La Reguereta, a punt de canviar de direcció, anem cap a Wordpress

Si us heu adonat, de vegades la reguereta dóna problemes. Especialment en els aparells mòbils. Per això, en la mesura del temps lliure que pugui tenir, estic realitzant la migració a Wordpress. Una plataforma molt més versàtil que pot assumir els augments de tràfic que per sort es registren.

Per tant, si voleu anar fent-vos una idea, podeu fer un cop d'ull a la pàgina que actualment està en obres i que en poc temps estarà activa i ja ho anunciarem.

De moment hem pogut migrar tots els posts que havia escrit des del 2004. També hem pogut incorporar tots els comentaris A poc a poc aniré incorporant ginys que donaran més funcionalitats.

La nova adreça és : reguereta.wordpress.com 

Enyorança de saber: Balaguer ciutat Tropical

L'escriure un bloc que té com a voluntat mantenir les arrels, a Balaguer i també, ara, a Badalona, suposa que hi hagi lectors que amb confiança facin preguntes. Ho fan amb el correu personal, o directament, quan em troben pel carrer. Això fa que un prengui consciència d'allò que la gent espera.

Sempre he intentat escriure d'allò que he viscut o conec molt directament. I sempre també, he respectat aquelles persones que tot i no coincidir amb el que jo penso no es poden defensar ara.

Però a mi m'agradaria que la reguereta recollís fets que indirectament he conegut però en els que no hi he estat involucrat. L'ideal seria que algú ho fes. Per això avui em permeto indicar algunes coses de les que m'agradaria escriure, però no ho  faré.

Tastaolletes com sóc, crec recordar que cap a la dècada dels 80 del segle passat gent d'altres àmbits diferents al meu habitual van muntar durant diversos anys el Balaguer Ciutat Tropical. El nom ja va ser una troballa i poder fer diversos anys un festival de música Salta i tropical gairebé sense ajudes, gairebé un miracle.

Jo en vaig ser espectador normal. Recordo amb nostalgia a la vora del riu un escenari amb un combo tropical i Jordi Farràs, La Voss del Trópico, cantant boleros clàssics i també peces amb lletra de Joan Salvat Papassseit. Una veu profunda i un posat tràgic que es confirmaria no gaires anys més tard amb la mort d'aquell cantant inimitable.

També recordo el Gato Pérez i el seu grup. Quina expectació va aixecar l'argentí-català entre els gitanos de Balaguer! Els recordo a peu de l'escenari mirant-se els uns als altres amb gestos d'aprovació.

La Tribu i Transegre

I la Tribu de Santi Arisa, que va començar participant al Balaguer Ciutat Tropical i es va abonar gairebé cada any als actes de la Transegre.

Des de fora vaig veure aquelles activitats amb una admiració gran. La dificultat que des d'àmbits no professionals té organitzar aquells espectacles i fer que l'escenari fos Balaguer, lluny i a trescantó dels circuïts habituals em sembla clara. A més, l'interès per oferir un espectacle més enllà de fer negoci em semblà indiscutible.

Segur que hi ha fotos d'aquella època i moltes experiències que no s'han posat negre sobre blanc i que molta gent agrairia conèixer. Vet aquí una petició de que algú altre ens expliquí tota aquella odissea. Seria un reportatge que a mi m'agradaria fer.

Petita història de Ràdio Ponent, la que es va aventurar a parlar en la llengua del país

En la meva dèria per evitar que l'oblit se'ns mengi us parlaré de la ràdio. És per mi un aspecte important perquè en té la culpa de que jo hagi dedicat tota la meva vida laboral al periodisme. A final de la dècada dels 70 si qualsevol escoltava la ràdio des de Balaguer podia pensar perfectament que vivia a Castella la Manxa. Al dial només es podien escoltar emissores en castellà. Però si tenies sort durant mitja horeta podies sentir algun programa en català: de sardanes i amb accent forçat barceloní .

Feu ara la prova i veureu com tot ha canviat, sense arribar, però a una situació de normalitat. Tot té el seu origen i ara em dol que en l'eufòria s'oblidi que hi va haver que s'ho van jugar tot per canviar les coses.

Després de les primeres eleccions municipals a molts pobles de 2000 o 3000 habitants del pla d'Urgell, les Garrigues, la Segarra i també de la Noguera hi havia ajuntaments amb majoria de persones de pensament progressista i profundament catalanistes. Ells van veure la necessitat de tirar endavant una ràdio nova que parlés en la llengua del país i que tingués com a centre de la seva atenció les nostres comarques. No van esperar a que la Generalitat ho fes, ni que cap mecenes hi posés diners. Es van llançar a la piscina!

Cinc mil pessetes per soci

El projecte de Ràdio Ponent és absolutament romàntic. Un grup de persones decideix crear el nou mitjà, que sigui català, comarcal i progressista. Així, es crea una cooperativa com a forma d'empresa. Els socis inicials són de vegades els alcaldes dels pobles i gent propera, també els oients. En aquell moment se'ls demana una aportació de 5000 pessetes, 30 euros actuals, com a capital inicial. Es van recaptar , em sembla recordar, 1,5 milions de pessetes, 9000 euros. I es va tirar endavant.

Els ajuntaments van prendre decisions en ple en suport del nou mitjà en català i, en la mesura de les seves possibilitats, van ajudar fent publicitat institucional i de festes majors a la ràdio.

Es va decidir tirar endavant abans de tenir els permisos, que depenien de Madrid. Es va comprar l'emissora i els discos i es va fer la instal·lació a Miralcamp a una torre del dipòsit de l'aigua, de quatre plantes. El fuster local, col·laborador en el projecte, va arranjar l'interior de dues plantes, amb aïllants fets amb caixes d'ous; un altre col·laborador, electricista, va fer la instal·lació i amb pocs mobles es va engegar.

Jo vaig incorporar-me al projecte ben just iniciat. Em van encarregar de dur-hi la informació, però tos fèiem de tot: posar música, fer el control de so, gravar publicitat , atendre al telèfon. L'equip fix era curt, dues o tres persones. Deixeu-me que tingui un record aquí per a la Salomé Carulla, que malgrat les seves dificultats físiques aguantava l'emissió des del control i era l'ànima de l'equip. Es cobrien 18 hores diàries, sense connexions exteriors ni jocs de mans. El secret eren els col·laboradors. Gent d'oficis diversos que en acabar es preparaven programes i els tiraven endavant, amb creativitat, aprenent sobre la marxa, amb entusiasme.

Durant anys la ràdio va tenir un estatus al·legal. Tot i el suport popular es corria el risc que un governador civil de Lleida la clausurés. Això va passar arran d'una campanya conjunta amb Acció Cultural del País Valencià convocant una manifestació a Castelló. El governador va muntar en còlera i va tancar la ràdio. La reacció política i popular va ser forta. La seu del delegat del govern espanyol tenia cua d'alcaldes per queixar-se de la mesura.

Finalment es va aconseguir el permís. El conseller de cultura de llavors, Max Canher, hi va tenir un paper clau. Érem legals, però perifèrics. La ràdio no estava a Lleida ni en cap cadena, ni acabava de tenir el suport de cap força política. Paral·lelament es desplegava Catalunya Ràdio i la resposta de la publicitat, de les grans marques, no era tan positiva com es preveia. És van passar moments molt durs, especialment per la manca de suport publicitari. Però es va aguantar.

Anar a treballar fent autoestop

La dificultat a viure del treball va fer que en rebre una oferta “convencional” canviés de feina. Però sempre vaig tenir el rau rau del que hauria pogut passar si el projecte hagués tirat endavant tal com somiàvem. Ara la ràdio em sembla que formalment existeix, forma part del grup Segre i està ubicada a Mollerussa, però em diuen que no és igual.

Acabo amb una anècdota que us mostrarà l'heroisme amb què es treballava. M'afecta a mi

mateix. Durant un temps havia d'obrir les emissions a les 9 del matí. Vivia a Balaguer i no tenia cotxe. Per tant, cada dia anava amb el tren de les 7 del matí de Balaguer a Lleida. Després agafava un segon tren de Lleida a Mollerussa i els últims quilòmetres els feia amb autoestop i sempre m'agafaven! Per tornar era més fàcil. Autoestop fins a Mollerussa i d'allà a Balaguer aprofitava un cotxe d'estudiants. I així cada dia.

