Candidatura unitària d'ERC, ICV i CiU per la independència: per fer què?

El cap de setmana passat les xarxes socials anaven plenes del que podria ser una serp d'estiu. El president d'ERC, Oriol Junqueras, plantejava una candidatura conjunta del seu partit amb CiU i ICV amb l'objectiu únic d'assolir la independència de Catalunya...

Més enllà de les reaccions a la curta, a mi em va envair una certa tristor. A Catalunya som capaços de repetir debats eternament. Vull dir que fa temps que volta la idea aquesta que es pot ajuntar tothom per aconseguir la independència i que després “ja veurem com ens organitzem”. Dit en altres paraules que això de la independència és un fenomen neutre socialment, i no l'és!.

Deixeu-me fer volar coloms per demostrar la meva tesi. Posem que la coalició ERC, CiU i ICV es fa. Posem també que es guanyen les eleccions al Parlament de Catalunya. Imaginem-nos que es decideix convocar un referèndum per la independència. Posem, a més, que Madrid el deixa fer. Imaginem-nos ara que es guanya amb majoria suficient per tirar endavant. Més encara, somiem que Espanya i el seu exèrcit no intervenen i accepten el resultat de les urnes i ens proclamem un estat independent. Són cinc processos que haurien de finalitzar-se positivament, però somiar és de franc..

El dia després de proclamada la independència, el país hauria de funcionar, però no tindria ni una llei pròpia. Totes serien heretades de la situació anterior. Vull dir que tindríem límits de velocitat espanyols, IRPF espanyol, codi penal espanyol, unes lleis laborals espanyoles, els mateixos peatges a les autopistes... En resum, el dia a dia estaria marcat per la inèrcia anterior. Per dir-ho en paraules senzilles, hauríem d'assumir l'actual política pepera i després ja veurem com ens organitzem....

Si pensem que cada cop la independència s'adopta per la majoria de la gent per motius econòmics, per a millorar la seva vida, seria acceptable que el resultat de tot l'esforç no suposés un canvi per al ciutadà del nou estat? Perquè quan es diu que el dia després “ja veurem” se'ns amaga això: el dia després hi haurà el mateix que vam deixar,.. tret de guàrdies civils..

Programa de mínims

Plantegem-nos què ha d'acompanyar a la independència perquè sigui atractiva a la gent del carrer? Ha d'assegurar l'Estat de Benestar? Les llibertats democràtiques? La participació? L'economia solidària? L'atenció als més desfavorits? Una fiscalitat progressiva? Tot això ha d'incloure's en un programa mínim a pactar entre els que estiguin per la tasca de crear un estat nou. Això vol dir un acord en què cadascú dels que hi participin es deixin pèls a la gatera...

Es pot seguir somiant i pensar que tot plegat sense el dèficit fiscal, l'espoli o el robatori, ja es podrà assumir sense que els rics nostrats hagin de posar-hi virolla. Però m'hi jugo un pèsol que si això no es posa en un paper el dia després de deixar de dependre d'Espanya algú reclamarà que els diners que ara van a Madrid no retornin en forma de més i millor Estat de Benestar si no de reducció d'impostos als més rics. Me'l jugo.

Finalment, si resulta que les tres forces polítiques esmentades estan d'acord en els esmentats principis bàsics, perquè no fer-ho des d'ara i no esperar a una futura llibertat nacional?

Quan Balaguer va tenir platja

Afirmar que Balaguer va tenir platja és com embarcar-se en en disputes difícils d'escatir, com l'origen de la fama naval de Cervera. Però m'arriscaré a ser criticat: Balaguer va tenir platja, i en això m'hi mantindré perquè jo en vaig ser usuari.

Els més joves d'entre els possibles lectors de La Reguereta potser trobaran l'afirmació agosarada, però la platja balaguerina existia i ocupava la part noble del nostre litoral del Segre. Entre aproximadament cal saboner i el pont de baix, que els entusiastes franquistes locals van intentar popularitzar amb el nom de Pont de la Victòria, la d'ells, es va desenvolupar entre mitjan dels 60 del segle anterior i potser inicis dels 70 una intensa activitat de lleure estival.

Potser seria perquè se sortia d'una repressió dura en els costums personals fins i tot en l'època franquista o potser perquè era del gènere absurd desaprofitar les aigües del Segre que passaven manses a l'estiu per davant dels morros dels balaguerins, que a algunes famílies se'ls hi va passar pel cap plantar la tovallola davant de la impremta de Cal Romeu, bé a l'altra banda del riu. Més tard s'hi van afegir altres famílies, i hi van afegir estris com els parasols. De manera que en poques setmanes la canícula balaguerina va omplir de banyistes la riba esquerra del Segre.

La gent va descobrir que es podia nedar sense perill i que si s'evitaven alguns indrets on segons la brama hi ha remolins, la seguretat era gairebé total. El riu havia estat canalitzat anys enrere i ho tornaria a estar, de forma que la riba era segura i relativament neta.

Com era d'esperar, a la platja de Balaguer hi van proliferar les carmanyoles. Ja no calia anar a la bultra del Silano a prendre la fresca quan la calda cremava l'aire. L'única diferència és que al davant de la banqueta no s'hi podia parar la xarxa per a pescar algunes carpes per arrodonir la jornada.

La zona de lleure balaguerina va funcionar diversos anys. La gent no tenia transport a mà i Salou era relativament molt més lluny llavors que ara. A més, no hi ha havia disponibilitat econòmica per traslladar-se cap al mar de veritat.

Igual com va nàixer, la platja balaguerina va desaparèixer. Sense avís previ l'ajuntament va prohibir els banys al Segre i qualsevol que es volia alleugerir de la calor va haver de retornar a jugar-se la vida cap a Les Roquetes.

Tot i que en aquell moment l'Ajuntament podia exercir sense problemes l'ordeno y mando sembla que es va justificar la mesura per motius sanitaris. Es va argumentar que les aigües del Segre no eren adients per al bany, cosa estranya perquè unes desenes de metres més avall del pont de baix hi va abocar molts anys sense problemes una claveguera a cel obert procedent d'Inpacsa, amb un producte conegut popularment com a Coca Cola, sense que el consistori hi digués mai ni ase ni bèstia.

