dimarts, de gener 31, 2012

Joan Larreu, un balaguerí desconegut, heroi de la independència argentina


El meu germà Andreu hem va regalar fa molts anys un diccionari de personatges històrics. Això hem va servir per realitzar pesca discrecional entre les pàgines d'aquell llibre. Un dia vaig trobar un cas curiós que us explico: Joan Larreu, un balaguerí que es va convertir en un dels pares de la independència argentina.

Diversos llibres consultats indiquen que Larreu va néixer a Balaguer l'any 1781 i altres fonts consultades afirmen que va néixer a Mataró un any després. Sense tenir més dades jo apostaria perquè les dues informacions podrien ser certes, néixer a Balaguer i créixer a Mataró fins emigrar a Argentina, però els historiadors ens trauran de dubtes.

Larreu, o Larrea com recullen els llibres d'història argentins, respon a la descripció feta de Vicent Blasco Ibáñez, “un home procedent de llunyanes terres que va escollir entre ser súbdit de Fernando VII o ser ciutadà d'una república nascuda de profunds sentiments lliberals”.

Contra la tortura i els títols nobiliaris

A l'Argentina, Larreu, aviat es va convertir en un líder independentista. Va contribuir decisivament a la derogació del Virrey Sobremonte. És un dels pocs no nascuts a l'Argentina que firma l'acta d'independència d'aquell país i durant la redacció de la constitució defensa, entre altres coses, l'eliminació de l'esclavatge, la prohibició de la tortura i l'extinció dels títols nobiliaris.

Joan Larreu, de Balaguer o Mataró, era un comerciant de vins molt poderós i va finançar la revolta contra els espanyols, cosa que en arribar la república a Argentina li va servir per ser nomenat ministre del Tresor. Estem parlant de l'any 1810. Des d'aquell càrrec va impulsar la creació de la flota argentina.

Va caure en desgràcia i es va exiliar l'any 1815 i tots els seus béns confiscats. Es va refer i va tornar al seu nou país el 1830. Es va tornar a arruïnar i va tornar al país i més tard nomenat Consol General d'Argentina a França. Després de diversos revessos econòmics i personals Larreu es va suïcidar l'any 1847.

Dues reflexions com a conseqüència. Una, constatar que els burgesos eren en el segle 19 l'element revolucionari més clar, fins al punt que un ric comerciant con Larreu era capaç de jugar-s'ho tot per tirar endavant les seves idees (quina diferència amb el vol gallinaci que veiem actualment) i la segona la implicació sense complexos que un nouvingut al país té en els moments decisius.

Estaria bé que qui tingui el temps estudii sobre el personatge que us he presentat, aquest presumpte Balaguerí. I que els que de boqueta aposten pel país, pel nostre, prenguessin nota del lideratge que els veritables patriotes van assumir en altres circumstàncies i en altres països.

dilluns, de gener 30, 2012

L'actuació de la CUP a Reus, un element d'esperança


En aquests moments en què les notícies acostumen a ser negatives, un busca desesperadament una finestra que doni llum. A la política catalana buscar aspectes positius pot semblar una tasca impossible, però algun n'hi ha.

A Reus, l'actuació decidida i desacomplexada de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) denunciant judicialment el putiferi en què s'havia convertit la política local. La connivència entre CiU i PSC i la resta de forces polítiques al voltant dels conflictes d'interessos fruit del lliurament de les polítiques públiques locals a un conglomerat d'empreses privades de nom equívoc: Innova. El seu gestor màxim, Josep Prat, va ordir la trama durant el govern socialista, que va durar 32 anys i, sense despentinar-se va mantenir càrrec i sou amb els convergents, prorrogant una barreja d'empreses privades gestionant serveis públics i vampiritzant la vida econòmica local, de forma que regidors de diversos partits compraven serveis municipals a les seves pròpies empreses des de els seus càrrecs. La denuncia de la CUP a la fiscalia ha fet que Josep Prat hagués de fer-se enrere d'alguns dels seus càrrecs privats perquè eren manifestament incomptables amb el premi atorgat pels convergents, en forma de direcció general de l'Institut Català de la Salut, entitat directament vinculada amb el conseller del ram, Boi Ruíz, que també té una una discutible compatibilitat de funcions amb la gestió de la sanitat privada realitzada fins que va ser cridat al “govern dels millors”.

