dijous, de maig 09, 2013

La Reguereta, a punt de canviar de direcció, anem cap a Wordpress

Si us heu adonat, de vegades la reguereta dóna problemes. Especialment en els aparells mòbils. Per això, en la mesura del temps lliure que pugui tenir, estic realitzant la migració a Wordpress. Una plataforma molt més versàtil que pot assumir els augments de tràfic que per sort es registren.

Per tant, si voleu anar fent-vos una idea, podeu fer un cop d'ull a la pàgina que actualment està en obres i que en poc temps estarà activa i ja ho anunciarem.

De moment hem pogut migrar tots els posts que havia escrit des del 2004. També hem pogut incorporar tots els comentaris A poc a poc aniré incorporant ginys que donaran més funcionalitats.

La nova adreça és : reguereta.wordpress.com 



dimecres, de maig 08, 2013

Enyorança de saber: Balaguer ciutat Tropical


L'escriure un bloc que té com a voluntat mantenir les arrels, a Balaguer i també, ara, a Badalona, suposa que hi hagi lectors que amb confiança facin preguntes. Ho fan amb el correu personal, o directament, quan em troben pel carrer. Això fa que un prengui consciència d'allò que la gent espera.

Sempre he intentat escriure d'allò que he viscut o conec molt directament. I sempre també, he respectat aquelles persones que tot i no coincidir amb el que jo penso no es poden defensar ara.

Però a mi m'agradaria que la reguereta recollís fets que indirectament he conegut però en els que no hi he estat involucrat. L'ideal seria que algú ho fes. Per això avui em permeto indicar algunes coses de les que m'agradaria escriure, però no ho  faré.

Tastaolletes com sóc, crec recordar que cap a la dècada dels 80 del segle passat gent d'altres àmbits diferents al meu habitual van muntar durant diversos anys el Balaguer Ciutat Tropical. El nom ja va ser una troballa i poder fer diversos anys un festival de música Salta i tropical gairebé sense ajudes, gairebé un miracle.

Jo en vaig ser espectador normal. Recordo amb nostalgia a la vora del riu un escenari amb un combo tropical i Jordi Farràs, La Voss del Trópico, cantant boleros clàssics i també peces amb lletra de Joan Salvat Papassseit. Una veu profunda i un posat tràgic que es confirmaria no gaires anys més tard amb la mort d'aquell cantant inimitable.


També recordo el Gato Pérez i el seu grup. Quina expectació va aixecar l'argentí-català entre els gitanos de Balaguer! Els recordo a peu de l'escenari mirant-se els uns als altres amb gestos d'aprovació.

La Tribu i Transegre

I la Tribu de Santi Arisa, que va començar participant al Balaguer Ciutat Tropical i es va abonar gairebé cada any als actes de la Transegre.

Des de fora vaig veure aquelles activitats amb una admiració gran. La dificultat que des d'àmbits no professionals té organitzar aquells espectacles i fer que l'escenari fos Balaguer, lluny i a trescantó dels circuïts habituals em sembla clara. A més, l'interès per oferir un espectacle més enllà de fer negoci em semblà indiscutible.

Segur que hi ha fotos d'aquella època i moltes experiències que no s'han posat negre sobre blanc i que molta gent agrairia conèixer. Vet aquí una petició de que algú altre ens expliquí tota aquella odissea. Seria un reportatge que a mi m'agradaria fer.

dissabte, d’abril 27, 2013

Petita història de Ràdio Ponent, la que es va aventurar a parlar en la llengua del país

En la meva dèria per evitar que l'oblit se'ns mengi us parlaré de la ràdio. És per mi un aspecte important perquè en té la culpa de que jo hagi dedicat tota la meva vida laboral al periodisme. A final de la dècada dels 70 si qualsevol escoltava la ràdio des de Balaguer podia pensar perfectament que vivia a Castella la Manxa. Al dial només es podien escoltar emissores en castellà. Però si tenies sort durant mitja horeta podies sentir algun programa en català: de sardanes i amb accent forçat barceloní .

