A la manifestació de la independència recordant Joan Culleré i Francesc Ticó

Jo també hi era a la manifestació del 11 de setembre. Cap mèrit especial. Tampoc el vaig fer a la primera diada legal el 1977. Us estalvio els detalls, però hi vaig veure moltíssima gent, variada i amb fermesa i un sentiment d'orgull gran barrejat amb la temença de que tot acabi en foc d'encenalls.

Mentre tractava de caminar enmig de la massa que no es podia moure vaig pensar en aquells que no hi van poder ser, no perquè tinguessin altres obligacions, si no perquè havien mort.

Els que sou de Balaguer o Lleida m'entendreu, i els que sou d'un altre lloc hi podeu afegir les persones que encaixen en la descripció que faré. Parlo de Joan Culleré, de Lleida, l'home que durant el franquisme va mantenir encesa la flama de la independència, al FNC. No només com a convicció personal si no formant les persones i les estructures que com un fil roig han fet possible l'esclat de 2012. Me l'imaginava caminant al meu costat, tot i ser menut era àgil i sobretot empàtic. Ho era tant que crec que per patriotisme va assumir aspectes socials potser difícils d'entendre per ell, una persona procedent d'Estat Català. Culleré va haver de refer la organització desenes de cops i mai va tenir una mala paraula per ningú. Al mateix temps va ser el qui quan, ja en democràcia, hi havia presos, els va acompanyar, visitar i ajudar en aquell tràngol. M'hauria agradat que ell i molts com ell poguessin gaudir de l'inici del nou camí.

Penso també amb Francesc Ticó, de Balaguer, ell en l'òrbita d'ERC. No va ser una persona vinculada amb el món clandestí. Al principi alguns joves ens el miràvem amb un caire folklòric perquè mai va saber callar ni dissimular. Us explico una anècdota del Ticó: era diumenge a la tardor cap a 1974 si ho recordo bé. Al Mercadal hi passejàvem cap al migdia en diversos grups, dos centenars de persones. De cop, un parell d'individus, al racó del carrer dels Teixidors de la mateixa plaça, escampa dos paquets grossos de fulls volants. Després, sense córrer desapareixien sense que ningú els seguís. Els papers van quedar a terra, la gent no ens atrevíem a fer res. Un cop fet el primer tomb a la plaça els joves ens vam acostar a les octavetes i amb els peus les vam escampar un xic i , mig d'amagat, vam agafar un parell de fulls i els vam guardar dissimuladament. Al fer el segon tomb ens vam trobar al Francesc Ticó, plantat al mig del Mercadal, amb un bon gruix de fulls volanders a la mà, descaradament. Ens cridava i ens va donar exemplars dels fulls clandestins, i va continuar fent-ho fins amb altra gent fins que va esgotar el material. Eren fulls fets pel FNC en favor de l'Assemblea de Catalunya, cridant a l'acció. Ell, el Ticó també hauria aguantat sense afluixar la manifestació de l'11 de setembre de 2012 sense defallir ni parar de fer crits. Hauria estat feliç.

Ramon Fernàndez Jurado i Marta Mata

I amb ells dos segur que també haurien caminat gent com Ramon Fernàndez-Jurado, socialista de soca arrel, professor de català, nascut a Almeria, o Marta Mata, la impulsora de la immersió lingüística.

Ells i molts milers haurien estat feliços pel que s'inicia, el passat 11 de setembre.

A la manifestació hi vaig veure altres coses que em van frapar. La gent del partit dels jubilats, o un grup d'una vintena de persones del Partit Nacionalista Occità (PNO) que havien fet centenars de quilòmetres per mostrar la seva solidaritat amb els catalans. Si el Joan Culleré o el Francesc Ticó no hi eren, els occitants sí que hi van ser.