No m'estendré més en explicar aquest cas, la premsa generalista ja ho va fent. El que vull ressaltar és que un grup com la CUP hagi trencat les cartes i hagi obert un forat en el fortí de la sociovergència, o el conversocialisme. Em permetreu que reconegui que jo tenia a la CUP con un grup polític més enfocat a fer plantejaments genèrics que a posar el dit a la nafra. Però m'equivocava, hi ho celebro. No és que em molestin els principis ideològics dels cupaires, m'hi sento identificat en molts d'ells, però ja estava una mica desesperat de veure com no es feien compatibles posicions agosarades globalment amb actuacions concretes a peu de terra. I certament, no és incompatible defensar el minso Estat de Benestar que tenim amb reclamar un canvi social en tota regla, fins i tot no és contradictori, crec jo, defensar la minsa autonomia que tenim amb reclamar amb força la normalitat que han de tenir totes les nacions: ser independents, cosa que és bona per gairebé tots els ciutadans del món, però sembla que no es pot defensar si es viu sota el jou d'un altre Estat.

I la forma utilitzada també em sembla correcta: la justícia espanyola. No perquè em sembli un paradigma del que ha de ser un estament independent, si no perquè crec que d'una vegada per totes hem d'usar les eines que tenim a les mans, posant-nos nosaltres en qüestió si cal, i posant també en qüestió aquests organismes, que al cap i a la fi s'alimenten dels nostres impostos.

I ja posat a demanar coses, no sols voldria que la gent de la CUP seguís el camí que han encetat, si no que demanaria que segueixin avançant a poc a poc per construir una iniciativa que no sigui només local. Tenint en compte, però, que una forma de carregar-se moviments con el que representen és cremar-los durant les campanyes electorals, especialment en el vessant econòmic.

divendres, de gener 27, 2012

I encara es pregunten perquè creix la desconfiança dels ciutadans?


En aquesta crisi que ens afecta a tots hi ha aspectes crus com els desnonaments i les retallades de serveis socials. Són sagnants i cal enfrontar-s'hi. Però, el que a nivell comunitari és per mi més greu és el trencament de la confiança entre els administrats i els administradors i la falta d'una alternativa en el mateix món polític institucional.

La falta de sintonia entre administradors i administrats ha estat històricament motiu dels daltabaixos més importants de la història a Europa. Què si no va ser l'enfonsament de la progressista República de Weimar a Alemanya i l'adveniment per votació popular del nazisme?

Tots els que fins fa uns mesos predicaven la necessitat de no allargar més la mà que la màniga van lloar sense fre l'economia del totxo. Internet és un bon exemple en aquest sentit. Ara, diuen exactament el contrari sense despentinar-se.

Els mateixos directius de caixes d'estalvis que instigaven als seus empleats a fer hipoteques sense aturador ara neguen qualsevol crèdit, no a la construcció si no a l'economia productiva, sense desdir-se ni un pèl. És més, mantenen les cadires i els sous milionaris.

Els bancaris i les administracions que van vendre les fusions de caixes com una sortida per fer-les més fortes, ara constaten que les unions de dues entitats amb problemes no donen mai con a resultat fer-ne una sanejada, com predicaven.

Si veiem com les caixes van vendre a persones sense formació participacions preferents que ara no poden cobrar i les mitjans informatius silencien aquest escàndol, què cal pensar?

Fukushima

A nivell internacional, després de repetir que l'accident de la central nuclear japonesa de Fukushima no havia afectat a la seguretat dels treballadors ni als habitants de la zona, ara reconeixen amb la boca petita que hi ha contaminació i morts.

