Canvis tècnics a La Reguereta

Amics, companys, gent que de vegades té a bé llegir aquest bloc: d'un temps ençà he pogut detectar que hi ha textos en què per raons que se m'escapen, no es poden llegir. Això passa a la versió mòbil i segons en quins navegadors en la convencional. He fet un canvi de maqueta i no descarto fer un canvi de model: passar de blogger a un altre sistema més segur. En tot cas, si hi ha una transició es farà de forma que es noti el mínim.

Agraeixo els vostres suggeriments i em refermo en el compromís de seguir explicant històries, opinant i donant arguments des de la meva posició particular.

Gràcies per tot

Espies, detectius, i apicultors de la Noguera

La professió de periodista fa que en algunes ocasions un es topi amb el fosc món dels espies i/o dels detectius. De vegades, com li ha passat al company Toni Fuentes, amb seguiments i control, unes altres, en forma d'estranyes trobades com explico a continuació.

Treballava al diari AVUI, a Economia, d'això fa anys. Vaig rebre una trucada d'un company periodista que era el responsable a Barcelona d'un diari estatal ja tancat. Em demanava si el podia ajudar en un detall d'una investigació que estava fent. Era senzill, es tractava de saber si un personatge, n'hi direm JHH, era o havia estat militant del PSC. M'ho preguntava a mi perquè en ser de Ponent ho podia tenir fàcil. Vaig acceptar fer la gestió, però vaig voler saber-ne més detalls.

En una trobada, el periodista, ara un alt directiu d'un grup mediàtic d'extrema dreta, em va dur uns retalls de diari de dos informacions que havia publicat. Segons allò, dos personatges, que vinculava a l'entorn del PSOE, eren realment agents de la seguretat de l'Estat. El fet és que aquestes dues persones havien estat detingudes a França, crec recordar que a Marsella, intentant cobrar d'un banc francès uns actius monetaris: certificats de dipòsits, lletres del tresor, no ho tinc molt clar, valorats en uns 5.000 milions de pessetes. La operació no havia funcionat i la policia francesa havia enxampat la parella, sobre la que investigava en aquell moment.

Parlo de memòria, però, crec recordar que un dels dos presumptes estafadors era d'origen basc, havia estat parlamentari autonòmic del partit socialista i dirigent d'UGT (recordar que fa anys les dues organitzacions eren gairebé la mateixa cosa). De l'altre personatge se sabia que era o deia ser català i, segons la informació, afirmava haver estat vinculat al món agrari de Lleida. Per això mateix se'm demanava la col·laboració.

El nom del personatge no em va dir d'entrada res. Llavors el meu interlocutor em va dir que havia estat relacionat amb una cooperativa apícola a la Noguera. I se'm va fer la llum! Jo hi havia parlat amb aquella persona! Va ser uns anys abans, quan treballava a La Mañana de Lleida i directament vaig rebre una trucada anunciant-me que s'havia creat una cooperativa d'apicultors i que, si volia, podia parlar amb el gerent. Tenien l'oficina oberta a Balaguer, al carrer Jacint Verdaguer, a prop dels blocs de La Caixa. Hi vaig anar i vaig publicar la informació. Semblava una idea brillant que podia ajudar els productors de mel de la comarca. El JHH, el gerent, afirmava a més, que tenia contactes amb Mercasa, una empresa pública depenent del Ministeri d'Agricultura, que ajudaria al desenvolupament de la societat amb inversions inicials i comercialitzant la mel. Mesos més tard la cooperativa no va funcionar i va tancar i, parlant amb un apicultor vinculat, em va dir que el gerent els havia deixat “amb el cul a l'aire”. I no em vaig preocupar més pel tema.

Per certificar si JHH era o havia estat membre del PSC vaig trucar per telèfon a un antic dirigent del partit que n'havia sortit per discrepàncies ideològiques. El personatge, del que no en diré el nom perquè no surt ben retratat en aquesta història, em va demanar els motius i mig li vaig explicar la part que en coneixia. Finalment no em va confirmar que el JHH hagués militat al partit. Vaig transmetre la informació al meu company i aquí va acabar el meu paper.

Pocs mesos més tard el periodista que m'havia demanat ajut em va enviar un altre retall del diari que havia publicat. En una maniobra poc clara, les autoritats franceses havien enviat al parell de presumptes estafadors a Espanya i la informació insinuava que en breu quedarien en llibertat en funció de la seva pertinença als serveis secrets.

Pel passeig de Gràcia

Em vaig oblidar del tema fins que un dia, mentre passejava pel passeig de Gràcia, un desconegut em va cridar pel meu nom. Era ell, canviat, però ell: JHH. Va ser breu. hem va etzibar : “m'han dit que preguntaves per mi...” me'n vaig sortir com vaig poder. Però, immediatament vaig recordar-me de l'ex-dirigent del PSC a qui havia demanat informació. Sigui com sigui JHH sense cap vergonya, em va dir que treballava a Barcelona, en una agència de detectius i fins i tot em va donar una tarja.

