, perd la identitat.

Quan Sellarès presentà CDC al Faro a Balaguer i Cornudella ho va fer amb l'FNC a L'ajuntament (2)

La primera presentació de CDC a Balaguer, suposo que fora dels ambients estrictament partidaris es va fer en un sopar al restaurant El Faro. Era abans de la fundació del partit, que data de 1974. A mi em va convidar, amb insistència el Ramon Auberni, de qui en mantinc un molt bon record. Per converses al carrer ell sabia que jo combregava poc amb l'ideari de CDC, però això no li suposar cap problema per convidar-me.

A l'acte, privat però obert, hi vaig assistir amb el Jaume Casals, que llavors era la persona que més coneixia vinculada a la creació de Convergència Socialista i més tard al PSC.

La persona que va fer la presentació del futur nou partit va ser Miquel Sellarès, que seria amb el govern Pujol el primer responsable dels Mossos d'Esquadra.

Dues coses em van cridar l'atenció en aquella presentació. Són anècdotes, però jo els hi vaig donar importància. La primera va ser que al sopar, contra el que era normal llavors, ens hi van convidar, suposo el partit, cosa modesta, sopa de peix i un segon plat poc ostentós. El segon detall va ser que el conferenciant va venir amb un xòfer, perquè Sellarès, llavors no conduïa.

El contingut de la conferència a mi em va sobtar. Hi anava amb la idea de considerar CDC un partit acostat al centre dreta i regionalista. El portaveu del partit es va esforçar a explicar el contrari. Convergència es plantejava con un partit molt ampli, “des de la democràcia cristiana fins als socialistes”. Només es deixava de banda als comunistes. De fet, una part del plantejament anava en la direcció de contrarestar l'hegemonia que se li suposava al PSUC. De la resta dels partits se'n va parlar poc i més aviat amb respecte, malgrat les diferències.

De la trobada en vaig sortir una mica admirat de la qualitat democràtica que tenien els representants del que jo pensava que seria el partit de centre de Catalunya. Amb aquella gent: l'Auberni i el Vidal, es podia parlar i acordar el que calgués, pensava. No obstant, la posició ideològica plantejada per CDC era llavors molt allunyada de la que jo tenia. Tanmateix, el respecte per part meva era total.

Més tard, cap a les primeres municipals vaig contemplar, amb astorament, com aquells capdavanters de CDC que jo coneixia i respectava eren substituïts per altres persones a qui no havia vist mai en l'oposició i que, en la meva opinió van canviar el tarannà d'aquell partit i a mi m'hi va allunyar a distàncies estratosfèriques.

FNC, les llibertats catalanes

El Front Nacional de Catalunya (FNC) era el meu partit. Hi vaig militar fins gairebé 1976. La històrica organització s'havia apuntat també a fer presentacions en els territoris per veure d'ampliar la seva base de suport. La primera a Catalunya es va fer a Lleida. Èxit total, la sala Els Pagesos plena de gom a gom. A la sortida fins i tot es va organitzar una petita manifestació. Cal dir que la resta de l'oposició a la capital del Segrià hi va ser pressent, com era normal llavors.

Balaguer va ser el segon lloc on es va fer una presentació pública. Hi van intervindre el líder màxim, Joan Cornudella, de les Borges Blanques i Joan Ramon Colomines-Companys, de Barcelona. El tàndem intentava reflectir les dues cares del partit. Cornudella tenia gairebé 70 anys i era la cara institucional del partit: Assemblea de Catalunya, Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i tenia també una bona relació amb el President Tarradellas, encara a l'exili. Colomines, estudiant de medicina estava en la vintena i representava l'aire jove que es volia donar a FNC.

La conferencia es va fer a l'Ajuntament i el seu títol era “Les llibertats catalanes”, expectació i sala plena, més aviat per la curiositat que, penso, per adhesió.

Em quedo amb una imatge final, Cornudella i el balaguerí Francesc Ticó passejant per la banqueta i recuperant anys de militància conjunta a Estat Català. De fet Ticó es va mantenir sempre, malgrat l'amistat amb Cornudella, en l'òrbita d'ERC.

Sense saber què fèiem, els joves que vam organitzar aquella conferència havíem retornar a la normalitat, ja que aquell era el primer acte públic d'una força política desacomplexadament independentista a Balaguer des de la guerra civil. L'independentisme modern retornava a la capital de la Noguera, cosa que no era poc.