Garcia Albiol, 134.000 euros l'any trabajando por los que más lo necesitan

Em va sobtar un twitt sobre el sou que cobra l'alcalde de Badalona. Sobretot perquè la informació no ha tingut transcendència. Abans d'analitzar-ho avanço una hipòtesi sobre les raons d'aquest silenci: podria passar que cobrar un sou al que se li sumen les dietes sigui una pràctica habitual. Transversal, diria, en el món polític d'aquí?

Parlo concretament de Xavier Garcia Albiol perquè és l'alcalde de Badalona on visc, però podria parlar d'altres edils d'altres alcaldes de ciutats afiliats a altres partits que apliquen la mateixa formula. Afirmo també que crec que els polítics són necessaris i han d'estar ben pagats amb fons públics. El contrari obriria la porta a la “compra” dels responsables públics per part dels poderosos i això seria molt pitjor.

Al cas: Xavier Garcia Albiol rep de la Diputació de Barcelona 96.896 euros bruts l'any. Ho fa com a cap del grup del Partit Popular a l'ens provincial. No cobra oficialment de l'Ajuntament de Badalona. La raó és que llei impedeix cobrar dos sous públics. I aquí ve la trampa. Si seguim les informacions oficials Garcia Albiol es dedica a temps complet a l'Ajuntament, però sobre el paper , té dedicació exclusiva a la Diputació. Una ubiqüitat difícil d'entendre.

Seguint les dades de la pàgina web s'afirma que Garcia, que està tot el dia a l'ajuntament segons diu ell mateix i al mateix temps cobra dietes per assistència a diversos actes del consistori de Badalona. I cobra la xifra més alta que la llei permet. Segons el diari El País, són 35.000 euros anuals més a l'any. En total son més de 134.000 euros bruts per exercici.

Per tant veiem que Garcia Albiol cobra de la Diputació per dedicació exclusiva, tot i que clarament no s'hi dedica amb exclusivitat. La jornada laboral normal la fa a l'Ajuntament de Badalona, però resulta que una part de les hores que fa en el consistori, les cobra a banda, com a dietes. És a dir, les cobra dues vegades, tot i que afirma ho fa de franc. Tot plegat es legal però injust: una bogeria!

“Trabajando por la ciudad”

Deixo sobre la taula altres consideracions. Hem plantejo si un alcalde ha de cobrar gairebé 7.000 euros per mes quan hi ha gent que sobreviu amb 420 euros. Traduït, el salari oficial d'Albiol és gairebé 17 cops més alt que el de molts dels seus votants, que el segueixen com si fos una icona de sacrifici en favor dels seus conciutadans. Repeteixo, una bogeria.

Com no es pot fer una crítica sense aportar una alternativa, esbosso una proposta. Ras i curt, que els polítics treballin amb un sou conegut en aquella institució a la que es dediquen prioritàriament. Si Albiol fa d'alcalde que cobri de l'Ajuntament Badalona! En segon lloc, que les dietes tinguin un control de la institució per a la que es fa el treball concret i que les dades siguin públiques amb el màxim detall possible. Per exemple, si es convida a un dinar a un altre alcalde, la ciutadania hauria de saber quan ha costat l'acte. Si es viatja a una convenció municipal, igual. Però, si es va un cop a la setmana a fer política partidista al Gato al agua, que pagui el partit o el senyor Albiol.

Què fer a Badalona després del fracàs de la moció de censura a Garcia Albiol?

Reunió de l'oposició a Badalona, foto f.falcó

La moció de censura a l'ajuntament presidit per Xavier Garcia Albiol en nom del PP ha fracassat. No entraré a burxar en els perquès. Però, des del meu punt de vista de ciutadà sense disciplines partidàries voldria avançar algunes mesures a prendre de cara al futur.

Què s'ha de fer? Com diria Lenin? Jo avanço algunes mesures per si la opinió pública i els partits polítics de tradició democràtica se'n volen servir.

Una constatació és que no hi ha acord pel que fa a qui hauria de governar Badalona en cas d'alternativa. Però, fins on jo sé, sí que n'hi havia pel que fa a les primeres mesures a prendre pel nou govern. Jo en vaig fer un esbos i fonts dels negociadors van dir que eren bàsicament les que es volien adoptar.

“El que és bo no és enemic del que és millor”, és una dita. Això vol dir que avui la reconstrucció del consens s'ha de fet pas a pas. Què impossibilita, doncs, que els tres partits que negociaren la moció de censura facin propostes concretes al ple de forma conjunta. Aquestes iniciatives haurien de rectificar les polítiques antisocials que per acció o omissió aplica el PP a Badalona. I tot per evitar que els perjudicats per la falta d'acord siguem els ciutadans.

Accions concretes

Què impedeix PSC, CiU i ICV-EUA proposar una dotació econòmica per a beques menjador per evitar una crisi alimentària als nens i nenes necessitats de Badalona, més tenint en compte que l'ajuntament té, presumptament superàvit? Igualment es podria fer amb la socialització dels llibres, amb la reconducció de l'activitat de la Unitat Omega de la Guàrdia Urbana, o desguvernamentalitzar els mitjans d'informació públics locals. Tot això es pot fer sense estar al govern. I l'executiu presidit pel senyor Garcia Albiol hauria de complir la resolució de la majoria del ple municipal o dimitir, perquè, cal recordar-ho?, el PP és minoritari.

Una reflexió final. Com a ciutadà he vist que en la crisi de la moció de censura els més assenyats han estat els membres de la societat civil. Amb alguna excepció es pot dir que els militants o simpatitzants dels partits polítics han seguit les consignes de les seves organitzacions, encara que els partits hagin fet giragonses espectaculars. Personalment, jo hauria criticat a tort i a dret algunes posicions de partits democràtics, però em vaig mossegar la llengua per responsabilitat. Per contra he vist com tota la operació de canvi se n'anava en orris per un canvi sobtat d'una organització que hauria pogut plantejar la seva exigència a l'inici de les converses.

La societat civil, els moviments socials, són el suport més gran que una política de canvi a Badalona pot tenir. Els partits ho haurien de veure clar.

Si no es refà la unitat d'acció es deixa la política local en mans del PP. Aquest partit pot acabar trinxant el teixit social de la ciutat i lesionant greument els drets dels badalonins i badalonines que més necessiten d'un govern que els ajudi en plena crisi econòmica.

La protesta contra Felip de Borbó a Balaguer

Fa un parell de dies l'Ajuntament de Montblanc comunicava la seva decisió de tirar enrere el nomenament de Felip de Borbó com a Duc de Montblanc. Acte seguit s'originava un moviment a les xarxes demanant que a Balaguer l'ajuntament prengui una iniciativa semblant. Per a mi és una vella història, que tot seguit us conto.

A finals de la dècada dels 80 del segle passat des de Madrid es va iniciar un moviment per tal de guanyar la confiança dels catalans. Es va personalitzar en la figura del Príncep d'Espanya. Per donar cos a aquesta “operació seducció” des de la Casa Real es va organitzar una gira en què Felip prendria possessió dels seus títols nobiliaris vinculats amb Catalunya: Príncep de Girona, Senyor de Balaguer i Duc de Montblanc entre altres.

Els fils es van començar a moure. El fill del rei espanyol es desplaçaria a Barcelona, Girona i Balaguer a prendre possessió dels seus títols. Suposo que l'alcalde d'aquell moment, el convergent Josep Borràs deuria rebre la trucada corresponent.

Per motius professionals vaig estar a principis dels anys 90 a Astúries. Em va tocar fer una sèrie de reportatges sobre la crisi minera per al diari AVUI. Em va cridar l'atenció la importància que allà donaven al Príncep espanyol, de fet des de CCOO es confiava en el lobby creat a redós del Principat d'Astúries a Madrid per a què influís en el govern de torn per evitar que es tanqués definitivament Hunosa. Ras i curt, els asturians pensaven que el príncep espanyol era una mena d'advocat favorable als seus interessos. Això potser ho pensaven també els catalans que es van plegar a la operació de relacions públiques de la corona espanyola, no ho sé.