Mesos més tard vaig llegir el nom de JHH en una informació sobre un escàndol en què hi havia involucrat un grup mediàtic català. Una agencia de detectius, liderada per un ex agent dels serveis secrets famós per haver-se infiltrat a ETA, s'havia dedicat a investigar en un diari barceloní buscant directius infidels. En aquesta segona història tampoc la justícia hi va intervenir de forma decidida.

Dos canons a les portes de l'Escola Primo de Rivera

L'anterior entrada del bloc sobre l'Escola Pública a Balaguer insinuava un segon capítol. Desconec si altres persones de la meva edat, ja entrats els 50, hi van tenir experiències semblants i les ha reflectit, però a risc de repetir-me aboco aquí alguns dels meus records.

Tinc algunes imatges nítides de la meva primera època de formació: els canons. A les portes de l'escola, una per a nens i un altra per a nenes, n'hi havia un parell de canons. A mi em semblaven grans, impressionants. Realment no n'eren tant. Segurament dataven de la guerra del francès o de més enllà. Un hi tenia un projectil que l'embussava. Els nens i les nenes hi jugàvem amb naturalitat, fins que una nena va caure de la banda més alta del canó i es va trencar un braç. Poc temps després els canons els van treure i suposo que l'Ajuntament els va dur a un magatzem. El darrer record que en tinc d'aquestes velles armes les situava al firal, apuntant cap al barranc dels rucs.

També recordo amb claredat la llet en pols. A l'escola ens feien veure almenys un got de llet que deien que l'havien regalada els americans. Per això, havíem de dur a l'escola un vas de plàstic i a mig matí fer cua per rebre l'aliment. Ho havíem de fer tots, aquells que potser ho necessitaven i els que no. Tant era el rigor d'aquesta norma que van aparèixer alguns petits negocis de nens que cobraven un cromo o alguna altra a cosa a canvi de veure's la ració de llet d'altres i n'hi havia que directament llançaven l'aliment per la finestra que donava al pati. La llet en pols tenia un gust diferent de la llet de vaca que a casa es comprava directament a pagesos del carrer Torrent, però a mi em va arribar a agradar.

Abans de les classes es cantaven himnes, el de la Falange, segur, i en algunes ocasions es feien parades davant de l'escola. Només molts anys després vaig trobar estranya aquella pràctica, igual com tenir retrats de Franco i José Antonio presidint les aules. Allà s'hi sentia l'olor de guix i l'escalfor dels radiadors de ferro colat de la calefacció.

Les quatre regles

La vida a les classes i les aules era rutinària i crec que efectiva. L'objectiu que hi havia llavors: que nens i nenes sortissin de l'escola amb les quatre regles apreses i uns certs coneixements de les àrees humanístiques es complia. Un cop feta l'educació primària es passava a l'Institut Laboral del carrer Urgell.

El pati era el nostre paradís. On nens i nenes triscàvem sense parar i sense gairebé normes. El futbol n'era el rei. Amb pilotes de cuiro i també de goma. És d'admirar que en una superfície tant petita es poguessin fer simultàniament fins a quatre partits!

Em queda parlar dels mestres. N'hi dèiem així. Però en diré poc. Molts d'ells han mort i altres potser no es podrien defensar. Feien el que era normal en aquell moment: ensenyar amb la possibilitat, si calia, d'aplicar càstigs físics. N'hi havia que ho feien com a darrer recurs i altres, m'ho semblava a mi, pegaven amb certa fruïció. Sobre la formació ara em crida l'atenció com de normal era exposar una certa grandiositat patriòtica molt normal en aquell temps en que semblava que el franquisme duraria mil anys.

Badalona: els “libros para todos” del PP, versió local del caciquisme rural

Els que segueixen el meu bloc saben que em moc entre dues realitats. La del meu naixement a Balaguer i la metropolitana de Badalona. Això em dóna una visió diferent del que passa. La promesa del PP de regalar els llibres als nens i nenes badalonins i la reacció dels seus clients davant la negativa de l'oposició em recorda com actuaven els cacics locals a La Noguera i la resta del Pla de Lleida durant la transició.

A l'inici de la democràcia a la majoria dels pobles, de menys de 2000 habitants de mitjana, es presentaven a les municipals dues candidatures: la dels “de sempre” i la de la gent que volia un canvi. En aquests àmbits reduïts tothom es coneix i els programes electorals són senzills però mostren clarament quins interessos defensa cadascú.

