Per què les empreses periodístiques tenen tant interès en què firmem la informació?

Tomeu Ferrer
Firmar o no firmar els articles com a protesta laboral? Un suggeriment que pot causar polèmica entre els periodistes. Permeteu-me que defugi l'aspecte central de la proposta: esbrinar si per als interessos dels professionals la mesura és adient o simplement perjudica la credibilitat dels informadors i els mitjans.

Parlaré del paper que s'ha generat al voltant del binomi informació-opinió. D'entrada diré que és cert que hi ha moments en què els periodistes firmen, firmem, fins i tot els peus de foto. També és cert que les empreses insisteixen tot el que poden a forçar que les informacions vagin firmades. Perquè?

Les direccions periodístiques de les empreses intenten que la major part de les informacions tinguin un periodista que se'n faci responsable. I més si aquests periodistes tenen un nom consolidat. Per quin motiu? Hi ha claus diferents, però una és certament perversa. Les empreses periodístiques han aconseguit canviar la seva estructura clàssica, que era oferir una informació no condicionada i mostrar la línia ideològica de la publicació en l'opinió. Això ha canviat. Els diaris tendeixen ara a filtrar subtilment la ideologia que defensa l'empresa en les informacions, mentre que obre l'àmbit de l'opinió a firmes de tot el ventall democràtic. Un canvi copernicà: l'enfocament ideològic dels grups econòmics que hi ha darrere dels mitjans, les seves intencions subliminars s'han aixoplugat en les pàgines d'informació pretesament pura i les opinions serveixen com hem dit, de coartada per justificar amb un fals pluralisme la seva posició ideològica global.

En el context descrit, crec que les informacions han de tenir firma perquè les empreses tenen interès a treure's les puces de la seva tendència ideològica dominant: “són ells, - els periodistes- no la direcció” els que són de dretes o d'esquerres, podria declarar un director de publicació en cas de ser interrogat al respecte.

Per contra, l'opinió s'utilitza com una forma de despistar a l'usuari i fer-li creuer que el mitjà de comunicació és realment obert. Recordo que l'edició catalana de la Razón es va adornar amb firmes procedents del gabinet de Presidència de la Generalitat en l'última etapa de CiU abans del Tripartit. No obstant, els editorials i l'opinió realment estructural seguia sent la tradicional en el mitjà propietat de Planeta.

No sé si m'he dispersat però abans de la crisi galopant que ens afecta, les firmes eren importants per justificar la línia ideològica dels mitjans i si en una protesta laboral es deixa pelada la informació el resultat és despullar una mica al rei, vull dir a la direcció ideològica del mitjà i, per tant, és un mecanisme més de pressió per intentar solucionar el problema social que genera la protesta laboral.

Quan un funcionari gelós va voler fer fora de la Diputació General d'Aragó a Iglesias, “por catalán”

La recent decisió del govern autonòmic aragonès, sintetitzada amb la negació de l'existència del català en aquella comunitat m'ha fet recordar una anècdota periodística.

Els meus inicis en l'ofici els vaig fer a La Mañana, un diari local lleidatà. Com era normal un dels mercats potencials era la Franja de Ponent. Informàvem del que passava a Fraga i a la resta de poblacions de l'àrea, fins a Montsó. En una d'aquestes informacions vaig conèixer l'alcalde socialista de Fraga, Francesc Beltrán. Una persona d'origen cristià i que ara hauria patit molt per la negació de la catalanitat de la llengua que parlava.

El Francesc Beltrán m'estava atenent per una informació econòmica i en un apartat em va contar una anècdota que ell va viure. Després de les primeres eleccions municipals, molts dels ajuntaments de la Franja van ser ocupats per joves socialistes amb trajectòries semblants i en molts cops formaven part de colles d'amics. El mateix Beltrán era un dels més grans en edat, però hi havia, per exemple, el passat president aragonès, Mercel·lí Iglesias, alcalde llavors de Bonansa, població veïna del Pont de Suert, i també Josep Bada, primer conseller de cultura de la Diputació General d'Aragó.

Precisament el govern preautonómic aragonès una de les primeres coses que va fer en crear-se va ser una recepció a tots els alcaldes d'aquella autonomia.

¿Qué hacen aquí estos catalanes?

La reunió es va fer a Saragossa. Al lloc on es va celebrar la trobada es van trobar els amics que acabaven de ser escollits alcaldes. La majoria dels que pertanyien a pobles de la Franja eren amics i en trobar-se ho van fer parlant en català, com era el més natural entre ells. Beltrán explicava que a la sala on estaven un subaltern va escoltar parlar català i va veure un grup de gent llavors jove que animadament comentava detalls de l'encontre. El funcionari imbuït potser per un nacionalisme espanyol inherent a un càrrec administratiu regional, es va enfadar molt i va anar a denunciar que “unos catalanes” s'havien colat a la trobada. Hi va haver sort, perquè algú va reconèixer els nous alcaldes de la Franja entre els que el bidell volia fer fora de l'acte. Tot va acabar aquí, però el fet va arribar a l'oïda de Beltrán i els seus amics, que se'n van fer creus de l'ambient amb que començava la democràcia i l'autonomia a l'Aragó.