El pacte fiscal que impulsa CiU és increïble

El titular ho diu tot. No em crec que CiU sigui capaç de tirar endavant el procés que hauria de dur a un concert econòmic per al Principat o en el seu cas, el partit majoritari s'atreveixi a tirar endavant una acció de desobediència civil del poble català contra el poder públic espanyol.

Perquè sobre el paper i en resum les coses serien aquestes. Si Madrid no s'avé a acceptar la demanda d'un pacte fiscal, que amb la boca petita els del nacionalisme conservador també anomenen concert econòmic,, “entraríem en un terreny desconegut”, segons va dir el president de la Generalitat, Artur Mas.

Afirmo que la batalla pel pacte fiscal realment no es produirà, perquè ras i curt suposaria que el partit majoritari a Catalunya i el govern que gestiona fos capaç de posar-se al capdavant i impulsar la desobediència cívica i enfrontar-se amb l'Estat espanyol. I això suposaria que Artur Mas estigués disposat a acceptar les represàlies que la seva actitud comportaria. Ras i curt, que entomés la possibilitat d'anar a la presó. Perquè, a Madrid per mantenir la situació actual sí que estan disposats a empresonar a qui calgui, com es va veure amb l'encausament del Lendakari Ibarretxe quan va plantejar la proposta d'estat lliure associat per a Euskadi. No veig cap dirigent de CiU emulant Gandi, clar que el dirigent indi era veritablement independentista i Artur Mas el més agosarat que ha fet és anar a la universitat pública en lloc de a la privada on el seu pare volia enviar-lo.

Reforma laboral

Per desgràcia això del pacte fiscal és una espècie de pastanaga que ens posen al davant als catalans per què no ens fixem en el pal que sense cap misericòrdia esgrimeix Artur Mas contra els seus conciutadans. I en conseqüència, no podem oblidar que si per una d'aquelles coses des de CiU es volgués finalment afrontar una acció de força, difícilment tindrien ara el suport dels catalans afectats per les brutals retallades perpetrades pel govern del nacionalisme conservador d'aquí. En aquest sentit, l'agreujament de la dura reforma laboral perpetrat per CiU al Congrés a Madrid amb connivència amb el PP no fa guanyar als convergents adeptes dins de Catalunya.

I per acabar-ho d'adobar, entre els que podrien ser partidaris de donar un pas endavant més enllà de la autonomia decapitada que ara tenim se situen els sectors que poden donar en algun moment suport al govern de CiU, ara el critiquen amb duresa per la seva posició contrària al #novullpagar i favorable a la submissió a Abertis i el complex encapçalat per la Caixa.

Si no s'és capaç d'aixecar les barreres d'un peatge veig impossible que CiU tingui pebrots per arribar a Ítaca.

Catalunya serà intervinguda al novembre.. o no?

Aquests dies hem vist com ens inunden previsions, auguris, profecies, visions de futur sobre com aniran les coses vinculades a l'economia, la darrera es la referida per Edward Hugh. Aquest economista, dedicat durant molts anys a la traducció, hi ha posat data: al novembre. I els mitjans de comunicació, fins i tot els seriosos, se n'han fet ressò.

Un dels esports més practicats és el fer previsions, que acostumen a no ser verificades a la fi del termini posat per al seu compliment. Però la pedra s'ha llançat i alguna cosa queda.

Un element que explica la reacció davant les previsions és que les emeten tècnics, experts, economistes o qualsevol altre que tingui una qualificació que sembla que avala qualsevol cosa que sigui dita per aquests professionals. Però, sovint s'oblida que l'economia és una ciència social, no una ciència empírica. És a dir, allò que diuen els economistes té a veure amb la seva ideologia. No són receptes neutres, tenen ideologia al darrere, una ideologia que té a veure amb els seus interessos, la seva situació de classe etc.

Poso exemples per què ningú digui que parlo per boca de peix. Com ha periodista econòmic he assistit a oportunes rodes de premsa on es presenten resultats d'estudis pretesament seriosos que afirmen que en un període curt d'anys no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. Aquests estudis acostumen a ser fets per fundacions, entitats, a la fi lobbys, que malden per menjar-se un troç del pastís que suposaria la privatització de les pensions.