Camarilla integrista

Quan no hi ha informació el rumor s'ensenyoreix. La gent senzilla que va perdre una possibilitat de refrescar-se sense gastar ni un duro va culpar de la prohibició a una mítica camarilla, que segons es deia, manava més que l'ajuntament, que preocupada pel relaxament moral que podia suposar l'aparició de biquinis sense control, va pressionar la casa gran per tallar d'arrel la possible disbauxa.

D'altra banda, una peregrina explicació de l'èxit de la Transegre seria que, salvada la originalitat i el treball dels organitzadors, que molta gent de Balaguer té encara un record inconscient de la seva anterior relació festiva amb el riu.

Tot el que explico és fruit de la meva experiència. M'agradaria que la gent de Balaguer que pogués tenir fotos o altres records d'aquella època contribuís a evitar que el temps esborri les imatges d'una època que pot desaparèixer si algú no ho evita. Moltes gràcies per tot.

La dreta espanyola ja va suprimir la Generalitat el 1934: balanç de la intervenció

Ja fa unes setmanes tot eren càbales sobre la possibilitat que la Generalitat de Catalunya fos intervinguda pel govern espanyol. Deixant de banda el fet que Catalunya, i la resta dels Països Catalans també, estan sota la bota espanyola des de 1714 i buscant una actuació semblant a la que es podria donar he trobat un antecedent gairebé amagat del que alguns somien i altres temen. Em refereixo a la supressió de la Generalitat després del 6 d'octubre de 1934.

Recordar que l'aixecament català va estar precedit per duríssimes tensions amb el govern espanyol de dreta, de la CEDA, que des de 1932 intentava capgirar les primeres actuacions de la República. Aquí el punt culminant va ser la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, que va recórrer la Lliga al Tribunal Constitucional trencant tota lleialtat política a Catalunya.

La història es coneguda: hi va haver un aixecament liderat per Companys, que no va tenir èxit i que va se ofegat a trets de canó per l'exèrcit espanyol. De resultes d'això, no sols es va detenir tot el govern de Catalunya, si no que es va dissoldre la institució autonòmica catalana.

Va ser una intervenció en tota regla: Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern de Madrid i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, el republicà radical Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso Alonso, el cedista valencià Ignasi Villalonga, i el lliguista Fèlix Escales. Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de 16 de febrer de 1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.

Mireu de trobar restes d'actuacions de govern de la institució que va intentar suplantar la Generalitat de Catalunya. Simplement van governar com el que era, una mena d'agrupació de govern civils. Per part de la societat civil catalana el rebuig al nou invent centralista va ser total. A més, la dreta regionalista, que havia col·laborat en la supressió de la Generalitat, en les primeres eleccions generals que es van donar, va ser escombrada i Companys va tornar al Palau de la Generalitat en olor de multituds.

Però, m'equivoco, sí que es recorda alguna cosa dels sis no-presidents de la no-Generalitat. Concretament que durant la seva gestió es va donar l'escàndol econòmic més sonat d'abans de la guerra, el cas de l'estraperlo, que va enfonsar els lerruxistes.

No sé si la història es pot repetir exactament, però si a Madrid els peperos somien amb carregar-se la Generalitat, el tret els pot sortir per la culata.

Piquiponades

I ja per finalitzar, de tots els mandataris nomenats a dit des de Madrid, Pich i Pon és l'únic que es recorda a Catalunya, perquè durant el seu curt mandat es va destacar per mostrar una verbositat que posava de relleu la seva poca cultura, la gent es va dir Pic i ponades, i algunes es recorden encara:

«

El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac

»

«

(Mentre tenia una espasa a la mà) Me siento com un radiador romano !

»

«

(Parlant de caviar) ... huevos de centurión !

»

«

(La proclamació de la República fou una jornada) .... sin infusión de sangre !

»

«

(Parlant d'un amic afeccionat als segells) ....es sifilítico

»

«

Un dia li van pregar que fos discret i ell va assegurar:

...Seré una tómbola

»

Els botiguers demanen solidaritat als treballadors. I ells que han fet fins ara?

Liberalització dels horaris comercials, competència de les grans xarxes multinacionals, caiguda del consum...Tot això s'escolta sense parar en el tram de la crisi que vivim. Els botiguers de molts llocs de Catalunya han fet un pas endavant i ara demanen la solidaritat dels compradors: hi ha cartells a molts llocs de Catalunya on es demana a la gent que a l'hora de comprar pensin en fer-ho al barri.

És curiós, però és la primera vegada que aquesta crida es fa evident, abans era tema de conversa i res més. Tot plegat m'ha fet pensar en el paper dels botiguers en aquesta crisi.

Per dir-ho en una frase feta, el botiguer és un bestiar especial. Vol i dol. Sap que es deu als seus clients, però pensa que forma part de la elit que comanda l'economia. I al final rep les bufetades en les dues galtes.

Els que ara es queixen, sense anomenar-ho, de la injustícia del capitalisme, que els aplica unes normes consistents a lluitar en inferioritat de condicions: competir amb les grans xarxes multinacionals que poden permetre's l'obertura tot l'any o les 24 hores del dia o fer inversions milionàries que els hi permeten oferir uns preus inferiors, es basen en el principi capitalista més descarnat. I una cosa que mai he sentit qüestionar en boca d'un botiguer és el sistema.

Els botiguers sempre han entès el lucre immediat per sobre dels resultats a mig termini. Així, tot i les crides a la solidaritat que els hi fan en totes les vagues generals, ells opten majoritàriament per assumir el paper d'esquirols, tot i que aquell dia venen poc o res i s'arrisquen a la violència o les males paraules dels seus veïns treballadors. Ho fan, no només per l'ingrés d'un dia, si no perquè se senten part de l'empresariat, d'aquells que les caricatures dibuixen amb frac i copalta.

