La transició a Balaguer: la creació de l'Assemblea democràtica local

El meu germà Andreu em diu sovint que escrigui les coses en què he estat involucrat, bé sigui a nivell familiar o col·lectivament. Potser pensa que si no queden escrites, les petites històries es poden perdre. Per això m'he animat a parlar de la meva experiència a l'inici de la transició a Balaguer.

La capital de la Noguera era, a mitjan dels anys 70 una població amb un nivell de politització notable. Hi havia presència de molts partits i una activitat que feia que el Governador Civil de Lleida ens tingués en compte de manera important.

A la ciutat hi havia un nucli notable del PSUC. El representava el Gregori Gallego, que en pau descansi, que més tard va ser alcalde per aquell partit i després en llistes independents. També hi havia gent jove relacionada amb el que més tard seria el PSC. ERC, existia a partir de diverses persones que s'hi sentien a prop. El que més tard seria CDC comptava amb persones que apostaven per un catalanisme que no trenqués amb l'economia de mercat. A més hi havia nuclis independentistes, lligats a Front Nacional de Catalunya i finalment joves comunistes simpatitzants de l'experiència maoista. Tot això en poc més de 10.000 habitants.

L'Assemblea de Catalunya era sens dubte l'organisme opositor al franquisme amb més presència. A Balaguer es va fundar l'Assemblea de les Terres de Lleida, concretament a Santa Maria. En aquella situació, als inicis de 1975 algú, segurament el PSUC, va pensar que calia crear una entitat unitària a la ciutat.

Tot i existir molts partits a Balaguer era paradigmàtica la divisió entre l'oposició. Em disculpareu si parlo de memòria, però tot sembla tenir l'origen en un enfrontament entre els que esdevindrien el PSC i el PSUC. Si no m'erro, el problema concret va ser una dura disputa per controlar el que era llavors l'Ateneu de Balaguer. En sé poc d'allò i hi ha altres persones que en podrien parlar amb més coneixement de causa. El fet és que gairebé no es parlaven entre els dos principals partits de l'esquerra. La resta eren entitats més incipients que s'arrengleraven en un o altre bàndol en funció de les simpaties personals.

Sigui con sigui algú va tenir la idea de convocar una reunió cimera per crear una assemblea local. A mi, com a representant del Front em van convocar a una trobada a la rectoria, que estava a la plaça del Mercadal. Em va sobtar perquè l'Església havia tingut a nivell local un paper més aviat passiu i facilitador que proactiu. Només algunes accions com la col·laboració en les setmanes de la joventut trencaven aquesta tendència.

Reunió a la rectoria

Amb 17 anys vaig assistir a aquella llarga reunió que a mi em va semblar una experiència remarcable. Com era d'esperar el Gregori Gallego va dur la veu cantant en la trobada. Segons recordo es tractava de preparar la transició a la democràcia a nivell local evitant qualsevol actuació que pogués trencar amb la voluntat pacífica i ordenada que havia de tenir el canvi. En una primera ronda ens vam presentar. En alguns casos els representants dels partits ho feien a cara descoberta. Gregori es va definir com a membre el PSU de Catalunya; el representant de socialista, no recordo exactament qui era, però podria ser el Jaume Casals i ho va fer en nom de la gent que estava intentant crear aquell partit. L'Auberni, ja finat, del que seria CDC, es va presentar com a seguidor de Jordi Pujol. El Jordi Jou, que en pau descansi, era el representant d'ERC, em va sobtar perquè va definir el seu grup com a representants a Catalunya del que a Alemanya era Willy Brand (socialdemòcrates), nosaltres ens varem definir com a independentistes d'esquerres (tot i que de dreta no n'hi havia...)

Després es va plantejar un torn obert en què gairebé tots es van manifestar per la necessitat de la coordinació. Aquí va brillar el representant del PSUC que va plantejar tot un programa que després seria la base de la seva campanya municipal i que va dur al Gregori a l'alcaldia.

El rector assistia a la reunió en un posat ostentosament neutral però que comprometia alhora l'Església amb la futura democràcia. Per cert, la Guàrdia Civil es va assabentar de la trobada, però Mossen Mas no es va arrugar quan li van preguntar. Poc més. Es va decidir que ens continuaríem reunint i així ho varem fer almenys un cop, al domicili particular un membre d'ERC que, perdoneu la meva memòria, havia estat directiu de Safyc i que havia tornat, deien, a Balaguer, carregat de duros. S'havia trencat el gel!

El que sí que va quedar institucionalitat va ser una mena de trobades on hi anàvem els representants dels partits més vinculats amb l'Assemblea. D'aquestes reunions recordo el Felip Castells, del PSUC, amb el seu impenitent optimisme..

Els esdeveniments van anar molt ràpid aquell any. Les mobilitzacions es convocaven a nivell general i eren seguides localment amb més o menys fe pels militants segons les seves percepcions. La marxa de la Llibertat ens va donar oportunitat de treballar plegats més enllà de sigles, hi ho vam fer. Més tard Franco va morir i tot es va disparar. No hi va haver trencament ni va fer falta que garantíssim l'ordre. El 1979 es van convocar eleccions municipals i per sorpresa de molts el Gregori Gallego va ser alcalde. A alguns no ens va sorprendre tant.