Estudis interessats

Una patronal catalana va muntar un simposium fa uns anys en que defensava que Catalunya no podria funcionar en el seu àmbit industrial per manca de mà d'obra. Ho van fer reforçats per estudis tècnics encarregats expressament. Ara reclamen l'abaratiment de l'acomiadament, també amb estudis d'economistes..

Recordo un economista, d'aquests amb títols molt esbombats, que durant els anys de la bombolla de la construcció es va fer la barba d'or amb col·laboracions a ràdios i televisions, en què negava que el totxo pogués fer fallida. Durant la caiguda a plom del sector augurava una ràpida recuperació i ara pontifica sobre la inviabilitat d'aquest àmbit econòmic. Però no ha fet autocrítica de les seves cagades!

En un llibre d'auto-ajuda que vaig llegir fa temps el seu autor assegurava que darrere de tot expert hi ha un venedor. I això s'ha de tenir en compte.

Ja sabeu, potser Catalunya serà intervinguda. Ho ha dit el senyor Hugh. La fi del món s'acosta, segons els llibres dels maies. Passarà, o no passarà, el cert és que aquests auguris han beneficiat als que els han fet públics.

Va ser un economista insigne: J.K. Galbraith, assessor de Kennedy, qui va dir allò que “els economistes es divideixen en dues categories, els que no saben i els que no saben que no saben...”. Per cert, diuen que l'economia millorarà a durant el primer trimestre de 2013...

Un gran centre cultural ja duu el nom de Teresa Pàmies... a Barcelona

Reconec que em fa mandra. No voldria fer del meu bloc una reivindicació permanent del mal tracte que realitza el consistori de Balaguer amb la Teresa Pàmies. El cert és que des de la distància observo com l'ajuntament es contradiu una i una altra vegada amb un objectiu clar: no fer res per honorar aquesta balaguerina premi d'honor de les lletres catalanes, però al mateix temps no té valor per reconèixer-ho.

El motiu de l'esmentada resistència, em sembla endevinar-lo, però sempre si es donés una explicació entenedora s'evitarien les especulacions. Repeteixo, em sembla que el motiu no és altre que una espècie de revenja pel que va significar abans i durant la guerra civil la Teresa Pàmies. Un perjudici anticomunista, vaja. En aquest sentit, em podria estendre en el que va significar l'amnistia de l'any 1977, però no ho faré. Només cal pensar que persones que van denunciar injustament després de la guerra els seus veïns a Balaguer no han estat molestades ni ningú els hi ha passat comptes. I de noms en sabem uns quants d'aquests. Cal recordar que una denuncia significava molt sovint detenció, maltracte al cuartelillo i presó o coses pitjors. Torno a dir, a aquests franquistes els vam amnistiar.

Acabo ràpid. Fa uns mesos es va dir que, en vida, la Teresa Pàmies no va voler que a Balaguer se li atorguessin honors. Això ho va escriure un dirigent polític de l'anterior ajuntament. No sé el motiu que va tenir per evitar-ho. El cert és que en altres llocs, com Barcelona, sí que se li ha retut l'homenatge com es mereixia. El nou centre cívic de l'Eixample es diu Centre Cultural Teresa Pàmies, és, per si el voleu visitar, al carrer Urgell. La decisió va donar quan la Pàmies estava malalta, durant el darrer mandat socialista a Barcelona. El cert és que el nou alcalde, Xavier Trías, ha mantingut el nom sense cap problema. I em sembla que Trías i el Josep Maria Roigé, són del mateix partit, però em sembla que el primer té un tarannà més obert i intel·ligent que el segon.

Em temo que en seguirem parlant.

Enfangats en el periodisme descriptiu

La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i que no des del seu lloc de treball. Saben que segons que intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral del Corte Inglés o, en els seus inicis l'affaire Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.

Les terceres vies a Balaguer: Barrera, ERC i Solé Barberà, PSUC (1)

Entre els lectors d'aquest bloc hi ha molta gent jove de Balaguer, em consta. Coses com la construcció de la democràcia local no els hi han estat explicades. Obro doncs un apartat en el que conto, des de la meva visió personal, alguns dels episodis viscuts a la dècada dels 70.

A finals de 1975 sota el paraigua de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona es posa en marxa un cicle de conferències titulat: “les terceres vies a Europa”. Sota aquest nom es pretén que els principals partits polítics expliquin les seves propostes públicament.

En molt poc temps aquella experiència es trasllada a Balaguer, considerada con una localitat amb gran activisme polític. NO es va fer de manera homogènia, amb un nom comú. Però els principals grups amb presència a la ciutat van organitzar presentacions, molt cops minoritàries, però clarament obertes a tothom i amb una clara vocació de crear nous espais de llibertat. En aquest capítol us parlaré de dues: la que va fer Heribert Barrera, més tard lider de ERC i la de Josep Solé Barberà, del PSUC.

De Barrera recordo que potser la xerrada la va organitzar l'Ateneu. No crec que hi anéssim més d'un centenar de persones. A mi m'acompanyava un noi, jove com jo, acostat al que seria el PSC. Barrera tenia una dialèctica fluida. Vist amb els meus ulls de llavors la seva trajectòria era com a mínim erràtica. A la conferència no quedava clar si presentava Esquerra Republicana de Catalunya o un altre agrupament polític, Reagrupament Socialista i Democràtic. Tot el temps va jugar amb aquests dos conceptes. Més tard en vaig treure l'entrellat.

La proposta de Barrera era moderada en aquell temps. Advocava per una federació dins d'Espanya partint del fet que Catalunya és una nació, i les seves posicions socials es podrien definir com a socialdemòcrates, tot i que ell va evitar el concepte socialista , com a “socialitzant” va definir la seva proposta. El trencament amb el franquisme es produiria a partir de les primeres i properes eleccions locals a les que creia que s'hi havia de participar. L'Assemblea de Catalunya no era sant de la seva devoció i , sense citar cap partit concret es mostrava molt crític amb els comunistes als quals titllava de poc democràtics i, per això plantejava que en la democràcia hi haguessin diverses organitzacions sindicals.

Vist amb els meus ulls d'aquell temps Barrera era un heterodox notable. Però, a mi no m'irritava tant com al meu acompanyant socialista, que es queixava fins i tot de què mentre desgranava les seves propostes el patrici nacionalista semblava -deia- mantenir un mig somriure. El cert és que L'Heribert tenia un defecte al llavi que li feia forçar el gest.

Solé Barberà

El PSUC es va presentar a Balaguer, sorpresivament per mi, de la mà de Josep Solé Barberà. En aquest cas se'm va convidar expressament a un sopar (pagant-se cadascú la festa), crec recordar que al bar Cantábrico, al carrer Urgell. Vaig preguntar perquè van dur a la capital de la Noguera l'advocat de Reus. El Gregori Gallego em va confessar que per no ferir susceptibilitats s'havien rebutjat altres possibilitats com el balaguerí Pere Ardiaca, un pes pesant del partit en aquell moment.

La conferència de Solé em va cridar l'atenció perquè el polític trencava la idea que jo tenia sobre el PSUC. Es va presentar com a nacionalista català, partidari de l'oficialitat de la nostra llegua, ex membre del Bloc Obrer i Camperol i partidari d'un socialisme com el de Berlinguer a Itàlia. Verb florit i apassionat. Recordo que es va esplaiar en la seva posició de defensa d'Unió de Pagesos, “com un escolanet”, deia. Propostes moderades per al meu gust i un concepte que a mi em va quedar “el govern espanyol no podrà reprimir el PSUC sense fer-ho amb la classe obrera”. Vaig sortir de la reunió admirat de que aquell partit mític tingués gent que a mi em semblava de segona fila, tant preparada. Tot i el meu escepticisme vaig pensar que aquella organització no seria efímera. La vaig encertar.

Albiol celebra celebra el primer any de mandat a Badalona enfrontant-se amb els joves per #Caltxiringu

El capitost del PP, Xavier García Albiol, l'ha tornat a fer grossa coincidint amb les festes de Maig. S'ha posat de cul la joventut més activa de Badalona. L'afer de la privatització de les barres del concert a turó del Caritg, conegudes com Caltxiringu i que autogestionaven les entitats, és de manual. De manual del que no s'ha de fer!

Un any després d'arribar al poder es confirmen algunes hipòtesis sobre com seria el mandat d'aquest polític conservador. O hauríem de dir ultraconservador?

La seva gestió la podem resumir amb poques paraules: autoritarisme, dependència, improvisació i tancament.

L'autoritarisme és el contrari d'exercir l'autoritat, que ve del llatí auctoritas que és la facultat que té una persona o institució en virtut de la seva expertesa o o prestigi. El que l'alcalde de Badalona exerceix és simplement la coerció basada en la presència amb motiu o sense de les forces policials al seu comandament. L'element més vistós en aquest sentit és la política contra els immigrants, amb prohibicions constants i actuacions desmesurades destinades a espantar els nouvinguts i a mostrar múscul repressor en els barris més afectats per la concentració d'estrangers.

Alhora, Albiol ha mostrat la seva dependència respecte de CiU, agrupació a la qual cedeix el paper de moderador de les seves iniciatives desmesurades. Les reduccions de les retallades en els mitjans públics de comunicació o no aplicar la seva agenda oculta contra el català.

Improvisació és un dels fils conductors de les dues premisses anteriors. La promesa de llibres de franc passa a ser la de reciclar llibres, però sense comptar amb qui ha de realitzar aquesta activitat, les associacions de mares i pares d'alumnes. Tot i així ha hagut de destinar 3 milions d'euros de la depauperada hisenda local a intentar complir la seva proposta electoral.

La desaparició dels bancs (d'asseure's), i l'estroncament de les fonts públiques es poden inscriure també en aquest paràgraf, però dirigides contra els més pobres.

Un polític sagaç i retirat va caracteritzar l'actitud dels últims franquistes en el dilema democràcia o búnquer. Bé, Albiol segueix sense resoldre el trencaclosques i en aquest primer any de mandat s'ha parapetat al seu fortí i cada cop que ha pogut obrir finestres les ha tancat amb porticons i tot. La darrera actuació en aquest sentit és la de l'enfrontament amb els grups juvenils. La seva dèria contra l'activisme dels joves no li ha permès entendre que sense aquest tremp la ciutat perd part del seu nervi vital sense alternativa possible, a no ser que es vulguin reviscolar els Coros y Danzas.

Càrrecs de confiança heretats

A tot això la Albiol ha mantingut la mateixa política clientelar que va criticar quan ell era l'opositor més cridaire. Fins i tot m'expliquen que ha heretat alguns càrrecs de confiança que abans ho havien estat del govern encapçalat pel PSC.

L'oposició encara es debat entre passar de la crítica només formal o l'enfrontament directe allà on cal i de la forma més decidida. I aquesta absència del carrer és més destacada com més representació té cada força al consistori.

Davant d'aquest panorama el debat és que fer. Fins ara els grups majoritaris s'han acontentat amb ressaltar les errades de l'equip d'Albiol. Potser el més correcte, a més de dur la crítica al carrer seria plantejar alternatives. I tot sense oblidar l'encertada dita de Napoleó: “quan l'enemic s'equivoca, no el distreguis”.

El meu record de Beethoven, ara que ha mort

De sobte, una trucada em du a l'any 1976, o potser uns mesos abans. Per mi el titular és: ha aparegut Beethoven. I el subtítol: va morir el 9 de març a Israel, on es va establir en fugir de Catalunya.

Per a mi, Josep Lluís Pérez era Beethoven. Els dos formàvem part del FNC, ell, segur amb molta més qualificació. El nom no sé si li vam posar nosaltres o si li deien els seus companys de Barcelona. El cert és que el Beethoven venia sovint a veure'ns als militants de les comarques del pla de Lleida, llavors en dèiem de la regió vuitena. Les visites eren la forma de coordinar-nos. Uns cops venia el barbes, uns altres el colilles. Eren els capdavanters. Junt amb ells hi acostumava a desplaçar-se un altre militant qualificat, i amb el barbes venia el Beethoven. Li dèiem així per la seva pinta: cabells arrissats, ulleres rodones i metàl·liques i aire d'intel·lectual del 1968. Tot plegat va contra les normes de la clandestinitat. En aquest sentit ens deien que els noms de guerra no havien de tenir res a veure amb les característiques de les persones, i per contra els noms eren gairebé un retrat robot.

El Beethoven feia, com deia, tàndem amb el barbes. Aquest era el nom de batalla que li havíem donat al cap de la facció jove del front: Joan Ramon Colomines-Companys. El barbes era el líder i al Beethoven el vèiem com a segon de colla.

Hi vaig tenir alguns contactes amb el Beethoven. El més llarg va ser fruit d'una visita a Barcelona. Vaig dormir a casa seva, situada a prop de l'edifici històric de la Borsa, a un tercer pis, em sembla. El vaig acompanyar en la seva tasca diària, repartir comunicats de FNC a la premsa. Els escrivia a casa i després, els vam lliurar a mà a les redaccions, a persones determinades. Després vaig acompanyar-lo a un dels primers mítings del PSAN al Maresme. Hi vam anar per veure com s'ho feien els nostres competidors.

També el recordo d'una reunió d'urgència de militants de Lleida en la que, en un clima d'excitació, vam decidir que plegàvem de Front. Hi vam redactar un comunicat crític amb una ponència d'un col·lectiu denominat Claris que, en la nostra opinió obria el camí cap a una liquidació del partit en la seva versió socialista-independentista.

Més tard vaig veure la parella barbes Beethoven en una curiosa reunió en la que se'ns proposà, als escindits, entrar com a tendència al PSC. Ningú s'hi va apuntar i finalment el barbes va entrar-hi i al cap de poc hi va sortir per fer cap a CiU.

Després Beethoven va desaparèixer. A alguns ens va semblar que havia seguit al barbes, o que se n'havia anat a casa, cosa que passava abastament després d'una escissió. Però, un dia vam descobrir que havia estat detingut i acusat de formar part de l'Epoca, aquell exèrcit secret que es va intentar posar en marxa a finals del franquisme. La foto del Beethoven publicada als diaris deixava clar que havia estat objecte d'un hàbil interrogatori per part de la policia. Al cap d'uns mesos el van alliberar i més tard el van tornar a buscar, però ja no el van trobar. La resta es coneix, sembla que va marxar a Israel i es va integrar en aquell estat, dins d'una quibuts progressista. Ha mort amb 57 anys després d'una llarga malaltia.

Com deien els romans als seus herois: "que la terra et sigui lleu"

El #novullpagar no és la marxa de la sal

He seguit el moviment que s'agrupa sota el lema #novullpagar. Va començar per objectar als peatges i els motius, per errades de CiU, s'han ampliat poderosament. Una protesta pacífica contra una injustícia palmària com és el pagament periòdic als burot que proliferen a Catalunya semblava convertir-se en l'inici d'una revolta ciutadana que ,com un allau, ens podria dur a trencar amb l'estat espanyol, però em temo que encara estem lluny de l'inici de l'onada alliberadora.

Les xarxes socials tenen efectes positius. No es depen dels mitjans informatius tradicionals per obrir canals propis de complicitat. Internet, com abans el paper, ho suporta tot, i dóna una imatge enganyosa de la veritable profunditat del moviment. La pantalla es pot omplir de crides a l'acció, però tot s'ha de transformar després en iniciatives reals. I si no s'avança el desànim fa recular el col·lectiu, de vegades a fites pitjors de les anteriors a la protesta.

Mirant Internet vaig veure una piulada que posava un link a una sèrie de reportatges sobre la lluita no violenta duta a terme per Ghandi, que va dur a la independència de l'Índia. La seva protesta començava contra la fiscalitat vinculada al consum de la sal. La resposta fou cridar al boicot a la taxa i anunciar que travessaria el país i arribaria a la platja on trencaria la legalitat al plegar la sal directament de l'aigua marina.

Ghandi va afegir a la seva acció l'exigència que els governadors i poders locals trenquessin la seva dependència de l'imperi britànic. La resposta van ser detencions, agressions i empresonaments. Fins a 17.000 persones van acabar tancades. Finalment, el govern britànic va haver de cedir.

Tot i la bona intenció del qui posava l'exemple de Ghandi, la situació aquí no s'acosta ni de lluny a la que van afrontar els indis. Crec que es tracta d'una bafarada que surt de la vàlvula de seguretat de l'olla a pressió que és Catalunya. Algú afluixarà el cargol i tot tornarà a ser com abans. Tornarem a les queixes del proverbial català emprenyat.

Perquè darrera del #novullpagar em temo que no hi ha el tremp suficient ni gruix humà i polític com per dur el procés de trencament pacífic fins al final. M'ho temo perquè actuacions com la de dir que no es pagaran les multes van acompanyades de la quasi seguretat que si es rep el paper de la sanció hi ha molts números que tot acabi en no res. Imagineu si el preu fossin els cops o les detencions que, en una lluita ghandiana se suposen com ha possibles i que, no cal dubtar, l'estat aplicaria.

