En solidaritat amb els treballadors de La Mañana

M'arriba a través de twitter la informació que els treballadors de La Mañana, diari de Ponent, es declaren en vaga, bàsicament perquè no cobren. Envio una piulada de solidaritat (què fàcil) i tant aviat com puc escric l'entrada al meu bloc.

Vaig treballar uns set anys a la Mañana. Era de l'equip que va reprendre l'edició després de la seva privatització. Allà sota el tàndem del Ramon Correal i el Ramon Badia i la Magda Ballester vaig aprendre a ser periodista. Després he treballat per altres mitjans, potser amb més tirada i més renom que la Mañana, però l'esperit de l'ofici el vaig aprendre al Polígon Industrial de Lleida envoltat d'amics, passant calor a l'estiu i patint per gairebé tot, sense tenir tampoc la seguretat que a finals de mes cobraríem. Però era un altre moment i tot semblava possible.

Vull homenatjar a tots els companys amb els que vaig compartir taula aquells anys. Als coneguts i als desconeguts. Als meus caps, que van tenir paciència quan era un novell amb més ambició que coneixement, a tots els que em van suportar en els meus rampells insuportables..

El periodisme local, és el més difícil. Cada dia t'enfrontes a pit descobert a la pàgina en blanc. Quant vaig anar a Barcelona, la primera sorpresa va ser les facilitats amb les que aquí treballàvem: teníem agències, notes de premsa, diversos fotògrafs i de vegades n'hi havia prou amb fer una informació al dia. A Lleida de vegades havies de fer-ne quatre de planes al dia...I sempre lluitant amb una competència que com deia el Badia, està formada pels millors “al nostre ofici no n'hi ha cap de dolent....” deia.

El periodisme local és el més arriscat. L'endemà d'una informació compromesa segur que et trobaves al bar amb el protagonista de la teva noticia disposat a dir-te el nom del porc. O podies rebre a la redacció la visita d'una parella de policies preguntant per detalls d'aquell article on s'havia despenjat una bandera espanyola.. o rebre la protesta del cap local d'un sindicat agrari perquè creia que havies estat parcial en un reportatge.. Tot a tocar.

Escric tot això a cop calent esperant que un cop més el vell diari de Lleida aixequi el cap i que no ho faci sacrificant els seus treballadors. Podia haver fet també una crònica de les anècdotes on hi ha moltes jugades brutes fetes pels administradors, però no val la pena, m'hauria quedat curt.

Ignoro el que ha passat al diari en els últims anys, ho vaig deixar a finals de la dècada dels 80 i gairebé totes les informacions que m'arribaven parlaven de degeneració del clima intern. Quedi aquí el meu homenatge i la meva solidaritat als treballadors, que des de la seva represa hi han posat el coll i han remat sense dur el timó. Quan s'adonaran els que manen que treballar en equip és millor que equivocar-se sols.

Salutacions i solidaritat