Canvis tècnics a La Reguereta

Amics, companys, gent que de vegades té a bé llegir aquest bloc: d'un temps ençà he pogut detectar que hi ha textos en què per raons que se m'escapen, no es poden llegir. Això passa a la versió mòbil i segons en quins navegadors en la convencional. He fet un canvi de maqueta i no descarto fer un canvi de model: passar de blogger a un altre sistema més segur. En tot cas, si hi ha una transició es farà de forma que es noti el mínim.

Agraeixo els vostres suggeriments i em refermo en el compromís de seguir explicant històries, opinant i donant arguments des de la meva posició particular.

Gràcies per tot

Espies, detectius, i apicultors de la Noguera

La professió de periodista fa que en algunes ocasions un es topi amb el fosc món dels espies i/o dels detectius. De vegades, com li ha passat al company Toni Fuentes, amb seguiments i control, unes altres, en forma d'estranyes trobades com explico a continuació.

Treballava al diari AVUI, a Economia, d'això fa anys. Vaig rebre una trucada d'un company periodista que era el responsable a Barcelona d'un diari estatal ja tancat. Em demanava si el podia ajudar en un detall d'una investigació que estava fent. Era senzill, es tractava de saber si un personatge, n'hi direm JHH, era o havia estat militant del PSC. M'ho preguntava a mi perquè en ser de Ponent ho podia tenir fàcil. Vaig acceptar fer la gestió, però vaig voler saber-ne més detalls.

En una trobada, el periodista, ara un alt directiu d'un grup mediàtic d'extrema dreta, em va dur uns retalls de diari de dos informacions que havia publicat. Segons allò, dos personatges, que vinculava a l'entorn del PSOE, eren realment agents de la seguretat de l'Estat. El fet és que aquestes dues persones havien estat detingudes a França, crec recordar que a Marsella, intentant cobrar d'un banc francès uns actius monetaris: certificats de dipòsits, lletres del tresor, no ho tinc molt clar, valorats en uns 5.000 milions de pessetes. La operació no havia funcionat i la policia francesa havia enxampat la parella, sobre la que investigava en aquell moment.

Parlo de memòria, però, crec recordar que un dels dos presumptes estafadors era d'origen basc, havia estat parlamentari autonòmic del partit socialista i dirigent d'UGT (recordar que fa anys les dues organitzacions eren gairebé la mateixa cosa). De l'altre personatge se sabia que era o deia ser català i, segons la informació, afirmava haver estat vinculat al món agrari de Lleida. Per això mateix se'm demanava la col·laboració.

El nom del personatge no em va dir d'entrada res. Llavors el meu interlocutor em va dir que havia estat relacionat amb una cooperativa apícola a la Noguera. I se'm va fer la llum! Jo hi havia parlat amb aquella persona! Va ser uns anys abans, quan treballava a La Mañana de Lleida i directament vaig rebre una trucada anunciant-me que s'havia creat una cooperativa d'apicultors i que, si volia, podia parlar amb el gerent. Tenien l'oficina oberta a Balaguer, al carrer Jacint Verdaguer, a prop dels blocs de La Caixa. Hi vaig anar i vaig publicar la informació. Semblava una idea brillant que podia ajudar els productors de mel de la comarca. El JHH, el gerent, afirmava a més, que tenia contactes amb Mercasa, una empresa pública depenent del Ministeri d'Agricultura, que ajudaria al desenvolupament de la societat amb inversions inicials i comercialitzant la mel. Mesos més tard la cooperativa no va funcionar i va tancar i, parlant amb un apicultor vinculat, em va dir que el gerent els havia deixat “amb el cul a l'aire”. I no em vaig preocupar més pel tema.

Per certificar si JHH era o havia estat membre del PSC vaig trucar per telèfon a un antic dirigent del partit que n'havia sortit per discrepàncies ideològiques. El personatge, del que no en diré el nom perquè no surt ben retratat en aquesta història, em va demanar els motius i mig li vaig explicar la part que en coneixia. Finalment no em va confirmar que el JHH hagués militat al partit. Vaig transmetre la informació al meu company i aquí va acabar el meu paper.

Pocs mesos més tard el periodista que m'havia demanat ajut em va enviar un altre retall del diari que havia publicat. En una maniobra poc clara, les autoritats franceses havien enviat al parell de presumptes estafadors a Espanya i la informació insinuava que en breu quedarien en llibertat en funció de la seva pertinença als serveis secrets.

Pel passeig de Gràcia

Em vaig oblidar del tema fins que un dia, mentre passejava pel passeig de Gràcia, un desconegut em va cridar pel meu nom. Era ell, canviat, però ell: JHH. Va ser breu. hem va etzibar : “m'han dit que preguntaves per mi...” me'n vaig sortir com vaig poder. Però, immediatament vaig recordar-me de l'ex-dirigent del PSC a qui havia demanat informació. Sigui com sigui JHH sense cap vergonya, em va dir que treballava a Barcelona, en una agència de detectius i fins i tot em va donar una tarja.

Mesos més tard vaig llegir el nom de JHH en una informació sobre un escàndol en què hi havia involucrat un grup mediàtic català. Una agencia de detectius, liderada per un ex agent dels serveis secrets famós per haver-se infiltrat a ETA, s'havia dedicat a investigar en un diari barceloní buscant directius infidels. En aquesta segona història tampoc la justícia hi va intervenir de forma decidida.

Dos canons a les portes de l'Escola Primo de Rivera

L'anterior entrada del bloc sobre l'Escola Pública a Balaguer insinuava un segon capítol. Desconec si altres persones de la meva edat, ja entrats els 50, hi van tenir experiències semblants i les ha reflectit, però a risc de repetir-me aboco aquí alguns dels meus records.

Tinc algunes imatges nítides de la meva primera època de formació: els canons. A les portes de l'escola, una per a nens i un altra per a nenes, n'hi havia un parell de canons. A mi em semblaven grans, impressionants. Realment no n'eren tant. Segurament dataven de la guerra del francès o de més enllà. Un hi tenia un projectil que l'embussava. Els nens i les nenes hi jugàvem amb naturalitat, fins que una nena va caure de la banda més alta del canó i es va trencar un braç. Poc temps després els canons els van treure i suposo que l'Ajuntament els va dur a un magatzem. El darrer record que en tinc d'aquestes velles armes les situava al firal, apuntant cap al barranc dels rucs.

També recordo amb claredat la llet en pols. A l'escola ens feien veure almenys un got de llet que deien que l'havien regalada els americans. Per això, havíem de dur a l'escola un vas de plàstic i a mig matí fer cua per rebre l'aliment. Ho havíem de fer tots, aquells que potser ho necessitaven i els que no. Tant era el rigor d'aquesta norma que van aparèixer alguns petits negocis de nens que cobraven un cromo o alguna altra a cosa a canvi de veure's la ració de llet d'altres i n'hi havia que directament llançaven l'aliment per la finestra que donava al pati. La llet en pols tenia un gust diferent de la llet de vaca que a casa es comprava directament a pagesos del carrer Torrent, però a mi em va arribar a agradar.

Abans de les classes es cantaven himnes, el de la Falange, segur, i en algunes ocasions es feien parades davant de l'escola. Només molts anys després vaig trobar estranya aquella pràctica, igual com tenir retrats de Franco i José Antonio presidint les aules. Allà s'hi sentia l'olor de guix i l'escalfor dels radiadors de ferro colat de la calefacció.

Les quatre regles

La vida a les classes i les aules era rutinària i crec que efectiva. L'objectiu que hi havia llavors: que nens i nenes sortissin de l'escola amb les quatre regles apreses i uns certs coneixements de les àrees humanístiques es complia. Un cop feta l'educació primària es passava a l'Institut Laboral del carrer Urgell.

El pati era el nostre paradís. On nens i nenes triscàvem sense parar i sense gairebé normes. El futbol n'era el rei. Amb pilotes de cuiro i també de goma. És d'admirar que en una superfície tant petita es poguessin fer simultàniament fins a quatre partits!