Però la crisi és llarga. Ara, sense reconèixer-ho els petits botiguers s'adonen que les recaptacions baixen i que la perspectiva és de més misèria per a tots. Davant d'això sonen les alarmes i les associacions de comerciants han descobert la proximitat. Reclamen solidaritat als seus veïns i veïnes. Els hi diuen: compreu al barri, contribuïu així a mantenir llocs de treball, a que la xarxa econòmica de la zona es mantingui, és una cosa positiva per tots. No diuen enlloc que, aquesta solidaritat suposa un esforç per als compradors, que veuen com els preus en les grans cadenes comercials són més baixos.

Més retallades, menys calaix

Aquesta gent que davant d'una protesta que fan els seus veïns per mantenir la seva capacitat adquisitiva els ha girat l'esquena, veu com els resultats de la política de reducció de sous, d'acomiadaments massius i de retallades d'ingressos de la funció pública els afecta negativament en els seus calaixos i ara reclama solidaritat. No dic que no s'hagi d'exercir, però per mi aquesta crida a consumir al petit comerç necessitaria de contrapartides, per exemple, si es veiés que el comerç de proximitat davant situacions extremes ajuda als més necessitats, potser la resta de veïns veurien als comerciants com a part “dels seus”, si no tot sembla una estratègia comercial de supervivència i que realment no es creuen ni els que la impulsen.

L'anís Infernal i Balaguer, incident mortal!

La història de què us parlo avui es per mi un espècie de mosaic fet amb peces diverses i un d'aquests components és la memòria del meu pare. En xerrades de la meva infantesa, ell m'explicava una història apassionant, la de l'”Anís Infernal” i la fi del seu propietari.

“Anís Infernal: el peor del mundo” era l'eslògan amb que la marca es promocionava. Era una espècie de marketing xocant, que li va proporcionar una gran anomenada, no sols a Espanya si no també a diversos països de llatinoamèrica.

Qui més ha parlat d'aquest cas és Vidal Vidal, D'Arbeca, en el seu llibre “Salvatge Oest” d'editorial Planeta. En el darrer capítol del llibre explica Vidal que en algunes publicacions satíriques de Lleida s'anunciava l'anisat com a “fabricat ab los vins més dolents del Priorat i comarca”. L'anís va néixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l'any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d'aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d'aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París.

Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l'anís més conegut de la contrada.

I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l'efecte xocant que el marketing d'impacte tenia en els consumidors: l'èxit de l'infernal era fenomenal, sembla.

Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l'últim propietari de l'empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l'anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L'home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d'Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.

El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l'incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L'home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!

Detenció

Però, el més greu de tot és que a través d'un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l'ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d'acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l'hauria matat, sense cap judici .

El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l'Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l'escriptor d'Arbeca és que l'acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l'execució va ser que abans l'empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de castic, no sé si diví a aquella dèria de culte bàquic o dimonial.

En tot cas agrairia si algú té alguna peça més del puzle d'aquesta història que me'n informés. Una història que segur que en un altre lloc hauria donat per fer una pel·lícula.

Tres Cavalls, d'Erri de Luca i Vida i destí, de Vassili Grossman, recomanats

A l'estiu hi ha més temps per fer coses que durant l'any no faríem. Una d'elles és llegir. Els gustos són personals i intransferibles, però em permeto fer-vos arribar alguns suggeriments: llibres que a mi m'han agradat!

Erri de Luca és l'autor que us presento i el llibre, una novel·la, Tres cavalls. És la història dels primers cavalls de la vida d'un home. Té cinquanta anys i un passat replet d'experiències molt difícils: de molt jove va marxar a l'Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d'haver estimat intensament, d'haver perdut la dona en plena barbàrie, d'haver lluitat contra la dictadura i d'haver patit persecucions i traïcions. Aquest home, a Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l'Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d'un africà que somia a tornar al seu país.

El llibre el podreu trobar en edició d'Editorial Empúries i en digital hi ha una edició feta per Vidadoble.

Es tracta d'una narració seca, dura, apassionada. De Luca hi aboca en aquest llibre algunes de les seves experiències vitals: obrer de la construcció, militant del grup Lutta Continua allà pel 1968 italià, camioner, i durant la guerra dels Balcans va ser conductor de vehicles de suport humanitari. És un apassionat alpinista. És autor de més de cinquanta obres, entre les quals destaquen: Aquí no, ara no (1989), Tu, meu (1998), Tres cavalls (1999), Montedidio (2002), o El pes de la papallona (2009). Va aprendre de forma autodidacta diverses llengües, com l'hebreu o el jiddisch, i ha traduït a l'italià nombrosos textos, entre ells alguns dels llibres de la Bíblia.

Vida i destí

El segon llibre, entre els transcendents, és la novel·la, Vida i destí, de Vassili Grossman. Galaxia Gutemberg, Editada per Cercle de Lectors. Es tracta d'una obra monumental, que només té una traucció al català. Se l'ha comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi. Grossman va ser periodista estrella a la Unió Soviètica. Va cobrir en directe la batalla d'Stalingrad, i va ser el primer en donar la notícia de l'existència dels camps d'extermini nazis. Vida i destí és un cant a l'humanisme i també un homenatge a la gent que va gosar somiar una alternativa al totalitarisme sense renunciar a la idea de l'alliberament de la humanitat. La seva novel·la escrita des de la radical llibertat personal, va ser prohibida pel règim soviètic i ell mateix va ser condemnat a l'ostracisme. Un censor li va dir que el seu llibre so es publicaría ni d'aquí a dos cents anys. Espero que si el llegiu, en gaudiu.

La responsabilitat de la professió periodística en el cas Bankia (una aportació)

En tot això de la crisi, nosaltres, els periodistes també hi tenim una part de culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a exemple el cas Bankia.

Fa més dos anys en el món periodístic relacionat amb l'economia era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.

Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversores privats que el podrien recapitalitzar.

Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!

Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.

Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.

Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.

Mirar cap a un altre costat

Insisteixo, els periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants, “hi havia tema”, però també que si es plantejava això, segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en l'aixecada de camisa de Bankia.

