Candidatura unitària d'ERC, ICV i CiU per la independència: per fer què?

El cap de setmana passat les xarxes socials anaven plenes del que podria ser una serp d'estiu. El president d'ERC, Oriol Junqueras, plantejava una candidatura conjunta del seu partit amb CiU i ICV amb l'objectiu únic d'assolir la independència de Catalunya...

Més enllà de les reaccions a la curta, a mi em va envair una certa tristor. A Catalunya som capaços de repetir debats eternament. Vull dir que fa temps que volta la idea aquesta que es pot ajuntar tothom per aconseguir la independència i que després “ja veurem com ens organitzem”. Dit en altres paraules que això de la independència és un fenomen neutre socialment, i no l'és!.

Deixeu-me fer volar coloms per demostrar la meva tesi. Posem que la coalició ERC, CiU i ICV es fa. Posem també que es guanyen les eleccions al Parlament de Catalunya. Imaginem-nos que es decideix convocar un referèndum per la independència. Posem, a més, que Madrid el deixa fer. Imaginem-nos ara que es guanya amb majoria suficient per tirar endavant. Més encara, somiem que Espanya i el seu exèrcit no intervenen i accepten el resultat de les urnes i ens proclamem un estat independent. Són cinc processos que haurien de finalitzar-se positivament, però somiar és de franc..

El dia després de proclamada la independència, el país hauria de funcionar, però no tindria ni una llei pròpia. Totes serien heretades de la situació anterior. Vull dir que tindríem límits de velocitat espanyols, IRPF espanyol, codi penal espanyol, unes lleis laborals espanyoles, els mateixos peatges a les autopistes... En resum, el dia a dia estaria marcat per la inèrcia anterior. Per dir-ho en paraules senzilles, hauríem d'assumir l'actual política pepera i després ja veurem com ens organitzem....

Si pensem que cada cop la independència s'adopta per la majoria de la gent per motius econòmics, per a millorar la seva vida, seria acceptable que el resultat de tot l'esforç no suposés un canvi per al ciutadà del nou estat? Perquè quan es diu que el dia després “ja veurem” se'ns amaga això: el dia després hi haurà el mateix que vam deixar,.. tret de guàrdies civils..

Programa de mínims

Plantegem-nos què ha d'acompanyar a la independència perquè sigui atractiva a la gent del carrer? Ha d'assegurar l'Estat de Benestar? Les llibertats democràtiques? La participació? L'economia solidària? L'atenció als més desfavorits? Una fiscalitat progressiva? Tot això ha d'incloure's en un programa mínim a pactar entre els que estiguin per la tasca de crear un estat nou. Això vol dir un acord en què cadascú dels que hi participin es deixin pèls a la gatera...

Es pot seguir somiant i pensar que tot plegat sense el dèficit fiscal, l'espoli o el robatori, ja es podrà assumir sense que els rics nostrats hagin de posar-hi virolla. Però m'hi jugo un pèsol que si això no es posa en un paper el dia després de deixar de dependre d'Espanya algú reclamarà que els diners que ara van a Madrid no retornin en forma de més i millor Estat de Benestar si no de reducció d'impostos als més rics. Me'l jugo.

Finalment, si resulta que les tres forces polítiques esmentades estan d'acord en els esmentats principis bàsics, perquè no fer-ho des d'ara i no esperar a una futura llibertat nacional?

Quan Balaguer va tenir platja

Afirmar que Balaguer va tenir platja és com embarcar-se en en disputes difícils d'escatir, com l'origen de la fama naval de Cervera. Però m'arriscaré a ser criticat: Balaguer va tenir platja, i en això m'hi mantindré perquè jo en vaig ser usuari.

Els més joves d'entre els possibles lectors de La Reguereta potser trobaran l'afirmació agosarada, però la platja balaguerina existia i ocupava la part noble del nostre litoral del Segre. Entre aproximadament cal saboner i el pont de baix, que els entusiastes franquistes locals van intentar popularitzar amb el nom de Pont de la Victòria, la d'ells, es va desenvolupar entre mitjan dels 60 del segle anterior i potser inicis dels 70 una intensa activitat de lleure estival.

Potser seria perquè se sortia d'una repressió dura en els costums personals fins i tot en l'època franquista o potser perquè era del gènere absurd desaprofitar les aigües del Segre que passaven manses a l'estiu per davant dels morros dels balaguerins, que a algunes famílies se'ls hi va passar pel cap plantar la tovallola davant de la impremta de Cal Romeu, bé a l'altra banda del riu. Més tard s'hi van afegir altres famílies, i hi van afegir estris com els parasols. De manera que en poques setmanes la canícula balaguerina va omplir de banyistes la riba esquerra del Segre.

