dimarts, de juliol 31, 2012

L'anís Infernal i Balaguer, incident mortal!


La història de què us parlo avui es per mi un espècie de mosaic fet amb peces diverses i un d'aquests components és la memòria del meu pare. En xerrades de la meva infantesa, ell m'explicava una història apassionant, la de l'”Anís Infernal” i la fi del seu propietari.

“Anís Infernal: el peor del mundo” era l'eslògan amb que la marca es promocionava. Era una espècie de marketing xocant, que li va proporcionar una gran anomenada, no sols a Espanya si no també a diversos països de llatinoamèrica.

Qui més ha parlat d'aquest cas és Vidal Vidal, D'Arbeca, en el seu llibre “Salvatge Oest” d'editorial Planeta. En el darrer capítol del llibre explica Vidal que en algunes publicacions satíriques de Lleida s'anunciava l'anisat com a “fabricat ab los vins més dolents del Priorat i comarca”. L'anís va néixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l'any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d'aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d'aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París.

Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l'anís més conegut de la contrada.

I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l'efecte xocant que el marketing d'impacte tenia en els consumidors: l'èxit de l'infernal era fenomenal, sembla.

Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l'últim propietari de l'empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l'anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L'home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d'Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.

El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l'incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L'home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!

Detenció

Però, el més greu de tot és que a través d'un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l'ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d'acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l'hauria matat, sense cap judici .

El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l'Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l'escriptor d'Arbeca és que l'acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l'execució va ser que abans l'empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de castic, no sé si diví a aquella dèria de culte bàquic o dimonial.

En tot cas agrairia si algú té alguna peça més del puzle d'aquesta història que me'n informés. Una història que segur que en un altre lloc hauria donat per fer una pel·lícula.

dimarts, de juliol 24, 2012

Tres Cavalls, d'Erri de Luca i Vida i destí, de Vassili Grossman, recomanats


A l'estiu hi ha més temps per fer coses que durant l'any no faríem. Una d'elles és llegir. Els gustos són personals i intransferibles, però em permeto fer-vos arribar alguns suggeriments: llibres que a mi m'han agradat!

Erri de Luca és l'autor que us presento i el llibre, una novel·la, Tres cavalls. És la història dels primers cavalls de la vida d'un home. Té cinquanta anys i un passat replet d'experiències molt difícils: de molt jove va marxar a l'Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d'haver estimat intensament, d'haver perdut la dona en plena barbàrie, d'haver lluitat contra la dictadura i d'haver patit persecucions i traïcions. Aquest home, a Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l'Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d'un africà que somia a tornar al seu país.
El llibre el podreu trobar en edició d'Editorial Empúries i en digital hi ha una edició feta per Vidadoble.
Es tracta d'una narració seca, dura, apassionada. De Luca hi aboca en aquest llibre algunes de les seves experiències vitals: obrer de la construcció, militant del grup Lutta Continua allà pel 1968 italià, camioner, i durant la guerra dels Balcans va ser conductor de vehicles de suport humanitari. És un apassionat alpinista. És autor de més de cinquanta obres, entre les quals destaquen: Aquí no, ara no (1989), Tu, meu (1998), Tres cavalls (1999), Montedidio (2002), o El pes de la papallona (2009). Va aprendre de forma autodidacta diverses llengües, com l'hebreu o el jiddisch, i ha traduït a l'italià nombrosos textos, entre ells alguns dels llibres de la Bíblia.

