CiU, la independència, el senyor de Balaguer i Garcia Albiol

Permeteu-me que en aquest sidral independentista que vivim hi posi la meva opinió. A mi no m'interessa tant la velocitat a que es vagi si no que la direcció sigui la correcta. Ho explico amb dos exemples.

Els primers que ens hem de creure això de la independència hem de ser nosaltres. A Balaguer l'ajuntament de CiU i ERC formen part de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). El seu alcalde va tenir els minuts de glòria al ser rebut l'11 de setembre al Parlament de Catalunya. Però els fogots independentistes es refreden quan en coses locals el senyor Roigé ha de fer coses concretes. Així, no sabem que hagi iniciat el procés per reclamar que el fill del rei dels espanyols deixi de ser senyor de Balaguer.

CDC sempre ha tingut un desaforat amor per la figura de Jaume d'Urgell, l'aspirant al regne català que va ser descavalcat de la seva pretensió en el Compromís de Casp. El Comtat d'Urgell, va ser suprimit i transformat pel poder castellà en senyoriu de Balaguer, que ostenta l'hereu de la corona espanyola. L'anterior alcalde de CDC no sols es va mostrar entusiasmat amb el fet que es lligués la ciutat al fill del borbó, si no que recordo que va promoure l'homenatge al príncep Felip en un acte en què Balaguer va ser gairebé ocupat per les forces de seguretat i on uns pocs, molt pocs van mostrar la seva oposició. Encara no s'ha pogut escoltar una paraula de Roigé sobre això. No estarà, fent la puta i la ramoneta?

A Badalona, l'alcalde Garcia Albiol, del Partido Popular és un exemple del nacionalisme espanyol més caspós. Governa gràcies a l'acord implícit de CiU, que podria destituir-lo fent una moció de censura d'un dia per altre. Els convergents, també a Badalona, parlen d'autodeterminació i d'elements d'Estat, però mantenen en l'alcaldia un imputat per repartir pamflets presumptament xenòfobs.

Podria seguir parlant de la Diputació de Barcelona, del Consell de l'Audiovisual, del consell d'Administració de Tv3, i tants i tants organismes en què CiU i PP apareixen units de fet, tot i que formalment se n'amaguin.

Per tant, per a ser creïble CiU hauria de demostrar que crema els vaixells i aposta de veritat per la nova situació, altrament sembla que tingui sempre al cap la idea de retornar sota les faldilles d'Espanya deixant amb el cul a l'aire aquells que van creure que això de l'Estat propi anava de veres. Tant de bo m'equivoqui, no em farà res reconèixer-ho.

A la manifestació de la independència recordant Joan Culleré i Francesc Ticó

Jo també hi era a la manifestació del 11 de setembre. Cap mèrit especial. Tampoc el vaig fer a la primera diada legal el 1977. Us estalvio els detalls, però hi vaig veure moltíssima gent, variada i amb fermesa i un sentiment d'orgull gran barrejat amb la temença de que tot acabi en foc d'encenalls.

Mentre tractava de caminar enmig de la massa que no es podia moure vaig pensar en aquells que no hi van poder ser, no perquè tinguessin altres obligacions, si no perquè havien mort.

Els que sou de Balaguer o Lleida m'entendreu, i els que sou d'un altre lloc hi podeu afegir les persones que encaixen en la descripció que faré. Parlo de Joan Culleré, de Lleida, l'home que durant el franquisme va mantenir encesa la flama de la independència, al FNC. No només com a convicció personal si no formant les persones i les estructures que com un fil roig han fet possible l'esclat de 2012. Me l'imaginava caminant al meu costat, tot i ser menut era àgil i sobretot empàtic. Ho era tant que crec que per patriotisme va assumir aspectes socials potser difícils d'entendre per ell, una persona procedent d'Estat Català. Culleré va haver de refer la organització desenes de cops i mai va tenir una mala paraula per ningú. Al mateix temps va ser el qui quan, ja en democràcia, hi havia presos, els va acompanyar, visitar i ajudar en aquell tràngol. M'hauria agradat que ell i molts com ell poguessin gaudir de l'inici del nou camí.