Feu ara la prova i veureu com tot ha canviat, sense arribar, però a una situació de normalitat. Tot té el seu origen i ara em dol que en l'eufòria s'oblidi que hi va haver que s'ho van jugar tot per canviar les coses.

Després de les primeres eleccions municipals a molts pobles de 2000 o 3000 habitants del pla d'Urgell, les Garrigues, la Segarra i també de la Noguera hi havia ajuntaments amb majoria de persones de pensament progressista i profundament catalanistes. Ells van veure la necessitat de tirar endavant una ràdio nova que parlés en la llengua del país i que tingués com a centre de la seva atenció les nostres comarques. No van esperar a que la Generalitat ho fes, ni que cap mecenes hi posés diners. Es van llançar a la piscina!

Cinc mil pessetes per soci

El projecte de Ràdio Ponent és absolutament romàntic. Un grup de persones decideix crear el nou mitjà, que sigui català, comarcal i progressista. Així, es crea una cooperativa com a forma d'empresa. Els socis inicials són de vegades els alcaldes dels pobles i gent propera, també els oients. En aquell moment se'ls demana una aportació de 5000 pessetes, 30 euros actuals, com a capital inicial. Es van recaptar , em sembla recordar, 1,5 milions de pessetes, 9000 euros. I es va tirar endavant.

Els ajuntaments van prendre decisions en ple en suport del nou mitjà en català i, en la mesura de les seves possibilitats, van ajudar fent publicitat institucional i de festes majors a la ràdio.
Es va decidir tirar endavant abans de tenir els permisos, que depenien de Madrid. Es va comprar l'emissora i els discos i es va fer la instal·lació a Miralcamp a una torre del dipòsit de l'aigua, de quatre plantes. El fuster local, col·laborador en el projecte, va arranjar l'interior de dues plantes, amb aïllants fets amb caixes d'ous; un altre col·laborador, electricista, va fer la instal·lació i amb pocs mobles es va engegar.

Jo vaig incorporar-me al projecte ben just iniciat. Em van encarregar de dur-hi la informació, però tos fèiem de tot: posar música, fer el control de so, gravar publicitat , atendre al telèfon. L'equip fix era curt, dues o tres persones. Deixeu-me que tingui un record aquí per a la Salomé Carulla, que malgrat les seves dificultats físiques aguantava l'emissió des del control i era l'ànima de l'equip. Es cobrien 18 hores diàries, sense connexions exteriors ni jocs de mans. El secret eren els col·laboradors. Gent d'oficis diversos que en acabar es preparaven programes i els tiraven endavant, amb creativitat, aprenent sobre la marxa, amb entusiasme.

Durant anys la ràdio va tenir un estatus al·legal. Tot i el suport popular es corria el risc que un governador civil de Lleida la clausurés. Això va passar arran d'una campanya conjunta amb Acció Cultural del País Valencià convocant una manifestació a Castelló. El governador va muntar en còlera i va tancar la ràdio. La reacció política i popular va ser forta. La seu del delegat del govern espanyol tenia cua d'alcaldes per queixar-se de la mesura.

Finalment es va aconseguir el permís. El conseller de cultura de llavors, Max Canher, hi va tenir un paper clau. Érem legals, però perifèrics. La ràdio no estava a Lleida ni en cap cadena, ni acabava de tenir el suport de cap força política. Paral·lelament es desplegava Catalunya Ràdio i la resposta de la publicitat, de les grans marques, no era tan positiva com es preveia. És van passar moments molt durs, especialment per la manca de suport publicitari. Però es va aguantar.

Anar a treballar fent autoestop

La dificultat a viure del treball va fer que en rebre una oferta “convencional” canviés de feina. Però sempre vaig tenir el rau rau del que hauria pogut passar si el projecte hagués tirat endavant tal com somiàvem. Ara la ràdio em sembla que formalment existeix, forma part del grup Segre i està ubicada a Mollerussa, però em diuen que no és igual.