Em queda parlar dels mestres. N'hi dèiem així. Però en diré poc. Molts d'ells han mort i altres potser no es podrien defensar. Feien el que era normal en aquell moment: ensenyar amb la possibilitat, si calia, d'aplicar càstigs físics. N'hi havia que ho feien com a darrer recurs i altres, m'ho semblava a mi, pegaven amb certa fruïció. Sobre la formació ara em crida l'atenció com de normal era exposar una certa grandiositat patriòtica molt normal en aquell temps en que semblava que el franquisme duraria mil anys.

Badalona: els “libros para todos” del PP, versió local del caciquisme rural

Els que segueixen el meu bloc saben que em moc entre dues realitats. La del meu naixement a Balaguer i la metropolitana de Badalona. Això em dóna una visió diferent del que passa. La promesa del PP de regalar els llibres als nens i nenes badalonins i la reacció dels seus clients davant la negativa de l'oposició em recorda com actuaven els cacics locals a La Noguera i la resta del Pla de Lleida durant la transició.

A l'inici de la democràcia a la majoria dels pobles, de menys de 2000 habitants de mitjana, es presentaven a les municipals dues candidatures: la dels “de sempre” i la de la gent que volia un canvi. En aquests àmbits reduïts tothom es coneix i els programes electorals són senzills però mostren clarament quins interessos defensa cadascú.

Una de les primeres decisions que es van plantejar va ser la de l'aigua. Els nous regidors, de partits amb tradició democràtica, gosaven discutir aquest assumpte intocable als pobles. Generalment a través del propi ajuntament o d'una empresa municipal es feia la distribució de l'aigua. Els regidor nouvinguts molts cops proposaven que cada casa tingués un comptador que mesurés el consum. Però els sectors més conservadors s'hi oposaren radicalment. En nom de què? En nom de la igualtat! El que s'havia de fer era, deien, deixar-se de burocràcia i dividir el consum del conjunt de la població pel nombre de famílies. Així tots pagarien igual!!

El caciquisme local partia de la premissa que la gent, tret d'ells, és imbècil. Perquè amb la seva proposta pagava la mateixa quantitat en el rebut de l'aigua aquell que tenia piscina que el que només feia servir el líquid per a veure i rentar-se.

Llibres per a tothom

Tot aquest circumloqui em duu a Badalona. Els representants polítics del PP local van orquestrar la campanya dels llibres per a tothom con una basa electoral. Després es van trobar amb el poder i van haver de fer alguna cosa. Llavors els hi va sortir la seva arrel tradicional i van plantejar allò de donar una quantitat d'euros per cada alumne de la ciutat, ho necessités o no. Ras i curt, tractar igual als alumnes de barris amb molts problemes que als de les escoles privades. Els conservadors van rebutjar les alternatives que defensaven les Ampa: destinar els diners a ampliar la socialització dels llibres. El PP local s'hi va oposar perquè  darrere de l'adquisició de llibres hi ha molt negoci i els propietaris d'alguns centres privats i concertats els compren a l'engròs i després els revenen a les famílies dels seus alumnes. Això proporciona, presumptament, un guany, privat òbviament, i socialitzar llibres a través de les Ampa amb suport municipal estroncava aquests ingressos de butxaques privades.

Però per fer la operació de repartir diners, calia trobar-ne i els paladins de la igualtat i el benefici per a tots la primera mesura que van aplicar va ser retirar les ajudes municipals als menjadors escolars. Ajudes que es donaven als més necessitats! Més tard van aparèixer fons de la Diputació destinats a altres partides i que es van adjudicar a subvencionar la promesa electoral del PP.

Ara el castell de cartes fabricat sobre la fal·làcia ha caigut. La oposició ha decidit que es donarà ajuda a les escoles per socialitzar llibres i espero que es discrimini positivament i no es faci cafè per a tothom. Al mateix temps això donarà una imatge de govern alternatiu i participatiu a favor dels que més ho necessiten en contraposició al vaixell sense rumb i amb el capità borratxo que sembla gestionar la ciutat.

Albiol: Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona

-->

Twitter és un fenomen que ens permet el seguiment a l'instant del que fan o pensen les altres persones. Fins i tot el Partido Popular ha hagut d'usar aquest mitjà. I al cap del temps la cosa permet fer alguna anàlisi.

El primer que m'ha cridat la intenció és el baix perfil ideològic de les piulades de @AlcaldeAlbiol i dels seus seguidors. En una situació com la badalonina hauria esperat més contingut polític. En alguns missatges sí que hi és, però jo diria que només tangencial i gairebé sempre per buscar brega amb els seus principals contrincants: els socialistes. El fons d'aquesta mena d'intervencions acostuma a ser : “i tu més”. A ICV-EUA l'esmenta molt menys i a la resta de forces polítiques gairebé les ignora. Sobre CiU el PP badaloní manté també perfil baix i molt curós alhora d'esmentar la federació nacionalista catalana conservadora.

Un exemple de la dialèctica del líder del PP a Badalona a Twitter són aquestes piulades de fa molt poc: “Intenso domingo. Primero #bdnrunning y la Passada de Sant Antoni. Por la tarde al carnaval del Casal de Lloreda” . Un segon exemple: “Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona. Eso sí que es un lujo !! pic.twitter.com/Hk6al4pp; Hoy con un grupo de simpáticos vecinos de #badalona !!! pic.twitter.com/8MKk4Cl1”. En aquestes coses fixa la seva atenció l'alcalde conservador de Badalona quan s'ha de comunicar amb la ciutadania. Hi diu altres coses però són més difícils d'entendre perquè acostumen a ser respostes públiques a consultes privades que algun ciutadà li fa.

Perquè el PP usa aquest mecanisme de comunicació tan blanc Si sem permet l'adjectiu?. Jo tinc al respecte algunes opinions. Una és la recerca voluntària de la despolitització. És a dir, intentar que la ciutadania no vegi al dirigent del PP ni al partit conservador espanyolista, com el que és: un dirigent d'un partit polític que té la seva ideologia i que en algunes ocasions la duu a la pràctica. Salvant les distàncies seria allò que s'explica que va dir el dictador Franco a un general: “haga como yo, no se meta en política”, conten que va exclamar. És a dir, que el PP no fa política, si no que posa en pràctica el servei al ciutadà, sense distincions. Això pretén situar al partit i a Albiol a ulls dels ciutadans que no filin prim, per sobre del bé i del mal.

No parlar del que passa

Una segona idea seria que amb el bla – bla – bla, Albiol i els seus seguidors eviten parlar d'allò que hi ha de conflictiu a la societat badalonina. No es parla del #casjurado ni de les actuacions de la Unitat Omega de la Guàrdia Urbana, ni de la #cocinadelajulia ni s'explica perquè l'equip de govern que Albiol presideix té un rècord d'imputacions judicials. D'alguna manera s'intenta fer creure que del que no es parla no existeix.

Tot això m'ho preguntava fins que hi vaig trobar una explicació més senzilla: el Partit Popular i Albiol no parlen del que fan perquè no ho poden reivindicar davant dels seus conciutadans. Us imagineu una piulada que digués: “Partido Popular, votando a favor de que la banca pueda desahuciar más fácilmente”. O “PP, toros si, dación en pago no: lo que interesa a los ciudadanos”. O , “Partido Popular, el que ha facilitado los despidos con la última reforma laboral, potenciando el empleo” o “Aprobamos la amnistía fiscal, para que los evasores paguen menos”. -Nota, abuso dels  gerundis com ho fan ells mateixos. Més enllà de la caricatura fer el que descric seria defensar la seva executòria real. Però simplement no veig que els conservadors espanyolistes (és una descripció, no una crítica) puguin reivindicar la seva acció real davant molts dels seus votants de Badalona.

L'eficàcia de l'Escola Pública a Balaguer, de la Primo de Rivera a l'Escola Àngel Guimerà

Primers alumnes de l'Escola, el pare encerclat en verd

Això de tenir un bloc té coses positives. Una d'elles és poder explicar aspectes personals i, si es vol, lligar-los amb la col·lectivitat. Ho pensava quan em plantejava escriure sobre l'Escola Pública. Dir coses en genèric sobre aquest assumpte és a hores d'ara difícil, però potser és més fàcil posant-hi exemples concrets.

