Linux, el valor afegit, i en català

Pot semblar irrellevant però no ho és. He començat a trastejar amb el sistema operatiu Linux. M’estalvio els detalls tècnics, jo no en sóc. El que vull és destacar una altra cosa: darrere d’aquest canvi hi ha persones!
Contra el que és normal a Windows, a Linux les persones existeixen. No depens de que un programa estigui perfilat fins a l’últim detall i no tingui errades, com passa amb el monstre multinacional. En el sistema operatiu de codi obert, si hi ha problemes hi ha la gent per ajudar-te!
En el procés de migrar d’un tipus de sistema operatiu a l’altre surten dificultats. Per resoldre-les hi ha centenars de comunitats virtuals creades pels usuaris que s’autoajuden entre ells. Davant de cada problema hi ha algú que ha passat pel mateix tràngol i que et suggereix una solució. A mi m’ha passat quedar-me bloquejat a les 12 del vespre i tenir algú, que no conec, que amb paciència em feia sortir del forat.
El resultat no és potser una informàtica més vistosa, però et reconcilia amb les persones i aquest fet és un valor afegit superior al que ens pugui aportar la més depurada de les tècniques!!.
A més, des del principi tot està traduït al català. Sense demanar-ho sisplau a cap capitost de Califòrnia!!! Les traduccions, com tot, les fan voluntaris. Tot sense que et costi un euro!!!

Marín i l'esvoranc del periodisme

L’esvoranc del Carmel també és professional. Enric Marín, un brillant professor universitari autor d’assaigs sobre periodisme d’alt nivell teòric ha topat amb la realitat de la professió. Acostumat que està a parlar amb els alts càrrecs del periodisme, o els membres de la direcció del Col·legi de periodistes no ha entès que davant d’un fet com el del Carmel els periodistes, el de debò, pateixen pressions a nivells difícilment suportables.
Per entendre aquesta situació s’ha d’haver viscut a les redaccions. La competència fa que des del director cap a vall es pressioni sense mesura i al final de la piràmide hi ha el redactor/a i el fotògraf que es passa el dia al lloc del succés. Si quan aquests arriben a l’indret es troben amb traves i problemes (per més que teòricament puguin ser admissibles) exploten i es rebel·len. No es pot oblidar que per definició un periodista és un ser que sospita...
I la situació no se soluciona simplement amb un pacte al vèrtex, entre la cúpula del Col·legi de periodistes, formada per professionals que o s’han retirat o ocupen llocs dirigents als seus mitjans (l’anterior presidenta estava prejubilada, i l’actual era un alt càrrec de la Diputació). Es clar, doncs que sinó es coneix la realitat dels reporters, difícilment un es pot posar al seu lloc.
Hi ha un esvoranc!