Per cert, Bada, era l'últim president del consell de les llengües d'Aragó. Ha criticat durament a la consellera del PP que ha intentat carregar-se el català, i també l'aragonès, a la seva autonomia.

Us copio una entrevista a Bada publicada a l'Heraldo de Aragón.

“--¿En qué papel queda el aragonés y el catalán? ¿Les ve futuro?

--El aragonés se convierte en un cadáver donado para la ciencia, para los filólogos, y en una reliquia popular que vale menos que los bienes de la Franja para el director general de Patrimonio. La otra lengua sobrevivirá mal que les pese.

--¿Cómo valora que desaparezca el término catalán para los hablantes del Aragón oriental y a partir de ahora sea "aragonés meridional y septentrional"?

--Como una estupidez, ¿por qué no llamar al castellano aragonés occidental?”

Quan a Balaguer dir convergència significava: socialisme (i 3)

Fa un temps vaig iniciar una sèrie on explicava les meves impressions sobre les presentacions dels partits polítics a Balaguer, a la fi del franquisme. Qui l'hagi seguit haurà notat a falta una força política: els socialistes. D'ells en parlo en aquesta entrada.

Com a primer punt he de dir que jo no recordo haver assistit a un acte concret de presentació dels socialistes a la nostra ciutat. La explicació és que els seguidors del partit estaven immersos en un procés de clarificació de forma que haurien deixat els actes públics per a més endavant.

Els socialistes a Balaguer formaven part del procés denominat convergència socialista, destinat a crear el PSC Congrés. Això volia dir que volien confluir en un sol partit socialista després d'ajuntar col·lectius diversos de tot Catalunya de procedències diferents. Hi havia, però, un fil conductor, els impulsors de tot plegat estaven relacionats amb l'antic Moviment Socialista de Catalunya (els músics), que tenien com a precedent el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que a Balaguer havia estat un grup molt fort abans de la guerra.

Els socialistes balaguerins eren joves, d'una generació anterior a la meva. El seu punt de trobada era l'associació d'Amics de les Nacions Unides, tot i que anteriorment havien impulsat l'Ateneu. La ideologia d'aquest grup entre els que hi havia el Jaume Casals;  l'exalcalde, Miquel Aguilà o el Josep Pui, entre altres, era una barreja a parts iguals de catalanisme i socialisme. Tant , que si en aquell moment s'hagués preguntat a Balaguer qui eren els nacionalistes, segurament la majoria els hauria assenyalat a ells. En el camp social s'apuntaven a una tendència situada a l'esquerra de la majoria dels partits socialistes europeus. Parlant amb ells es notava una tírria molt gran als socialdemòcrates i una proposta clarament federal o fins i tot confederal, respecte a la qüestió nacional.

Bé, aquest partit s'estava construint quan els joves independentistes acabàvem de plegar del Front, perquè l'històric partit havia iniciat una via que el duria a situar-se al voltant de CiU. Estàvem, doncs, orfes d'organització i ells suposaven una proposta oberta. Personalment vaig parlar amb el Jaume Casals i veia que ens podíem entendre. Com que la meva dèria era treure al nostre grup de la simple posició ideològica, la meva dèria era iniciar un treball en l'àmbit sindical i la organització que ens semblava més propera a les nostres idees autogestionaries era la USO, i aquest sindicat era també pel que apostaven des de Convergència Socialista. Així es podria iniciar un treball conjunt. Però quan li vaig comentar al meu interlocutor socialista la resposta va ser : “ho sento, s'ha decidit que ens passarem tots a UGT”. I aquí es va trencar tot l'acostament.

El PSC congrés es va fusionar poc després amb els odiats socialdemòcrates del Reagrupament i amb el molt criticat PSOE a Catalunya. Va obtenir un èxit electoral esclatant a nivell provincial, però no tant a Balaguer. Ells van justificar l'acord per unificar la societat catalana, en la seva opinió dividida entre immigrants i catalans d'origen. Després van venir molts anys d'èxits electorals per a ells. Tanmateix, aquell partit català i socialista es va situar en l'òrbita del PSOE i va assumir profundament les propostes de la socialdemocràcia. I fins aquí.

La demagògia d'Albiol no s'ha de carregar el llibre verd a les escoles de Badalona

Diuen que s'atrapa abans a un mentider que a un coix. I no hi ha res més tossut que els fets. Em refereixo al joc dels embolics practicat per l'ajuntament que presideix el conservador espanyol, Xavier Garcia Albiol.

Recordem que el polític del PP va fer una campanya electoral municipal sobre un eix prioritari, la persecució dels estrangers pobres. Va acompanyar aquest programa amb propostes molt grates per a les famílies amb dificultats econòmiques, com va ser la promesa formal de que el consistori pagaria tots els llibres als escolars de Badalona.