Fa uns anys es va celebrar l'aniversari de la creació a Balaguer del primer centre públic d'ensenyament. Es deia Primo de Rivera, en honor al general que els anys 20 del segle anterior va fer un cop d'Estat i, per apaivagar la crisi econòmica que afectà aquella dècada, va endegar una sèrie d'Obres Públiques, tot plegat per reduir l'atur que començava a ofegar a la societat.

M'agradaria poder fer un reportatge del procés que va dur a crear l'Escola Primo a Balaguer. Segurament no hauria estat gaire participatiu, però crec que moltes persones es degueren il·lusionar. Tant que quan es van iniciar les classes es va fer una foto amb els primers alumnes (m'agradaria també conèixer els noms dels mestres).

Per una carambola aquella foto inicial va formar part d'una exposició commemorativa. Un dels visitants, el senyor Campo, molt amic de la meva germana, Victòria, li va comentar que en aquell grup inicial d'alumnes hi havia el nostre pare. Efectivament hi era. No ho sabíem, i mai havíem vist fotos del pare tant jove. Era curiós, la meva germana Victòria havia estat organitzant l'exposició com a mestra de l'escola que el pare va inaugurar com a alumne!.

Llet en pols americana

Uns anys més tard de la inauguració vaig entrar com a pàrvul a l'Escola Primo. Els records que hi tinc són agredolços: la llet en pols dels americans, les redaccions de La cabeza de puente de Balaguer, que animava el senyor Ernesto. La por a sortir a la pissarra i no contestar bé, perquè tocaria rebre una bufetada, o em picarien els dits amb la canya americana, o rebre un cop de pilota de goma “gorila”. Moments dolços: els partits de futbol al pati i les guerres amb els alumnes dels Escolapis. Però, d'això en parlaré en un altre escrit.

Qui m'hauria de dir que el pare inauguraria l'escola, jo hi passaria i la meva germana Victòria, ja en democràcia hi donaria classes. Però és que el meu altre germà, l'Andreu, també va començar a l'Escola Pública i és mestre i també professor de dibuix en un Institut, també públic. Tot partint de la base de la societat. Una evolució exemplar, doncs. No perquè nosaltres siguem especials, si no com a resultat natural de l'efecte que l'ensenyament públic fa a la societat.

Podríem dir doncs que l'escola pública ha estat la peça essencial en l'ascensor social del país. Carregar-se-la vol dir tornar al moment més negre de la història, caracteritzat pel classisme, la ignorància, el malbaratament de recursos i el retard. Penseu, si us plau on serieu personalment si aquesta peça no hagués existit. I ara se la volen carregar.

Reflexions maoistes sobre el canvi a Badalona

Quan sembla que les pressions han fet que CiU inicii el procés de separació del PP, a la Diputació sembla i potser a Badalona, crec oportunes unes reflexions sobre què cal fer.

A Badalona hi ha un aspecte especial: el fenomen Garcia Albiol. Ras i curt a aquest cas se li pot aplicar la coneguda consigna maoista i dir: “Albiol és un tigre de paper”. És a dir que actuar decididament i sense por és la millor forma d'encarar la reacció del polític conservador que amenaça amb  encendre alguns barris de la ciutat amb la demagògia a la que té acostumada a l'opinió pública. Dir que l'actual alcalde no és que freni l'acció dels seus simpatitzants, sinó que no té capacitat de fer més del que fa: reunions als bars o recollir firmes, una acció aquesta que no deu se molt galdosa perquè fa mesos que les signatures es busquen i mai no acaben de finalitzar la tasca.

La clau del procés de canvi a Badalona la té CiU. Va deixar que Garcia Albiol fos alcalde. Li ha donat corda durant un any tancant els ulls a casos de presumpta corrupció que afecten l'equip de govern dels populars badalonins, que semblen més una banda que un partit. També Falcó ha moderat algunes atzagaiades del PP, com l'intent de desmuntar els mitjans d'informació locals. Però, ara la posició del cap de CiU és molt dèbil perquè cada cop li resulta més difícil explicar-la fins i tot als seus simpatitzants. Especialment perquè la deriva sobiranista adoptada per CiU fa impossible el maridatge de fet amb els cada cop més agressius populars.

Contradiccions primàries i secundàries

CiU hauria d'aplicar un segon raonament recollit en els manuals maoistes: el de les contradiccions. Efectivament, a Badalona hi ha una contradicció primària, és a dir, la que planteja si s'accepta que hi hagi un govern encapçalat per gent sense tradició de lluita democràtica i antifranquista o que hi hagi un govern format per gent que això de la democràcia s'ho creu. És una decisió a prendre i crec que CiU hauria, també a Badalona, de decidir d'acord amb els seus orígens.

Un cop aclarida la contradicció primària hi ha una contradicció secundària, segons deien els proxinesos. Es tractava de decidir amb qui formar el govern democràtic i quin paper jugar en aquell executiu futur. Aquí la seva decisió estarà relacionada amb la correlació de forces o amb l'afinitat ideològica o també en funció de les posicions sobre la política a seguir ara i aquí. I la decisió inicial és tota de CiU.

Finalment, jo hi afegiria la necessitat de treballar ara pel govern de reconstrucció democràtica local i de fer-ho amb la màxima participació popular, especialment en un moment de crisi econòmica. Però aquest és tema d'un altre article.

Assaig de càntic al Temple o assaig de plagi a la taverna, d'Espriu a Pere Quart

Comença l'any Espriu i tothom se'n recordarà. Jo només vull contraposar el transcendentalisme d'Espriu, molt del moment, amb l'esperit positiu de Pere Quart. Llegiu i compareu aquesta visió del món en aquests dos poemes

Salut i bon cap de setmana, malgrat tot.

Assaig càntic al temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu

Assaig de plagi a la taverna

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra

i com em recaria d'allunyar-me'n,

sud avall,

on sembla que la gent és bruta

i pobra, accidiosa, inculta,

resignada, insolvent!

Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien

fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,

així el lluç que pica un ham sense esquer",

mentre jo, encara prop, pensaria

en les velles fretures i confiances

d'aquest meu tossut poble.

I, ja tot sospesat, recularia

per a restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase

i estimo a més amb un

irrevocable amor

aquesta meva -i nostra-

bastant neta, envejada, bonica pàtria. 

 

Pere Quart

Franco va passar almenys quatre cops per Balaguer

Com diu el titular, Franco va estar a Balaguer . I jo me'n recordo. És un conjunt de imatges fràgils que podrien esvair-se i que, per si algú en té interès, us aboco ara. Volent documentar aquest article he vist, per exemple, que la pàgina corresponent a Balaguer de la Viquipèdia se salta tot el franquisme i per tant, no consten els noms dels alcaldes. Una curiosa amnèsia . Deia que Franco va visitar o va passar per Balaguer almenys quatre cops. El primer durant la Guerra Civil.

La llegenda diu que mentre les tropes dels facciosos intentaven evitar la reconquesta del cap de pont, ell s'ho mirava des del Bombo, en el búnquer que li van fabricar expressament. Més tard he trobat una referència a una estada del dictador a la capital de la Noguera, cap a 1945. Aquell any hi va haver una enganxada preventiva de militants de l'antic POUM a Balaguer. Entre els detinguts hi havia la mestra Josepa Raimundi, que havia estat directora de l'escola que durant la guerra civil va substituir el centre religiós que hi havia a Sant Domènec. Aquesta mestra republicana va ser duta a Lleida i torturada a l'església dels Dolors. En queden pocs records de la visita de Franco a Balaguer el 1945. Diuen que el mateix dictador en veure la poca gent i la gèlida rebuda dispensada pels balaguerins va comentar: “si lo llego a saber no bajo del coche”.