Irreductibles

Però, com al conte d'Astèrix, a Catalunya hi havia, ja llavors, irreductibles. A Girona amb més nombre, però fins i tot a Balaguer algunes minories es van mobilitzar. Volien mostrar l'oposició a la maniobra espanyolista. La Crida, entitat a la que no s'ha fet justícia perquè és a la base del rebrot de l'independentisme actual, va decidir a Balaguer fer alguna cosa. Com era normal en aquell temps es va contactar amb les persones que s'hi poguessin afegir, i n'hi havia de no estrictament independentistes. Es va decidir fer un acte simbòlic aprofitant el dia en que el fill del rei espanyol visitava la ciutat. Finalment i preveient que hi hauria una pràctica ocupació del centre de la ciutat es va acordar que només es despenjaria una pancarta demanant autodeterminació a la plaça del Mercadal. La preocupació dels organitzadors era evitar que l'escorta del fill del monarca actués violentament contra la protesta política. Per això l'operació era penjar la pancarta durant l'acte oficial des del balcó d'un domicili proper a l'Ajuntament. El pis era, per donar més detalls, d'un simpatitzant d'Iniciativa. Es va desestimar acompanyar l'acció amb petards per la por que la resposta fos violenta.

La posició del consistori balaguerí en aquell moment fou no sols submisa si no entusiasta. El cap de CDC fervent admirador de Jaume d'Urgell, s'abraonà a fer els honors a l'hereu dels qui es van carregar al Comte i van substituir el seu títol pel de Senyor de Balaguer.

La nit anterior a la visita la gent de la Crida va decidir sortir a fer pintades. Ho van fer de forma nova, anant en colla, sense amagar-se, una vintena de persones. “Els balaguerins no tenim Senyor” deien algunes de les pintades. No hi va haver cap incident.

El dia anterior a Girona hi va haver manifestació en contra del príncep i l'endemà a Balaguer sorpresivament per a la gent de la Crida, també. La gent d'ERC, en ple procés de canvi, es va convocar al Mercadal. Els càrrecs públics dels republicans i més d'un centenar de militants de les comarques de Ponent es van concentrar a la plaça per xiular al fill del monarca. Recordo l'escriptor Vidal Vidal amb els seus gairebé dos metres d'alçada ensenyant el seu carnet d'identitat com a forma de protesta. En aquella situació es va poder despenjar la pancarta sense que hi hagués cap incident. Els que volien deixar clara la oposició ho van fer, malgrat la ocupació de la ciutat, i els polítics oficials van retre pleitesia al borbó, sense que a hores d'ara ningú conegui cap gest del Felip favorable a Balaguer.

Autobombo, ovacions "espontànies" i aprofitament partidista de la religiositat popular a Llefià i Badalona

La Setmana Santa a Badalona ha La Setmana Santa a Badalona ha donat molt de si. Personalment he rebut una pluja de coneixements sobre cultura religiosa i la seva repercussió en la cultura popular i política. El PP, després del tremolor de cames que li va ocasionar l'intent de moció de censura, va intentar aprofitar les festes religioses i l'absència física dels líders de l'oposició per bastir una campanya desmesurada de promoció del líder del partit conservador espanyolista, Xavier Garcia Albiol.

El punt àlgid de la operació d'autolloança es va produir a conseqüència de l'assistència de Xavier Garcia a la processó de dissabte sant a Llefià. El regidor del PP, Daniel Garcia, bombardejava amb piulades retransmetent la seva visió de l'acte. Al principi les comunicacions eren entusiastes però neutres: “He vist gent com mai havia vist a la Processò del 'Santo Entierro' a #Llefia. Impressionant la sortida de la Virgen de la Soledad #Badalona. En una operació no casual, els missatges es repetien des d'altres piuladors, ja coneguts per la seva adhesió o vinculació laboral amb el PP com a càrrecs de confiança de l'ajuntament.

Acte seguit, el mateix Garcia ens informava que la processó s'havia convertit en un acte de suport a al seu cap de files al PP local, Garcia Albiol: En la procesión d #Llefia miles d vecinos ovacionan en Avda Marques Sant Mori al alcalde d #Badalona q como es habitual,participa n la misma. La consigna va ser seguida immediatament pels seus habituals repetidors. Poc després el mateix García ens afegia: “Ovación espontánea a @albiolalcalde_ en la procesión de #Llefia #Badalona. Fue una constante toda la noche”, insistència qualitativa, seguida de repiulades dels “sospitosos habituals”. Finalment al dia següent el mateix alcalde agraïa les constants ovacions rebudes. El cercle es tancava. Tot això ho observava jo des del meu posat incrèdul, fins que l'ínclit Garcia, no l'alcalde, si no el seu acòlit afegia un tall de youtube on es podia veure un pas processional, el batlle del PP, amb un ciri a la mà i un lleuger aplaudiment de la gent.

Curiós de mena que sóc em vaig qüestionar si això de l'aplaudiment era normal a Setmana Santa durant les processons o era, com Garcia explicava a tort i a dret, un fet excepcional que mostrava l'adhesió inquebrantable al mandatari local del PP, el partit que ha retirat la subvenció a la teleasistència als avis de Badalona, que ha retirat les beques menjador a Badalona, i a nivell general, l'acomiadament massiu, que no fa res respecte a les preferents, mira a un altra banda en els desnonaments i que té entre els seus militants més destacats, Rodrigo Rato, Bárcenas, el valencià Camps o els càrrecs de confiança badalonins agafats:“con el carrito de los helaos”.

Processó del Silenci

El dia anterior havia assistit a la processó del silenci al centre de Badalona. Allà no es va sentir ni piu: l'alcalde hi va passejar el ciri i res més. Bé a l'endemà va fer una piulada on agraïa al cardenal Martínez Sistach la seva assistència a l'acte religiós, cosa que em va estranyar, perquè em semblava que el convidat era el propi alcalde més que el cap catòlic. Vull dir que Martínez Sistach jugava en camp propi, que n'era part de la organització, i no a l'inrevés...

Deia que després de preguntar a amics de Llefià, que havien assistit a la processó on segons ells no hi havia hagut ni adhesions ni crítiques a l'alcalde, vaig fer una segona comprovació. Vaig mirar al youtube per veure si era normal escoltar aplaudiments en el moment en què els passos processionals entren, surten o fan determinades maniobres. I vaig veure que sí, que a Sevilla, quan surt qualsevol pas processional important, la gent aplaudeix. Ho fan encara que no hi hagi al davant l'alcalde Garcia Albiol. Que en són d'estranys, no? A la cultura andalusa sembla que és fàcil en moments d'emoció que tot plegat culmini amb aplaudiments. I Setmana Santa és bàsicament emoció.

Altra cosa és la propaganda descarada amb la que alguns intenten donar la imatge d'una adhesió gairebé cega per part de la bona gent de Badalona que no fa altra cosa que celebrar els seus costums tradicionals i religiosos,  més enllà de l'autobombo partidista.

Cal Catxurro i Cal Blasiet, l'ànima de la plaça de Sant Salvador a Balaguer

  A la plaça de Sant Salvador de Balaguer hi havia una botiga entranyable per a mi. Situada a prop del carrer Major era petita i molt ben aprofitada. A casa n'hi dèiem Cal Catxurro. No sé si era un malnom del seu propietari o simplement se la coneixia així.

Cal Catxurro era una barreja entre llibreria modesta, botiga de txutxes i joguines. Estreta, molt estreta. El seu amo s'hi movia bé tot i precisar d'una crossa per caminar.

El meu pare passava un cop per setmana per Cal Catxurro. Hi anava a buscar o a bescanviar novel·les d'aquelles de pesseta. Pagant una rossa es podia bescanviar una novel·la de l'Oest per una altra que no s'hagués llegit. També es podien comprar novel·les noves, però llavors el preu era un duro.

Per mi anar a Cal Catxurro era una festa. Sempre hi sortia amb un paquet de sidral i una regalèssia. Això al principi. Més tard em vaig afeccionar també al bescanvi de TBO'S, gràcies al que vaig poder seguir bona part de la saga del Capitán Trueno primer i després del Jabato : una versió més espanyola de l'heroi intemporal.

El meu pare va començar llegint novel·letes de Marcial Lafuente Estefania. Després obres de Zane Grey . Més tard l'evolució va fer un pas endavant cap a Jack London . De la literatura en minúscules a la gran literatura. I jo me'n aprofitava.

També es va especialitzar Cal Catxurro a vendre soldadets de plàstic en sobres de paper que omplien el fort que em regalà el meu oncle Josep.