I vet aquí, que la complicitat de CiU va fer possible que el PP d'Albiol, tot i ser la minoria majoritària aconseguís l'alcaldia. Al assolir el poder va venir el moment de la veritat. Els llibres promesos costaven una picossada i a les arques de l'Ajuntament hi havia sobretot telaranys. Davant la situació, van començar les giragonses: Albiol va dir que el primer curs els llibres no serien de franc per a les nenes i nens badalonins, però l'any vinent sí que ho serien.

La falta de compliment va fer que els socialistes del PSC viessin una primera via a partir de la qual construir la crítica. 

En començar el segon curs els assessors d'Albiol es van empescar una sortida. La gratuïtat dels llibres es podia tapar a partir de l'extensió a totes les escoles de la ciutat del programa llibre verd, consistent a la pràctica del reciclatge dels llibres que compren els pares agrupats a les Ampa. Aquests llibres passen d'un curs a un altre i se substitueixen quan es deterioren o quan pedagògicament així es decideix. La compra en grup fa que els preus que s'aconsegueixen siguin prou bons i l'estalvi per a les famílies important. Cal dir que en alguns moments altres ajuntaments havien fet aportacions econòmiques a les escoles capdavanteres en aquesta pràctica.

Jocs de mans

La promesa incomplerta d'Albiol i els seus es podia solucionar si les escoles acceptaven l'extensió del programa llibre verd aquest cop des de la direcció municipal. Rebuscant pels calaixos el consistori havia trobat 3 milions d'euros que s'haurien tret d'altres partides vinculades amb l'educació per destinar-ho a fer veure que finalment els llibres serien de franc per als nens badalonins. Però, les escoles i les associacions de mares i pares han decidit que no accepten la invasió que des de l'alcaldia es pretenia fer del programa llibre verd, perquè a hores d'ara no se sap quins fons es dedicarien realment des de la Casa de la Vila, cosa que posava en perill una pràctica que s'havia construït amb èxit des de fa molts anys. Per tant, 27 escoles públiques de Badalona han comunicat que seguiran amb la seva pràctica autogestionaria sense esperar a veure què pensa fer el consistori.

La improvisació municipal ha tornat a moure's i ara s'han tret de la màniga un denominat bonus-llibre, que tot i que no s'ha aclarit en què consistiria se suposa que suposaria lliurar uns talons a cada família perquè amb ells es poguessin comprar productes escolars, però no s'ha aclarit la quantitat amb la que es vol tapar la fallida promesa electoral ni com es realitzaria aquest repartiment ni en quines condicions. Tot plegat sembla més una cortina de fum per fer veure que es fa alguna cosa, sense que hi hagi encara res de concret al darrere.

Les escoles han decidit tirar pel dret i l'any vinent seguiran amb el llibre verd sense fer cas dels cants de sirena d'Albiol i els seus. De moment.

La operació Garzón i les retallades socials ara i aquí

Aquests dies s'estrena la pel·lícula, feta gràcies a les aportacions solidaries, que recorda la temporada d'esglai que es va viure l'any 1992 quan el llavors jutge estrella, Baltasar Garzón va protagonitzar una durissima repressió dirigida a independentistes catalans. Han passat vint anys des de llavors i el magistrat ha caigut del pedestal, potser empès pels que llavors l'aplaudien. Alguns dels gairebé 50 independentistes represaliats rebran un homenatge, que segurament no haurien mai volgut i tot plegat ens remet a un concepte ben viu: la història!

Perquè a Catalunya Garzón serà sempre recordat per fer, com a mínim, els ulls grossos davant les denuncies de tortures que es van fer en l'operació que ell va liderar. No sols aquí, el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per no investigar aquelles queixes, que en alguns casos tenien la forma de fotografies de detinguts plens de blaus després dels hàbils interrogatoris a que van ser sotmesos.

Hi haurà qui es queixarà que el jutge sigui recordat per aquesta actuació en lloc de les que va realitzar en altres àmbits, com intentar obrir un procés al franquisme. Però la història es tossuda i et recorda amb llums i ombres.

Recordar les retallades

Igualment la història recordarà el que l'actual govern de la Generalitat està fent en matèries socials. Les retallades, les detencions contra els que legítimament protesten, les abraçades vergonyants amb els que han actuat sempre en contra dels interessos dels desafavorits quedaran com a contrapunt als resultats no se sap si brillants de la gestió de CiU. Per això crec que estaria bé que algú faci de notari. Que cada retallada de la sanitat o l'educació quedi documentada. Que cada centre sociosanitari que s'hagi de tancar per donar diners als bancs tingui nom i cognom. Que cada responsable d'un dany al teixit del país quedi retratat. Així ningú podrà negar al cap d'uns anys el que es va fer i qui ho va perpetrar.

Altrament, dues dècades més endavant, quan s'hagin cicatritzat les ferides de les retallades, algú, igual com passa amb Franco, intentarà negar els fets. Dir que la reforma laboral no era tal com està escrita, que no hi van votar a favor, que fins i tot no van empitjorar el que havia redactat el PP i es vantaran a més d'haver salvat el país. Tinguem memòria, perquè qui la perd, perd la identitat.