I no anem tant lluny. El actual president de la Generalitat, Artur Mas, que s'omple la boca amb l'ortodòxia econòmica, quadrar els comptes i al que no li tremola la mà a decapitar serveis essencials per a la comunitat, va ser, quan era conseller d'economia al govern Pujol, arquitecte de la creació d'empreses públiques de les que el paradigma seria Gisa. L'objectiu d'aquesta enginyeria financera no era altre que amagar el dèficit del que ara abjura con un convers.

Els que governaven fins fa uns mesos també havien promès defensar els sectors menys afavorits i, quan van sentir tronar els mercats, es van arronsar i van aplicar mesures impopulars. Al mateix temps van mantenir la política poruga amb els poderosos. El paradigma en aquest sentit podria ser la darrera decisió de Zapatero: indultar al banquer Alfredo Sáenz, condemnat per un delicte d'acusació falsa.

Els socialistes que ara piulen, no han tocat la fiscalitat de les Sicav, que afavoreixen a les grans fortunes i no han dubtat a fer eterns els contractes temporals, segons la darrera reforma laboral.

I CiU, que ha promès que no pactarà amb el PP i està abraçada a aquest partit conservador i espanyolista, però esmerça tots els esforços possibles a intentar dissimular aquest matrimoni de conveniència. Els militants i simpatitzants de Convergència i Unió troben bé la dependència del PSOE i fa poc temps criticaven com a traïdors a Catalunya els que havien fet un socialista president de la Generalitat.

Tot plegat explica aquesta desconfiança generalitzada que es respira a la societat. Si el malestar no s'encamina cap a alternatives que puguin confluir socialment i políticament, es girarà cap al populisme més perillós.

dilluns, de gener 23, 2012

Què passa amb els mitjans de comunicació públics de Badalona?


Els mitjans públics d'informació de Badalona es troben en mig d'una guerra, que gairebé no té res d'informativa i molt de política.

Fem un repàs del que passa. Al poc que el PP aconseguís l'alcaldia, sent la minoria majoritària però amb el vistiplau de CiU, es va obrir una pugna en què per una banda, els nou arribats intenten demostrar que manen i, amb diferent grau d'hostilitat, l'oposició vol fer palès que Albiol i companyia són una mena de rellogats.

En una ciutat tant poc estructurada con Badalona, la ràdio i la tv locals i la revista Betulo, són elements claus per conformar una certa opinió pública. En una altra situació econòmica, els ajuntaments anteriors van apostar amb força per aquests mitjans i els van dimensionar amb força. No sóc especialista en el tema però imagino que una part de la càrrega de personal té a veure amb la vinculació de les emissores de ràdio i televisió en les cadenes creades especialment a la resta de Catalunya. Però aquest element, el cost econòmic, és clau en el procés polític seguit.

Com l'Hospitalet de Llobregat es va avançar tancant la TV local, el grup d'Albiol va córrer a afirmar que “nosaltres no ho farem així”. No obstant, va anunciar una retallada de gairebé el 50% del pressupost dels mitjans públics de Badalona. Però l'equip dels conservadors espanyolistes va posar una condició: canviar de soca arrel la comissió que controla els mitjans de comunicació locals. En síntesi, reclama que la seva minoria tingui absolutament el control polític de la ràdio i la televisió locals. La resta de grups han respost afirmant que les matemàtiques són el que són i que en conjunt tenen majoria. La clau es que la comissió de control dels mitjans públics ha de ser escollida per una majoria qualificada de dos terços, que no té el PP

Finalment l'alcaldia va decidir que fos el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) qui decidís en el debat, més si es té en compte que un element afegit a la controvèrsia era que els candidats a controlar els mitjans públics de Badalona eren personatges directament polítics sense cap experiència en el món de la premsa.

El CAC respon

La resposta del CAC ha estat reclamar que els nous membres de la comissió de control dels mitjans públics locals no siguin persones que ostentin càrrec públic electe o que estiguin nomenat directament pel consistori. Ras i curt, el consell reclamava gent no marcada per gestionar la premsa local de Badalona. L'últim element d'aquesta comèdia és l'amenaça de García Albiol de denunciar judicialment al CAC, al que recordem va recórrer ell mateix.