Monument als Caiguts al Mercadal de Balaguer

Cap a 1963 el general sàtrapa es va treure l'espina i es va desplaçar solemnement a Balaguer per inaugurar el monument als caiguts que fins a la democràcia va presidir el Mercadal. El meu pare treballava a Inpacsa. Jo tenia sis anys i sense adonar-me massa vaig viure el neguit amb que a casa es va seguir l'estança de Franco a Balaguer. Bàsicament, el meu pare i el meu oncle Josep, que vivien a la mateixa casa al carrer del Torrent comentaven si valdria la pena anar a l'acte que es preparava a la plaça o si, com desitjaven, podien fer-ne el buit. La por consistia en què es podia represaliar als que no assistissin a la rebuda al general. Potser per esvair els dubtes el pare va decidir passar pel Mercadal unes hores abans que comencés l'acte. Quan va tornar estava segur de què no hi participaria. Més que aspectes polítics li va preocupar el desplegament militar que hi havia a Balaguer: “Han emplaçat un niu de metralladores a sobre del Banc Saragossà” -ara banc Santander - a la plaça, va dir. El pare va pensar que davant qualsevol incident es podia produir una matança i va evitar el tràngol. Recordo tota la família reunida a casa fins que va acabar el fet. Després veient la pel·lícula Una giornata particolare vaig recordar l'ambient d'aquell dia.

 Pel que es va dir més tard, l'acte va ser un èxit. El Mercadal ple de gom a gom i suposo que la multitud enfervorida cridant vivas a Franco. Era la tònica del moment. Però, l'endemà la gent de Balaguer, especialment els no franquistes i els indiferents comentaven un moment que va indignar a molts. No sé si va ser veritat, però es va comentar. Es diu que en un moment de l'acte l'alcalde, que no estic segur si era el Lluís Rúbies, va voler mostrar alguna cosa a Franco i, amb una certa familiaritat, el va agafar del braç per fer-li un comentari. Just llavors un dels guardaespatlles del dictador, abillat amb l'uniforme de la Guàrdia de Franco, va fer un cop de karate al braç de l'alcalde afirmant “a Franco se le habla pero no se le toca”. Aquest detall va indignar molts balaguerins que s'apreciaven el tarannà populista de l'alcalde, tot i que no fos votat.

Va passar pel carrer Urgell

Poc abans o poc després, no n'estic segur, jo mateix vaig veure al dictador. Fugaçment. Un flash, si voleu, però el vaig veure. Era estiu i a casa els diumenges a mitja tarda fèiem festa grossa anant a veure la televisió i prenent alguna a bars que tenien pantalla de televisió al carrer. Feia calor i recordo que estàvem a Cal Vila. On ara hi ha la gasolinera hi havia tot de taules on la gent prenia una cervesa els pares, un Sandaru els nens, amb unes patates del xurrero.

De cop em vaig fixar que enfront nostre hi havia un Guàrdia Urbà vestit de gala: amb guants blancs i l'uniforme aquell que només es posaven per Setmana Santa. Vaig poder sentir uns xiulets del guàrdia i vaig veure com tothom es girava cap al carrer Urgell. A les voreres hi havia poca gent, potser perquè no s'havia anunciat res. De cop el guàrdia va posar un genoll a terra i va saludar militarment. La gent que estava al Bar Vila es va aixecar en veure passar lentament un gran cotxe negre en el que a la finestreta del darrere es podia veure un cap uniformat i una mà saludant com ara ho fan al Polònia. El meu pare es va aixecar i es va quedar quiet mentre la majoria dels que estaven al voltant nostre van fer la salutació feixista seguint la trajectòria del cotxe,que passava a poc a poc.

 Més tard vaig escoltar que Franco anava camí de Talarn on segurament va presidir alguna jura de bandera. D'aquella visita en va quedar al Pallars un gran “Franco, Franco, Franco” escrit en lletres gegantines al llom de la muntanya

Preparar la reconstrucció de Badalona, una tasca a fer ara

Preparar el futur és especialment important a Badalona. Parlo de l'alternativa a l'actual govern local que té al senyor Garcia Albiol com a icona més destacada. Potser m'equivoqui, però em sembla que els partits polítics que volen recuperar una certa normalitat democràtica haurien d'estar dissenyant no sols la forma de recuperar el poder si no posar en marxa mecanismes alternatius de gestió.

Queda clar que el PP a Badalona ha utilitzat la por dels pobres als més pobres per arribar al poder.Un cop aconseguit aquest objectiu els manuals diuen que un partit de dretes i conservador hauria posat en marxa polítiques favorables als rics amb tocs populistes. El fet és que això no ha passat i la política municipal ha estat anar tirant agafats patèticament a la cadira i, irregularitats al marge, el poder ha servit per accentuar els ego d'alguns dirigents, de cara al seu partit o per a ser rebuts pels xeics d'Oman, per exemple.

Algú hauria d'estar pensant què passarà durant aquest any als barris badalonins si és que finalment es pot aconseguir el canvi. Quins problemes s'hauran d'afrontar de forma prioritària amb els pocs diners que hi ha a les caixes municipals. S'haurien de bastir aliances amb el teixit associatiu dels barris. S'haurien de preparar els quadres polítics que expliquessin les noves polítiques a tots els indrets de Badalona.

CiU: Ciutat o carreres personals

I si finalment CiU té més por a l'esquerra que al PP, s'hauria d'aprofitar el temps per construir allà on es pugui un sòlid bloc democràtic que serveixi per tenir identificats els problemes claus a resoldre, igual com va passar als anys 70 del segle passat amb l'Assemblea de Catalunya, que en cada població havia identificat els grans problemes a resoldre amb urgència quan s'aconseguís la llibertat. Després, els votants ja passaran comptes amb aquells que aposten més per les seves carreres polítiques personals que per Badalona.

Acabo. El PSC té en la política municipal un punt fort que hauria d'aprofitar. Més enllà de les seves posicions criticables en l'àmbit nacional, es poden bastir camins comuns en el dia a dia per millorar la situació dels nostres conciutadans, tant si s'està pel dret a decidir o si es pensa que ja estem bé com estem. La resta de partits també haurien de preveure i treballar per la reconstrucció de la ciutat.

Política és previsió. Algú hauria d'estar preparant el futur. A Badalona pensant que s'haurà de fer l'endemà de què caigui el PP, que caurà. A Catalunya, per exemple, a cada poble o ciutat s'haurien de fer cursos de formació als ciutadans sobre desobediència civil, per què quan calgui fer-ho no ens agafin amb els pixats al ventre.

Jordi Arquer: precursor del comunisme català, fill de Bellcaire, i els comités de cortijo

No sé si us ha passat mai, tenir mitificat un personatge i de sobte poder-hi parlar. Això em va ocórrer amb Jordi Arquer, un dirigent polític català de primera fila desconegut per molta gent.

A mi em va parlar per primer cop d'Arquer un company de Bellcaire d'Urgell, el Vicent Font. Es referia al record que hi havia del pare de Jordi Arquer, que havia estat mestre a la població propera a Balaguer. Allà va fer, segons em va dir, una important tasca de catalanització. El Vicent em va explicar que el fill d'aquell mestre havia estat un dirigent clau del comunisme català. I allò va picar el meu interès.

Jordi Arquer

Jordi Arquer era, doncs, fill de Bellcaire d'Urgell. A Barcelona va fundar el 1928 el primer partit comunista autòcton, el Partit Comunista Català, (PCC) creat per un grup d'estudiants. Arquer va esdevenir mà dreta, o esquerra de Nin i Maurín, segon de bord de les columnes de POUM al front d'Aragó, home de la resistència i els grups d'evasió entre el nord i el sud dels Pirineus. El bellcairenc va ser sempre exponent de l'ala més catalanista de les organitzacions en què va militar.

No recordo bé en quin acte el vaig veure al Jordi Arquer, sé que era al barri de Gràcia a Barcelona, en una d'aquelles trobades en què gent de distintes procedències polítiques intentàvem aclarir-nos ideològicament. Seria l'any 1977 i ell ja tenia 71 anys. Anava acompanyat d'un noi de poc més de 25 anys i va fer un breu parlament protocol·lari en nom d'un partit que pretenia impulsar: el Bloc Obrer i Camperol dels Països Catalans. Va restar una bona estona a la sala fins que vam fer un recés. Allà, encuriosit el vaig abordar.