Acabo amb una anècdota que us mostrarà l'heroisme amb què es treballava. M'afecta a mi
mateix. Durant un temps havia d'obrir les emissions a les 9 del matí. Vivia a Balaguer i no tenia cotxe. Per tant, cada dia anava amb el tren de les 7 del matí de Balaguer a Lleida. Després agafava un segon tren de Lleida a Mollerussa i els últims quilòmetres els feia amb autoestop i sempre m'agafaven! Per tornar era més fàcil. Autoestop fins a Mollerussa i d'allà a Balaguer aprofitava un cotxe d'estudiants. I així cada dia.

divendres, d’abril 19, 2013

Garcia Albiol, 134.000 euros l'any trabajando por los que más lo necesitan


Em va sobtar un twitt sobre el sou que cobra l'alcalde de Badalona. Sobretot perquè la informació no ha tingut transcendència. Abans d'analitzar-ho avanço una hipòtesi sobre les raons d'aquest silenci: podria passar que cobrar un sou al que se li sumen les dietes sigui una pràctica habitual. Transversal, diria, en el món polític d'aquí?

Parlo concretament de Xavier Garcia Albiol perquè és l'alcalde de Badalona on visc, però podria parlar d'altres edils d'altres alcaldes de ciutats afiliats a altres partits que apliquen la mateixa formula. Afirmo també que crec que els polítics són necessaris i han d'estar ben pagats amb fons públics. El contrari obriria la porta a la “compra” dels responsables públics per part dels poderosos i això seria molt pitjor.

Al cas: Xavier Garcia Albiol rep de la Diputació de Barcelona 96.896 euros bruts l'any. Ho fa com a cap del grup del Partit Popular a l'ens provincial. No cobra oficialment de l'Ajuntament de Badalona. La raó és que llei impedeix cobrar dos sous públics. I aquí ve la trampa. Si seguim les informacions oficials Garcia Albiol es dedica a temps complet a l'Ajuntament, però sobre el paper , té dedicació exclusiva a la Diputació. Una ubiqüitat difícil d'entendre.

Seguint les dades de la pàgina web s'afirma que Garcia, que està tot el dia a l'ajuntament segons diu ell mateix i al mateix temps cobra dietes per assistència a diversos actes del consistori de Badalona. I cobra la xifra més alta que la llei permet. Segons el diari El País, són 35.000 euros anuals més a l'any. En total son més de 134.000 euros bruts per exercici.

Per tant veiem que Garcia Albiol cobra de la Diputació per dedicació exclusiva, tot i que clarament no s'hi dedica amb exclusivitat. La jornada laboral normal la fa a l'Ajuntament de Badalona, però resulta que una part de les hores que fa en el consistori, les cobra a banda, com a dietes. És a dir, les cobra dues vegades, tot i que afirma ho fa de franc. Tot plegat es legal però injust: una bogeria!

Trabajando por la ciudad”

Deixo sobre la taula altres consideracions. Hem plantejo si un alcalde ha de cobrar gairebé 7.000 euros per mes quan hi ha gent que sobreviu amb 420 euros. Traduït, el salari oficial d'Albiol és gairebé 17 cops més alt que el de molts dels seus votants, que el segueixen com si fos una icona de sacrifici en favor dels seus conciutadans. Repeteixo, una bogeria.

Com no es pot fer una crítica sense aportar una alternativa, esbosso una proposta. Ras i curt, que els polítics treballin amb un sou conegut en aquella institució a la que es dediquen prioritàriament. Si Albiol fa d'alcalde que cobri de l'Ajuntament Badalona! En segon lloc, que les dietes tinguin un control de la institució per a la que es fa el treball concret i que les dades siguin públiques amb el màxim detall possible. Per exemple, si es convida a un dinar a un altre alcalde, la ciutadania hauria de saber quan ha costat l'acte. Si es viatja a una convenció municipal, igual. Però, si es va un cop a la setmana a fer política partidista al Gato al agua, que pagui el partit o el senyor Albiol.

dimarts, d’abril 09, 2013

Què fer a Badalona després del fracàs de la moció de censura a Garcia Albiol?