Una de les primeres decisions que es van plantejar va ser la de l'aigua. Els nous regidors, de partits amb tradició democràtica, gosaven discutir aquest assumpte intocable als pobles. Generalment a través del propi ajuntament o d'una empresa municipal es feia la distribució de l'aigua. Els regidor nouvinguts molts cops proposaven que cada casa tingués un comptador que mesurés el consum. Però els sectors més conservadors s'hi oposaren radicalment. En nom de què? En nom de la igualtat! El que s'havia de fer era, deien, deixar-se de burocràcia i dividir el consum del conjunt de la població pel nombre de famílies. Així tots pagarien igual!!

El caciquisme local partia de la premissa que la gent, tret d'ells, és imbècil. Perquè amb la seva proposta pagava la mateixa quantitat en el rebut de l'aigua aquell que tenia piscina que el que només feia servir el líquid per a veure i rentar-se.

Llibres per a tothom

Tot aquest circumloqui em duu a Badalona. Els representants polítics del PP local van orquestrar la campanya dels llibres per a tothom con una basa electoral. Després es van trobar amb el poder i van haver de fer alguna cosa. Llavors els hi va sortir la seva arrel tradicional i van plantejar allò de donar una quantitat d'euros per cada alumne de la ciutat, ho necessités o no. Ras i curt, tractar igual als alumnes de barris amb molts problemes que als de les escoles privades. Els conservadors van rebutjar les alternatives que defensaven les Ampa: destinar els diners a ampliar la socialització dels llibres. El PP local s'hi va oposar perquè  darrere de l'adquisició de llibres hi ha molt negoci i els propietaris d'alguns centres privats i concertats els compren a l'engròs i després els revenen a les famílies dels seus alumnes. Això proporciona, presumptament, un guany, privat òbviament, i socialitzar llibres a través de les Ampa amb suport municipal estroncava aquests ingressos de butxaques privades.

Però per fer la operació de repartir diners, calia trobar-ne i els paladins de la igualtat i el benefici per a tots la primera mesura que van aplicar va ser retirar les ajudes municipals als menjadors escolars. Ajudes que es donaven als més necessitats! Més tard van aparèixer fons de la Diputació destinats a altres partides i que es van adjudicar a subvencionar la promesa electoral del PP.

Ara el castell de cartes fabricat sobre la fal·làcia ha caigut. La oposició ha decidit que es donarà ajuda a les escoles per socialitzar llibres i espero que es discrimini positivament i no es faci cafè per a tothom. Al mateix temps això donarà una imatge de govern alternatiu i participatiu a favor dels que més ho necessiten en contraposició al vaixell sense rumb i amb el capità borratxo que sembla gestionar la ciutat.

Albiol: Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona

-->

Twitter és un fenomen que ens permet el seguiment a l'instant del que fan o pensen les altres persones. Fins i tot el Partido Popular ha hagut d'usar aquest mitjà. I al cap del temps la cosa permet fer alguna anàlisi.

El primer que m'ha cridat la intenció és el baix perfil ideològic de les piulades de @AlcaldeAlbiol i dels seus seguidors. En una situació com la badalonina hauria esperat més contingut polític. En alguns missatges sí que hi és, però jo diria que només tangencial i gairebé sempre per buscar brega amb els seus principals contrincants: els socialistes. El fons d'aquesta mena d'intervencions acostuma a ser : “i tu més”. A ICV-EUA l'esmenta molt menys i a la resta de forces polítiques gairebé les ignora. Sobre CiU el PP badaloní manté també perfil baix i molt curós alhora d'esmentar la federació nacionalista catalana conservadora.

Un exemple de la dialèctica del líder del PP a Badalona a Twitter són aquestes piulades de fa molt poc: “Intenso domingo. Primero #bdnrunning y la Passada de Sant Antoni. Por la tarde al carnaval del Casal de Lloreda” . Un segon exemple: “Esta tarde con un grupo de guapísimas marineras de #badalona. Eso sí que es un lujo !! pic.twitter.com/Hk6al4pp; Hoy con un grupo de simpáticos vecinos de #badalona !!! pic.twitter.com/8MKk4Cl1”. En aquestes coses fixa la seva atenció l'alcalde conservador de Badalona quan s'ha de comunicar amb la ciutadania. Hi diu altres coses però són més difícils d'entendre perquè acostumen a ser respostes públiques a consultes privades que algun ciutadà li fa.

Perquè el PP usa aquest mecanisme de comunicació tan blanc Si sem permet l'adjectiu?. Jo tinc al respecte algunes opinions. Una és la recerca voluntària de la despolitització. És a dir, intentar que la ciutadania no vegi al dirigent del PP ni al partit conservador espanyolista, com el que és: un dirigent d'un partit polític que té la seva ideologia i que en algunes ocasions la duu a la pràctica. Salvant les distàncies seria allò que s'explica que va dir el dictador Franco a un general: “haga como yo, no se meta en política”, conten que va exclamar. És a dir, que el PP no fa política, si no que posa en pràctica el servei al ciutadà, sense distincions. Això pretén situar al partit i a Albiol a ulls dels ciutadans que no filin prim, per sobre del bé i del mal.