La gent va descobrir que es podia nedar sense perill i que si s'evitaven alguns indrets on segons la brama hi ha remolins, la seguretat era gairebé total. El riu havia estat canalitzat anys enrere i ho tornaria a estar, de forma que la riba era segura i relativament neta.

Com era d'esperar, a la platja de Balaguer hi van proliferar les carmanyoles. Ja no calia anar a la bultra del Silano a prendre la fresca quan la calda cremava l'aire. L'única diferència és que al davant de la banqueta no s'hi podia parar la xarxa per a pescar algunes carpes per arrodonir la jornada.

La zona de lleure balaguerina va funcionar diversos anys. La gent no tenia transport a mà i Salou era relativament molt més lluny llavors que ara. A més, no hi ha havia disponibilitat econòmica per traslladar-se cap al mar de veritat.

Igual com va nàixer, la platja balaguerina va desaparèixer. Sense avís previ l'ajuntament va prohibir els banys al Segre i qualsevol que es volia alleugerir de la calor va haver de retornar a jugar-se la vida cap a Les Roquetes.

Tot i que en aquell moment l'Ajuntament podia exercir sense problemes l'ordeno y mando sembla que es va justificar la mesura per motius sanitaris. Es va argumentar que les aigües del Segre no eren adients per al bany, cosa estranya perquè unes desenes de metres més avall del pont de baix hi va abocar molts anys sense problemes una claveguera a cel obert procedent d'Inpacsa, amb un producte conegut popularment com a Coca Cola, sense que el consistori hi digués mai ni ase ni bèstia.

Camarilla integrista

Quan no hi ha informació el rumor s'ensenyoreix. La gent senzilla que va perdre una possibilitat de refrescar-se sense gastar ni un duro va culpar de la prohibició a una mítica camarilla, que segons es deia, manava més que l'ajuntament, que preocupada pel relaxament moral que podia suposar l'aparició de biquinis sense control, va pressionar la casa gran per tallar d'arrel la possible disbauxa.

D'altra banda, una peregrina explicació de l'èxit de la Transegre seria que, salvada la originalitat i el treball dels organitzadors, que molta gent de Balaguer té encara un record inconscient de la seva anterior relació festiva amb el riu.

Tot el que explico és fruit de la meva experiència. M'agradaria que la gent de Balaguer que pogués tenir fotos o altres records d'aquella època contribuís a evitar que el temps esborri les imatges d'una època que pot desaparèixer si algú no ho evita. Moltes gràcies per tot.

La dreta espanyola ja va suprimir la Generalitat el 1934: balanç de la intervenció

Ja fa unes setmanes tot eren càbales sobre la possibilitat que la Generalitat de Catalunya fos intervinguda pel govern espanyol. Deixant de banda el fet que Catalunya, i la resta dels Països Catalans també, estan sota la bota espanyola des de 1714 i buscant una actuació semblant a la que es podria donar he trobat un antecedent gairebé amagat del que alguns somien i altres temen. Em refereixo a la supressió de la Generalitat després del 6 d'octubre de 1934.

Recordar que l'aixecament català va estar precedit per duríssimes tensions amb el govern espanyol de dreta, de la CEDA, que des de 1932 intentava capgirar les primeres actuacions de la República. Aquí el punt culminant va ser la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, que va recórrer la Lliga al Tribunal Constitucional trencant tota lleialtat política a Catalunya.

La història es coneguda: hi va haver un aixecament liderat per Companys, que no va tenir èxit i que va se ofegat a trets de canó per l'exèrcit espanyol. De resultes d'això, no sols es va detenir tot el govern de Catalunya, si no que es va dissoldre la institució autonòmica catalana.

Va ser una intervenció en tota regla: Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern de Madrid i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, el republicà radical Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso Alonso, el cedista valencià Ignasi Villalonga, i el lliguista Fèlix Escales. Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de 16 de febrer de 1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.

Mireu de trobar restes d'actuacions de govern de la institució que va intentar suplantar la Generalitat de Catalunya. Simplement van governar com el que era, una mena d'agrupació de govern civils. Per part de la societat civil catalana el rebuig al nou invent centralista va ser total. A més, la dreta regionalista, que havia col·laborat en la supressió de la Generalitat, en les primeres eleccions generals que es van donar, va ser escombrada i Companys va tornar al Palau de la Generalitat en olor de multituds.