He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.

Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme s'han sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim la resistència, que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tant treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de ganyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.

Els catalans ens hem d'implicar en favor de la gent de la Franja

L'invent del PP d'una nova llengua: l'aragonès oriental, per desnaturalitzar la presència del català en aquelles comarques obre el debat sobre l'actitud que en aquest sentit ha de adoptar Catalunya: intervenir o mirar cap a un altre costat.

Ja dic que la meva opinió és intervenir. No fer-ho ja se sap que suposa, només cal veure la desfeta del País Valencià i el que pot passar a les Illes Balears i Pitiüses.

Ser actius no vol dir ser maldestres. I la gent de la Franja en són uns mestres. Quan va caldre ells ens van ajudar i ningú se'n va assabentar. Bé, gairebé ningú.

Quan a Catalunya s'estava redibuixant el mapa de les comarques, la Ribagorça actual es temia quedar en un cul de sac. Separada dels Pallars per serralades, i evidentment diferent de la Vall d'Aran, podia quedar en terra de ningú. A més, era un conjunt de municipis que tot plegat no arribava a mitjan dels anys 80 als 5.000 habitants. Tots els números per quedar marginada.

Els ribagorçans sabien que n'havien de muntar una de grossa per què a Barcelona els hi fessin cas. Van convocar una manifestació a Pont de Suert per reclamar el reconeixement de la identitat comarcal.

Llavors jo treballava a la premsa de Lleida i l'anunci va suscitar atenció. Més si es té en compte que al Pont de Suert una part important de la població era d'origen immigrat impulsat per les obres hidroelèctriques que havien sovintejat els anys del franquisme.

Curiosament al iniciar-se la manifestació, els observadors vam veure-hi una gentada, amb benevolència es va publicar una assistència de més de 3.000 persones. Més tard burxant una mica els ribagorçans ens van aclarir un misteri, prop del 50% de la gent l'havien aportada els municipis de la comarca sota administració aragonesa. Res els hi anava formalment a ells, però la gent de Bonança, Tolba, Pont de Montanyana o Benavarri, i molts altres llocs es van mobilitzar sense fer soroll en favor dels seus companys a l'altra banda de la frontera administrativa.

Es va guanyar

Es va guanyar l'aposta. Ara la Ribagorça existeix com a comarca administrativa catalana. Des de sempre, sense dir res, els xiquets dels pobles de la banda aragonesa van a les escoles de Pont de Suert on es formen en català, sense cap problema. I les col·laboracions no s'han frenat en cap àmbit. De fet, la majoria dels habitants de la Franja naixen a Lleida: a l'Hospital Arnau de Vilanova.

Si ara no ens impliquem en l'aposta genocida que el PP ha posat sobre la taula, els efectes no s'aturaran amb la gent de la Franja. Com se sap, o ens salvem tots o ens enfonsem tots, que va dir Fuster.

Per què les empreses periodístiques tenen tant interès en què firmem la informació?

Tomeu Ferrer
Firmar o no firmar els articles com a protesta laboral? Un suggeriment que pot causar polèmica entre els periodistes. Permeteu-me que defugi l'aspecte central de la proposta: esbrinar si per als interessos dels professionals la mesura és adient o simplement perjudica la credibilitat dels informadors i els mitjans.

Parlaré del paper que s'ha generat al voltant del binomi informació-opinió. D'entrada diré que és cert que hi ha moments en què els periodistes firmen, firmem, fins i tot els peus de foto. També és cert que les empreses insisteixen tot el que poden a forçar que les informacions vagin firmades. Perquè?

Les direccions periodístiques de les empreses intenten que la major part de les informacions tinguin un periodista que se'n faci responsable. I més si aquests periodistes tenen un nom consolidat. Per quin motiu? Hi ha claus diferents, però una és certament perversa. Les empreses periodístiques han aconseguit canviar la seva estructura clàssica, que era oferir una informació no condicionada i mostrar la línia ideològica de la publicació en l'opinió. Això ha canviat. Els diaris tendeixen ara a filtrar subtilment la ideologia que defensa l'empresa en les informacions, mentre que obre l'àmbit de l'opinió a firmes de tot el ventall democràtic. Un canvi copernicà: l'enfocament ideològic dels grups econòmics que hi ha darrere dels mitjans, les seves intencions subliminars s'han aixoplugat en les pàgines d'informació pretesament pura i les opinions serveixen com hem dit, de coartada per justificar amb un fals pluralisme la seva posició ideològica global.

En el context descrit, crec que les informacions han de tenir firma perquè les empreses tenen interès a treure's les puces de la seva tendència ideològica dominant: “són ells, - els periodistes- no la direcció” els que són de dretes o d'esquerres, podria declarar un director de publicació en cas de ser interrogat al respecte.

Per contra, l'opinió s'utilitza com una forma de despistar a l'usuari i fer-li creuer que el mitjà de comunicació és realment obert. Recordo que l'edició catalana de la Razón es va adornar amb firmes procedents del gabinet de Presidència de la Generalitat en l'última etapa de CiU abans del Tripartit. No obstant, els editorials i l'opinió realment estructural seguia sent la tradicional en el mitjà propietat de Planeta.

No sé si m'he dispersat però abans de la crisi galopant que ens afecta, les firmes eren importants per justificar la línia ideològica dels mitjans i si en una protesta laboral es deixa pelada la informació el resultat és despullar una mica al rei, vull dir a la direcció ideològica del mitjà i, per tant, és un mecanisme més de pressió per intentar solucionar el problema social que genera la protesta laboral.

Quan un funcionari gelós va voler fer fora de la Diputació General d'Aragó a Iglesias, “por catalán”

La recent decisió del govern autonòmic aragonès, sintetitzada amb la negació de l'existència del català en aquella comunitat m'ha fet recordar una anècdota periodística.

Els meus inicis en l'ofici els vaig fer a La Mañana, un diari local lleidatà. Com era normal un dels mercats potencials era la Franja de Ponent. Informàvem del que passava a Fraga i a la resta de poblacions de l'àrea, fins a Montsó. En una d'aquestes informacions vaig conèixer l'alcalde socialista de Fraga, Francesc Beltrán. Una persona d'origen cristià i que ara hauria patit molt per la negació de la catalanitat de la llengua que parlava.

El Francesc Beltrán m'estava atenent per una informació econòmica i en un apartat em va contar una anècdota que ell va viure. Després de les primeres eleccions municipals, molts dels ajuntaments de la Franja van ser ocupats per joves socialistes amb trajectòries semblants i en molts cops formaven part de colles d'amics. El mateix Beltrán era un dels més grans en edat, però hi havia, per exemple, el passat president aragonès, Mercel·lí Iglesias, alcalde llavors de Bonansa, població veïna del Pont de Suert, i també Josep Bada, primer conseller de cultura de la Diputació General d'Aragó.

Precisament el govern preautonómic aragonès una de les primeres coses que va fer en crear-se va ser una recepció a tots els alcaldes d'aquella autonomia.

¿Qué hacen aquí estos catalanes?

La reunió es va fer a Saragossa. Al lloc on es va celebrar la trobada es van trobar els amics que acabaven de ser escollits alcaldes. La majoria dels que pertanyien a pobles de la Franja eren amics i en trobar-se ho van fer parlant en català, com era el més natural entre ells. Beltrán explicava que a la sala on estaven un subaltern va escoltar parlar català i va veure un grup de gent llavors jove que animadament comentava detalls de l'encontre. El funcionari imbuït potser per un nacionalisme espanyol inherent a un càrrec administratiu regional, es va enfadar molt i va anar a denunciar que “unos catalanes” s'havien colat a la trobada. Hi va haver sort, perquè algú va reconèixer els nous alcaldes de la Franja entre els que el bidell volia fer fora de l'acte. Tot va acabar aquí, però el fet va arribar a l'oïda de Beltrán i els seus amics, que se'n van fer creus de l'ambient amb que començava la democràcia i l'autonomia a l'Aragó.

Per cert, Bada, era l'últim president del consell de les llengües d'Aragó. Ha criticat durament a la consellera del PP que ha intentat carregar-se el català, i també l'aragonès, a la seva autonomia.

Us copio una entrevista a Bada publicada a l'Heraldo de Aragón.

“--¿En qué papel queda el aragonés y el catalán? ¿Les ve futuro?

--El aragonés se convierte en un cadáver donado para la ciencia, para los filólogos, y en una reliquia popular que vale menos que los bienes de la Franja para el director general de Patrimonio. La otra lengua sobrevivirá mal que les pese.

--¿Cómo valora que desaparezca el término catalán para los hablantes del Aragón oriental y a partir de ahora sea "aragonés meridional y septentrional"?

--Como una estupidez, ¿por qué no llamar al castellano aragonés occidental?”

Quan a Balaguer dir convergència significava: socialisme (i 3)

Fa un temps vaig iniciar una sèrie on explicava les meves impressions sobre les presentacions dels partits polítics a Balaguer, a la fi del franquisme. Qui l'hagi seguit haurà notat a falta una força política: els socialistes. D'ells en parlo en aquesta entrada.

Com a primer punt he de dir que jo no recordo haver assistit a un acte concret de presentació dels socialistes a la nostra ciutat. La explicació és que els seguidors del partit estaven immersos en un procés de clarificació de forma que haurien deixat els actes públics per a més endavant.

Els socialistes a Balaguer formaven part del procés denominat convergència socialista, destinat a crear el PSC Congrés. Això volia dir que volien confluir en un sol partit socialista després d'ajuntar col·lectius diversos de tot Catalunya de procedències diferents. Hi havia, però, un fil conductor, els impulsors de tot plegat estaven relacionats amb l'antic Moviment Socialista de Catalunya (els músics), que tenien com a precedent el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que a Balaguer havia estat un grup molt fort abans de la guerra.

Els socialistes balaguerins eren joves, d'una generació anterior a la meva. El seu punt de trobada era l'associació d'Amics de les Nacions Unides, tot i que anteriorment havien impulsat l'Ateneu. La ideologia d'aquest grup entre els que hi havia el Jaume Casals;  l'exalcalde, Miquel Aguilà o el Josep Pui, entre altres, era una barreja a parts iguals de catalanisme i socialisme. Tant , que si en aquell moment s'hagués preguntat a Balaguer qui eren els nacionalistes, segurament la majoria els hauria assenyalat a ells. En el camp social s'apuntaven a una tendència situada a l'esquerra de la majoria dels partits socialistes europeus. Parlant amb ells es notava una tírria molt gran als socialdemòcrates i una proposta clarament federal o fins i tot confederal, respecte a la qüestió nacional.

Bé, aquest partit s'estava construint quan els joves independentistes acabàvem de plegar del Front, perquè l'històric partit havia iniciat una via que el duria a situar-se al voltant de CiU. Estàvem, doncs, orfes d'organització i ells suposaven una proposta oberta. Personalment vaig parlar amb el Jaume Casals i veia que ens podíem entendre. Com que la meva dèria era treure al nostre grup de la simple posició ideològica, la meva dèria era iniciar un treball en l'àmbit sindical i la organització que ens semblava més propera a les nostres idees autogestionaries era la USO, i aquest sindicat era també pel que apostaven des de Convergència Socialista. Així es podria iniciar un treball conjunt. Però quan li vaig comentar al meu interlocutor socialista la resposta va ser : “ho sento, s'ha decidit que ens passarem tots a UGT”. I aquí es va trencar tot l'acostament.

El PSC congrés es va fusionar poc després amb els odiats socialdemòcrates del Reagrupament i amb el molt criticat PSOE a Catalunya. Va obtenir un èxit electoral esclatant a nivell provincial, però no tant a Balaguer. Ells van justificar l'acord per unificar la societat catalana, en la seva opinió dividida entre immigrants i catalans d'origen. Després van venir molts anys d'èxits electorals per a ells. Tanmateix, aquell partit català i socialista es va situar en l'òrbita del PSOE i va assumir profundament les propostes de la socialdemocràcia. I fins aquí.

La demagògia d'Albiol no s'ha de carregar el llibre verd a les escoles de Badalona

Diuen que s'atrapa abans a un mentider que a un coix. I no hi ha res més tossut que els fets. Em refereixo al joc dels embolics practicat per l'ajuntament que presideix el conservador espanyol, Xavier Garcia Albiol.

Recordem que el polític del PP va fer una campanya electoral municipal sobre un eix prioritari, la persecució dels estrangers pobres. Va acompanyar aquest programa amb propostes molt grates per a les famílies amb dificultats econòmiques, com va ser la promesa formal de que el consistori pagaria tots els llibres als escolars de Badalona.

I vet aquí, que la complicitat de CiU va fer possible que el PP d'Albiol, tot i ser la minoria majoritària aconseguís l'alcaldia. Al assolir el poder va venir el moment de la veritat. Els llibres promesos costaven una picossada i a les arques de l'Ajuntament hi havia sobretot telaranys. Davant la situació, van començar les giragonses: Albiol va dir que el primer curs els llibres no serien de franc per a les nenes i nens badalonins, però l'any vinent sí que ho serien.

La falta de compliment va fer que els socialistes del PSC viessin una primera via a partir de la qual construir la crítica. 

En començar el segon curs els assessors d'Albiol es van empescar una sortida. La gratuïtat dels llibres es podia tapar a partir de l'extensió a totes les escoles de la ciutat del programa llibre verd, consistent a la pràctica del reciclatge dels llibres que compren els pares agrupats a les Ampa. Aquests llibres passen d'un curs a un altre i se substitueixen quan es deterioren o quan pedagògicament així es decideix. La compra en grup fa que els preus que s'aconsegueixen siguin prou bons i l'estalvi per a les famílies important. Cal dir que en alguns moments altres ajuntaments havien fet aportacions econòmiques a les escoles capdavanteres en aquesta pràctica.

Jocs de mans

La promesa incomplerta d'Albiol i els seus es podia solucionar si les escoles acceptaven l'extensió del programa llibre verd aquest cop des de la direcció municipal. Rebuscant pels calaixos el consistori havia trobat 3 milions d'euros que s'haurien tret d'altres partides vinculades amb l'educació per destinar-ho a fer veure que finalment els llibres serien de franc per als nens badalonins. Però, les escoles i les associacions de mares i pares han decidit que no accepten la invasió que des de l'alcaldia es pretenia fer del programa llibre verd, perquè a hores d'ara no se sap quins fons es dedicarien realment des de la Casa de la Vila, cosa que posava en perill una pràctica que s'havia construït amb èxit des de fa molts anys. Per tant, 27 escoles públiques de Badalona han comunicat que seguiran amb la seva pràctica autogestionaria sense esperar a veure què pensa fer el consistori.

La improvisació municipal ha tornat a moure's i ara s'han tret de la màniga un denominat bonus-llibre, que tot i que no s'ha aclarit en què consistiria se suposa que suposaria lliurar uns talons a cada família perquè amb ells es poguessin comprar productes escolars, però no s'ha aclarit la quantitat amb la que es vol tapar la fallida promesa electoral ni com es realitzaria aquest repartiment ni en quines condicions. Tot plegat sembla més una cortina de fum per fer veure que es fa alguna cosa, sense que hi hagi encara res de concret al darrere.

Les escoles han decidit tirar pel dret i l'any vinent seguiran amb el llibre verd sense fer cas dels cants de sirena d'Albiol i els seus. De moment.

La operació Garzón i les retallades socials ara i aquí

Aquests dies s'estrena la pel·lícula, feta gràcies a les aportacions solidaries, que recorda la temporada d'esglai que es va viure l'any 1992 quan el llavors jutge estrella, Baltasar Garzón va protagonitzar una durissima repressió dirigida a independentistes catalans. Han passat vint anys des de llavors i el magistrat ha caigut del pedestal, potser empès pels que llavors l'aplaudien. Alguns dels gairebé 50 independentistes represaliats rebran un homenatge, que segurament no haurien mai volgut i tot plegat ens remet a un concepte ben viu: la història!

Perquè a Catalunya Garzón serà sempre recordat per fer, com a mínim, els ulls grossos davant les denuncies de tortures que es van fer en l'operació que ell va liderar. No sols aquí, el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per no investigar aquelles queixes, que en alguns casos tenien la forma de fotografies de detinguts plens de blaus després dels hàbils interrogatoris a que van ser sotmesos.

Hi haurà qui es queixarà que el jutge sigui recordat per aquesta actuació en lloc de les que va realitzar en altres àmbits, com intentar obrir un procés al franquisme. Però la història es tossuda i et recorda amb llums i ombres.

Recordar les retallades

Igualment la història recordarà el que l'actual govern de la Generalitat està fent en matèries socials. Les retallades, les detencions contra els que legítimament protesten, les abraçades vergonyants amb els que han actuat sempre en contra dels interessos dels desafavorits quedaran com a contrapunt als resultats no se sap si brillants de la gestió de CiU. Per això crec que estaria bé que algú faci de notari. Que cada retallada de la sanitat o l'educació quedi documentada. Que cada centre sociosanitari que s'hagi de tancar per donar diners als bancs tingui nom i cognom. Que cada responsable d'un dany al teixit del país quedi retratat. Així ningú podrà negar al cap d'uns anys el que es va fer i qui ho va perpetrar.

Altrament, dues dècades més endavant, quan s'hagin cicatritzat les ferides de les retallades, algú, igual com passa amb Franco, intentarà negar els fets. Dir que la reforma laboral no era tal com està escrita, que no hi van votar a favor, que fins i tot no van empitjorar el que havia redactat el PP i es vantaran a més d'haver salvat el país. Tinguem memòria, perquè qui la perd, perd la identitat.