El Jordi Arquer no era gaire alt, de cap quadrat i vestit amb el llacet negre o corbatí que duien molts exiliats. Em va impressionar perquè parlava amb molt aplom i li vaig notar ganes de reprendre, si l'havia deixat mai, la lluita. Em vaig presentar com a balaguerí. Va accedir amb paciència a la conversa que li proposava aquell xitxarel·lo que era jo.

Jo estava interessat en els orígens del PCC. Sobretot perquè trobava estrany que aquell grup de joves es decidís per crear un partit fora de la influència del comunisme oficial. Em va explicar que efectivament aquell grup va intentar vincular-se amb els comunistes ortodoxos, però -va remarcar- “no va poder ser”. Quan li vaig insistir per la raó, em va posar un exemple indiscutible: “Després de les primeres reunions a Barcelona ens van voler provar”- va dir- “ens van fer arribar uns paquets amb fulls volants perquè els repartíssim a les zones d'on érem nosaltres. Vam acceptar i quan ja érem a Lleida vam mirar els papers que havíem d'escampar. Instaven als pagesos a crear comités de cortijo. Això ens va decidir a crear el partit” em va manifestar.

Independentista sense saber-ho

Arquer no acabava d'entendre això de les organitzacions independentistes, encara que en parlar amb ell quedava clar que era només una forma diferent d'anomenar la mateixa cosa. Advocava per un sindicalisme des de la base. El partit per a ell era una reedició del BOC, potser amb pocs militants, però -afegia- de la qualitat més alta, “com els del POUM” i l'àmbit nacional dels Països Catalans. Va continuar, gairebé en solitari el seu intent i la convocatòria al primer aplec independentista del Fossar de les Moreres duia les sigles del partit de l'Arquer.

Vam xerrar gairebé tres quarts fins que ell va marxar. Abans es va quedar amb la meva adreça i poc després vaig rebre un llibre gruixut on els militants del POUM van reproduir les actes del vergonyant procés judicial en què els acusaven de ser agents feixistes. És un document brutal on es veu el coratge dels homes i les dones que no sols van gosar lluitar per socialisme i l'alliberament nacional si no que es van atrevir a fer-ho enfrontant-se a l'estalinisme. Poc després em vaig assabentar que l'any 1981 Arquer es moria a Perpinyà.

A Badalona cal una alternativa al clientelisme dels càrrecs de confiança

Les ferides obertes del govern del PP a Badalona segur que fan pensar en l'alternativa. Més enllà de l'efecte que pot tenir que governi una nova majoria cal pensar en el dia després. Obviaré aquí que el pas pel canvi depengui a hores d'ara de que CiU perdi la por a governar amb PSC i ICV-EUA, una por que és més gran que el desgast que li suposa deixar que el PP en versió Albiol senyoregi per la tercera ciutat catalana.

Foto: Nació Digital

Badalona té alguns mals compartits, crisi econòmica, desindustrialització, pobresa, que comparteix amb ciutats semblants. Contra això les receptes han de ser generals, però també té problemes propis, diferencials. Un d'ells és la forma de transmetre les polítiques que es facin des de l'Ajuntament als barris de la ciutat.

La recepta que s'ha aplicat les darreres legislatures ha estat la del clientelisme. Atès que no hi ha cap organització política prou implantada en tots els barris com per a ser suport efectiu de les polítiques de l'Ajuntament, es va optar per omplir els buits fent acords amb persones i grups que tenen influència en aquells àmbits de més difícil penetració, ja podeu imaginar-vos els noms d'alguns barris i col·lectius als que em refereixo.

Al clientelisme fruit de nomenar càrrecs de confiança a determinats líders o pseudo líders veïnals que asseguraven al govern de torn la penetració en àmbits fins al moment impermeables es va sumar al desig de les majories municipals de controlar l'aparell funcionarial. Així, per sobre o al costat dels càrrecs de carrera es van situar persones fidels als partits amb la missió d'evitar que es posessin pals a les rodes de les iniciatives polítiques. Aquestes persones fornien als partits polítics d'una mà d'obra gratuïta que els assegurava una presència ciutadana rellevant.

Hem vist que el clientelisme dels càrrecs de confiança no ha minvat amb el PP, que ha mantingut aquesta tradició, de vegades heretant persones que havien fet la mateixa tasca amb els socialistes. Fins i tot quan alguna de les persones ha estat enganxada en irregularitats l'actitud del govern d'Albiol ha estat primer cessar-la i després assegurar-li un salari públic, segurament ja que altrament s'arriscava a perdre la influència en un barri determinat o entre una comunitat específica.

Tot plegat ha fet que Badalona sigui segurament la ciutat catalana amb més càrrecs de confiança en relació amb el número d'habitants. Entenc que tot i ser significatiu per injust, les xifres que suposen els salaris d'aquestes més de 50 persones no són decisives per a l'economia local, però mostren un alt nivell de debilitat de la política entesa com a servei al ciutadà i donen mal exemple en època de grans penúries. Tot això donant per entès que aquestes estructures de fidelitat no siguin un niu de corrupteles i tripijocs.

Ara és quan els partits de l'oposició haurien d'estar pensant en el govern del demà. I en aquest sentit haurien de dibuixar uns mecanismes de participació ciutadana més vius i àgils i, també substituir els vells clientelismes per pràctiques alternatives. Una solució que apunto és precisament el retorn de la política a l'acció als barris. Que els partits estenguin directament la seva acció a tota la ciutat sense intermediaris interessats. Només una dada que recordo de memòria, a un país com Àustria,per cada dos votants al partit socialdemòcrata hi havia un militant. Suposo que allà no havien de contractar segons qui per assegurar-se la presencia en els barris de Viena.  

Balaguer sense pla d'urbanisme, a qui beneficia aquest nyap?

Això de l'estètica és personal, ho reconec. Però, des de sempre he pensat que entre tots, més els que més responsabilitat tenen o han tingut, hem malaguanyat Balaguer. Hem refereixo a l'urbanisme. Sé a més que em poso en un fangar, perquè no sóc tècnic, però alhora em sembla que no cal ser arquitecte ni urbanista per tenir clar que s'ha malmès la imatge de la ciutat on vaig nàixer.

El Segre travessa Balaguer. Algú va deixar escrit que una població que té aquesta sort no té dret a ser lletja. Durant dècades la gent va viure a la ciutat històrica, envoltada de muralles. A l'altra banda del riu es veien els horts suposo que frondosos. En acabar l'enfrontament civil es va decidir urbanitzar l'explanada del que en diem Balaguer nou. Sense cap possibilitat d'oposició es van crear els dos barris de les cases barates. Algú m'ha explicat que la gent que tenia diners per fer-ho no es fiava de comprar les cases noves perquè s'havien fet després d'expropiacions. Contra el que es podia esperar aquella urbanització es va fer amb criteris del que ara en diríem sostenibilitat. Recordo haver trobat per Internet un treball d'un equip d'arquitectes que parlava de les cases barates de Balaguer com un exemple d'urbanisme popular fet des d'una òptica del falangisme obrerista.

El Balaguer nou va anar creixent lentament durant el franquisme. Cap a finals dels 70 es va construir el denominat gratacels a la llavors Avenida del Generalisimo, ara Passeig de l'Estació. Era l'edifici més alt de la ciutat i tenia, per primer cop ascensor. Els nens ens hi colàvem per experimentar la sensació de pujar i baixar a gran velocitat. Aquell va ser el tret de sortida d'una carrera boja que no s'ha aturat. Els edificis s'han fet tant alts com la norma permetia.

Semblava que la democràcia faria possible esmenar algunes de les passades comeses mentre no hi havia llibertat. Però això no ha succeït, a Balaguer, en més de 40 anys de democràcia cap consistori, de dretes o d'esquerres, s'ha atrevit a redactar un pla general d'urbanisme. La ciutat funciona amb una normativa de rang inferior, per tant més laxa: les normes subsidiàries.

