Joan Larreu, un balaguerí desconegut, heroi de la independència argentina

El meu germà Andreu hem va regalar fa molts anys un diccionari de personatges històrics. Això hem va servir per realitzar pesca discrecional entre les pàgines d'aquell llibre. Un dia vaig trobar un cas curiós que us explico: Joan Larreu, un balaguerí que es va convertir en un dels pares de la independència argentina.

Diversos llibres consultats indiquen que Larreu va néixer a Balaguer l'any 1781 i altres fonts consultades afirmen que va néixer a Mataró un any després. Sense tenir més dades jo apostaria perquè les dues informacions podrien ser certes, néixer a Balaguer i créixer a Mataró fins emigrar a Argentina, però els historiadors ens trauran de dubtes.

Larreu, o Larrea com recullen els llibres d'història argentins, respon a la descripció feta de Vicent Blasco Ibáñez, “un home procedent de llunyanes terres que va escollir entre ser súbdit de Fernando VII o ser ciutadà d'una república nascuda de profunds sentiments lliberals”.

Contra la tortura i els títols nobiliaris

A l'Argentina, Larreu, aviat es va convertir en un líder independentista. Va contribuir decisivament a la derogació del Virrey Sobremonte. És un dels pocs no nascuts a l'Argentina que firma l'acta d'independència d'aquell país i durant la redacció de la constitució defensa, entre altres coses, l'eliminació de l'esclavatge, la prohibició de la tortura i l'extinció dels títols nobiliaris.

Joan Larreu, de Balaguer o Mataró, era un comerciant de vins molt poderós i va finançar la revolta contra els espanyols, cosa que en arribar la república a Argentina li va servir per ser nomenat ministre del Tresor. Estem parlant de l'any 1810. Des d'aquell càrrec va impulsar la creació de la flota argentina.

Va caure en desgràcia i es va exiliar l'any 1815 i tots els seus béns confiscats. Es va refer i va tornar al seu nou país el 1830. Es va tornar a arruïnar i va tornar al país i més tard nomenat Consol General d'Argentina a França. Després de diversos revessos econòmics i personals Larreu es va suïcidar l'any 1847.

Dues reflexions com a conseqüència. Una, constatar que els burgesos eren en el segle 19 l'element revolucionari més clar, fins al punt que un ric comerciant con Larreu era capaç de jugar-s'ho tot per tirar endavant les seves idees (quina diferència amb el vol gallinaci que veiem actualment) i la segona la implicació sense complexos que un nouvingut al país té en els moments decisius.

Estaria bé que qui tingui el temps estudii sobre el personatge que us he presentat, aquest presumpte Balaguerí. I que els que de boqueta aposten pel país, pel nostre, prenguessin nota del lideratge que els veritables patriotes van assumir en altres circumstàncies i en altres països.