A uns metres de Cal Catxurro hi havia un bar que per a la meva família era significatiu. N'hi dèiem Cal Blasiet. El seu amo va ser un avançat al seu temps. Va comprar una televisió i els caps de setmana d'estiu la treia a la plaça amb un cavallet espectacular. El recinte s'omplia de taules amb nens, nenes, pares i mares que feien festa grossa. El bar va canviar de nom i el darrer era 3 R. En un reservat hi he fet jo reunions clandestines.

Sant Salvador era per a mi un lloc de festa. La meva família vivia al capdamunt del carrer Torrent i el centre del barri era a la plaça. Allà es feien les festes de barri amb la trencada d'olla que, en aquell cas duia xocolata desfeta a dins. Els nois que participàvem a aquella pinyata avant la lettre aprofitàvem l'embrutada per llançar-nos després a la Reguereta.

Ara hi ha ha situat, molt a prop de la plaça instal·lacions noves de trinca. Espero que ajudin a refer el teixit social que hi havia fa molts anys de forma natural.

Badalona: Més que un crim, un error

 

La falta d'acord en la presentació de la moció de censura al govern que presideix Xavier Garcia Albiol a Badalona ha deixat perplexos molts ciutadans progressistes. Les explicacions que s'han donat després encara han deixat més mal gust de boca.

Allunyat com estic del dia a dia la política local m'excuso d'opinar del detall de la negociació, de la que només en sé una part i segurament de forma imprecisa. Parlaré del que amb l'experiència viscuda em sembla que hauria de regir tota transacció si es busca arribar a bon port.

Sempre es negocia amb gent que té posicions diferents, perquè els convençuts ja són al propi partit. És una obvietat, però en un tracte tothom ha de saber que es deixarà pèls a la gatera. El resultat dels acords si és equilibrat, no satisfarà cap posició partidària concreta i sí que donarà resposta a una demanda coincident amb l'opinió pública majoritària.

Debats impossibles

El fet de seure a una taula vol dir que s'han de deixar a fora del debat aspectes que farien impossible l'acord. En tenim experiències: mai s'hauria creat l'Assemblea de Catalunya si s'hagués centrat el debat en la responsabilitat dels partits polítics durant la Guerra Civil a Catalunya. Els autonomistes acusaven el PSUC d'haver obert la porta a la intervenció del govern central a la Generalitat. El PSUC potser pensava que altres forces polítiques van distreure amb debats estèrils l'esforç de guerra... podria seguir. Per sort no es van refer aquests debats, altrament, potser el franquisme hauria durat molts més anys.

A Badalona el que s'havia de superar era la situació actual. Un govern que perjudica les classes populars cada dia i que de retruc crea mala imatge de la ciutat en conjunt. El debat havia de comptar amb els elements exteriors. Les anades i vingudes en les aliances CiU respecte al contenciós sobiranista tenen repercussió pràctica a la ciutat. El més difícil era posar-se d'acord el programa de mínims amb que governaria el nou equip i amb qui composaria el govern: l'alcalde i l'equip de gestió.

Correlació de forces

La correlació de forces indica que el primer grup de l'oposició és el PSC, el segon CiU i el tercer ICV-EUA. El normal seria que les persones que haurien d'administrar la ciutat durant aquest període de transició els haurien d'escollir els seus partits. Els altres potser podien opinar i mostrar si cal públicament la discrepància, en tot cas segurament després de produir-se el relleu.

Hi ha debats secundaris, per exemple, la imputació del cap de CiU. Però aquesta discussió distreu de l'element central de l'acord, un pacte de salvament de ciutat. En tot cas, la discrepància es podria haver formulat a posteriori. Així se salvaven dos esculls. El primer es facilitava l'acord i el segon s'evitava donar alguna mena d'excusa a CiU per desfer el camí iniciat.

Un cop trencades les negociacions els retrets eren descomptables. CiU retorna la pilota a ICV que n'havia estat el grup més crític quan els d'Artur Mas van facilitar amb la seva abstenció el nomenament de Garcia Albiol. Els socialistes carreguen contra el qui podia robar-los-hi vots en un futur i fins i tot EUA, de retorn de les seves dèries esquerranistes, critica també els seus socis.

Tot plegat, com diria Talleyrand, el diletant primer ministre de Napoleó, després de saber que un escamot del cors havia matat un príncep que havia lluitat contra el nou règim, “és més que un crim, un error”. Però rectificar és de savis.

El Mercadal de Balaguer, de centre de la ciutat a indret suburbial?

Estructura actual de la plaça del Mercadal de Balaguer

La plaça del Mercadal a Balaguer es pot veure com una metàfora de l'evolució de la ciutat. De ser el centre de la vida local ha passat a ser un indret perifèric i amb vida poc galdosa.

La raó profunda d'aquesta evolució és l'emigració de la gent de Balaguer des del cas antic a l'eixample creat a l'altra banda del Segre. Però hi ha més coses. La plaça era el centre de Balaguer quan el mercat era el punt de trobada de l'acció econòmica. La gent comprava i venia quan es trobava personalment. Això va atreure les oficines bancàries i les seus dels advocats, no debades Balaguer és seu judicial. Tot això donava vida.

Tot ha canviat i un dels resultats és la falta de vertebració de la ciutat. Altres indrets intenten substituir al Mercadal com a centre de la vida balaguerina, però em temo que no ho aconsegueixen.

A la plaça del Mercadal hi va haver circ habitualment. Es van posar envelats on s'hi feia teatre i música durant la festa major. També ha estat escenari habitual de vetllades sardanistes. I si es compta com a espectacle, Franco hi va pronunciar unes paraules..


Carreres ciclistes

I qui pot oblidar les festes majors amb la trepidant carrera ciclista on es lluïren cracks com Poblet o el llegendari Calucho. La volta, a més d'omplir de gom a gom el lloc central de Balaguer feia aparèixer les apostes i les primes que, sense estalviar, servien per animar els valents ciclistes. En resum, vida amb majúscules.

Per aquest motiu el Mercadal era un espai privilegiat. Ben cuidat. Però això, junt amb la pèrdua de centralitat, es va perdre quan els qui manen van decidir que era més important l'espai com a lloc d'aparcament fàcil que com a centre de vida social. L'operació de retirar les voreres va ser nefasta, segons la meva opinió. El cotxe va guanyar a les persones i ara només quan les parades del mercat s'hi ensenyoreixen es recorda de lluny l'antiga plaça.

L'espai continua existint, però amb una altra vida, més pobre. L'ajuntament hi és i les celebracions quan hi són, també. La població s'ha fet més heterogènia. Les cases de la gent bé no se estan a la plaça i la única decoració que s'hi pot veure és un arbre metàl·lic que s'il·lumina per nadal.

El Mercadal, com molts altres indrets es troba en una cruïlla. Pot convertir-se en un lloc suburbial o recuperar part de la seva esplendor com a punt integrador i on les persones són les protagonistes. De nosaltres depèn!

Sis actuacions urgents i sense cost per visualitzar que a #Badalona el canvi ha començat

El govern del canvi a Badalona tindrà només, si tot arriba a fi de bé, un any i mig per redreçar almenys part del que el govern del PP ha perpetrat a la ciutat.

La conjuntura general no es pot canviar totalment des de Badalona, però es poden prendre mesures en el sentit de mostrar clarament el canvi de rumb.

Amb el permís dels qui han de decidir, em permeto esbossar aquí alguns punts que marcaran una nova deriva en els aspectes moral i de participació social. Són decisions que bàsicament no costen diners, però que han d'ajudar a refer el teixit local i crear un gruix ciutadà que permeti fer canvis més de fons.

La primera mesura seria obrir de nou les fonts públiques. Es tracta d'una decisió simbòlica que es va adreçar contra els més pobres entre els pobres, però de retruc ens fa afectar a tos. He vist a nens i nenes haver d'anar a comprar ampolles d'aigua a un bar després de fer esport perquè Albiol havia estroncat la font de la plaça.

La segona es retornar a la Guàrdia Urbana el seu caràcter de cos d'ajut als ciutadans. Això vol dir eliminar la unitat antiavalots creada pel PP i utilitzada molt sovint per reprimir els adversaris polítics. Els mossos d'esquadra tenen prou experiència en el control de manifestacions.

Una tercera decisió sense cost és obrir de nou l'Ajuntament a les organitzacions socials. Associacions de Veïns, entitats juvenils, organitzacions culturals. El diàleg no hauria de ser només unilateral, si no d'anada i tornada. Caldrà tota la força i tots els cervells per afrontar la crisi.