Vida i destí

El segon llibre, entre els transcendents, és la novel·la, Vida i destí, de Vassili Grossman. Galaxia Gutemberg, Editada per Cercle de Lectors. Es tracta d'una obra monumental, que només té una traucció al català. Se l'ha comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi. Grossman va ser periodista estrella a la Unió Soviètica. Va cobrir en directe la batalla d'Stalingrad, i va ser el primer en donar la notícia de l'existència dels camps d'extermini nazis. Vida i destí és un cant a l'humanisme i també un homenatge a la gent que va gosar somiar una alternativa al totalitarisme sense renunciar a la idea de l'alliberament de la humanitat. La seva novel·la escrita des de la radical llibertat personal, va ser prohibida pel règim soviètic i ell mateix va ser condemnat a l'ostracisme. Un censor li va dir que el seu llibre so es publicaría ni d'aquí a dos cents anys. Espero que si el llegiu, en gaudiu.

dilluns, de juliol 09, 2012

La responsabilitat de la professió periodística en el cas Bankia (una aportació)


En tot això de la crisi, nosaltres, els periodistes també hi tenim una part de culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a exemple el cas Bankia.

Fa més dos anys en el món periodístic relacionat amb l'economia era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.

Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversores privats que el podrien recapitalitzar.

Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!

Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.

Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.

Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.

Mirar cap a un altre costat

Insisteixo, els periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants, “hi havia tema”, però també que si es plantejava això, segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en l'aixecada de camisa de Bankia.

He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.

Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme s'han sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim la resistència, que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tant treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de ganyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.

dijous, de juliol 05, 2012

Els catalans ens hem d'implicar en favor de la gent de la Franja


L'invent del PP d'una nova llengua: l'aragonès oriental, per desnaturalitzar la presència del català en aquelles comarques obre el debat sobre l'actitud que en aquest sentit ha de adoptar Catalunya: intervenir o mirar cap a un altre costat.

Ja dic que la meva opinió és intervenir. No fer-ho ja se sap que suposa, només cal veure la desfeta del País Valencià i el que pot passar a les Illes Balears i Pitiüses.

Ser actius no vol dir ser maldestres. I la gent de la Franja en són uns mestres. Quan va caldre ells ens van ajudar i ningú se'n va assabentar. Bé, gairebé ningú.

Quan a Catalunya s'estava redibuixant el mapa de les comarques, la Ribagorça actual es temia quedar en un cul de sac. Separada dels Pallars per serralades, i evidentment diferent de la Vall d'Aran, podia quedar en terra de ningú. A més, era un conjunt de municipis que tot plegat no arribava a mitjan dels anys 80 als 5.000 habitants. Tots els números per quedar marginada.

Els ribagorçans sabien que n'havien de muntar una de grossa per què a Barcelona els hi fessin cas. Van convocar una manifestació a Pont de Suert per reclamar el reconeixement de la identitat comarcal.

Llavors jo treballava a la premsa de Lleida i l'anunci va suscitar atenció. Més si es té en compte que al Pont de Suert una part important de la població era d'origen immigrat impulsat per les obres hidroelèctriques que havien sovintejat els anys del franquisme.

Curiosament al iniciar-se la manifestació, els observadors vam veure-hi una gentada, amb benevolència es va publicar una assistència de més de 3.000 persones. Més tard burxant una mica els ribagorçans ens van aclarir un misteri, prop del 50% de la gent l'havien aportada els municipis de la comarca sota administració aragonesa. Res els hi anava formalment a ells, però la gent de Bonança, Tolba, Pont de Montanyana o Benavarri, i molts altres llocs es van mobilitzar sense fer soroll en favor dels seus companys a l'altra banda de la frontera administrativa.

Es va guanyar

Es va guanyar l'aposta. Ara la Ribagorça existeix com a comarca administrativa catalana. Des de sempre, sense dir res, els xiquets dels pobles de la banda aragonesa van a les escoles de Pont de Suert on es formen en català, sense cap problema. I les col·laboracions no s'han frenat en cap àmbit. De fet, la majoria dels habitants de la Franja naixen a Lleida: a l'Hospital Arnau de Vilanova.

Si ara no ens impliquem en l'aposta genocida que el PP ha posat sobre la taula, els efectes no s'aturaran amb la gent de la Franja. Com se sap, o ens salvem tots o ens enfonsem tots, que va dir Fuster.