Premsa en Lluita, perquè no?

En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: “premsa en lluita”. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el sindicat de periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada “Diari de la Pau”. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalban hi van participar activament.

Pensava en la reedició de premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de la Mañana de Lleida havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant