ERC ha decidit no decidir res

L’anterior nota que vaig escriure tenia com a objectiu intentar saber si el partit independentista majoritari es plantejava alguna qüestió estratègica nova. Bé, ara, uns dies després em dol dir que sembla que no.

El partit majoritari de l’independentisme no es planteja res que no sigui la via institucional. Sembla que com a màxim el que farà serà recolzar-se en les mobilitzacions que es tirin endavant de cara a Sant Jordi.

Mentrestant el partit segueix encarat en el segle XX, i més aviat en la primera meitat d’aquell segle. Pràctiques com primer escollir el cap de llista municipal i després veure quin programa defensarà no s’addiuen massa amb la modernitat basada en els correus electrònics i la comunicació immediata.

Molta de la gent que està actualment a la direcció dels republicans havia defensat fa temps alternatives al funcionament partidari tradicional. Igual que en moltes altres coses, semblen haver canviat.

ERC sembla abocat a ser un partit que viu a batzacades i que entra en activitat febril just abans de les eleccions i hiverna internament durant la resta del temps, igual com els partits nord-americans, però amb objectius absolutament més ambiciosos.

Tant de bo m’equivoqui.

Després de la manifestació: la cruïlla d'ERC

Potser és un miratge o una mala interpretació però després de la manifestació de dissabte passat sembla que hi ha, entre moltes altres, una cruïlla davant d'ERC.

M'explicaré. D'una manera o altra en la marxa es van trobar dues realitats. Per una banda, la gent enquadrada en ERC com a partit, l'únic, que va apostar per la manifestació. De l'altra hi havia moltes entitats i persones, el que hem convingut a dir-ne societat civil.

L'èxit de la mobilització ha fet que la cúpula, els capdavanters de l'amalgama dita societat civil hagin fet un convit, o un repte a la resta de partits polítics parlamentaris: els han dit que no es desfaran i que convocaran noves accions populars.

Davant d'això ERC haurà de prendre decisions. Sintèticament haurà de veure si manté la seva política de prioritzar, gairebé sense alternatives, la actuació estrictament parlamentària (de democràcia formal, que en diríem en altres èpoques) o bé, opta per assajar una mena d'híbrid consistent a mantenint la pressió en el camp institucional, però veient que les ratlles del terra són difícils de superar, o bé opta per obrir una via de col·laboració amb l'entorn de la manifestació del 19 de febrer.

L'aposta per la via formal té perills, especialment perquè l'Estat no acceptarà cap pacte per la senzilla matemàtica parlamentària.

L'aposta mobilitzadora tampoc és senzilla. No garanteix èxits, i al mateix temps fa que el partit hagi de qüestionar-se a si mateix, haurà d'obrir una via de negociació i pactes amb la societat civil . Però, cal pensar que amb el que pot caurel's a sobre, aquesta seria una via per ampliar els límits que fins ara han fet d'ERC un partit frontissa i li permetria jugar en primera divisió de la política catalana.