Una de les coses que el
govern conservador del PP planeja és incitar a la fusió d'entitats
bancàries. Teòricament aquesta acció tendeix a evitar que cap banc
o caixa hagi de tancar i afectar així als usuaris. Però realment el
que es fa es apuntalar acríticament els bancs, que a hores d'ara no
compleixen la seva funció, que és fer arribar el crèdit a
particulars i empreses.
El resultat de la política
de fusions serà, a més d'enviar a l'atur a milers de treballadors
del ram, fer que els bancs que restin siguin més grossos i per tant
més potents. Això farà les administracions públiques més
dependents de les decisions dels consells d'administració de les
entitats monetàries. Els estats seran cada cop més impotents
respecte als bancs, que seran en tot cas massa grossos com per
deixar-los caure.
Diuen que la història
quan passa per primer cop és una tragèdia i quan es repeteix agafa
la forma de les farses. Què va passar durant la gran crisi de 1929
als Estats Units? Respecte a la banca el govern que presidia
Roseevelt va prendre en aquells moments decisions van ser
estratègiques, una d'elles precisament va obligar a que els grans
conglomerats bancaris es trossegessin de forma que per una banda hi
haguessin entitats que es dediquessin a banca d'inversió
(especuladores) i de l'altra els bancs que operen amb els estalvis
dels clients. Aquí se segueix la línia contrària, bancs i caixes
seran cada cop més grossos i difícils de controlar.
La conclusió potser que
els dirigents polítics no saben història o que, com tots estan
vinculats al sector de la banca, l'operació té sentit i es tracta
d'afermar al màxim el poder del sector financer respecte als
escollits pels vots dels ciutadans.
Incompatibilitats catalanes
Precisament a Catalunya
ara es dóna una situació curiosa. Atès que la llei
d'incompatibilitats prohibeix que els polítics hagin de passar un
temps abans de fitxar per una entitat privada que tingui relació amb
la seva gestió pública anterior, s'ha decidit fer-ho a l'inrevés:
els gestors privats passen a l'administració pública sense deixar
de fet la seva relació amb el sector on hi tenen els interessos.
Feta la llei, feta la trampa! Oi, senyor Boris Ruiz i Prat?. Les
actituds que a Itàlia ens semblen absolutament impresentables, amb
Berlusconi com a paradigma, mentre que l'entorn del senyor Mas
presumeix de seriositat quan està plagat de personatges que en
qualsevol govern europeu serien incompatibles per tenir conflictes
d'interessos. Algú ho havia de dir!
1 comentari:
Esta ben pensat. Mai cap gest d'aquesta gent és innocent. Ens trobem front al govern dels bancs. Però, què podem fer?
Amilcar
Publica un comentari a l'entrada