Està bé que saltin guspires, però crec que cal pensar en una lluita de gran abast no sols en la desobediència si no també en el temps. Ghandi va tardar 16 anys a veure la independència del seu país després de la seva victòria propiciada per la marxa de la sal.

La Còpulo, aldarulls, vandalisme, i la vaga d'Eisestein

Les últimes detencions de resultes de les manifestacions que es van desenvolupar durant la vaga general m'han fet retornar a una reflexió ajornada.

Dos dies després de la vaga general, el programa de Catalunya Ràdio del cap de setmana, que comanda la Sílvia Còpulo, em va sorprendre amb un apartat de darrera hora: un especial sobre el vandalisme. A mi, que no vaig estar present a les manifestacions, em va cridar l'atenció l'enunciat, per extremadament agressiu.

Recordo que va ser un monòleg fet des de la lògica governamental (catalana i espanyola). Es van dur a l'antena de la ràdio pública, un cap dels Mossos d'Esquadra (una part activa del conflicte), un psicòleg presumptivament especialista en el fenomen del vandalisme i un catedràtic de dret constitucional que havia manifestat el seu suport a la vaga general.

Tot el debat partia de la base que uns brètols havien estat els que van ocasionar els enfrontaments durant les manifestacions multitudinàries del dia de la vaga general. No es va entrar en altres extrems, com si la policia va actuar de forma adient o, per exemple, si els dos fenomens es van retroalimentar.

La participació del responsable policial va ser, efectivament, favorable a l'acció dels Mossos. L'expert en psicologia va seguir la línia de considerar que la violència havia estat provocada unilateralment per un sector dels manifestants i les intervencions de la conductora del programa van abundar en el mateix missatge. Només algunes aportacions del catedràtic puntualitzaven en forma de garantisme legal les entusiastes aportacions en clau d'ordre dels altres tres opinadors.

En les intervencions telefòniques, curiosament va destacar per la seva llargada la d'un oient que, casualment, era un mosso d'esquadra, que va reblar el clau contra els vàndals.

Hi van haver trucades d'oients que es queixaven d'actuacions desmesurades de la policia, absolutament marcades per les seves experiències personals.

Fins aquí la descripció. Les mancances, en la meva opinió, són de calaix. Per exemple, no hi va ser pressent cap advocat dels detinguts (que després han manifestat que passaven pel lloc i que tenen perfils molt diferents als des vàndals denunciats genèricament al programa).

Des d'una perspectiva periodística es podria preguntar si algú va analitzar una cosa tan evident com mirar a qui perjudiquen els aldarulls i qui es podia aprofitar de fets tant criticables com cremar una cafeteria. El qui prodest, a qui beneficia. Jo ho contesto des de la meva modèstia: els aldarulls perjudicaven als convocants de la vaga i anaven molt bé als qui n'eren contraris (CiU, PP i la CEOE entre altres). Però, el programa només es centrava en els vàndals, com si aquests haguessin sorgit de sota una col.

S'ha de dir que en el procés previ a la vaga general, als programes de Catalunya Ràdio, els convocants no hi van tenir veu, tret del dia de la mateixa aturada en què en el programa del matí, comandat per Manuel Fuentes, van poder parlar. Una mica més i els conviden al dia després de la protesta!

La Vaga i Gorina

La cosa al programa de la Còpulo, segurament es va comentar a can Catalunya Ràdio, els periodistes de la qual van fer l'aturada. Així, l'endemà, diumenge, el crític de cinema, Àlex Gorina, s'ho va fer venir bé i va parlar al mateix programa de la Còpulo del centenari del director Sergei Eisestein . Gorina va esmentar de passada el Cuirassat Potiokim, però al·ludint a la confusió sobre els aldarulls, es va referir a la no tan coneguda pel·lícula del director: La Vaga i especialment a les manipulacions que en el film protagonitza la policia tsarista per tal de desprestigiar la protesta obrera, cosa que no va ser resposta per la conductora del programa.

