divendres, d’abril 20, 2012

La Còpulo, aldarulls, vandalisme, i la vaga d'Eisestein


Les últimes detencions de resultes de les manifestacions que es van desenvolupar durant la vaga general m'han fet retornar a una reflexió ajornada.

Dos dies després de la vaga general, el programa de Catalunya Ràdio del cap de setmana, que comanda la Sílvia Còpulo, em va sorprendre amb un apartat de darrera hora: un especial sobre el vandalisme. A mi, que no vaig estar present a les manifestacions, em va cridar l'atenció l'enunciat, per extremadament agressiu.

Recordo que va ser un monòleg fet des de la lògica governamental (catalana i espanyola). Es van dur a l'antena de la ràdio pública, un cap dels Mossos d'Esquadra (una part activa del conflicte), un psicòleg presumptivament especialista en el fenomen del vandalisme i un catedràtic de dret constitucional que havia manifestat el seu suport a la vaga general.

Tot el debat partia de la base que uns brètols havien estat els que van ocasionar els enfrontaments durant les manifestacions multitudinàries del dia de la vaga general. No es va entrar en altres extrems, com si la policia va actuar de forma adient o, per exemple, si els dos fenomens es van retroalimentar.

La participació del responsable policial va ser, efectivament, favorable a l'acció dels Mossos. L'expert en psicologia va seguir la línia de considerar que la violència havia estat provocada unilateralment per un sector dels manifestants i les intervencions de la conductora del programa van abundar en el mateix missatge. Només algunes aportacions del catedràtic puntualitzaven en forma de garantisme legal les entusiastes aportacions en clau d'ordre dels altres tres opinadors.

En les intervencions telefòniques, curiosament va destacar per la seva llargada la d'un oient que, casualment, era un mosso d'esquadra, que va reblar el clau contra els vàndals.

Hi van haver trucades d'oients que es queixaven d'actuacions desmesurades de la policia, absolutament marcades per les seves experiències personals.

Fins aquí la descripció. Les mancances, en la meva opinió, són de calaix. Per exemple, no hi va ser pressent cap advocat dels detinguts (que després han manifestat que passaven pel lloc i que tenen perfils molt diferents als des vàndals denunciats genèricament al programa).

Des d'una perspectiva periodística es podria preguntar si algú va analitzar una cosa tan evident com mirar a qui perjudiquen els aldarulls i qui es podia aprofitar de fets tant criticables com cremar una cafeteria. El qui prodest, a qui beneficia. Jo ho contesto des de la meva modèstia: els aldarulls perjudicaven als convocants de la vaga i anaven molt bé als qui n'eren contraris (CiU, PP i la CEOE entre altres). Però, el programa només es centrava en els vàndals, com si aquests haguessin sorgit de sota una col.

S'ha de dir que en el procés previ a la vaga general, als programes de Catalunya Ràdio, els convocants no hi van tenir veu, tret del dia de la mateixa aturada en què en el programa del matí, comandat per Manuel Fuentes, van poder parlar. Una mica més i els conviden al dia després de la protesta!

La Vaga i Gorina

La cosa al programa de la Còpulo, segurament es va comentar a can Catalunya Ràdio, els periodistes de la qual van fer l'aturada. Així, l'endemà, diumenge, el crític de cinema, Àlex Gorina, s'ho va fer venir bé i va parlar al mateix programa de la Còpulo del centenari del director Sergei Eisestein . Gorina va esmentar de passada el Cuirassat Potiokim, però al·ludint a la confusió sobre els aldarulls, es va referir a la no tan coneguda pel·lícula del director: La Vaga i especialment a les manipulacions que en el film protagonitza la policia tsarista per tal de desprestigiar la protesta obrera, cosa que no va ser resposta per la conductora del programa.

Només una nota per contextualitzar. Potser per explicar la posició de la Còpulo i també d'en Fuentes a Catalunya Radio, s'hauria de saber que cap dels dos és treballador de la ràdio pública de Catalunya. Són empresaris. Propietaris de sengles productores contractades per l'ens públic català, que, a la fi té uns gestors al capdavant nomenats pel poder polític majoritari a Catalunya. Aquests dos aspectes podrien ajudar a entendre les seves opinions, expressades directament, de viva veu, o perpetrant programes com l'esmentat sobre els vàndals.

divendres, d’abril 13, 2012

La Pàmies, la Plaza General Lallave i la ceràmica de Talavera


La queixa davant la falta de diligència de l'Ajuntament en retre-li un homenatge a la Teresa Pàmies m'ha fet recordar altres moments en què, a iniciativa de la gent,es van fer reclamacions al consistori i la resposta que en va donar el polític de torn.

Era l'any 1974 i les entitats de Balaguer en un insòlit moviment unitari havien pactat un document en què s'exigien canvis modestos a l'Ajuntament, tot i que llavors semblaven agosarats. Els canvis feien referència a la cultura catalana. S'ha de recordar que en aquell temps el català era gairebé absent a efectes oficials a Balaguer.

El document el van firmar pràcticament totes les entitats de Balaguer, inclosa la Parròquia. Darrere hi havia els partits, però aquests eren il·legals i no podien operar obertament.

En el paper es plantejaven coses tan poc perilloses com retolar els carrers en català. També que es donés el nom d'algun prohom de la cultura catalana a un carrer o avinguda. Que l'ajuntament s'adherís al Congrés de Cultura Catalana...

