Els bancs més forts, la societat més feble

Una de les coses que el govern conservador del PP planeja és incitar a la fusió d'entitats bancàries. Teòricament aquesta acció tendeix a evitar que cap banc o caixa hagi de tancar i afectar així als usuaris. Però realment el que es fa es apuntalar acríticament els bancs, que a hores d'ara no compleixen la seva funció, que és fer arribar el crèdit a particulars i empreses.

El resultat de la política de fusions serà, a més d'enviar a l'atur a milers de treballadors del ram, fer que els bancs que restin siguin més grossos i per tant més potents. Això farà les administracions públiques més dependents de les decisions dels consells d'administració de les entitats monetàries. Els estats seran cada cop més impotents respecte als bancs, que seran en tot cas massa grossos com per deixar-los caure.

Diuen que la història quan passa per primer cop és una tragèdia i quan es repeteix agafa la forma de les farses. Què va passar durant la gran crisi de 1929 als Estats Units? Respecte a la banca el govern que presidia Roseevelt va prendre en aquells moments decisions van ser estratègiques, una d'elles precisament va obligar a que els grans conglomerats bancaris es trossegessin de forma que per una banda hi haguessin entitats que es dediquessin a banca d'inversió (especuladores) i de l'altra els bancs que operen amb els estalvis dels clients. Aquí se segueix la línia contrària, bancs i caixes seran cada cop més grossos i difícils de controlar.

La conclusió potser que els dirigents polítics no saben història o que, com tots estan vinculats al sector de la banca, l'operació té sentit i es tracta d'afermar al màxim el poder del sector financer respecte als escollits pels vots dels ciutadans.

Incompatibilitats catalanes

Precisament a Catalunya ara es dóna una situació curiosa. Atès que la llei d'incompatibilitats prohibeix que els polítics hagin de passar un temps abans de fitxar per una entitat privada que tingui relació amb la seva gestió pública anterior, s'ha decidit fer-ho a l'inrevés: els gestors privats passen a l'administració pública sense deixar de fet la seva relació amb el sector on hi tenen els interessos. Feta la llei, feta la trampa! Oi, senyor Boris Ruiz i Prat?. Les actituds que a Itàlia ens semblen absolutament impresentables, amb Berlusconi com a paradigma, mentre que l'entorn del senyor Mas presumeix de seriositat quan està plagat de personatges que en qualsevol govern europeu serien incompatibles per tenir conflictes d'interessos. Algú ho havia de dir!