Per activa o per passiva la jugada implica que el PP vol controlar els mitjans, encara que al mateix temps els estranguli econòmicament i l'oposició ha decidit plantar cara a la maniobra del PP, sense tenir en compte aspectes com el dret d'informació a la ciutadania o la situació dels treballadores i treballadores dels mitjans badalonins.

Hi ha en joc no només els llocs de treball de la ràdio, la televisió i la revista local, si no el prestigi guanyat durant molts anys per aquests mitjans. Però a més ens juguem part de la cohesió social d'un municipi tan problemàtic com Badalona i els drets dels seus ciutadans a rebre una informació independent i propera.

Per això els ciutadans han decidit tirar pel dret i tenen en marxa una campanya en la que es reclama la defensa dels mitjans locals i públics de Badalona: http://goo.gl/UpNfU

divendres, de gener 20, 2012

Una apassionant conversa amb el balaguerí Josep Carner-Ribalta


Fa molts anys, jo diria que uns quinze, vaig tenir el goig de participar en una conversa amb un personatge dels que se'n troben pocs: Josep Carner-Ribalta. Va ser a Balaguer, a Cal Pauet, un cafè ara absorbit pel veí, Cal Pepito.

Un grup de joves havia aconseguit que el Josep Carner-Ribalta, llavors amb més de 90 anys, ens dediqués una estona i, nosaltres ens hi vam abocar. Entre altres hi era el meu germà Andreu; un company que era arxiver municipal i de qui ara no recordo el nom i uns nois que jo vinculava a l'entorn de CiU.

Carner-Ribalta era una persona amb una història apassionant: jove catalanista i nacionalista avant la lettre, més tard aferrissat partidari de Francesc Macià, el que després seria President de la Generalitat, i durant molts anys els seu secretari personal. Jo en sabia algunes coses perquè havia llegit el seu llibre autobiogràfic: “De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló”, en la trobada en vaig aprendre moltes més.

He recordat la conversa després de llegir un article on Carner-Ribalta és protagonista. L'article és del diari El País de dijous: http://goo.gl/o1XY4 En ell, s'explica el somni que va intentar posar en marxa aquest balaguerí, crear una industria cinematogràfica a Catalunya en els anys 30.

Deixeu-me que aporti el que la meva memòria recorda d'aquella reunió. En Carner feia just un metre seixanta. Magre i actiu, molt més del que es podia pensar en una persona de més de 90 anys. Duia una mangala i una gorra, perquè feia fred. La seva dèria era, en aquell moment, esbrinar si a la Catalunya d'aquell moment era possible trobar un cabdill que assumís el rol que en el seu moment va adoptar el seu admirat Macià. En aquest sentit, tot i venir de Califòrnia, estava al dia de la major part dels processos d'emancipació nacional del món, des d'Europa a Àsia.

Jo vaig assistir a aquella trobada amb curiositat. Sabia qui era Carner: el secretari de Macià, el que va acompanyar al després president català per tot Sud Amèrica buscant diners per una hipotètica república catalana. El qui va anar a Moscou a demanar diners o armes per al seu projectat exèrcit d'alliberament. El qui va ser jutjat amb Macià a París després de l'intent d'insurrecció a Prats de Molló, o qui va enviar el primer manifest en favor de la independència de Catalunya a les nacions Unides en els anys 40 del segle passat. Per primer cop estava al davant d'un protagonista de la nostra història que n'havia viscut episodis claus en primera persona.

La situació en aquella trobada era paradoxal. Cadascú del grup jove intentava interrogar a Carner des d'un punt de vista diferent. A mi m'interessava escoltar les seves impressions de personatges que ell havia conegut com Andreu Nin, el seu interlocutor a Moscou o les seves trobades amb estrelles de Hollywood com a guionista o con a adaptador al castellà estàndard dels guions originals en anglès. Ell, però, maldava per veure si a Balaguer hi havia prou tremp per seguir amb la seva lluita irredempta. Era, doncs un diàleg difícil, més quan el nostre interlocutor era conscient que la seva vida estava arribant a la desembocadura.