El Pla d'Ordenació Urbanístic Municipal (POUM), que Balaguer no ha elaborat, fixa quins són els objectius en quant a habitants, ens quins llocs s'hi ha de situar la indústria, en quins altres es preveu la localització de zones residencials, quins apartats es destinen a serveis, etc. Tot això no s'ha fet i el resultat és el campi-qui-pugui, amb beneficiats i perjudicats. Els primers han pogut construir només amb el límit d'altura: dos cops l'amplada del carrer que tenen al davant i en les cantonades aquella via més ampla. Els perjudicats són molts ciutadans que han vist com el seu domicili es degradava perquè al seu davant es feia un bloc de pisos que els hi tapava el llum o malmetia una zona, però indirectament ho han estat tots de damnificats perquè una ciutat desendreçada i caòtica no atrau inversions i només serveix com a dormitori i cap aquí sembla que anem.

Ja ho he dit, dretes i esquerres no s'han atrevit a dibuixar la ciutat del demà. A posar ordre en el desgavell i aquesta falta d'acció ha col·lapsat Balaguer. Poblacions com Vallfogona o Alòs de Balaguer tenen fets els seus plans, però la capital de la Noguera no. Posar fil a l'agulla seria un avanç revolucionari en la història de la localitat que va tenir el palau bessó de l'Alhambra de Granada.

Fer un POUM requereix un gran valor polític. Posar d'acord interessos de vegades contradictoris i remoure el vesper adormit és arriscat però el premi s'ho mereix. Qui ho faci pot passar a la història, qui no ho faci contribuirà a la degradació de Balaguer.

Acabo amb una pregunta retòrica: a qui beneficia que no hi hagi pla d'urbanisme a Balaguer?

Homenatge a la Teresa Pàmies: les petites victòries que fan la Victòria

Finalment l'ajuntament ,després de gairebé vuit mesos, ha decidit homenatjar a la Teresa Pàmies. No opino del com s'ha de fer, és la responsabilitat dels que manen perquè han estat votats per això. Potser es podria criticar la coincidència en període electoral, però la dissensió és menor.

Permeteu-me una petita reflexió a l'entorn del procés seguit per reclamar aquest reconeixement. Era una victòria cantada. De vegades quan et poses al davant d'una causa saps que la guanyaràs, bé immediatament o a mig termini. No es podia aguantar la posició de fer-se cecs, sords i muts adoptada per la casa gran de la ciutat. Però no hi abundaré en aquest tema.

Vull aprofitar l'anècdota d'aquest cas per explicar que hi ha causes que tot i ser petites i limitades val la pena que siguin defensades. I si el moviment es fa amb una certa habilitat aquesta petita batalla es pot guanyar. Si es combinen les petites victòries en una direcció correcta ens acostem a aconseguir una victòria amb majúscules.

M'hauria agradat, però que des de la ciutat s'hagués produït més pressió directa a l'alcaldia, però entenc que hi ha preocupacions més greus que el tema directament simbòlic de la Teresa Pàmies. Però, tot és començar.

Torno al cas Pàmies. M'hauria agradat estar present en l'acte d'homenatge que la representació de la ciutat li farà. No sé si ho podré fer. En tot cas, si físicament ho puc estar present aquella hora miraré de buscar un racó i llegir algun dels seus llibres que parlen de Balaguer.

Tanco el tema: contra el que alguns poden haver pensat no vaig tenir mai contacte directe amb la Pàmies i ideològicament el que em pot unir amb ella és el respecte. Unes vegades he coincidit amb les seves idees i altres he discrepat. Així de simple, així de complicat.

Albiol, cada cop més tancat al seu búnquer a Badalona mentre els poderosos l'ignoren

Segueixo la política local al twitter a partir del hastag #Badalona. Després dels últims esdeveniments m'he plantejat, per aclarir-me, esbrinar on som? La meva idea és que l'article serveixi per obrir un debat.

Des del meu punt de vista les eleccions municipals que van dur al PP a ser la minoria majoritària es van centrar en una proposta del partit conservador basada en mà dura amb els de “fora” i ofertes demagògiques , com la de regalar a càrrec de l'ajuntament els llibres a tots els alumnes de la ciutat. Tot plegat insistint en arrogar-se el protagonisme en el canvi d'hegemonia exercida durant molts anys pel PSC a la ciutat.

En la vessant implícita, el PP intentava, a més, assentar-se al poder local a partir d'una aliança no escrita amb els sectors poderosos de Badalona, empresariat i altres poders fàctics, uns cops amb representació política directa i altres no.

Si s'analitzen els resultats és clar que el PP va guanyar en la majoria dels barris, i també és clar que el PSC es va situar al darrere, però no a molta distància. També és evident que el conjunt de forces polítiques de tradició democràtica i antifranquista superen de llarg la votació aconseguida pels conservadors pro-espanyols.

Les polítiques dutes a terme pel PP han estat a Badalona un fracàs clar. Tot i que cal veure si el desgast es prou profund com per fer-los fora del poder.

Veja'm: la presumpta acció de mà dura contra la delinqüència topa amb els límits de la llei, Albiol s'ha convertit en client assidu dels jutjats . L'equip que va acompanyar l'alcalde al govern local és d'altra banda més un reflex d'aliances internes dins del partit que una imatge del que seria la composició real de la dreta a Badalona. Això explica els nomenaments de persones de confiança, de trajectòria dubtosa, casos Sant Roc i el conductor begut.., o l'ajuntament paral·lel creat per Jurado, amb irregularitats incloses.

A Albiol li han fallat altres dos elements claus. El primer convertir l'aliança passiva amb CiU en un pacte sòlid: Falcó ha jugat a la puta i la Ramoneta, deixant que l'alcalde del PP mantingui la cadira, frenant les seves actuacions més agressives i deixant que es cremi amb l'incompliment de les seves promeses més vistoses. Mentrestant Ferran Falcó, eludeix la responsabilitat en la retallada prevista per al pressupost de l'any vinent.

La dreta el menysprea

El segon punt en què no se n'ha sortit Albiol és en aconseguir el reconeixement de la dreta real de la ciutat. Els poderosos que sempre han remenat les cireres a Badalona han vist Albiol com un nouvingut tot i que que els hi ha estat útil. La idea que ha reforçat aquesta sensació és que l'equip de l'alcalde del PP dóna la imatge de centrar-se a acontentar algunes reivindicacions de barris amb problemes que ajudar als sectors de copalta i “puro” havà . I finalment, el PP espanyol ja deixat també Albiol amb el cul a l'aire i no aporta ni un euro extra a , i obras son amores....

Resumint: el PP resta enquistat en els seus feudes territorials als que PSC i en menor mesura ICV-EU, retornen. No aconsegueix ser vist com a útil per la dreta “de veritat”, potser per histriònic o qui sap si retreuen a Albiol els seus orígens sense pedigrí. La Badalona de tota la vida segueix sent impermeable als cants del PP. Finalment, la preferència popular per mesures policials com a mitjà d'actuació, unida a la retallada a la cultura popular han creat un front contrari molt actiu: el dels joves i de les entitats de dinamitzadores dels barris. Una situació aquesta de confluència en la que no havien aconseguit mai tanta unitat d'acció com ara.

Les iniciatives adoptades per Albiol i Jurado, que actua també com alcalde a l'ombra són merament defensives. A la darrera és la plataforma organitzada des del partit per defensar l'alcalde li segueix una espècie d'agència de noticies dedicada a lloar la gestió, gestió popular a Badalona? En tot cas les dues operacions semblen voler reforçar només el búnquer del poder, que es veu cada cop més assetjat. La posició d'Albiol es debilita, però ja se sap que els animals ferits són els més perillosos.

“L'oblit” de la Teresa Pàmies “retrata” l'Ajuntament de Balaguer

Fa set mesos va morir la balaguerina Teresa Pàmies. En aquell moment vaig demanar que l'ajuntament li retés un homenatge. Ho vaig fer perquè crec que la Teresa s'ho mereixia. Durant la seva vida va deixar escrita una part de la història de la ciutat que altrament s'hauria perdut. Novel·les com Testament a Praga, o Quan érem capitans, van lluitar amb èxit contra l'oblit.

