I encara es pregunten perquè creix la desconfiança dels ciutadans?

En aquesta crisi que ens afecta a tots hi ha aspectes crus com els desnonaments i les retallades de serveis socials. Són sagnants i cal enfrontar-s'hi. Però, el que a nivell comunitari és per mi més greu és el trencament de la confiança entre els administrats i els administradors i la falta d'una alternativa en el mateix món polític institucional.

La falta de sintonia entre administradors i administrats ha estat històricament motiu dels daltabaixos més importants de la història a Europa. Què si no va ser l'enfonsament de la progressista República de Weimar a Alemanya i l'adveniment per votació popular del nazisme?

Tots els que fins fa uns mesos predicaven la necessitat de no allargar més la mà que la màniga van lloar sense fre l'economia del totxo. Internet és un bon exemple en aquest sentit. Ara, diuen exactament el contrari sense despentinar-se.

Els mateixos directius de caixes d'estalvis que instigaven als seus empleats a fer hipoteques sense aturador ara neguen qualsevol crèdit, no a la construcció si no a l'economia productiva, sense desdir-se ni un pèl. És més, mantenen les cadires i els sous milionaris.

Els bancaris i les administracions que van vendre les fusions de caixes com una sortida per fer-les més fortes, ara constaten que les unions de dues entitats amb problemes no donen mai con a resultat fer-ne una sanejada, com predicaven.

Si veiem com les caixes van vendre a persones sense formació participacions preferents que ara no poden cobrar i les mitjans informatius silencien aquest escàndol, què cal pensar?

Fukushima

A nivell internacional, després de repetir que l'accident de la central nuclear japonesa de Fukushima no havia afectat a la seguretat dels treballadors ni als habitants de la zona, ara reconeixen amb la boca petita que hi ha contaminació i morts.

I no anem tant lluny. El actual president de la Generalitat, Artur Mas, que s'omple la boca amb l'ortodòxia econòmica, quadrar els comptes i al que no li tremola la mà a decapitar serveis essencials per a la comunitat, va ser, quan era conseller d'economia al govern Pujol, arquitecte de la creació d'empreses públiques de les que el paradigma seria Gisa. L'objectiu d'aquesta enginyeria financera no era altre que amagar el dèficit del que ara abjura con un convers.

Els que governaven fins fa uns mesos també havien promès defensar els sectors menys afavorits i, quan van sentir tronar els mercats, es van arronsar i van aplicar mesures impopulars. Al mateix temps van mantenir la política poruga amb els poderosos. El paradigma en aquest sentit podria ser la darrera decisió de Zapatero: indultar al banquer Alfredo Sáenz, condemnat per un delicte d'acusació falsa.

Els socialistes que ara piulen, no han tocat la fiscalitat de les Sicav, que afavoreixen a les grans fortunes i no han dubtat a fer eterns els contractes temporals, segons la darrera reforma laboral.

I CiU, que ha promès que no pactarà amb el PP i està abraçada a aquest partit conservador i espanyolista, però esmerça tots els esforços possibles a intentar dissimular aquest matrimoni de conveniència. Els militants i simpatitzants de Convergència i Unió troben bé la dependència del PSOE i fa poc temps criticaven com a traïdors a Catalunya els que havien fet un socialista president de la Generalitat.

Tot plegat explica aquesta desconfiança generalitzada que es respira a la societat. Si el malestar no s'encamina cap a alternatives que puguin confluir socialment i políticament, es girarà cap al populisme més perillós.