Entre unes coses i altres, Carner explicava anècdotes de la seva vida americana. Com va acabar sent sheriff a Carmel, Califòrnia, després de nacionalitzar-se nord-americà o com tot i tenir la seva vida perfectament assentada a la riba del Pacífic, ell havia fet un gran esforç econòmic per enviar al seu fill als Escolapis de Balaguer, perquè no perdés els orígens.

Al final de la conversa vaig tenir la sensació que havia parlat amb un protagonista de la història i la pena de no haver dut una gravadora per immortalitzar aquella ocasió.

dimecres, de gener 18, 2012

Informació contaminada i opinió de quota


Una de les coses que hi ha al darrera de la crisi que pateix la premsa escrita és la seva orientació ideològica. No és que es perdin lectors per la tendència de cada mitjà, si no que conscientment s'ha creat un batibull que fa difícil que els consumidors s'identifiquin amb cada mitjà.

La tradició clàssica indica que la informació és el més neutra possible i l'opinió és allà on es marca la ideologia del diari o revista. Això s'ha embolicat de tal manera que per tal d'intentar infiltrar les idees a les que els promotors del mitjà s'han adherit, es canvien les tornes i la càrrega d'idees està perfectament incrustada en la informació mentre que les opinions mostren un ventall ampli. Així, s'han pogut veure coses curioses com diaris especialment espanyolistes que en el seu quadernet català publiquen articles d'opinió conspicus independentistes catalans. Bé, de persones que formaven part del gabinet de premsa de presidència de la Generalitat.

De fet l'aroma general de l'opinió dels diaris acaba responent a la tendència fixada pels seus impulsors, però sempre aquesta línia s'intenta dissimular amb la inclusió dels denominats opinadors de quota és a dir, articulistes que serveixen per maquillar el tuf general del diari o revista que vol cobrir l'expedient ideològic.

No obstant, les direccions dels mitjans arriben a fer un tomb de rosca més i frisen per fitxar articulistes d'opinió que formalment tinguin el carnet d'un partit adversari però que a la pràctica segueixen la línia “adient”. Així, fa temps hi havia un militant del PSC que era convenientment aplaudit des de mitjans propers a CiU perquè les tesis que defensava eren perfectament acceptables pels nacionalistes moderats. Igualment, si les tornes canvien podriem veure dissidents de CiU fer la gara gara als socialistes.

Els periodistes i opinadors de quota no sols actuen en terreny enemic si no que com més estripades siguin les seves opinions més serveixen per justificar la seva presència en aquell mitjà, ja que la seva actuació és una simple coartada.

http://reguereta.blogspot.com

dimarts, de gener 17, 2012

Marxes independentistes que no fan por


La setmana passada un grup de ciutadans del Maresme van fer una marxa automobilística per reclamar un estat propi per Catalunya. En veure les imatges festives del fet vaig recordar altres viatges.

Era 1974 i, adolescent i agosarat, formava part d'un grup independentista a les comarques de Ponent. Amb altres companys intentàvem tombar el règim franquista i que l'alternativa fos una república socialista catalana. Ja em perdonareu però aquesta era la fraseologia que es feia anar llavors. Bé, ens coordinàvem en unes reunions situades a prop de les Borges Blanques. A mi em recollia un amic que tenia cotxe i que vivia en un poble a prop de Balaguer. Ens trobàvem ben d'hora ben d'hora els matins de diumenge i havíem de travessar la plana d'Urgell fins arribar a la capital de les Garrigues.

El company que duia el cotxe seguia per a mi una estranya conducta: just abans de passar pel casc urbà d'un poble, sortia de la carretera i rodejava la població seguint camins agraris. Així envoltàvem Linyola, Mollerussa i altres poblacions. Un dia li vaig preguntar per aquest inusual costum. En to seriós em va contestar: “mira -va dir- si els nostres objectius polítics tiren endavant el govern espanyol reaccionarà i una de les possibilitats és que posi en marxa controls a les carreteres”. “Serà, una mostra que de veritat ens acostem a allò que busquem”.

