divendres, de febrer 08, 2013

L'eficàcia de l'Escola Pública a Balaguer, de la Primo de Rivera a l'Escola Àngel Guimerà

Primers alumnes de l'Escola, el pare encerclat en verd
Això de tenir un bloc té coses positives. Una d'elles és poder explicar aspectes personals i, si es vol, lligar-los amb la col·lectivitat. Ho pensava quan em plantejava escriure sobre l'Escola Pública. Dir coses en genèric sobre aquest assumpte és a hores d'ara difícil, però potser és més fàcil posant-hi exemples concrets.

Fa uns anys es va celebrar l'aniversari de la creació a Balaguer del primer centre públic d'ensenyament. Es deia Primo de Rivera, en honor al general que els anys 20 del segle anterior va fer un cop d'Estat i, per apaivagar la crisi econòmica que afectà aquella dècada, va endegar una sèrie d'Obres Públiques, tot plegat per reduir l'atur que començava a ofegar a la societat.

M'agradaria poder fer un reportatge del procés que va dur a crear l'Escola Primo a Balaguer. Segurament no hauria estat gaire participatiu, però crec que moltes persones es degueren il·lusionar. Tant que quan es van iniciar les classes es va fer una foto amb els primers alumnes (m'agradaria també conèixer els noms dels mestres).

Per una carambola aquella foto inicial va formar part d'una exposició commemorativa. Un dels visitants, el senyor Campo, molt amic de la meva germana, Victòria, li va comentar que en aquell grup inicial d'alumnes hi havia el nostre pare. Efectivament hi era. No ho sabíem, i mai havíem vist fotos del pare tant jove. Era curiós, la meva germana Victòria havia estat organitzant l'exposició com a mestra de l'escola que el pare va inaugurar com a alumne!.

Llet en pols americana

Uns anys més tard de la inauguració vaig entrar com a pàrvul a l'Escola Primo. Els records que hi tinc són agredolços: la llet en pols dels americans, les redaccions de La cabeza de puente de Balaguer, que animava el senyor Ernesto. La por a sortir a la pissarra i no contestar bé, perquè tocaria rebre una bufetada, o em picarien els dits amb la canya americana, o rebre un cop de pilota de goma “gorila”. Moments dolços: els partits de futbol al pati i les guerres amb els alumnes dels Escolapis. Però, d'això en parlaré en un altre escrit.

Qui m'hauria de dir que el pare inauguraria l'escola, jo hi passaria i la meva germana Victòria, ja en democràcia hi donaria classes. Però és que el meu altre germà, l'Andreu, també va començar a l'Escola Pública i és mestre i també professor de dibuix en un Institut, també públic. Tot partint de la base de la societat. Una evolució exemplar, doncs. No perquè nosaltres siguem especials, si no com a resultat natural de l'efecte que l'ensenyament públic fa a la societat.

Podríem dir doncs que l'escola pública ha estat la peça essencial en l'ascensor social del país. Carregar-se-la vol dir tornar al moment més negre de la història, caracteritzat pel classisme, la ignorància, el malbaratament de recursos i el retard. Penseu, si us plau on serieu personalment si aquesta peça no hagués existit. I ara se la volen carregar.

1 comentari:

Francesc Xavier Català ha dit...

Molt interessant aquest text, Josep Miquel, li passaré a la Sió que treballa al Servei Educatiu de la Noguera.