Però, m'equivoco, sí que es recorda alguna cosa dels sis no-presidents de la no-Generalitat. Concretament que durant la seva gestió es va donar l'escàndol econòmic més sonat d'abans de la guerra, el cas de l'estraperlo, que va enfonsar els lerruxistes.

No sé si la història es pot repetir exactament, però si a Madrid els peperos somien amb carregar-se la Generalitat, el tret els pot sortir per la culata.

Piquiponades

I ja per finalitzar, de tots els mandataris nomenats a dit des de Madrid, Pich i Pon és l'únic que es recorda a Catalunya, perquè durant el seu curt mandat es va destacar per mostrar una verbositat que posava de relleu la seva poca cultura, la gent es va dir Pic i ponades, i algunes es recorden encara:

«

El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac

»

«

(Mentre tenia una espasa a la mà) Me siento com un radiador romano !

»

«

(Parlant de caviar) ... huevos de centurión !

»

«

(La proclamació de la República fou una jornada) .... sin infusión de sangre !

»

«

(Parlant d'un amic afeccionat als segells) ....es sifilítico

»

«

Un dia li van pregar que fos discret i ell va assegurar:

...Seré una tómbola

»

Els botiguers demanen solidaritat als treballadors. I ells que han fet fins ara?

Liberalització dels horaris comercials, competència de les grans xarxes multinacionals, caiguda del consum...Tot això s'escolta sense parar en el tram de la crisi que vivim. Els botiguers de molts llocs de Catalunya han fet un pas endavant i ara demanen la solidaritat dels compradors: hi ha cartells a molts llocs de Catalunya on es demana a la gent que a l'hora de comprar pensin en fer-ho al barri.

És curiós, però és la primera vegada que aquesta crida es fa evident, abans era tema de conversa i res més. Tot plegat m'ha fet pensar en el paper dels botiguers en aquesta crisi.

Per dir-ho en una frase feta, el botiguer és un bestiar especial. Vol i dol. Sap que es deu als seus clients, però pensa que forma part de la elit que comanda l'economia. I al final rep les bufetades en les dues galtes.

Els que ara es queixen, sense anomenar-ho, de la injustícia del capitalisme, que els aplica unes normes consistents a lluitar en inferioritat de condicions: competir amb les grans xarxes multinacionals que poden permetre's l'obertura tot l'any o les 24 hores del dia o fer inversions milionàries que els hi permeten oferir uns preus inferiors, es basen en el principi capitalista més descarnat. I una cosa que mai he sentit qüestionar en boca d'un botiguer és el sistema.

Els botiguers sempre han entès el lucre immediat per sobre dels resultats a mig termini. Així, tot i les crides a la solidaritat que els hi fan en totes les vagues generals, ells opten majoritàriament per assumir el paper d'esquirols, tot i que aquell dia venen poc o res i s'arrisquen a la violència o les males paraules dels seus veïns treballadors. Ho fan, no només per l'ingrés d'un dia, si no perquè se senten part de l'empresariat, d'aquells que les caricatures dibuixen amb frac i copalta.

Però la crisi és llarga. Ara, sense reconèixer-ho els petits botiguers s'adonen que les recaptacions baixen i que la perspectiva és de més misèria per a tots. Davant d'això sonen les alarmes i les associacions de comerciants han descobert la proximitat. Reclamen solidaritat als seus veïns i veïnes. Els hi diuen: compreu al barri, contribuïu així a mantenir llocs de treball, a que la xarxa econòmica de la zona es mantingui, és una cosa positiva per tots. No diuen enlloc que, aquesta solidaritat suposa un esforç per als compradors, que veuen com els preus en les grans cadenes comercials són més baixos.

Més retallades, menys calaix

Aquesta gent que davant d'una protesta que fan els seus veïns per mantenir la seva capacitat adquisitiva els ha girat l'esquena, veu com els resultats de la política de reducció de sous, d'acomiadaments massius i de retallades d'ingressos de la funció pública els afecta negativament en els seus calaixos i ara reclama solidaritat. No dic que no s'hagi d'exercir, però per mi aquesta crida a consumir al petit comerç necessitaria de contrapartides, per exemple, si es veiés que el comerç de proximitat davant situacions extremes ajuda als més necessitats, potser la resta de veïns veurien als comerciants com a part “dels seus”, si no tot sembla una estratègia comercial de supervivència i que realment no es creuen ni els que la impulsen.