Paul Newman i la política sobre el futur de Catalunya

En una impagable entrevista que li feien a l’actor Paul Newman, responia a una pregunta sobre la raó profunda de què el seu matrimoni fos dels més duradors de Hollywood.

“Miri- deia- la raó és que en el matrimoni sempre he manat jo”. I ho explicava: “si s’ha de canviar de casa, ho decideix la meva dona. Si s’ha de demanar un préstec, ho fa la meva dona. Si s’ha de decidir en quina universitat es matricula el nostre fill, ho fa la meva dona. Si hem de fer una inversió familiar, la darrera paraula la té la meva dona...” I afegia: Però, si els Estats Units han de declarar la guerra a la Unió Soviètica, aquesta és una decisió meva; igual com si cal optar o no per colonitzar Mart o la Lluna..Les decisions importants, a casa, sempre les he pres jo”, indicava, amb un fi sentit de l’humor.

En alguns àmbits polítics se segueix la mateixa lògica que ha fet que el matrimoni Newman sigui prou sòlid. Els membres del partit poden decidir si es fa una consulta popular o referèndum l’any 2014. També poden decidir si exigiran una llei de referèndum en aquesta o en un altra legislatura o si l’autonomia que es vol com a pas previ suposarà canviar 3 o 10 articles de la Constitució espanyola..

Al mateix temps, a l’interior dels partits (i més concretament en un que es troba en debat gairebé permanent) no hi ha temps per pensar en les coses que normalment decidiria l’esposa de Newman: com es lliguen les grans proclames amb el treball dins de la societat civil. Com es dibuixa una política per als barris, per a les entitats culturals, per al sector sanitari..i com es fa que en aquests àmbits hi treballin amb normalitat els membres d’aquesta organització política, evitant que la seva principal tasca sigui “ser militants i prou”.

El problema no seria greu si el partit aquest que no anomeno es proposés només canvis de detall en la realitat social. En aquests casos tenint una majoria parlamentària o amb una política d’aliances adient n’hi ha prou. Però, si el que vol es crear un nou estat i transformar la realitat social, només amb l’acció institucional i les campanyes electorals “a l’americana”, desenganyem-nos, mai s’hi arribarà. Caldria prèviament un canvi profund en el cos social que, per a mi, i no se m’acut altre camí, seria fruit de la consecució de l’hegemonia en la societat civil. I això només s'obté treballant-hi des de dins. Si no tenim clar això, ens podem seguir dedicant a decidir si declarem la guerra a Rússia o a pensar que, per assolir la independència de Catalunya, pot ser interessant cercar una aliança amb Portugal, o a analitzar el cas de Montenegro..