Reunió de l'oposició a Badalona, foto f.falcó

La moció de censura a l'ajuntament presidit per Xavier Garcia Albiol en nom del PP ha fracassat. No entraré a burxar en els perquès. Però, des del meu punt de vista de ciutadà sense disciplines partidàries voldria avançar algunes mesures a prendre de cara al futur.

Què s'ha de fer? Com diria Lenin? Jo avanço algunes mesures per si la opinió pública i els partits polítics de tradició democràtica se'n volen servir.

Una constatació és que no hi ha acord pel que fa a qui hauria de governar Badalona en cas d'alternativa. Però, fins on jo sé, sí que n'hi havia pel que fa a les primeres mesures a prendre pel nou govern. Jo en vaig fer un esbos i fonts dels negociadors van dir que eren bàsicament les que es volien adoptar.

“El que és bo no és enemic del que és millor”, és una dita. Això vol dir que avui la reconstrucció del consens s'ha de fet pas a pas. Què impossibilita, doncs, que els tres partits que negociaren la moció de censura facin propostes concretes al ple de forma conjunta. Aquestes iniciatives haurien de rectificar les polítiques antisocials que per acció o omissió aplica el PP a Badalona. I tot per evitar que els perjudicats per la falta d'acord siguem els ciutadans.

Accions concretes

Què impedeix PSC, CiU i ICV-EUA proposar una dotació econòmica per a beques menjador per evitar una crisi alimentària als nens i nenes necessitats de Badalona, més tenint en compte que l'ajuntament té, presumptament superàvit? Igualment es podria fer amb la socialització dels llibres, amb la reconducció de l'activitat de la Unitat Omega de la Guàrdia Urbana, o desguvernamentalitzar els mitjans d'informació públics locals. Tot això es pot fer sense estar al govern. I l'executiu presidit pel senyor Garcia Albiol hauria de complir la resolució de la majoria del ple municipal o dimitir, perquè, cal recordar-ho?, el PP és minoritari.

Una reflexió final. Com a ciutadà he vist que en la crisi de la moció de censura els més assenyats han estat els membres de la societat civil. Amb alguna excepció es pot dir que els militants o simpatitzants dels partits polítics han seguit les consignes de les seves organitzacions, encara que els partits hagin fet giragonses espectaculars. Personalment, jo hauria criticat a tort i a dret algunes posicions de partits democràtics, però em vaig mossegar la llengua per responsabilitat. Per contra he vist com tota la operació de canvi se n'anava en orris per un canvi sobtat d'una organització que hauria pogut plantejar la seva exigència a l'inici de les converses.

La societat civil, els moviments socials, són el suport més gran que una política de canvi a Badalona pot tenir. Els partits ho haurien de veure clar.

Si no es refà la unitat d'acció es deixa la política local en mans del PP. Aquest partit pot acabar trinxant el teixit social de la ciutat i lesionant greument els drets dels badalonins i badalonines que més necessiten d'un govern que els ajudi en plena crisi econòmica.

dilluns, d’abril 08, 2013

La protesta contra Felip de Borbó a Balaguer

Fa un parell de dies l'Ajuntament de Montblanc comunicava la seva decisió de tirar enrere el nomenament de Felip de Borbó com a Duc de Montblanc. Acte seguit s'originava un moviment a les xarxes demanant que a Balaguer l'ajuntament prengui una iniciativa semblant. Per a mi és una vella història, que tot seguit us conto.

A finals de la dècada dels 80 del segle passat des de Madrid es va iniciar un moviment per tal de guanyar la confiança dels catalans. Es va personalitzar en la figura del Príncep d'Espanya. Per donar cos a aquesta “operació seducció” des de la Casa Real es va organitzar una gira en què Felip prendria possessió dels seus títols nobiliaris vinculats amb Catalunya: Príncep de Girona, Senyor de Balaguer i Duc de Montblanc entre altres.

