El taló d'Aquil·les de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), aconseguir la majoria social

La setmana passada es van donar dues mobilitzacions polítiques a Catalunya: la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i una manifestació massiva contra les retallades laborals. He estat molt ocupat, però no he pogut llegir gaires coses que vinculin una i altra accions.

Reunir 7.000 persones en una trobada multitudinària no és fàcil. Tampoc és senzill treure al carrer milers de persones en un diumenge solejat, en un ambient de depressió psicològica general.

L'ANC pretén a curt termini liderar el procés independentista a Catalunya. Ho vol fer mobilitzant la societat civil de forma que empenyin als partits polítics i a l'administració a unir-se al procés emancipador. Ho fa a partir d'un mínim programa, o programa de mínims que silencia qualsevol punt polèmic. De fet, el que vol fer aquest nou organisme, que es reclama fill de l'Assemblea de Catalunya, és aconseguir una majoria social favorable a la creació d'un estat propi.

Al mateix temps, la Marina Subirats acaba de publicar un llibre titulat: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI, limitat a la província. En ell indica que el 60% de la població d'aquesta demarcació forma part de la classe treballadora. El 39% formaria part de la classe mitjana i només un 1% . Per tant, queda clar que hi ha una majoria social a Barcelona, també extrapolable a la resta del país, que té uns interessos a priori favorables a mantenir l'Estat de Benestar.

Vet aquí dues realitats que sembla difícil que es donin en el mateix país sense reflexions que en busquin una relació. Dit en altres paraules, com es pot plantejar un procés independentista sense tenir en compte a la majoria del país?

Contra les retallades i a favor d'elles

 A la reunió al Palau Sant Jordi hi convivien grups directament contraris a la reforma laboral aprovada pel Partido Popular, com la CUP, amb sectors polítics que han aplaudit la nova norma legal, que ningú amaga que és una eina per amorrar al terra als treballadors, parlo de UDC i CDC. D'altra banda, no crec impossible pensar que ne la manifestació de l'11 de març no hi hagués partidaris de la independència nacional.

Es pot dir que barrejo problemes diferents. Que un cop assolida la llibertat nacional es podrà debatre en llibertat com organitzem el repartiment de la renda nacional, tot això ha estat abastament debatut i a mi em cansa repetir els arguments, però tornem-hi.

Els que defensen que no s'ha d'entrar ara a debatre com serà un país futur, el que ens diuen, potser sense adonar-se'n és que un país independent seria com ara (jo crec que socialment molt injust), tot i que amb estat propi, perquè no qüestionar el que tenim ara significa heretar aquesta estructura, amb Samarachs, Molins i Millets, i les 300 famílies que “són a tot arreu”.

Per contra, un veritable projecte emancipador ha de partir de la realitat social existent per interessar-la en un projecte de llibertat. Això vol dir que un moviment social que vulgui ser guanyador ha de tenir en compte l'estructura majoritària del país, si no està abocat al fracàs o a la mera gesticulació.

Recordo que l'Asemblea de Catalunya, organisme en què s'inspira l'actual ANC, a més de advocar per l'autodeterminació, incloïa en el seu segon punt un apartat del que ara no es parla: accés del poble al poder econòmic, a més de advocar per les llibertats bàsiques i la coordinació amb la resta de l'Estat.

Els independentistes catalans tenen, tenim, molts exemples de creacions d'entitats que finalment queden en projectes fallits. Sobirania i Progrés podria ser un cas paradigmàtic. Ara, el sidral està en el seu moment més àlgid, però si no es va amb compte la depressió anímica ens pot agafar de ple el 2014.