Carta oberta als meus amics socialistes

He de dir que la crisi del PSC no em produeix satisfacció. Aquest partit ha assumit des de la transició un paper clau en solidificació de la societat catalana. La tradició democràtica dels seus militants és innegable i des de la meva posició, el balanç respecte a la reivindicació catalana és positiu. Per això mateix em dol el camí iniciat darrerament, tot i que reconec que és fruit sobirà dels seus militants.

Deixeu-me posar sentimental. Els socialistes catalans que jo he conegut estaven en primera línia amb l'Assemblea de Catalunya i per això vaig aprendre d'alguns d'ells que l'Estatut era la via per exercir el dret d'autodeterminació. I que som un sol poble, i que Catalunya és una nació (no ho deien, però suposava que subjecte de sobirania). I moltes més coses.

Em va saber greu que el PSC es plegués ja fa molts anys a defensar la Loapa, que laminava l'autonomia, i prou que ho va patir electoralment. O que a canvi de càrrecs s'abandonés el grup parlamentari al Congrés. A nivell genèric, el PSC va abonar tots els girs antisocials iniciats pel PSOE en el govern, des del Plan de Empleo Juvenil, causant de la primera vaga general massiva fins a l'indult del banquer Sàez l'últim dia de la seva presència a l'executiu espanyol.

Anem a les coses bones. Els socialistes van aconseguir que hi hagués un partit d'esquerres en llocs sociològicament tant diferents com Sort o L'Hospitalet. I s'ha de dir, el PSC de Maragall va endegar el procés de reforma de l'Estatut que ha desembocat, no ho oblidem, en l'actual moment independentista, o a nivell més casolà la iniciativa del pla de barris.

El balanç es pot veure com el got mig ple, com faig jo, o mig buit, com poden creure altres. Jo em quedo amb els socialistes com Marta Mata, Pep Jai o Josep Pané. Crec que ells no haurien tingut dubtes tampoc avui.

Insisteixo en què no em sembla bé el gir que darrerament ha iniciat el PSC. Penso que és poc intel·ligent. Fan el contrari que va fer en el seu dia la UGT catalana: es tanquen. El sindicat va decidir fa uns anys que no volia ser una organització només del cinturó industrial barceloní. A més es va esforçar a defensar la seva autonomia respecte al sindicat estatal, i els seus dirigents van ser titllats de nacionalistes. Van seguir el seu camí i ara són una entitat amb presència tant a Cornellà com a Olot.

No entenc, la veritat, com els socialistes han acabat acceptant situacions inacceptables. Una cosa és tenir un vincle amb el PSOE i un altra tolerar que dia si dia també des de les organitzacions territorials del partit germà es torpedini la política duta a terme pel PSC a Catalunya. Si jo hagués estat socialista no sé si ho hagués aguantat. Us imagineu una situació en sentit contrari?, el PSC opinant i carregant-se l'actuació del PSOE a Extremadura o Andalusia?

Un prec final

Finalitzo amb un prec als meus amics socialistes. No malbarateu la vostra història. Tingueu clar a qui us deveu! La unitat civil és primordial. No voldria veure enlloc una pinça entre el PSC i el PP (i visc a Badalona..) No entenc les purgues que heu aplicat darrerament. El socialisme més catalanista persistirà dins del vostre partit o en un altre, es tracta del principi d'horror vacui. Sigui con sigui, el resultat empobreix el vostre partit, el fa més semblant al PSOE d'Euskadi. Quan parlava amb els meus amics bascos sempre marcava la diferència: el PSC no és així, deia. Amics socialistes, podeu estar per la federació, és una posició respectable com qualsevol altra, però crec que en aquest cas a qui us heu de dirigir no és al poble català, és als interlocutors amb els que els catalans hauríem de federar-nos. Us recordo que la Constitució només esmenta en un punt la federació i és per prohibir-la entre comunitats autònomes.