No parlar del que passa

Una segona idea seria que amb el bla – bla – bla, Albiol i els seus seguidors eviten parlar d'allò que hi ha de conflictiu a la societat badalonina. No es parla del #casjurado ni de les actuacions de la Unitat Omega de la Guàrdia Urbana, ni de la #cocinadelajulia ni s'explica perquè l'equip de govern que Albiol presideix té un rècord d'imputacions judicials. D'alguna manera s'intenta fer creure que del que no es parla no existeix.

Tot això m'ho preguntava fins que hi vaig trobar una explicació més senzilla: el Partit Popular i Albiol no parlen del que fan perquè no ho poden reivindicar davant dels seus conciutadans. Us imagineu una piulada que digués: “Partido Popular, votando a favor de que la banca pueda desahuciar más fácilmente”. O “PP, toros si, dación en pago no: lo que interesa a los ciudadanos”. O , “Partido Popular, el que ha facilitado los despidos con la última reforma laboral, potenciando el empleo” o “Aprobamos la amnistía fiscal, para que los evasores paguen menos”. -Nota, abuso dels  gerundis com ho fan ells mateixos. Més enllà de la caricatura fer el que descric seria defensar la seva executòria real. Però simplement no veig que els conservadors espanyolistes (és una descripció, no una crítica) puguin reivindicar la seva acció real davant molts dels seus votants de Badalona.

L'eficàcia de l'Escola Pública a Balaguer, de la Primo de Rivera a l'Escola Àngel Guimerà

Primers alumnes de l'Escola, el pare encerclat en verd

Això de tenir un bloc té coses positives. Una d'elles és poder explicar aspectes personals i, si es vol, lligar-los amb la col·lectivitat. Ho pensava quan em plantejava escriure sobre l'Escola Pública. Dir coses en genèric sobre aquest assumpte és a hores d'ara difícil, però potser és més fàcil posant-hi exemples concrets.

Fa uns anys es va celebrar l'aniversari de la creació a Balaguer del primer centre públic d'ensenyament. Es deia Primo de Rivera, en honor al general que els anys 20 del segle anterior va fer un cop d'Estat i, per apaivagar la crisi econòmica que afectà aquella dècada, va endegar una sèrie d'Obres Públiques, tot plegat per reduir l'atur que començava a ofegar a la societat.

M'agradaria poder fer un reportatge del procés que va dur a crear l'Escola Primo a Balaguer. Segurament no hauria estat gaire participatiu, però crec que moltes persones es degueren il·lusionar. Tant que quan es van iniciar les classes es va fer una foto amb els primers alumnes (m'agradaria també conèixer els noms dels mestres).

Per una carambola aquella foto inicial va formar part d'una exposició commemorativa. Un dels visitants, el senyor Campo, molt amic de la meva germana, Victòria, li va comentar que en aquell grup inicial d'alumnes hi havia el nostre pare. Efectivament hi era. No ho sabíem, i mai havíem vist fotos del pare tant jove. Era curiós, la meva germana Victòria havia estat organitzant l'exposició com a mestra de l'escola que el pare va inaugurar com a alumne!.

Llet en pols americana

Uns anys més tard de la inauguració vaig entrar com a pàrvul a l'Escola Primo. Els records que hi tinc són agredolços: la llet en pols dels americans, les redaccions de La cabeza de puente de Balaguer, que animava el senyor Ernesto. La por a sortir a la pissarra i no contestar bé, perquè tocaria rebre una bufetada, o em picarien els dits amb la canya americana, o rebre un cop de pilota de goma “gorila”. Moments dolços: els partits de futbol al pati i les guerres amb els alumnes dels Escolapis. Però, d'això en parlaré en un altre escrit.

Qui m'hauria de dir que el pare inauguraria l'escola, jo hi passaria i la meva germana Victòria, ja en democràcia hi donaria classes. Però és que el meu altre germà, l'Andreu, també va començar a l'Escola Pública i és mestre i també professor de dibuix en un Institut, també públic. Tot partint de la base de la societat. Una evolució exemplar, doncs. No perquè nosaltres siguem especials, si no com a resultat natural de l'efecte que l'ensenyament públic fa a la societat.

Podríem dir doncs que l'escola pública ha estat la peça essencial en l'ascensor social del país. Carregar-se-la vol dir tornar al moment més negre de la història, caracteritzat pel classisme, la ignorància, el malbaratament de recursos i el retard. Penseu, si us plau on serieu personalment si aquesta peça no hagués existit. I ara se la volen carregar.