El quart punt té a veure amb els més necessitats. Articular a Badalona un veritable pla de reciclatge de llibres i alhora destinar el màxim dels fons econòmics possibles a un pla de menjadors escolars destinat als més necessitats.

Despolititzar els mitjans informatius locals

El cinquè punt seria despolititzar els mitjans de comunicació públics locals. Establir un mecanisme en el que hi puguin participar tant els professionals dels mitjans com les organitzacions ciutadanes, que impedeixi que qualsevol força política o govern en condicioni el funcionament i que garanteixi la professionalitat del mitjà.

I sisena iniciativa. Tot i que a mi m'agradarien mecanismes més potents, l'Ajuntament i les organitzacions ciutadanes haurien també de posar en marxa mecanismes com menjadors socials o repartiment de roba i atenció als més necessitats amb la col·laboració de les entitats que ja ho fan i el suport logístic de l'Administració pública.

Les mesures abans esmentades les poden assumir les forces polítiques que ara negocien l'alternativa al govern Albiol. Només cal que hi hagi voluntat de fer-ho. Tot plegat donarà senyals a la ciutadania en el sentit que les coses han començat a canviar. És la meva aportació.

Els contradictoris arguments dels entusiastes de Xavier García-Albiol

Xavier Garcia-Albiol és alcalde de Badalona des de fa un any i mig foto Diari de Badalona

El senyor Xavier García Albiol ha criticat al seu adversari Ferran Falcó per regir-se pels twitts alhora de prendre decisions. Els partidaris de l'encara alcalde de Badalona han endegat una modesta campanya a twitter per donar suport al seu admirat líder i gran timoner. En aquest cas, sembla que sí que, els twitts s'han de seguir.

De l'anàlisi del contingut de les piulades dels admiradors d'Albiol recollides pel qui se suposa és un entusiasta Peper es poden esbrinar arguments xocants: un tal Josep admet que no comparteix la ideologia de l'alcalde i aporta un argument de pes: que Albiol té “il·lusió i ganes de fer coses” i els altres només volen la poltrona. Josep no diu com ha descobert i mesurat les ganes del seu admirat i el desig de poder de l'oposició. Deu ser cosa d'intuïció!

JoeCapmany ens dóna una exclusiva, tot i que ningú se n'ha adonat: es dirigeix a Albiol tot felicitant-lo per seguir lluitant per Badalona per sobre dels partits. És a dir, que Albiol ha plegat del PP i ningú n'havia dit res?

Carlos Prieto assegura que “@AlbiolAlcalde_ ganó las elecciones de Badalona bien ganadas, es de democráta desbancarlo ? que facil dar lecciones..”. I en el mateix recull Rafa Cano admet: "@AlbiolAlcalde_ Xavier, lo estas haciendo bien y tu ciudad lo sabe, el problema es gobernar en minoria"....En què quedem, té no no té majoria Albiol?

Ecoeco també s'abona a la tesi que inexplicablement Albiol va guanyar les eleccions, però no pot governar "@AlbiolAlcalde_ VERGÜENZA que lo que no ganan en las URNAS lo hagan en los despachos”.

Pocs dels admiradors d'Albiol s'atreveixen a explicar perquè li donen suport, encara que diuen que ho fa molt bé ."@AlbiolAlcalde_ Está claro: hacer las cosas demasiado bien significa moción de censura y lo que votó la ciudadanía a tomar viento.Fuerza!!!", diu Sergio. Llàstima que no expliquen quina és la cosa que fa tant bé que li pot costar el càrrec, misteri.

Altres com Mirmar82 es dirigeixen a @daniel_gracia, el que ha recollit les rendides lloances a Albiol, i cap crítica. Li diu:" #verguenza no se a quién preguntarían pero hay mucha gente contenta con @AlbiolAlcalde_ #ConDosCojones. L'argument és aquí que “hay mucha gente contenta” quanta és molta? Chi lo sa!, i la finalització és molt pepera: Con dos cojones. Jo hi afegiria #oletu.

I ja posats, n'hi ha que de tanta admiració cap a Albiol anuncien que s'empadronaran per poder votar a Badalona l'any 2015, una mica irregular, però l'entusiasme és l'entusiasme.

Per contra cap dels twitts aplegats per @daniel_gracia valoren les mobilitzacions de 5.000 persones en la cadena humana, que va travessar Badalona, o la declaració en favor de la moció de censura de les associacions de veïns i veïnes.  Es veu que aquests no representen a “mucha gente” ni la voluntat del poble. Sembla que això ho representa per mandat diví el PP, o Albiol, o Rajoy, o Rato, o Bárcenas.

La ràdio a Balaguer i les matinals des de la Rosaleda

La magdalena de Proust, el seu gust, va fer que a l'escriptor se li desfermessin tot de records del temps passat. A mi em va passar una cosa semblant l'altre dia quan anava a visitar un familiar a una residència. Als avis els hi havien posat Angelitos negros com a música de fons, potser per què es relaxessin.

La cançó de Machín em va recordar quan a casa els diumenges al matí escoltàvem la ràdio. Vull dir la ràdio de Balaguer. I, perdoneu les imprecisions. Hi havia ocasions en què a Balaguer venien els espectacles de grans figures, com Antonio Machín. Llavors l'escenari era el cinema Ersa, on ara hi ha l'Ajuntament. .. Però, el que volia remarcar era que els diumenges al matí es feien vetllades musicals des de la Rosaleda en els que crec recordar que hi actuaven conjunts musicals de Balaguer i tot plegat es retransmetia en directe per la ràdio local. La Rosaleda oferia cada setmana  ball a l'aire lliure i tenia jardins interiors.


Les versions nostrades dels Sirex, o Fórmula V, o fins i tot els Beatles eren el tipus de música que es podia escoltar als nostres vells aparells. Els grups es foguejaven també a les festes de barri i, els que tenien més èxit, feien gires pels pobles del voltant.

La ràdio que jo recordo a Balaguer segur que tenia a veure amb la Cadena del Movimento. De fet, el local oficial de l'emissora, a sobre del Bar Las Golondrinas (el primer que va tenir tele en color), era compartit amb la delegació de Falange.

La ràdio de Balaguer tenia una gran audiència.  L'antena havia d'estar situada en un punt alt de la població i el so entrava con un tro. Tenia, l'emissora, vocació de sortir dels estudis, perquè jo mateix recordo haver anat a cantar nadales com a part de l'escola en un plató improvisat situat al darrer pis de la Seu d'Acció Catòlica.

L'emissora de Balaguer havia estat també vehicle de propaganda o adoctrinament polític. Això m'ho fa pensar una conversa, més aviat un monòleg que l'advocat, Josep Monill, em va etzibar un dia al seu despatx. Per argumentar el seu passat d'opositor, en aquell moment era regidor de CDC, el senyor Monill em va explicar que un dia des de l'emissora local el locutor-director (no l'esmento perquè també, com Monill és mort) es va dedicar gairebé una hora a criticar i amenaçar en directe a un conjunt de joves d'església, per ser de la ceba i que això els va fer témer que els cridarien al cuartelillo.

Cinema i el Circ Americano

La Ràdio de Balaguer es va tancar, no en sé el motiu exacte. Gairebé totes les que hi havia d'aquell tipus van ser clausurades i només va quedar Ràdio Tàrrega, que amb unes formes o altres ha perviscut.

A banda de la ràdio hi havia altres distraccions, el cinema, amb l'entranyable Infantil, l'Ersa, el Balaguer i el cinema Comtes d'Urgell. I també, un cop o dos a l'any hi havia teatre, en envelats que es plantaven on ara hi ha els blocs de la Caixa. Allà una companyia, dels germans Ligero, representava obres dels germans Quintero, amb gran èxit perquè la gent se les sabia de memòria.

I el circ, l'Americano. Era un espectacle que es repetia amb assiduïtat. El circ tenia dues pistes i durant la seva màxima esplendor restava a Balaguer durant els tres dies de la festa major. I cada dia omplien de gom a gom.

Aprofitar el canvi a Badalona per canviar la forma de fer política a la ciutat

El cap de files de CiU a Badalona, Ferran Falcó, ha posat en marxa el procés de negociació amb l'objectiu de fer una moció de censura al PP a la ciutat. Davant aquesta possibilitat Xavier García Albiol ha respost amb els mateixos arguments esgrimits fa gairebé dos anys: pacte de perdedors i l'afirmació que la majoria dels badalonins li dóna suport.