Els anys van passar i el meu company ha seguit sent un independentista convençut i quan li ha tocat formar part de l'Administració n'ha sortit tant net com hi ha entrat. Sigui dit això en desgreuge dels militants que jo vaig conèixer fa trenta anys.

Bé, tot això em va venir al cap l'altre dia en veure les imatges festives de la mobilització dels ciutadans del Maresme. Crec que ni ells ni l'estat espanyol s'han plantejat ni de lluny que els alegres manifestants puguin topar-se amb controls de la Guàrdia Civil.

dilluns, de gener 16, 2012

Els bancs més forts, la societat més feble


Una de les coses que el govern conservador del PP planeja és incitar a la fusió d'entitats bancàries. Teòricament aquesta acció tendeix a evitar que cap banc o caixa hagi de tancar i afectar així als usuaris. Però realment el que es fa es apuntalar acríticament els bancs, que a hores d'ara no compleixen la seva funció, que és fer arribar el crèdit a particulars i empreses.

El resultat de la política de fusions serà, a més d'enviar a l'atur a milers de treballadors del ram, fer que els bancs que restin siguin més grossos i per tant més potents. Això farà les administracions públiques més dependents de les decisions dels consells d'administració de les entitats monetàries. Els estats seran cada cop més impotents respecte als bancs, que seran en tot cas massa grossos com per deixar-los caure.

Diuen que la història quan passa per primer cop és una tragèdia i quan es repeteix agafa la forma de les farses. Què va passar durant la gran crisi de 1929 als Estats Units? Respecte a la banca el govern que presidia Roseevelt va prendre en aquells moments decisions van ser estratègiques, una d'elles precisament va obligar a que els grans conglomerats bancaris es trossegessin de forma que per una banda hi haguessin entitats que es dediquessin a banca d'inversió (especuladores) i de l'altra els bancs que operen amb els estalvis dels clients. Aquí se segueix la línia contrària, bancs i caixes seran cada cop més grossos i difícils de controlar.

La conclusió potser que els dirigents polítics no saben història o que, com tots estan vinculats al sector de la banca, l'operació té sentit i es tracta d'afermar al màxim el poder del sector financer respecte als escollits pels vots dels ciutadans.

Incompatibilitats catalanes

Precisament a Catalunya ara es dóna una situació curiosa. Atès que la llei d'incompatibilitats prohibeix que els polítics hagin de passar un temps abans de fitxar per una entitat privada que tingui relació amb la seva gestió pública anterior, s'ha decidit fer-ho a l'inrevés: els gestors privats passen a l'administració pública sense deixar de fet la seva relació amb el sector on hi tenen els interessos. Feta la llei, feta la trampa! Oi, senyor Boris Ruiz i Prat?. Les actituds que a Itàlia ens semblen absolutament impresentables, amb Berlusconi com a paradigma, mentre que l'entorn del senyor Mas presumeix de seriositat quan està plagat de personatges que en qualsevol govern europeu serien incompatibles per tenir conflictes d'interessos. Algú ho havia de dir!

diumenge, de gener 15, 2012

Hi torno!


Aquest blog el vaig crear a un temps i el vaig deixar córrer fa també un parell d'anys. Això últim va estar motivat per la dificultat de compaginar la meva tasca professional (periodista) amb els comentaris i les reflexions personals. Era ensenyar una mica massa clarament la poteta. Ara això tant me fa.

Per tant, em comprometo a mantenir un diàleg més o menys periòdic amb aquells que tinguin a bé seguir les meves reflexions. Per aconseguir-ho faré també difusió de les meves entrades a través d'altres mitjans com són twitter i facebook.

Parlaré del de sempre: la professió de periodista, del que passa a la meva ciutat de naixement i on m'agradaria acabar, Balaguer, i de Badalona, on visc i on ha nascut la meva filla Marta.

Res més, quedo a la vostra disposició per qualsevol aportació o crítica.

Salut