Quan Sellarès presentà CDC al Faro a Balaguer i Cornudella ho va fer amb l'FNC a L'ajuntament (2)

La primera presentació de CDC a Balaguer, suposo que fora dels ambients estrictament partidaris es va fer en un sopar al restaurant El Faro. Era abans de la fundació del partit, que data de 1974. A mi em va convidar, amb insistència el Ramon Auberni, de qui en mantinc un molt bon record. Per converses al carrer ell sabia que jo combregava poc amb l'ideari de CDC, però això no li suposar cap problema per convidar-me.

A l'acte, privat però obert, hi vaig assistir amb el Jaume Casals, que llavors era la persona que més coneixia vinculada a la creació de Convergència Socialista i més tard al PSC.

La persona que va fer la presentació del futur nou partit va ser Miquel Sellarès, que seria amb el govern Pujol el primer responsable dels Mossos d'Esquadra.

Dues coses em van cridar l'atenció en aquella presentació. Són anècdotes, però jo els hi vaig donar importància. La primera va ser que al sopar, contra el que era normal llavors, ens hi van convidar, suposo el partit, cosa modesta, sopa de peix i un segon plat poc ostentós. El segon detall va ser que el conferenciant va venir amb un xòfer, perquè Sellarès, llavors no conduïa.

El contingut de la conferència a mi em va sobtar. Hi anava amb la idea de considerar CDC un partit acostat al centre dreta i regionalista. El portaveu del partit es va esforçar a explicar el contrari. Convergència es plantejava con un partit molt ampli, “des de la democràcia cristiana fins als socialistes”. Només es deixava de banda als comunistes. De fet, una part del plantejament anava en la direcció de contrarestar l'hegemonia que se li suposava al PSUC. De la resta dels partits se'n va parlar poc i més aviat amb respecte, malgrat les diferències.

De la trobada en vaig sortir una mica admirat de la qualitat democràtica que tenien els representants del que jo pensava que seria el partit de centre de Catalunya. Amb aquella gent: l'Auberni i el Vidal, es podia parlar i acordar el que calgués, pensava. No obstant, la posició ideològica plantejada per CDC era llavors molt allunyada de la que jo tenia. Tanmateix, el respecte per part meva era total.

Més tard, cap a les primeres municipals vaig contemplar, amb astorament, com aquells capdavanters de CDC que jo coneixia i respectava eren substituïts per altres persones a qui no havia vist mai en l'oposició i que, en la meva opinió van canviar el tarannà d'aquell partit i a mi m'hi va allunyar a distàncies estratosfèriques.

FNC, les llibertats catalanes

El Front Nacional de Catalunya (FNC) era el meu partit. Hi vaig militar fins gairebé 1976. La històrica organització s'havia apuntat també a fer presentacions en els territoris per veure d'ampliar la seva base de suport. La primera a Catalunya es va fer a Lleida. Èxit total, la sala Els Pagesos plena de gom a gom. A la sortida fins i tot es va organitzar una petita manifestació. Cal dir que la resta de l'oposició a la capital del Segrià hi va ser pressent, com era normal llavors.

Balaguer va ser el segon lloc on es va fer una presentació pública. Hi van intervindre el líder màxim, Joan Cornudella, de les Borges Blanques i Joan Ramon Colomines-Companys, de Barcelona. El tàndem intentava reflectir les dues cares del partit. Cornudella tenia gairebé 70 anys i era la cara institucional del partit: Assemblea de Catalunya, Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i tenia també una bona relació amb el President Tarradellas, encara a l'exili. Colomines, estudiant de medicina estava en la vintena i representava l'aire jove que es volia donar a FNC.

La conferencia es va fer a l'Ajuntament i el seu títol era “Les llibertats catalanes”, expectació i sala plena, més aviat per la curiositat que, penso, per adhesió.

Em quedo amb una imatge final, Cornudella i el balaguerí Francesc Ticó passejant per la banqueta i recuperant anys de militància conjunta a Estat Català. De fet Ticó es va mantenir sempre, malgrat l'amistat amb Cornudella, en l'òrbita d'ERC.

Sense saber què fèiem, els joves que vam organitzar aquella conferència havíem retornar a la normalitat, ja que aquell era el primer acte públic d'una força política desacomplexadament independentista a Balaguer des de la guerra civil. L'independentisme modern retornava a la capital de la Noguera, cosa que no era poc.

El pacte fiscal que impulsa CiU és increïble

El titular ho diu tot. No em crec que CiU sigui capaç de tirar endavant el procés que hauria de dur a un concert econòmic per al Principat o en el seu cas, el partit majoritari s'atreveixi a tirar endavant una acció de desobediència civil del poble català contra el poder públic espanyol.

Perquè sobre el paper i en resum les coses serien aquestes. Si Madrid no s'avé a acceptar la demanda d'un pacte fiscal, que amb la boca petita els del nacionalisme conservador també anomenen concert econòmic,, “entraríem en un terreny desconegut”, segons va dir el president de la Generalitat, Artur Mas.

Afirmo que la batalla pel pacte fiscal realment no es produirà, perquè ras i curt suposaria que el partit majoritari a Catalunya i el govern que gestiona fos capaç de posar-se al capdavant i impulsar la desobediència cívica i enfrontar-se amb l'Estat espanyol. I això suposaria que Artur Mas estigués disposat a acceptar les represàlies que la seva actitud comportaria. Ras i curt, que entomés la possibilitat d'anar a la presó. Perquè, a Madrid per mantenir la situació actual sí que estan disposats a empresonar a qui calgui, com es va veure amb l'encausament del Lendakari Ibarretxe quan va plantejar la proposta d'estat lliure associat per a Euskadi. No veig cap dirigent de CiU emulant Gandi, clar que el dirigent indi era veritablement independentista i Artur Mas el més agosarat que ha fet és anar a la universitat pública en lloc de a la privada on el seu pare volia enviar-lo.

Reforma laboral

Per desgràcia això del pacte fiscal és una espècie de pastanaga que ens posen al davant als catalans per què no ens fixem en el pal que sense cap misericòrdia esgrimeix Artur Mas contra els seus conciutadans. I en conseqüència, no podem oblidar que si per una d'aquelles coses des de CiU es volgués finalment afrontar una acció de força, difícilment tindrien ara el suport dels catalans afectats per les brutals retallades perpetrades pel govern del nacionalisme conservador d'aquí. En aquest sentit, l'agreujament de la dura reforma laboral perpetrat per CiU al Congrés a Madrid amb connivència amb el PP no fa guanyar als convergents adeptes dins de Catalunya.