Penso també amb Francesc Ticó, de Balaguer, ell en l'òrbita d'ERC. No va ser una persona vinculada amb el món clandestí. Al principi alguns joves ens el miràvem amb un caire folklòric perquè mai va saber callar ni dissimular. Us explico una anècdota del Ticó: era diumenge a la tardor cap a 1974 si ho recordo bé. Al Mercadal hi passejàvem cap al migdia en diversos grups, dos centenars de persones. De cop, un parell d'individus, al racó del carrer dels Teixidors de la mateixa plaça, escampa dos paquets grossos de fulls volants. Després, sense córrer desapareixien sense que ningú els seguís. Els papers van quedar a terra, la gent no ens atrevíem a fer res. Un cop fet el primer tomb a la plaça els joves ens vam acostar a les octavetes i amb els peus les vam escampar un xic i , mig d'amagat, vam agafar un parell de fulls i els vam guardar dissimuladament. Al fer el segon tomb ens vam trobar al Francesc Ticó, plantat al mig del Mercadal, amb un bon gruix de fulls volanders a la mà, descaradament. Ens cridava i ens va donar exemplars dels fulls clandestins, i va continuar fent-ho fins amb altra gent fins que va esgotar el material. Eren fulls fets pel FNC en favor de l'Assemblea de Catalunya, cridant a l'acció. Ell, el Ticó també hauria aguantat sense afluixar la manifestació de l'11 de setembre de 2012 sense defallir ni parar de fer crits. Hauria estat feliç.

Ramon Fernàndez Jurado i Marta Mata

I amb ells dos segur que també haurien caminat gent com Ramon Fernàndez-Jurado, socialista de soca arrel, professor de català, nascut a Almeria, o Marta Mata, la impulsora de la immersió lingüística.

Ells i molts milers haurien estat feliços pel que s'inicia, el passat 11 de setembre.

A la manifestació hi vaig veure altres coses que em van frapar. La gent del partit dels jubilats, o un grup d'una vintena de persones del Partit Nacionalista Occità (PNO) que havien fet centenars de quilòmetres per mostrar la seva solidaritat amb els catalans. Si el Joan Culleré o el Francesc Ticó no hi eren, els occitants sí que hi van ser.

La meva vella estelada i la que durà la meva filla

Deixeu-me posar sentimental. Ara, quan veure estelades és del tot normal, recordo la meva primera bandera independentista. Al Front la bandera del partit era curiosa: cap de les dues que omplen els carrers. Ni fons blau ni fons groc. L'estel era blau sobre un fons blanc. Però no ens perdem., al principi les estelades les pintàvem a les parets i com hi havia pressa tot era monocromàtic. Després, el nucli de Balaguer va sortir de Front coincidint amb que Franco moria. I es van convocar les primeres manifestacions, per l'amnistia, contra la repressió al pagesos, per l'Estatut, i vam decidir anar-hi amb les nostres estelades.

Havíem adoptat l'estel vermell coincidint amb el nostre anhel esquerrà. Per tant, ens vam posar a confeccionar les banderes, a casa, igual com les pancartes. La mare, sense saber ben bé que feia, em va cosir un triangle blanc de roba aprofitada d'un llençol sobre una bandera catalana. Més tard hi vam apegar un estel vermell retallat d'aironfix, un per cada banda de la senyera. Com que no teníem pals vam aprofitar els que aguantaven les tendes de campanya, que eren desmuntables, per enlairar el nostre símbol independentista.

Més tard, seria l'any 1978 la colla de Balaguer, record segur que el company Joan Molins hi era, vam preparar una senyera que volíem gegant per dur primer al Fossar de les Moreres i després a la manifestació de la tarda. Aquella gran estelada es va confeccionar unint dues estanqueres que algú va requisar dels llocs que amb motiu o sense la penjaven tothora. En aquest cas el triangle blanc ja era d'Aironfix, igual com l'estel. Aquella enorme estelada va aguantar una càrrega de la policia a cavall que va desallotjar el Fossar, i com ens havia costat molt de fer, per evitar perdre-la durant la fugida, la vam amagar darrere d'una tàpia junt amb una gran pancarta demanant la llibertat dels independentistes represaliats. Dues hores després de la càrrega policial se'ns podia veure amb el nostre posat rural saltant la tàpia per recuperar bandera i pancarta. I ho vam aconseguir,.No era una tasca fàcil, de tant gran com era, per dur-la ben dreta feien falta quatre persones.

La Marta durà la nova

Tot això ho recordo mentre avui la meva filla d'onze anys em demanava que a la manifestació li deixés dur l'estelada que cada any pengem al balcó: “la duré a l'esquena” em deia. He mirat aquesta altra bandera, de teixit bo, feta industrialment, lleugera.

Banderes com la que fa uns anys tinc a casa es poden trobar fins i tot als basars xinesos. Senyal que hi veuen negoci! He pensat que la CUP de Balaguer dissabte al matí va esgotar en una hora les estelades que oferia. Nosaltres també en repartíem de banderes, però eren catalanes sense més. En teníem prou amb que la gent fes aquell pas. Eren altres temps!