Només una nota per contextualitzar. Potser per explicar la posició de la Còpulo i també d'en Fuentes a Catalunya Radio, s'hauria de saber que cap dels dos és treballador de la ràdio pública de Catalunya. Són empresaris. Propietaris de sengles productores contractades per l'ens públic català, que, a la fi té uns gestors al capdavant nomenats pel poder polític majoritari a Catalunya. Aquests dos aspectes podrien ajudar a entendre les seves opinions, expressades directament, de viva veu, o perpetrant programes com l'esmentat sobre els vàndals.

La Pàmies, la Plaza General Lallave i la ceràmica de Talavera

La queixa davant la falta de diligència de l'Ajuntament en retre-li un homenatge a la Teresa Pàmies m'ha fet recordar altres moments en què, a iniciativa de la gent,es van fer reclamacions al consistori i la resposta que en va donar el polític de torn.

Era l'any 1974 i les entitats de Balaguer en un insòlit moviment unitari havien pactat un document en què s'exigien canvis modestos a l'Ajuntament, tot i que llavors semblaven agosarats. Els canvis feien referència a la cultura catalana. S'ha de recordar que en aquell temps el català era gairebé absent a efectes oficials a Balaguer.

El document el van firmar pràcticament totes les entitats de Balaguer, inclosa la Parròquia. Darrere hi havia els partits, però aquests eren il·legals i no podien operar obertament.

En el paper es plantejaven coses tan poc perilloses com retolar els carrers en català. També que es donés el nom d'algun prohom de la cultura catalana a un carrer o avinguda. Que l'ajuntament s'adherís al Congrés de Cultura Catalana...

Vam tramitar el document per via administrativa. El vam dur al registre i, sorpresivament des de l'Ajuntament se'ns va respondre. El llavors regidor de cultura, del qual no diré el nom perquè ha mort, ens va convocar. Hem de dir que l'ajuntament no era fruit dels vots de la gent. L'Alcalde el nomenava el governador civil, cap provincial del movimiento i la resta del consistori era nomenat també per mecanismes no democràtics.

A la reunió hi vaig participar perquè, coses de la vida, era el primer signant de la petició. El regidor ens va rebre amb una amabilitat inesperada. S'havia llegit el paper i bàsicament n'estava d'acord, ens va dir. Algunes coses es podien fer més ràpidament i altres les plantejaria als seus companys va assegurar. Es va centrar en l'apartat en què demanàvem que els carrers es retolessin en català. Va estar-hi d'acord. Tant, que ens va explicar que l'Ajuntament s'havia avançat a aquest desig. Així, es va fer la confidència indicant s'havia encarregat a uns artesans de Talavera (suposo que de la Reina, província de Toledo), que realitzessin els nous rètols en la tradicional ceràmica d'aquella població. Vam sortir de la trobada una mica confosos, no ens havien dit no a res, però no n'havíem tret res en concret.

Tirar pel dret

A la fi, els joves agrupats informalment en una espècie de coordinadora, ens vam cansar d'esperar, perquè passaven els mesos i tot seguia igual. A Balaguer hi havia carrers denominats Avenida del Generalísimo, o plaza General Lallave, tots en la llengua de Cervantes. Per tant, es va decidir tirar pel dret i sense amagar-nos, a plena llum del dia, vam fer una corrua en la que amb unes matrius preparades, es pintava sobre els cartells antics, fets en llauna, i a sobre es posava el nom en català o directament es canviava. Així, el passeig de l'Estació es va dir per uns dies, Avinguda dels Països Catalans..

Mentre fèiem aquestes coses es van convocar eleccions municipals, les primeres en democràcia i els noms dels carrers i la seva catalanització es van canviar per mandat popular. Tanmateix, jo vaig seguir preocupat per les plaques en català que l'antic regidor de cultura ens va dir amb solemnitat que s'estaven fent a Talavera. Mai van arribar aquelles plaques. Si ens haguéssim refiat del que ens va dir el regidor encara tindríem a Balaguer la Plaza General Lallave.

Com a conclusió, i sense voler comparar els ajuntaments actuals amb els que no eren democràtics, remarco que hi ha una tendència a “deixar al calaix” aquells assumptes que no els hi són grats. I, també, que els ciutadans hauríem de marcar de prop els nostres administradors. I així evitar que la democràcia esdevingui una mena de despotisme, que avui difícilment el nomenaríem il·lustrat.