Els fils es van començar a moure. El fill del rei espanyol es desplaçaria a Barcelona, Girona i Balaguer a prendre possessió dels seus títols. Suposo que l'alcalde d'aquell moment, el convergent Josep Borràs deuria rebre la trucada corresponent.

Per motius professionals vaig estar a principis dels anys 90 a Astúries. Em va tocar fer una sèrie de reportatges sobre la crisi minera per al diari AVUI. Em va cridar l'atenció la importància que allà donaven al Príncep espanyol, de fet des de CCOO es confiava en el lobby creat a redós del Principat d'Astúries a Madrid per a què influís en el govern de torn per evitar que es tanqués definitivament Hunosa. Ras i curt, els asturians pensaven que el príncep espanyol era una mena d'advocat favorable als seus interessos. Això potser ho pensaven també els catalans que es van plegar a la operació de relacions públiques de la corona espanyola, no ho sé.

Irreductibles

Però, com al conte d'Astèrix, a Catalunya hi havia, ja llavors, irreductibles. A Girona amb més nombre, però fins i tot a Balaguer algunes minories es van mobilitzar. Volien mostrar l'oposició a la maniobra espanyolista. La Crida, entitat a la que no s'ha fet justícia perquè és a la base del rebrot de l'independentisme actual, va decidir a Balaguer fer alguna cosa. Com era normal en aquell temps es va contactar amb les persones que s'hi poguessin afegir, i n'hi havia de no estrictament independentistes. Es va decidir fer un acte simbòlic aprofitant el dia en que el fill del rei espanyol visitava la ciutat. Finalment i preveient que hi hauria una pràctica ocupació del centre de la ciutat es va acordar que només es despenjaria una pancarta demanant autodeterminació a la plaça del Mercadal. La preocupació dels organitzadors era evitar que l'escorta del fill del monarca actués violentament contra la protesta política. Per això l'operació era penjar la pancarta durant l'acte oficial des del balcó d'un domicili proper a l'Ajuntament. El pis era, per donar més detalls, d'un simpatitzant d'Iniciativa. Es va desestimar acompanyar l'acció amb petards per la por que la resposta fos violenta.

La posició del consistori balaguerí en aquell moment fou no sols submisa si no entusiasta. El cap de CDC fervent admirador de Jaume d'Urgell, s'abraonà a fer els honors a l'hereu dels qui es van carregar al Comte i van substituir el seu títol pel de Senyor de Balaguer.

La nit anterior a la visita la gent de la Crida va decidir sortir a fer pintades. Ho van fer de forma nova, anant en colla, sense amagar-se, una vintena de persones. “Els balaguerins no tenim Senyor” deien algunes de les pintades. No hi va haver cap incident.

El dia anterior a Girona hi va haver manifestació en contra del príncep i l'endemà a Balaguer sorpresivament per a la gent de la Crida, també. La gent d'ERC, en ple procés de canvi, es va convocar al Mercadal. Els càrrecs públics dels republicans i més d'un centenar de militants de les comarques de Ponent es van concentrar a la plaça per xiular al fill del monarca. Recordo l'escriptor Vidal Vidal amb els seus gairebé dos metres d'alçada ensenyant el seu carnet d'identitat com a forma de protesta. En aquella situació es va poder despenjar la pancarta sense que hi hagués cap incident. Els que volien deixar clara la oposició ho van fer, malgrat la ocupació de la ciutat, i els polítics oficials van retre pleitesia al borbó, sense que a hores d'ara ningú conegui cap gest del Felip favorable a Balaguer.

dimecres, d’abril 03, 2013

Autobombo, ovacions "espontànies" i aprofitament partidista de la religiositat popular a Llefià i Badalona


La Setmana Santa a Badalona ha La Setmana Santa a Badalona ha donat molt de si. Personalment he rebut una pluja de coneixements sobre cultura religiosa i la seva repercussió en la cultura popular i política. El PP, després del tremolor de cames que li va ocasionar l'intent de moció de censura, va intentar aprofitar les festes religioses i l'absència física dels líders de l'oposició per bastir una campanya desmesurada de promoció del líder del partit conservador espanyolista, Xavier Garcia Albiol.