Quan ho vaig demanar era conscient que una part, molt petita, dels meus convilatans veurien malament un acte com el que plantejava. Però, també vaig pensar que 70 anys després de la guerra civil s'havien esborrat els odis que es van desfermar durant aquell enfrontament.

Vaig reclamar un acte de justícia cap a la Pàmies, almenys que se li dediqués un carrer. Balaguer té actualment un carrer Frederica Montseny, líder de la CNT, i també un carrer Montserrat Roig, que va ser membre del PSUC. En cap d'aquests casos aquestes dones havien tingut una relació semblant a la de la Pàmies amb la nostra ciutat.

L'ajuntament que presideix Josep MariaRoigé, de CiU, no va moure oficialment un dit per honorar la Teresa Pàmies, i tampoc es va atrevir a justificar el perquè no es feia un reconeixement a la il·lustre escriptora, reconeguda més enllà de la seva definició política. Només, per sotamà, va insinuar que a l'octubre es faria l'acte reclamat. Assabentat d'aquesta suposada intenció vaig aturar cap nova comunicació i fer-hi confiança. Però res.

Stalin, el dictador soviètic, un cop assassinat el seu competidor Trotstki, va decidir que a més l'havia de fer desaparèixer de la memòria del seu poble i va manar que es manipulessin i l'esborressin de les fotografies on el revolucionari sortia al costat dels altres capdavanters de la revolta contra els tsars. Trobo que aquella ridícula actitud es semblant a l'adoptada pel paer en cap balaguerí.

De Picasso a Saramago

Suposo que Roigé, que demostra tenir una mentalitat més pròpia de la guerra freda que d'un partit demòcrata com CDC, és conscient que ell passarà i que segons el que faci només ocuparà una línia en el llibre oficial de la ciutat. Altrament, la Teresa Pàmies, serà sempre una fita en la història balaguerina, una ciutat que ella es va estimar per sobre de diferències polítiques. Però, coneixia el pa que s'hi dóna i va preveure que la mesquinesa encara hi té niu a l'edifici més gran de la Plaça del Mercadal. Per això va deixar dit que no volia honors.

No serà sobrer recordar a l'alcalde de la meva ciutat alguns noms que la història recorda per haver ostentat la ideologia comunista: Pablo Picasso, Pablo Neruda, John Steimbeck, Jean Paul Sartre o José Saramago. Potser que en coherència amb el seu anticomunisme l'alcalde balaguerí eviti dedicar-los un carrer.

I pel que fa a la tardança a reaccionar, espero que Roigé també que apliqui la mateixa parsimònia quan, algun personatge de missa diària i ideologia conservadora fineixi: o tots moros o tots cristians.

Carta oberta als meus amics socialistes

He de dir que la crisi del PSC no em produeix satisfacció. Aquest partit ha assumit des de la transició un paper clau en solidificació de la societat catalana. La tradició democràtica dels seus militants és innegable i des de la meva posició, el balanç respecte a la reivindicació catalana és positiu. Per això mateix em dol el camí iniciat darrerament, tot i que reconec que és fruit sobirà dels seus militants.

Deixeu-me posar sentimental. Els socialistes catalans que jo he conegut estaven en primera línia amb l'Assemblea de Catalunya i per això vaig aprendre d'alguns d'ells que l'Estatut era la via per exercir el dret d'autodeterminació. I que som un sol poble, i que Catalunya és una nació (no ho deien, però suposava que subjecte de sobirania). I moltes més coses.

Em va saber greu que el PSC es plegués ja fa molts anys a defensar la Loapa, que laminava l'autonomia, i prou que ho va patir electoralment. O que a canvi de càrrecs s'abandonés el grup parlamentari al Congrés. A nivell genèric, el PSC va abonar tots els girs antisocials iniciats pel PSOE en el govern, des del Plan de Empleo Juvenil, causant de la primera vaga general massiva fins a l'indult del banquer Sàez l'últim dia de la seva presència a l'executiu espanyol.

Anem a les coses bones. Els socialistes van aconseguir que hi hagués un partit d'esquerres en llocs sociològicament tant diferents com Sort o L'Hospitalet. I s'ha de dir, el PSC de Maragall va endegar el procés de reforma de l'Estatut que ha desembocat, no ho oblidem, en l'actual moment independentista, o a nivell més casolà la iniciativa del pla de barris.

El balanç es pot veure com el got mig ple, com faig jo, o mig buit, com poden creure altres. Jo em quedo amb els socialistes com Marta Mata, Pep Jai o Josep Pané. Crec que ells no haurien tingut dubtes tampoc avui.

Insisteixo en què no em sembla bé el gir que darrerament ha iniciat el PSC. Penso que és poc intel·ligent. Fan el contrari que va fer en el seu dia la UGT catalana: es tanquen. El sindicat va decidir fa uns anys que no volia ser una organització només del cinturó industrial barceloní. A més es va esforçar a defensar la seva autonomia respecte al sindicat estatal, i els seus dirigents van ser titllats de nacionalistes. Van seguir el seu camí i ara són una entitat amb presència tant a Cornellà com a Olot.

No entenc, la veritat, com els socialistes han acabat acceptant situacions inacceptables. Una cosa és tenir un vincle amb el PSOE i un altra tolerar que dia si dia també des de les organitzacions territorials del partit germà es torpedini la política duta a terme pel PSC a Catalunya. Si jo hagués estat socialista no sé si ho hagués aguantat. Us imagineu una situació en sentit contrari?, el PSC opinant i carregant-se l'actuació del PSOE a Extremadura o Andalusia?

Un prec final

Finalitzo amb un prec als meus amics socialistes. No malbarateu la vostra història. Tingueu clar a qui us deveu! La unitat civil és primordial. No voldria veure enlloc una pinça entre el PSC i el PP (i visc a Badalona..) No entenc les purgues que heu aplicat darrerament. El socialisme més catalanista persistirà dins del vostre partit o en un altre, es tracta del principi d'horror vacui. Sigui con sigui, el resultat empobreix el vostre partit, el fa més semblant al PSOE d'Euskadi. Quan parlava amb els meus amics bascos sempre marcava la diferència: el PSC no és així, deia. Amics socialistes, podeu estar per la federació, és una posició respectable com qualsevol altra, però crec que en aquest cas a qui us heu de dirigir no és al poble català, és als interlocutors amb els que els catalans hauríem de federar-nos. Us recordo que la Constitució només esmenta en un punt la federació i és per prohibir-la entre comunitats autònomes.

El dia que vaig haver d'informar de la liquidació d'Inpacsa

Una persona com jo, que ha volgut participar en les coses del seu temps, ha hagut de qüestionar-se el paper de la seva professió, el periodisme, en aquest context. Què ha de fer un periodista davant d'un problema que em concerneix, que l'afecta? Confesso que no tinc una resposta clara...

Tot això m'ho plantejava al pensar com escrivia d'un dels episodis per mi més traumàtics que he hagut d'afrontar com a periodista: informar de la darrera etapa del tancament de la fàbrica Inpacsa de Balaguer.

Durant 12 anys vaig treballar al diari AVUI a la secció d'Economia. Coincidint amb l'aparició de la crisi empresarial de la fàbrica de paper de Balaguer se'm va encarregar el tema. Jo ja hi havia escrit abans i recordo haver assistit com a periodista a un luxós dinar a l'antic restaurant Molí de la Nora, a Vilanova de la Barca. En aquell àpat es va anunciar la compra de l'empresa per part d'un grup holandès darrere del qual hi havia els kuwaitians KIO i el senyor Javier de la Rosa. Aquí va començar tot.

Perdoneu-me que no entri en detalls, en síntesi es va produir un buidatge de les propietats del grup paperer i després es va vendre la planta de Balaguer a la multinacional irlandesa Smurfitt, que va procedir al tancament i liquidació de l'empresa. L'últim capítol del procés va ser una assemblea d'accionistes en què s'havia de ratificar la decisió.