Les direccions locals de PSC, ICV-EUA i CiU debatran els continguts de l'alternativa al govern del partit conservador espanyolista que administra Badalona. El clam de la ciutadania que s'expressa és demanar als tres grups polítics generositat, altura de mires i responsabilitat. Cal relligar la ciutat dividida per l'actitud expressament disgregadora de l'actual govern local i això s'ha de fer enmig de la crisi econòmica més greu de les darreres dècades. Per tant, imaginació i seriositat. S'ha de rescatar Badalona per a la democràcia.

Precisament la crisi i l'autoritarisme exercit per l'executiu de Garcia Albiol han fet que la població, la gent, es mobilitzi com jo no havia conegut abans. Les escoles, els sindicats, les associacions de veïns, les entitats culturals, la xarxa d'associacions de joves han estat i estan a peu de carrer dia a dia. El que reclamen no és només que s'aturin les retallades, vinguin d'on vinguin, sinó una altra forma de gestionar la cosa pública, la de tots.

Les cúpules dels partits polítics hauran, a més de pactar el govern de la ciutat fins a la propera contesa electoral, de donar resposta a les demandes de la societat civil. Sé que el que plantejo és difícil. Vol dir trencar la forma elitista de funcionament dels partits polítics democràtics. Però, a canvi de les dificultats una societat mobilitzada i conscient és el millor escut contra la demagògia i la mentida amb que la nova oposició del PP carregarà contra el govern democràtic de la ciutat.

Així doncs, les associacions de veïns haurien de tornar a ser entitats que defensin primàriament els drets dels veïns, i no vies per a la promoció laboral d'alguns dirigents; les entitats cíviques han de seguir sent crítiques davant el poder, aquest cop democràtic. Els joves han de seguir mobilitzant-se i dinamitzant la població, i criticant allò que no funcioni, igual que les entitats que representen les mares i pares d'alumnes i les associacions esportives. El nou govern ha de saber mantenir una relació dialèctica i respectuosa amb tot aquest magma cívic perquè és el que dóna vida a la ciutat. A més de canviar el xip i entendre que la militància ha de treballar més a peu de terra que als despatxos i que no es pot decebre un cop més a la gent.

I el PP? A l'oposició, perquè representa una minoria, nombrosa, però minoria, de la ciutadania de Badalona. Contra el que el senyor Albiol pregona, molts dels ciutadans que el van votar ara s'ho pensarien perquè el PP ha mostrat a Badalona la seva veritable cara: la corrupció, les polítiques antisocials i el menyspreu a la democràcia no se li amaguen a ningú i la gent no és ruca, com pensen alguns del grup conservador.

Canvis tècnics a La Reguereta

Amics, companys, gent que de vegades té a bé llegir aquest bloc: d'un temps ençà he pogut detectar que hi ha textos en què per raons que se m'escapen, no es poden llegir. Això passa a la versió mòbil i segons en quins navegadors en la convencional. He fet un canvi de maqueta i no descarto fer un canvi de model: passar de blogger a un altre sistema més segur. En tot cas, si hi ha una transició es farà de forma que es noti el mínim.

Agraeixo els vostres suggeriments i em refermo en el compromís de seguir explicant històries, opinant i donant arguments des de la meva posició particular.

Gràcies per tot

Espies, detectius, i apicultors de la Noguera

La professió de periodista fa que en algunes ocasions un es topi amb el fosc món dels espies i/o dels detectius. De vegades, com li ha passat al company Toni Fuentes, amb seguiments i control, unes altres, en forma d'estranyes trobades com explico a continuació.

Treballava al diari AVUI, a Economia, d'això fa anys. Vaig rebre una trucada d'un company periodista que era el responsable a Barcelona d'un diari estatal ja tancat. Em demanava si el podia ajudar en un detall d'una investigació que estava fent. Era senzill, es tractava de saber si un personatge, n'hi direm JHH, era o havia estat militant del PSC. M'ho preguntava a mi perquè en ser de Ponent ho podia tenir fàcil. Vaig acceptar fer la gestió, però vaig voler saber-ne més detalls.

En una trobada, el periodista, ara un alt directiu d'un grup mediàtic d'extrema dreta, em va dur uns retalls de diari de dos informacions que havia publicat. Segons allò, dos personatges, que vinculava a l'entorn del PSOE, eren realment agents de la seguretat de l'Estat. El fet és que aquestes dues persones havien estat detingudes a França, crec recordar que a Marsella, intentant cobrar d'un banc francès uns actius monetaris: certificats de dipòsits, lletres del tresor, no ho tinc molt clar, valorats en uns 5.000 milions de pessetes. La operació no havia funcionat i la policia francesa havia enxampat la parella, sobre la que investigava en aquell moment.

Parlo de memòria, però, crec recordar que un dels dos presumptes estafadors era d'origen basc, havia estat parlamentari autonòmic del partit socialista i dirigent d'UGT (recordar que fa anys les dues organitzacions eren gairebé la mateixa cosa). De l'altre personatge se sabia que era o deia ser català i, segons la informació, afirmava haver estat vinculat al món agrari de Lleida. Per això mateix se'm demanava la col·laboració.

El nom del personatge no em va dir d'entrada res. Llavors el meu interlocutor em va dir que havia estat relacionat amb una cooperativa apícola a la Noguera. I se'm va fer la llum! Jo hi havia parlat amb aquella persona! Va ser uns anys abans, quan treballava a La Mañana de Lleida i directament vaig rebre una trucada anunciant-me que s'havia creat una cooperativa d'apicultors i que, si volia, podia parlar amb el gerent. Tenien l'oficina oberta a Balaguer, al carrer Jacint Verdaguer, a prop dels blocs de La Caixa. Hi vaig anar i vaig publicar la informació. Semblava una idea brillant que podia ajudar els productors de mel de la comarca. El JHH, el gerent, afirmava a més, que tenia contactes amb Mercasa, una empresa pública depenent del Ministeri d'Agricultura, que ajudaria al desenvolupament de la societat amb inversions inicials i comercialitzant la mel. Mesos més tard la cooperativa no va funcionar i va tancar i, parlant amb un apicultor vinculat, em va dir que el gerent els havia deixat “amb el cul a l'aire”. I no em vaig preocupar més pel tema.

Per certificar si JHH era o havia estat membre del PSC vaig trucar per telèfon a un antic dirigent del partit que n'havia sortit per discrepàncies ideològiques. El personatge, del que no en diré el nom perquè no surt ben retratat en aquesta història, em va demanar els motius i mig li vaig explicar la part que en coneixia. Finalment no em va confirmar que el JHH hagués militat al partit. Vaig transmetre la informació al meu company i aquí va acabar el meu paper.

Pocs mesos més tard el periodista que m'havia demanat ajut em va enviar un altre retall del diari que havia publicat. En una maniobra poc clara, les autoritats franceses havien enviat al parell de presumptes estafadors a Espanya i la informació insinuava que en breu quedarien en llibertat en funció de la seva pertinença als serveis secrets.

Pel passeig de Gràcia

Em vaig oblidar del tema fins que un dia, mentre passejava pel passeig de Gràcia, un desconegut em va cridar pel meu nom. Era ell, canviat, però ell: JHH. Va ser breu. hem va etzibar : “m'han dit que preguntaves per mi...” me'n vaig sortir com vaig poder. Però, immediatament vaig recordar-me de l'ex-dirigent del PSC a qui havia demanat informació. Sigui com sigui JHH sense cap vergonya, em va dir que treballava a Barcelona, en una agència de detectius i fins i tot em va donar una tarja.

Mesos més tard vaig llegir el nom de JHH en una informació sobre un escàndol en què hi havia involucrat un grup mediàtic català. Una agencia de detectius, liderada per un ex agent dels serveis secrets famós per haver-se infiltrat a ETA, s'havia dedicat a investigar en un diari barceloní buscant directius infidels. En aquesta segona història tampoc la justícia hi va intervenir de forma decidida.

Dos canons a les portes de l'Escola Primo de Rivera

L'anterior entrada del bloc sobre l'Escola Pública a Balaguer insinuava un segon capítol. Desconec si altres persones de la meva edat, ja entrats els 50, hi van tenir experiències semblants i les ha reflectit, però a risc de repetir-me aboco aquí alguns dels meus records.