Vam tramitar el document per via administrativa. El vam dur al registre i, sorpresivament des de l'Ajuntament se'ns va respondre. El llavors regidor de cultura, del qual no diré el nom perquè ha mort, ens va convocar. Hem de dir que l'ajuntament no era fruit dels vots de la gent. L'Alcalde el nomenava el governador civil, cap provincial del movimiento i la resta del consistori era nomenat també per mecanismes no democràtics.

A la reunió hi vaig participar perquè, coses de la vida, era el primer signant de la petició. El regidor ens va rebre amb una amabilitat inesperada. S'havia llegit el paper i bàsicament n'estava d'acord, ens va dir. Algunes coses es podien fer més ràpidament i altres les plantejaria als seus companys va assegurar. Es va centrar en l'apartat en què demanàvem que els carrers es retolessin en català. Va estar-hi d'acord. Tant, que ens va explicar que l'Ajuntament s'havia avançat a aquest desig. Així, es va fer la confidència indicant s'havia encarregat a uns artesans de Talavera (suposo que de la Reina, província de Toledo), que realitzessin els nous rètols en la tradicional ceràmica d'aquella població. Vam sortir de la trobada una mica confosos, no ens havien dit no a res, però no n'havíem tret res en concret.

Tirar pel dret

A la fi, els joves agrupats informalment en una espècie de coordinadora, ens vam cansar d'esperar, perquè passaven els mesos i tot seguia igual. A Balaguer hi havia carrers denominats Avenida del Generalísimo, o plaza General Lallave, tots en la llengua de Cervantes. Per tant, es va decidir tirar pel dret i sense amagar-nos, a plena llum del dia, vam fer una corrua en la que amb unes matrius preparades, es pintava sobre els cartells antics, fets en llauna, i a sobre es posava el nom en català o directament es canviava. Així, el passeig de l'Estació es va dir per uns dies, Avinguda dels Països Catalans..

Mentre fèiem aquestes coses es van convocar eleccions municipals, les primeres en democràcia i els noms dels carrers i la seva catalanització es van canviar per mandat popular. Tanmateix, jo vaig seguir preocupat per les plaques en català que l'antic regidor de cultura ens va dir amb solemnitat que s'estaven fent a Talavera. Mai van arribar aquelles plaques. Si ens haguéssim refiat del que ens va dir el regidor encara tindríem a Balaguer la Plaza General Lallave.

Com a conclusió, i sense voler comparar els ajuntaments actuals amb els que no eren democràtics, remarco que hi ha una tendència a “deixar al calaix” aquells assumptes que no els hi són grats. I, també, que els ciutadans hauríem de marcar de prop els nostres administradors. I així evitar que la democràcia esdevingui una mena de despotisme, que avui difícilment el nomenaríem il·lustrat.

dimecres, d’abril 11, 2012

Un mes després de la seva mort Balaguer no ha honorat Teresa Pàmies


Els periodistes molt sovint no veiem una noticia ni quan la tenim a un pam del nas. Un mes esperant rebre informacions sobre l'acte d'homenatge balaguerí a la Teresa Pàmies la noticia sembla ser que el més calent és a l'aigüera. I, si no se'm desmenteix, la noticia és que Balaguer, i el seu ajuntament com a representant màxim dels seus ciutadans no han fet res.

Sempre amb la prudència que ha de donar la distància, la noticia es que la ciutat, tant orgullosa del seu passat, no és capaç de retre un homenatge com cal a una dona que en els últims anys s'ha convertit en la divulgadora més important de Balaguer. I no es dóna una explicació entenedora.

Rebuscant per Internet, fa una setmana vaig trobar una informació a Segre, que no citava fonts. En ella es deia que l'Ajuntament balaguerí iniciaria una consulta amb els ciutadans per veure com s'havia d'honorar la Teresa Pàmies. Malgrat tot, vaig interpretar que qui havia filtrat la informació era el mateix consistori. Però, un mes després de la mort de l'escriptora hi ha una espessa capa de silenci al voltant de la Teresa Pàmies.

Amb totes les cauteles que cal, deixeu-me que us faci present la meva temença. Tinc por que l'ancestral anticomunisme que hi ha a Balaguer, i també a tot Catalunya, faci fer el ridícul a la nostra ciutat. Ja es va utilitzar aquest argument , l'anticomunisme, per evitar que se li donés el nom de Teresa Pàmies a una nova escola. Sense conèixer personalment a la novel·lista, penso que li hauria agradat que el seu nom i el deu seu pare quedessin vinculats a una escola pública. M'imagino que hauria fet un somriure!

No costa un euro

En aquests moments en què tot es paralitza per falta de diners, podem dir que no sols no costaria un euro honorar a la nostra conciutadana si no que potser ajudaria a donar a conèixer turísticament l'escenari de les seves novel·les.

L'alcadía té la responsabilitat de prendre la iniciativa. També la tenen els grups polítics. Els hereus del PSUC aquí hi tenen un paper. Els socialistes podrien oblidar antigues picabaralles. Els de CDC podrien deixar en el calaix les seves fòbies ideològiques. A ERC també se li pot reclamar que siguin fidels als seus principis, i al PP,... bé, no n'espero res, però podrien donar una sorpresa. Queden els partits sense representació al consistori. A ells l'impuls fins i tot els pot ajudar. I als ciutadans recordar-los-hi allò de qui perd els origens....