La Pàmies, la Plaza General Lallave i la ceràmica de Talavera

La queixa davant la falta de diligència de l'Ajuntament en retre-li un homenatge a la Teresa Pàmies m'ha fet recordar altres moments en què, a iniciativa de la gent,es van fer reclamacions al consistori i la resposta que en va donar el polític de torn.

Era l'any 1974 i les entitats de Balaguer en un insòlit moviment unitari havien pactat un document en què s'exigien canvis modestos a l'Ajuntament, tot i que llavors semblaven agosarats. Els canvis feien referència a la cultura catalana. S'ha de recordar que en aquell temps el català era gairebé absent a efectes oficials a Balaguer.

El document el van firmar pràcticament totes les entitats de Balaguer, inclosa la Parròquia. Darrere hi havia els partits, però aquests eren il·legals i no podien operar obertament.

En el paper es plantejaven coses tan poc perilloses com retolar els carrers en català. També que es donés el nom d'algun prohom de la cultura catalana a un carrer o avinguda. Que l'ajuntament s'adherís al Congrés de Cultura Catalana...

Vam tramitar el document per via administrativa. El vam dur al registre i, sorpresivament des de l'Ajuntament se'ns va respondre. El llavors regidor de cultura, del qual no diré el nom perquè ha mort, ens va convocar. Hem de dir que l'ajuntament no era fruit dels vots de la gent. L'Alcalde el nomenava el governador civil, cap provincial del movimiento i la resta del consistori era nomenat també per mecanismes no democràtics.

A la reunió hi vaig participar perquè, coses de la vida, era el primer signant de la petició. El regidor ens va rebre amb una amabilitat inesperada. S'havia llegit el paper i bàsicament n'estava d'acord, ens va dir. Algunes coses es podien fer més ràpidament i altres les plantejaria als seus companys va assegurar. Es va centrar en l'apartat en què demanàvem que els carrers es retolessin en català. Va estar-hi d'acord. Tant, que ens va explicar que l'Ajuntament s'havia avançat a aquest desig. Així, es va fer la confidència indicant s'havia encarregat a uns artesans de Talavera (suposo que de la Reina, província de Toledo), que realitzessin els nous rètols en la tradicional ceràmica d'aquella població. Vam sortir de la trobada una mica confosos, no ens havien dit no a res, però no n'havíem tret res en concret.

Tirar pel dret

A la fi, els joves agrupats informalment en una espècie de coordinadora, ens vam cansar d'esperar, perquè passaven els mesos i tot seguia igual. A Balaguer hi havia carrers denominats Avenida del Generalísimo, o plaza General Lallave, tots en la llengua de Cervantes. Per tant, es va decidir tirar pel dret i sense amagar-nos, a plena llum del dia, vam fer una corrua en la que amb unes matrius preparades, es pintava sobre els cartells antics, fets en llauna, i a sobre es posava el nom en català o directament es canviava. Així, el passeig de l'Estació es va dir per uns dies, Avinguda dels Països Catalans..

Mentre fèiem aquestes coses es van convocar eleccions municipals, les primeres en democràcia i els noms dels carrers i la seva catalanització es van canviar per mandat popular. Tanmateix, jo vaig seguir preocupat per les plaques en català que l'antic regidor de cultura ens va dir amb solemnitat que s'estaven fent a Talavera. Mai van arribar aquelles plaques. Si ens haguéssim refiat del que ens va dir el regidor encara tindríem a Balaguer la Plaza General Lallave.

Com a conclusió, i sense voler comparar els ajuntaments actuals amb els que no eren democràtics, remarco que hi ha una tendència a “deixar al calaix” aquells assumptes que no els hi són grats. I, també, que els ciutadans hauríem de marcar de prop els nostres administradors. I així evitar que la democràcia esdevingui una mena de despotisme, que avui difícilment el nomenaríem il·lustrat.