La reunió va aixecar molta expectativa perquè molts dels treballadors de l'empresa eren també petits accionistes. Havien exercit un alt grau de compromís amb la seva empresa, comprant participacions a més de treballar-hi. L'assemblea es va fer a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona, i m'hi va tocar anar a informar-ne.

Si mai no heu participat en un acte com el que explico, us diré que és decepcionant. Cada accionista pot prendre la paraula, però al final el centenar d'intervencions que es fan queden en no res. Un advocat enviat des de l'accionista majoritari, que té el paquet de títols que li permet el control de la societat, molts cops ni parla, només es demana votació i aquell accionista majoritari imposa la seva decisió en una sala plena de persones que s'han esforçat amb les seves intervencions per convèncer de la justesa de les seves propostes. I aquí s'acaba la història.

Angoixa personal

I jo, fill d'un treballador de la fàbrica estava allí, informant del procés, o de la comèdia, si voleu ser més durs. A l'empresa hi havien treballat a més del pare i jo mateix, un oncle, dos cosins i dos cosins segons, com en moltes famílies de Balaguer . Jo estava íntimament convençut que la liquidació d'Inpacsa era una operació especulativa però, com a periodista no es pot dir res si no hi ha proves. I la meva informació va recollir simplement el transcurs de la reunió, les declaracions d'uns i altres i l'aprovació de la liquidació de la societat.

Com que l'acte va durar moltes hores, hi va haver moments de pausa. En un d'aquells en sortir de la sala on se celebrava l'assemblea em vaig creuar amb dos treballadors d'Inpacsa, molt coneguts meus, que em van conèixer i em van enganxar una de les pegatines que repartien: “salvem Inpacsa”. En aquell moment vaig decidir que feia de periodista i la vaig desenganxar. Si hagués estat allà simplement com a ciutadà no sols hauria dut el cartell si no que hagués contribuït a tallar la Diagonal de Barcelona, com van fer alguns altres treballadors de la ja extinta fàbrica de paper de Balaguer.

Cau el mite de la immigració. Una dada rellevant de l'onze de setembre de 2012

Després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 han passat coses políticament parlant, però per mi, el més rellevant és que ha caigut el mite de la immigració. Durant molts anys tots van comptar amb que gairebé la meitat dels catalans eren “immigrants” i operaven a partir d'aquesta premissa. Ara això ha canviat.

Sempre vaig pensar, com a fill d'extremenya i nét d'aragonesos, que la realitat era més complicada del que es deia: el 50% de la població del país és contraria a les tesis catalanistes més agosarades, s'afirmava. Per tant, es va acomodar la política a aquesta suposada dada. Partits polítics com el PSC van jugar a fons aquesta carta. Deien, “això els immigrants no ho entendran” i es van convertir en suposats intèrprets d'aquest diguem-ne col·lectiu.

Però vet a qui que la realitat és tossuda i ens diu que els catalans, parlin la llengua que parlin i tinguin els orígens que tinguin, tenen les seves prioritats clares. Si durant la bombolla especulativa tots pensàvem que aquí n'hi havia per donar i per vendre, la solidaritat no es discutia. Però, quan s'ha vist que aquí es tanquen ambulatoris, on no podem dur als nostres avis, i mentrestant els nostres impostos segueixen engreixant la màquina administrativa de Madrid i alimentant serveis en comunitats més necessitades que aquí, a Catalunya, no podem tenir. Tothom, sigui de Palafrugell, Balaguer o hagi nascut a Mijas diu prou. I si a més s'amaneix tot plegat amb l'insult i la mentida, ja tenim el còctel preparat.

Andalusos, extremenys, murcians, van venir a Catalunya a treballar i viure. I no han restat en una càpsula tancats. Tenen veïns, els seus fills i filles es casen i tenen néts. A les portes de les llars d'infants és on he escoltat jo parlar més català amb accent andalús. L'avi s'esforça a parlar directament amb els seus néts catalans, sense complexos, com una mostra d'amor. A aquesta gent, que majoritàriament han estat respectuosos amb la llengua d'aquí, no els ha afectat mai la propaganda lerrouxista feta des de Madrid. I quan van al “terreno” aguanten amb paciència les indirectes dels seus paisans contra Catalunya, perquè estan de vacances i com a bons catalans no els hi agrada buscar brega. I ara, senzillament han dit prou.

El ramat que no ho era

A partir d'ara els catalans que tenen arrels en altres llocs no podran ser usats doncs com un ramat que s'utilitza quan interessa. Que li preguntin sinó a l'expresident extremeny. Ningú pot parlar en nom dels catalans tinguin on tinguin els seus orígens.

Per tant, la política a Catalunya es va normalitzant. Qui vulgui tenir audiència haurà de convèncer la gent per les seves propostes. Què planteja en sanitat, en serveis socials, en educació i també per al futur del país. I rebrà la resposta en funció dels programes i del seu compliment. Podrà enganyar i fer el contrari del que promet, però tard o d'hora en rebrà les conseqüències. Tot plegat sense poder usar una reserva de vots a la qual apel·lar davant potencials perills per als seus orígens o per sentimentalismes, o per por. Els antics immigrants saben defensar-se i trien per ells sols, sense intèrprets.

Qui pretengui fer alguna cosa col·lectivament a Catalunya ha de tenir clar que un mite important ha caigut. Això és el més important per a mi del que ha passat al voltant d'aquest 11 de setembre.

CiU, la independència, el senyor de Balaguer i Garcia Albiol

Permeteu-me que en aquest sidral independentista que vivim hi posi la meva opinió. A mi no m'interessa tant la velocitat a que es vagi si no que la direcció sigui la correcta. Ho explico amb dos exemples.

Els primers que ens hem de creure això de la independència hem de ser nosaltres. A Balaguer l'ajuntament de CiU i ERC formen part de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). El seu alcalde va tenir els minuts de glòria al ser rebut l'11 de setembre al Parlament de Catalunya. Però els fogots independentistes es refreden quan en coses locals el senyor Roigé ha de fer coses concretes. Així, no sabem que hagi iniciat el procés per reclamar que el fill del rei dels espanyols deixi de ser senyor de Balaguer.

CDC sempre ha tingut un desaforat amor per la figura de Jaume d'Urgell, l'aspirant al regne català que va ser descavalcat de la seva pretensió en el Compromís de Casp. El Comtat d'Urgell, va ser suprimit i transformat pel poder castellà en senyoriu de Balaguer, que ostenta l'hereu de la corona espanyola. L'anterior alcalde de CDC no sols es va mostrar entusiasmat amb el fet que es lligués la ciutat al fill del borbó, si no que recordo que va promoure l'homenatge al príncep Felip en un acte en què Balaguer va ser gairebé ocupat per les forces de seguretat i on uns pocs, molt pocs van mostrar la seva oposició. Encara no s'ha pogut escoltar una paraula de Roigé sobre això. No estarà, fent la puta i la ramoneta?

A Badalona, l'alcalde Garcia Albiol, del Partido Popular és un exemple del nacionalisme espanyol més caspós. Governa gràcies a l'acord implícit de CiU, que podria destituir-lo fent una moció de censura d'un dia per altre. Els convergents, també a Badalona, parlen d'autodeterminació i d'elements d'Estat, però mantenen en l'alcaldia un imputat per repartir pamflets presumptament xenòfobs.

Podria seguir parlant de la Diputació de Barcelona, del Consell de l'Audiovisual, del consell d'Administració de Tv3, i tants i tants organismes en què CiU i PP apareixen units de fet, tot i que formalment se n'amaguin.

Per tant, per a ser creïble CiU hauria de demostrar que crema els vaixells i aposta de veritat per la nova situació, altrament sembla que tingui sempre al cap la idea de retornar sota les faldilles d'Espanya deixant amb el cul a l'aire aquells que van creure que això de l'Estat propi anava de veres. Tant de bo m'equivoqui, no em farà res reconèixer-ho.