Tinc algunes imatges nítides de la meva primera època de formació: els canons. A les portes de l'escola, una per a nens i un altra per a nenes, n'hi havia un parell de canons. A mi em semblaven grans, impressionants. Realment no n'eren tant. Segurament dataven de la guerra del francès o de més enllà. Un hi tenia un projectil que l'embussava. Els nens i les nenes hi jugàvem amb naturalitat, fins que una nena va caure de la banda més alta del canó i es va trencar un braç. Poc temps després els canons els van treure i suposo que l'Ajuntament els va dur a un magatzem. El darrer record que en tinc d'aquestes velles armes les situava al firal, apuntant cap al barranc dels rucs.

També recordo amb claredat la llet en pols. A l'escola ens feien veure almenys un got de llet que deien que l'havien regalada els americans. Per això, havíem de dur a l'escola un vas de plàstic i a mig matí fer cua per rebre l'aliment. Ho havíem de fer tots, aquells que potser ho necessitaven i els que no. Tant era el rigor d'aquesta norma que van aparèixer alguns petits negocis de nens que cobraven un cromo o alguna altra a cosa a canvi de veure's la ració de llet d'altres i n'hi havia que directament llançaven l'aliment per la finestra que donava al pati. La llet en pols tenia un gust diferent de la llet de vaca que a casa es comprava directament a pagesos del carrer Torrent, però a mi em va arribar a agradar.

Abans de les classes es cantaven himnes, el de la Falange, segur, i en algunes ocasions es feien parades davant de l'escola. Només molts anys després vaig trobar estranya aquella pràctica, igual com tenir retrats de Franco i José Antonio presidint les aules. Allà s'hi sentia l'olor de guix i l'escalfor dels radiadors de ferro colat de la calefacció.

Les quatre regles

La vida a les classes i les aules era rutinària i crec que efectiva. L'objectiu que hi havia llavors: que nens i nenes sortissin de l'escola amb les quatre regles apreses i uns certs coneixements de les àrees humanístiques es complia. Un cop feta l'educació primària es passava a l'Institut Laboral del carrer Urgell.

El pati era el nostre paradís. On nens i nenes triscàvem sense parar i sense gairebé normes. El futbol n'era el rei. Amb pilotes de cuiro i també de goma. És d'admirar que en una superfície tant petita es poguessin fer simultàniament fins a quatre partits!

Em queda parlar dels mestres. N'hi dèiem així. Però en diré poc. Molts d'ells han mort i altres potser no es podrien defensar. Feien el que era normal en aquell moment: ensenyar amb la possibilitat, si calia, d'aplicar càstigs físics. N'hi havia que ho feien com a darrer recurs i altres, m'ho semblava a mi, pegaven amb certa fruïció. Sobre la formació ara em crida l'atenció com de normal era exposar una certa grandiositat patriòtica molt normal en aquell temps en que semblava que el franquisme duraria mil anys.

Badalona: els “libros para todos” del PP, versió local del caciquisme rural

Els que segueixen el meu bloc saben que em moc entre dues realitats. La del meu naixement a Balaguer i la metropolitana de Badalona. Això em dóna una visió diferent del que passa. La promesa del PP de regalar els llibres als nens i nenes badalonins i la reacció dels seus clients davant la negativa de l'oposició em recorda com actuaven els cacics locals a La Noguera i la resta del Pla de Lleida durant la transició.

A l'inici de la democràcia a la majoria dels pobles, de menys de 2000 habitants de mitjana, es presentaven a les municipals dues candidatures: la dels “de sempre” i la de la gent que volia un canvi. En aquests àmbits reduïts tothom es coneix i els programes electorals són senzills però mostren clarament quins interessos defensa cadascú.

Una de les primeres decisions que es van plantejar va ser la de l'aigua. Els nous regidors, de partits amb tradició democràtica, gosaven discutir aquest assumpte intocable als pobles. Generalment a través del propi ajuntament o d'una empresa municipal es feia la distribució de l'aigua. Els regidor nouvinguts molts cops proposaven que cada casa tingués un comptador que mesurés el consum. Però els sectors més conservadors s'hi oposaren radicalment. En nom de què? En nom de la igualtat! El que s'havia de fer era, deien, deixar-se de burocràcia i dividir el consum del conjunt de la població pel nombre de famílies. Així tots pagarien igual!!

El caciquisme local partia de la premissa que la gent, tret d'ells, és imbècil. Perquè amb la seva proposta pagava la mateixa quantitat en el rebut de l'aigua aquell que tenia piscina que el que només feia servir el líquid per a veure i rentar-se.

Llibres per a tothom

Tot aquest circumloqui em duu a Badalona. Els representants polítics del PP local van orquestrar la campanya dels llibres per a tothom con una basa electoral. Després es van trobar amb el poder i van haver de fer alguna cosa. Llavors els hi va sortir la seva arrel tradicional i van plantejar allò de donar una quantitat d'euros per cada alumne de la ciutat, ho necessités o no. Ras i curt, tractar igual als alumnes de barris amb molts problemes que als de les escoles privades. Els conservadors van rebutjar les alternatives que defensaven les Ampa: destinar els diners a ampliar la socialització dels llibres. El PP local s'hi va oposar perquè  darrere de l'adquisició de llibres hi ha molt negoci i els propietaris d'alguns centres privats i concertats els compren a l'engròs i després els revenen a les famílies dels seus alumnes. Això proporciona, presumptament, un guany, privat òbviament, i socialitzar llibres a través de les Ampa amb suport municipal estroncava aquests ingressos de butxaques privades.

Però per fer la operació de repartir diners, calia trobar-ne i els paladins de la igualtat i el benefici per a tots la primera mesura que van aplicar va ser retirar les ajudes municipals als menjadors escolars. Ajudes que es donaven als més necessitats! Més tard van aparèixer fons de la Diputació destinats a altres partides i que es van adjudicar a subvencionar la promesa electoral del PP.

Ara el castell de cartes fabricat sobre la fal·làcia ha caigut. La oposició ha decidit que es donarà ajuda a les escoles per socialitzar llibres i espero que es discrimini positivament i no es faci cafè per a tothom. Al mateix temps això donarà una imatge de govern alternatiu i participatiu a favor dels que més ho necessiten en contraposició al vaixell sense rumb i amb el capità borratxo que sembla gestionar la ciutat.

Albiol: Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona

-->

Twitter és un fenomen que ens permet el seguiment a l'instant del que fan o pensen les altres persones. Fins i tot el Partido Popular ha hagut d'usar aquest mitjà. I al cap del temps la cosa permet fer alguna anàlisi.

El primer que m'ha cridat la intenció és el baix perfil ideològic de les piulades de @AlcaldeAlbiol i dels seus seguidors. En una situació com la badalonina hauria esperat més contingut polític. En alguns missatges sí que hi és, però jo diria que només tangencial i gairebé sempre per buscar brega amb els seus principals contrincants: els socialistes. El fons d'aquesta mena d'intervencions acostuma a ser : “i tu més”. A ICV-EUA l'esmenta molt menys i a la resta de forces polítiques gairebé les ignora. Sobre CiU el PP badaloní manté també perfil baix i molt curós alhora d'esmentar la federació nacionalista catalana conservadora.

Un exemple de la dialèctica del líder del PP a Badalona a Twitter són aquestes piulades de fa molt poc: “Intenso domingo. Primero #bdnrunning y la Passada de Sant Antoni. Por la tarde al carnaval del Casal de Lloreda” . Un segon exemple: “Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona. Eso sí que es un lujo !! pic.twitter.com/Hk6al4pp; Hoy con un grupo de simpáticos vecinos de #badalona !!! pic.twitter.com/8MKk4Cl1”. En aquestes coses fixa la seva atenció l'alcalde conservador de Badalona quan s'ha de comunicar amb la ciutadania. Hi diu altres coses però són més difícils d'entendre perquè acostumen a ser respostes públiques a consultes privades que algun ciutadà li fa.

Perquè el PP usa aquest mecanisme de comunicació tan blanc Si sem permet l'adjectiu?. Jo tinc al respecte algunes opinions. Una és la recerca voluntària de la despolitització. És a dir, intentar que la ciutadania no vegi al dirigent del PP ni al partit conservador espanyolista, com el que és: un dirigent d'un partit polític que té la seva ideologia i que en algunes ocasions la duu a la pràctica. Salvant les distàncies seria allò que s'explica que va dir el dictador Franco a un general: “haga como yo, no se meta en política”, conten que va exclamar. És a dir, que el PP no fa política, si no que posa en pràctica el servei al ciutadà, sense distincions. Això pretén situar al partit i a Albiol a ulls dels ciutadans que no filin prim, per sobre del bé i del mal.