I per acabar-ho d'adobar, entre els que podrien ser partidaris de donar un pas endavant més enllà de la autonomia decapitada que ara tenim se situen els sectors que poden donar en algun moment suport al govern de CiU, ara el critiquen amb duresa per la seva posició contrària al #novullpagar i favorable a la submissió a Abertis i el complex encapçalat per la Caixa.

Si no s'és capaç d'aixecar les barreres d'un peatge veig impossible que CiU tingui pebrots per arribar a Ítaca.

Catalunya serà intervinguda al novembre.. o no?

Aquests dies hem vist com ens inunden previsions, auguris, profecies, visions de futur sobre com aniran les coses vinculades a l'economia, la darrera es la referida per Edward Hugh. Aquest economista, dedicat durant molts anys a la traducció, hi ha posat data: al novembre. I els mitjans de comunicació, fins i tot els seriosos, se n'han fet ressò.

Un dels esports més practicats és el fer previsions, que acostumen a no ser verificades a la fi del termini posat per al seu compliment. Però la pedra s'ha llançat i alguna cosa queda.

Un element que explica la reacció davant les previsions és que les emeten tècnics, experts, economistes o qualsevol altre que tingui una qualificació que sembla que avala qualsevol cosa que sigui dita per aquests professionals. Però, sovint s'oblida que l'economia és una ciència social, no una ciència empírica. És a dir, allò que diuen els economistes té a veure amb la seva ideologia. No són receptes neutres, tenen ideologia al darrere, una ideologia que té a veure amb els seus interessos, la seva situació de classe etc.

Poso exemples per què ningú digui que parlo per boca de peix. Com ha periodista econòmic he assistit a oportunes rodes de premsa on es presenten resultats d'estudis pretesament seriosos que afirmen que en un període curt d'anys no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. Aquests estudis acostumen a ser fets per fundacions, entitats, a la fi lobbys, que malden per menjar-se un troç del pastís que suposaria la privatització de les pensions.

Estudis interessats

Una patronal catalana va muntar un simposium fa uns anys en que defensava que Catalunya no podria funcionar en el seu àmbit industrial per manca de mà d'obra. Ho van fer reforçats per estudis tècnics encarregats expressament. Ara reclamen l'abaratiment de l'acomiadament, també amb estudis d'economistes..

Recordo un economista, d'aquests amb títols molt esbombats, que durant els anys de la bombolla de la construcció es va fer la barba d'or amb col·laboracions a ràdios i televisions, en què negava que el totxo pogués fer fallida. Durant la caiguda a plom del sector augurava una ràpida recuperació i ara pontifica sobre la inviabilitat d'aquest àmbit econòmic. Però no ha fet autocrítica de les seves cagades!

En un llibre d'auto-ajuda que vaig llegir fa temps el seu autor assegurava que darrere de tot expert hi ha un venedor. I això s'ha de tenir en compte.

Ja sabeu, potser Catalunya serà intervinguda. Ho ha dit el senyor Hugh. La fi del món s'acosta, segons els llibres dels maies. Passarà, o no passarà, el cert és que aquests auguris han beneficiat als que els han fet públics.

Va ser un economista insigne: J.K. Galbraith, assessor de Kennedy, qui va dir allò que “els economistes es divideixen en dues categories, els que no saben i els que no saben que no saben...”. Per cert, diuen que l'economia millorarà a durant el primer trimestre de 2013...

Un gran centre cultural ja duu el nom de Teresa Pàmies... a Barcelona

Reconec que em fa mandra. No voldria fer del meu bloc una reivindicació permanent del mal tracte que realitza el consistori de Balaguer amb la Teresa Pàmies. El cert és que des de la distància observo com l'ajuntament es contradiu una i una altra vegada amb un objectiu clar: no fer res per honorar aquesta balaguerina premi d'honor de les lletres catalanes, però al mateix temps no té valor per reconèixer-ho.

El motiu de l'esmentada resistència, em sembla endevinar-lo, però sempre si es donés una explicació entenedora s'evitarien les especulacions. Repeteixo, em sembla que el motiu no és altre que una espècie de revenja pel que va significar abans i durant la guerra civil la Teresa Pàmies. Un perjudici anticomunista, vaja. En aquest sentit, em podria estendre en el que va significar l'amnistia de l'any 1977, però no ho faré. Només cal pensar que persones que van denunciar injustament després de la guerra els seus veïns a Balaguer no han estat molestades ni ningú els hi ha passat comptes. I de noms en sabem uns quants d'aquests. Cal recordar que una denuncia significava molt sovint detenció, maltracte al cuartelillo i presó o coses pitjors. Torno a dir, a aquests franquistes els vam amnistiar.

Acabo ràpid. Fa uns mesos es va dir que, en vida, la Teresa Pàmies no va voler que a Balaguer se li atorguessin honors. Això ho va escriure un dirigent polític de l'anterior ajuntament. No sé el motiu que va tenir per evitar-ho. El cert és que en altres llocs, com Barcelona, sí que se li ha retut l'homenatge com es mereixia. El nou centre cívic de l'Eixample es diu Centre Cultural Teresa Pàmies, és, per si el voleu visitar, al carrer Urgell. La decisió va donar quan la Pàmies estava malalta, durant el darrer mandat socialista a Barcelona. El cert és que el nou alcalde, Xavier Trías, ha mantingut el nom sense cap problema. I em sembla que Trías i el Josep Maria Roigé, són del mateix partit, però em sembla que el primer té un tarannà més obert i intel·ligent que el segon.

Em temo que en seguirem parlant.

Enfangats en el periodisme descriptiu

La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i que no des del seu lloc de treball. Saben que segons que intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral del Corte Inglés o, en els seus inicis l'affaire Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.