Avui m'agradaria haver conservat aquella vella bandera, potser arnada, estèticament mal feta, amb un curiós triangle blanc i un estel fet a mà. No només per dur-la a la manifestació d'aquest any, si no per penjar-la a casa, modestament quan, no calgui reclamar cap dels seus objectius, formar part d'un país lliure, on la gent no sigui explotada per ningú.

Ens cal un organisme que preservi la memòria popular de Balaguer?

Quan encetem setembre deixeu-me fer un post amb una proposta de servei. Arran de la publicació de l'entrada sobre la platja que va tenir Balaguer vaig rebre diversos comentaris. Un d'aquests ampliava la informació i deia que ell o ella sabia que hi havien fotos que mostraven aquell fenomen.

Foto de l'Ateneu Popular de Ponent

Dies abans, a conseqüència de l'escrit sobre l'Anís Infernal, també em feien arribar que hi ha qui té fins i tot ampolles d'aquell licor. Tot plegat m'ha fet pensar que a Balaguer fa falta alguna mena d'organisme que preservi la memòria popular. M'explicaré.

A la ciutat hi ha un arxiu municipal que fa la seva feina, però penso que la tasca l'enfoquen cap a l'estudi erudit. Segur que hi ha altres àmbits particulars que col·leccionen el que hauria de ser la caixa de records de la ciutat, però tot resta tancat, compartimentat i la gent no hi té un accés fàcil, cosa que suposa que l'imaginari local pot arribar a perdre tot aquest valor, i la identitat balaguerina, més enllà del costumisme, s'en pot ressentir.

Crear una fototeca, que aplegués fotos d'esdeveniments populars del segle passat aplegant imatges particulars i d'entitats no seria un projecte costós i ens permetria evitar perdre part dels nostres records col·lectius. Avui hi ha mitjans tècnics que farien possible que les imatges es poguessin copiar i retornar als seus propietaris. Deixo aquí tot un aspecte legal respecte a les exhibicions, perquè el desconec, però segur que hi ha normativa suficient per garantir que els drets que pogués generar cada imatge no es perdessin.

Hi vaig trobar el pare

Amb el que dic què s'aconseguiria?, doncs evitar els buits. I fins i tot incitar a omplir aquells forats que la nostra història pot acabar tenint. Us poso un exemple particular. Fruit d'una exposició em sembla sobre el 70 aniversari de l'escola Àngel Guimerà, abans dita Primo de Rivera, en honor al general dictador predecessor de Franco, es van aplegar moltes fotos per una exposició. Gràcies al senyor Campo, que havia fet de conserge als pisos de la Caixa i amic de la família, vam descobrir que en una foto feta als primers alumnes d'aquella escola hi havia el meu pare. Nosaltres no l'hauríem reconegut: amb deu anys és la foto més antiga que en conservem d'ell!.

Recordo, tot i que era un nen, la gran expectativa que es va generar a Balaguer amb les visites del dictador Franco a la ciutat. A casa van explicar fins i tot anècdotes i petits incidents protocol·laris que s'hi van produir, però no he pogut trobar fotos de la inauguració del monument que es va situar a la plaça del Mercadal. Podria fer el formigueta i buscar a la Mañana, però segur que aquell dia els que tenien càmera de fotos van impressionar més d'un carret.. La meva memòria té iun record: un cotxe negre immens que circulava pel carrer Urgell i tots els guàrdies urbans amb guants blancs saludaven posant un genoll a terra, i vigilància, molta vigilància protagonitzada per uns senyors amb boina roja, i un niu de metralladores al terrat del banc de Saragossa, ara em sembla que Santander, al Mercadal.

També recordo de l'escola els treballs amb murals i escrits elogiosos de la feta, que cada anys ens feien fer els mestres d'aquell moment commemorant la gloriosa batalla de la cabeza de puente de Balaguer. O més, la imatge de més de 200 treballadors a la porta d'Inpacsa presa com a conseqüència d'alguna celebració. I la Fasina, i la primera manifestació de l'11 de setembre que vam organitzar les forces polítiques locals a Balaguer, segurament l'any 1977...i les processons de Setmana Santa que passaven pel carrer d'avall, i el reng...

Ara que a la ciutat hi ha més llocs de reunió que ,segurament, activitat, aquesta iniciativa podria engrescar un conjunt de gent moguda per l'interès de no perdre un llençol a cada bugada i evitar que la nostra història ens l'escriguin altres.