No parlar del que passa

Una segona idea seria que amb el bla – bla – bla, Albiol i els seus seguidors eviten parlar d'allò que hi ha de conflictiu a la societat badalonina. No es parla del #casjurado ni de les actuacions de la Unitat Omega de la Guàrdia Urbana, ni de la #cocinadelajulia ni s'explica perquè l'equip de govern que Albiol presideix té un rècord d'imputacions judicials. D'alguna manera s'intenta fer creure que del que no es parla no existeix.

Tot això m'ho preguntava fins que hi vaig trobar una explicació més senzilla: el Partit Popular i Albiol no parlen del que fan perquè no ho poden reivindicar davant dels seus conciutadans. Us imagineu una piulada que digués: “Partido Popular, votando a favor de que la banca pueda desahuciar más fácilmente”. O “PP, toros si, dación en pago no: lo que interesa a los ciudadanos”. O , “Partido Popular, el que ha facilitado los despidos con la última reforma laboral, potenciando el empleo” o “Aprobamos la amnistía fiscal, para que los evasores paguen menos”. -Nota, abuso dels  gerundis com ho fan ells mateixos. Més enllà de la caricatura fer el que descric seria defensar la seva executòria real. Però simplement no veig que els conservadors espanyolistes (és una descripció, no una crítica) puguin reivindicar la seva acció real davant molts dels seus votants de Badalona.

L'eficàcia de l'Escola Pública a Balaguer, de la Primo de Rivera a l'Escola Àngel Guimerà

Primers alumnes de l'Escola, el pare encerclat en verd

Això de tenir un bloc té coses positives. Una d'elles és poder explicar aspectes personals i, si es vol, lligar-los amb la col·lectivitat. Ho pensava quan em plantejava escriure sobre l'Escola Pública. Dir coses en genèric sobre aquest assumpte és a hores d'ara difícil, però potser és més fàcil posant-hi exemples concrets.

Fa uns anys es va celebrar l'aniversari de la creació a Balaguer del primer centre públic d'ensenyament. Es deia Primo de Rivera, en honor al general que els anys 20 del segle anterior va fer un cop d'Estat i, per apaivagar la crisi econòmica que afectà aquella dècada, va endegar una sèrie d'Obres Públiques, tot plegat per reduir l'atur que començava a ofegar a la societat.

M'agradaria poder fer un reportatge del procés que va dur a crear l'Escola Primo a Balaguer. Segurament no hauria estat gaire participatiu, però crec que moltes persones es degueren il·lusionar. Tant que quan es van iniciar les classes es va fer una foto amb els primers alumnes (m'agradaria també conèixer els noms dels mestres).

Per una carambola aquella foto inicial va formar part d'una exposició commemorativa. Un dels visitants, el senyor Campo, molt amic de la meva germana, Victòria, li va comentar que en aquell grup inicial d'alumnes hi havia el nostre pare. Efectivament hi era. No ho sabíem, i mai havíem vist fotos del pare tant jove. Era curiós, la meva germana Victòria havia estat organitzant l'exposició com a mestra de l'escola que el pare va inaugurar com a alumne!.

Llet en pols americana

Uns anys més tard de la inauguració vaig entrar com a pàrvul a l'Escola Primo. Els records que hi tinc són agredolços: la llet en pols dels americans, les redaccions de La cabeza de puente de Balaguer, que animava el senyor Ernesto. La por a sortir a la pissarra i no contestar bé, perquè tocaria rebre una bufetada, o em picarien els dits amb la canya americana, o rebre un cop de pilota de goma “gorila”. Moments dolços: els partits de futbol al pati i les guerres amb els alumnes dels Escolapis. Però, d'això en parlaré en un altre escrit.

Qui m'hauria de dir que el pare inauguraria l'escola, jo hi passaria i la meva germana Victòria, ja en democràcia hi donaria classes. Però és que el meu altre germà, l'Andreu, també va començar a l'Escola Pública i és mestre i també professor de dibuix en un Institut, també públic. Tot partint de la base de la societat. Una evolució exemplar, doncs. No perquè nosaltres siguem especials, si no com a resultat natural de l'efecte que l'ensenyament públic fa a la societat.

Podríem dir doncs que l'escola pública ha estat la peça essencial en l'ascensor social del país. Carregar-se-la vol dir tornar al moment més negre de la història, caracteritzat pel classisme, la ignorància, el malbaratament de recursos i el retard. Penseu, si us plau on serieu personalment si aquesta peça no hagués existit. I ara se la volen carregar.

Reflexions maoistes sobre el canvi a Badalona

Quan sembla que les pressions han fet que CiU inicii el procés de separació del PP, a la Diputació sembla i potser a Badalona, crec oportunes unes reflexions sobre què cal fer.

A Badalona hi ha un aspecte especial: el fenomen Garcia Albiol. Ras i curt a aquest cas se li pot aplicar la coneguda consigna maoista i dir: “Albiol és un tigre de paper”. És a dir que actuar decididament i sense por és la millor forma d'encarar la reacció del polític conservador que amenaça amb  encendre alguns barris de la ciutat amb la demagògia a la que té acostumada a l'opinió pública. Dir que l'actual alcalde no és que freni l'acció dels seus simpatitzants, sinó que no té capacitat de fer més del que fa: reunions als bars o recollir firmes, una acció aquesta que no deu se molt galdosa perquè fa mesos que les signatures es busquen i mai no acaben de finalitzar la tasca.

La clau del procés de canvi a Badalona la té CiU. Va deixar que Garcia Albiol fos alcalde. Li ha donat corda durant un any tancant els ulls a casos de presumpta corrupció que afecten l'equip de govern dels populars badalonins, que semblen més una banda que un partit. També Falcó ha moderat algunes atzagaiades del PP, com l'intent de desmuntar els mitjans d'informació locals. Però, ara la posició del cap de CiU és molt dèbil perquè cada cop li resulta més difícil explicar-la fins i tot als seus simpatitzants. Especialment perquè la deriva sobiranista adoptada per CiU fa impossible el maridatge de fet amb els cada cop més agressius populars.

Contradiccions primàries i secundàries

CiU hauria d'aplicar un segon raonament recollit en els manuals maoistes: el de les contradiccions. Efectivament, a Badalona hi ha una contradicció primària, és a dir, la que planteja si s'accepta que hi hagi un govern encapçalat per gent sense tradició de lluita democràtica i antifranquista o que hi hagi un govern format per gent que això de la democràcia s'ho creu. És una decisió a prendre i crec que CiU hauria, també a Badalona, de decidir d'acord amb els seus orígens.

Un cop aclarida la contradicció primària hi ha una contradicció secundària, segons deien els proxinesos. Es tractava de decidir amb qui formar el govern democràtic i quin paper jugar en aquell executiu futur. Aquí la seva decisió estarà relacionada amb la correlació de forces o amb l'afinitat ideològica o també en funció de les posicions sobre la política a seguir ara i aquí. I la decisió inicial és tota de CiU.

Finalment, jo hi afegiria la necessitat de treballar ara pel govern de reconstrucció democràtica local i de fer-ho amb la màxima participació popular, especialment en un moment de crisi econòmica. Però aquest és tema d'un altre article.

Assaig de càntic al Temple o assaig de plagi a la taverna, d'Espriu a Pere Quart

Comença l'any Espriu i tothom se'n recordarà. Jo només vull contraposar el transcendentalisme d'Espriu, molt del moment, amb l'esperit positiu de Pere Quart. Llegiu i compareu aquesta visió del món en aquests dos poemes

Salut i bon cap de setmana, malgrat tot.

Assaig càntic al temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu

Assaig de plagi a la taverna

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra

i com em recaria d'allunyar-me'n,

sud avall,

on sembla que la gent és bruta

i pobra, accidiosa, inculta,

resignada, insolvent!

Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien

fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,

així el lluç que pica un ham sense esquer",

mentre jo, encara prop, pensaria

en les velles fretures i confiances

d'aquest meu tossut poble.

I, ja tot sospesat, recularia

per a restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase

i estimo a més amb un

irrevocable amor

aquesta meva -i nostra-

bastant neta, envejada, bonica pàtria. 

 

Pere Quart