Els botiguers demanen solidaritat als treballadors. I ells que han fet fins ara?

Liberalització dels horaris comercials, competència de les grans xarxes multinacionals, caiguda del consum...Tot això s'escolta sense parar en el tram de la crisi que vivim. Els botiguers de molts llocs de Catalunya han fet un pas endavant i ara demanen la solidaritat dels compradors: hi ha cartells a molts llocs de Catalunya on es demana a la gent que a l'hora de comprar pensin en fer-ho al barri.

És curiós, però és la primera vegada que aquesta crida es fa evident, abans era tema de conversa i res més. Tot plegat m'ha fet pensar en el paper dels botiguers en aquesta crisi.

Per dir-ho en una frase feta, el botiguer és un bestiar especial. Vol i dol. Sap que es deu als seus clients, però pensa que forma part de la elit que comanda l'economia. I al final rep les bufetades en les dues galtes.

Els que ara es queixen, sense anomenar-ho, de la injustícia del capitalisme, que els aplica unes normes consistents a lluitar en inferioritat de condicions: competir amb les grans xarxes multinacionals que poden permetre's l'obertura tot l'any o les 24 hores del dia o fer inversions milionàries que els hi permeten oferir uns preus inferiors, es basen en el principi capitalista més descarnat. I una cosa que mai he sentit qüestionar en boca d'un botiguer és el sistema.

Els botiguers sempre han entès el lucre immediat per sobre dels resultats a mig termini. Així, tot i les crides a la solidaritat que els hi fan en totes les vagues generals, ells opten majoritàriament per assumir el paper d'esquirols, tot i que aquell dia venen poc o res i s'arrisquen a la violència o les males paraules dels seus veïns treballadors. Ho fan, no només per l'ingrés d'un dia, si no perquè se senten part de l'empresariat, d'aquells que les caricatures dibuixen amb frac i copalta.

Però la crisi és llarga. Ara, sense reconèixer-ho els petits botiguers s'adonen que les recaptacions baixen i que la perspectiva és de més misèria per a tots. Davant d'això sonen les alarmes i les associacions de comerciants han descobert la proximitat. Reclamen solidaritat als seus veïns i veïnes. Els hi diuen: compreu al barri, contribuïu així a mantenir llocs de treball, a que la xarxa econòmica de la zona es mantingui, és una cosa positiva per tots. No diuen enlloc que, aquesta solidaritat suposa un esforç per als compradors, que veuen com els preus en les grans cadenes comercials són més baixos.

Més retallades, menys calaix

Aquesta gent que davant d'una protesta que fan els seus veïns per mantenir la seva capacitat adquisitiva els ha girat l'esquena, veu com els resultats de la política de reducció de sous, d'acomiadaments massius i de retallades d'ingressos de la funció pública els afecta negativament en els seus calaixos i ara reclama solidaritat. No dic que no s'hagi d'exercir, però per mi aquesta crida a consumir al petit comerç necessitaria de contrapartides, per exemple, si es veiés que el comerç de proximitat davant situacions extremes ajuda als més necessitats, potser la resta de veïns veurien als comerciants com a part “dels seus”, si no tot sembla una estratègia comercial de supervivència i que realment no es creuen ni els que la impulsen.