El punt àlgid de la operació d'autolloança es va produir a conseqüència de l'assistència de Xavier Garcia a la processó de dissabte sant a Llefià. El regidor del PP, Daniel Garcia, bombardejava amb piulades retransmetent la seva visió de l'acte. Al principi les comunicacions eren entusiastes però neutres: “He vist gent com mai havia vist a la Processò del 'Santo Entierro' a #Llefia. Impressionant la sortida de la Virgen de la Soledad #Badalona. En una operació no casual, els missatges es repetien des d'altres piuladors, ja coneguts per la seva adhesió o vinculació laboral amb el PP com a càrrecs de confiança de l'ajuntament.

Acte seguit, el mateix Garcia ens informava que la processó s'havia convertit en un acte de suport a al seu cap de files al PP local, Garcia Albiol: En la procesión d #Llefia miles d vecinos ovacionan en Avda Marques Sant Mori al alcalde d #Badalona q como es habitual,participa n la misma. La consigna va ser seguida immediatament pels seus habituals repetidors. Poc després el mateix García ens afegia: “Ovación espontánea a @albiolalcalde_ en la procesión de #Llefia #Badalona. Fue una constante toda la noche”, insistència qualitativa, seguida de repiulades dels “sospitosos habituals”. Finalment al dia següent el mateix alcalde agraïa les constants ovacions rebudes. El cercle es tancava. Tot això ho observava jo des del meu posat incrèdul, fins que l'ínclit Garcia, no l'alcalde, si no el seu acòlit afegia un tall de youtube on es podia veure un pas processional, el batlle del PP, amb un ciri a la mà i un lleuger aplaudiment de la gent.

Curiós de mena que sóc em vaig qüestionar si això de l'aplaudiment era normal a Setmana Santa durant les processons o era, com Garcia explicava a tort i a dret, un fet excepcional que mostrava l'adhesió inquebrantable al mandatari local del PP, el partit que ha retirat la subvenció a la teleasistència als avis de Badalona, que ha retirat les beques menjador a Badalona, i a nivell general, l'acomiadament massiu, que no fa res respecte a les preferents, mira a un altra banda en els desnonaments i que té entre els seus militants més destacats, Rodrigo Rato, Bárcenas, el valencià Camps o els càrrecs de confiança badalonins agafats:“con el carrito de los helaos”.

Processó del Silenci

El dia anterior havia assistit a la processó del silenci al centre de Badalona. Allà no es va sentir ni piu: l'alcalde hi va passejar el ciri i res més. Bé a l'endemà va fer una piulada on agraïa al cardenal Martínez Sistach la seva assistència a l'acte religiós, cosa que em va estranyar, perquè em semblava que el convidat era el propi alcalde més que el cap catòlic. Vull dir que Martínez Sistach jugava en camp propi, que n'era part de la organització, i no a l'inrevés...

Deia que després de preguntar a amics de Llefià, que havien assistit a la processó on segons ells no hi havia hagut ni adhesions ni crítiques a l'alcalde, vaig fer una segona comprovació. Vaig mirar al youtube per veure si era normal escoltar aplaudiments en el moment en què els passos processionals entren, surten o fan determinades maniobres. I vaig veure que sí, que a Sevilla, quan surt qualsevol pas processional important, la gent aplaudeix. Ho fan encara que no hi hagi al davant l'alcalde Garcia Albiol. Que en són d'estranys, no? A la cultura andalusa sembla que és fàcil en moments d'emoció que tot plegat culmini amb aplaudiments. I Setmana Santa és bàsicament emoció.

Altra cosa és la propaganda descarada amb la que alguns intenten donar la imatge d'una adhesió gairebé cega per part de la bona gent de Badalona que no fa altra cosa que celebrar els seus costums tradicionals i religiosos,  més enllà de l'autobombo partidista.